Alguns matisos

Després de llegir l'allau de comentaris i anàlisis, cal aclarir alguns conceptes

— La patacada i la davallada. CiU ha perdut 85669 vots. Tenint en compte el context de crisi econòmica i política que patim, crec que ha perdut molts pocs vots. Tenint en compte que segueix sent la força més votada i que dobla en vots a la segona i tercera força (ERC i PSC), no es pot pas dir que hagi patit una davallada electoral.
Ha perdut molts escons, però ha conservat molts vots (el 97% de fidelitat). Patacada al Parlament, però no pas a les urnes.

— Ha votat massa gent? Si CiU gairebé no ha perdut vots, què ha passat? Doncs ben fàcil: ha pujat la participació, i s'ha repartit menys el vot. La participació ha estat la més alta de la Catalunya autònoma: 69.56%. I el vot ha estat més concentrat i ha obtingut més representació: s'han presentat 18 candidatures (contra les 40 de fa dos anys), i fora del Parlament s'han quedat el 7.27% dels vots (contra el 9.82% de fa dos anys).
Ha anat a votar molta més gent, però no han anat pas a votar CiU. Els espanyolistes han votat Ciutadans i els sobiranistes han triat ICV-EUiA i ERC. Els convergents es lamenten de que ha votat massa gent. Ells se'n lamenten, però els demòcrates ens n'alegrem.

— Sense ambigüitats. Aquestes eleccions han deixat un panorama polític molt clar, sense ambigüitats. Ja no hi ha un PP catalanista (Josep Curto, Josep Piqué, Montserrat Nebrera) , ni dues ànimes al PSC. CiU ja no pot voler reformar Espanya i alhora sortir-ne, ha de triar entre el Duran i Lleida i la independència.

— Vots perduts. Tradicionalment els independentistes ens queixem de com ens perjudica la divisió, però si li fem una ullada als vots perduts (ço és: els vots que no han obtingut escó a la seua circumscripció) ens trobem que l'espanyolisme ha perdut 93896 vots (suma de Ciutadans a Girona i Lleida, PxC i UPyD) mentre que l'independentisme n'ha perdut 80206 (suma de la CUP a Girona, Lleida i Tarragona, i SI).
Tot i no ser independentista, el Partit Pirata defensa el dret a decidir i ha obtingut 17942 vots.
Ací teniu un simulador de resultats, amb criteris estrictament aritmètics (cliqueu la imatge per ampliar-la).

Notes de la campanya

Falten poques hores per a que obrin els col·legis electorals —enguany m'ha tocat ser membre d'una mesa— i no em puc estar de fer algunes observacions sobre aquesta campanya electoral

— Independència. Per primera vegada el dret a decidir és l'eix central de la campanya. Els que fa un any deien "con la que está cayendo, ahora hay cosas más importantes" ara són els que més parlen del tema, i més defensen Espanya. Tot i que els catalans també som culpables de part dels nostres mals, Espanya és avui qui està sotmesa a examen.

— Emocions. L'espanyolisme no ha estat capaç d'aportar arguments sòlids, només sentiments. Les arrels no catalanes de la majoria de catalans, i els tancs, eus ací els dos eixos argumentals dels defensors d'Espanya. La gent pensa en els fills i els néts, no on van néixer els avis i besavis. I els tancs, sincerament, em sembla que Espanya no té calers ni per a pagar-los-hi la benzina.

— Demoscòpia. En el nostre sistema polític, l'èxit i el fracàs no són valors absoluts, sinó que van en funció del punt de partida i de les expectatives que s'atorguen. Si CiU treu 58 escons direm que ha perdut, encara que sigui la força més votada i tingui més del doble de diputats que la segona; si el PSC perd un escó i baixa fins a 27 direm que s'ha salvat de la patacada.
No sembla gaire lògic, però és així.

— Participacoó. Tot indica que serà alta, és clar que tampoc costa gaire superar la de fa dos anys.

— CiU. Sembla que jugui contra ella mateixa. Tothom dóna per fer que serà la força més votada, i només falta veure  a quants escons es queda de la majoria absoluta (o si l'assoleix!). Després de 32 anys d'autonomia, després de vint-i-cinc anys de govern, fa dos mesos van veure la llum, com Sant Pau, i s'han convertit a l'independentisme.

— PSC. És el perdedor anunciat. Derrota del federalisme, per incompareixença dels federalistes. Fracàs del PSC per culpa del PSOE, tant en l'eix dreta-esquerra (impagable l'ex-ministra d'habitatge defensant els desnonaments i superant al PP per la dreta) i fracàs de l'eix nacional.

— PP. El seu electorat està frustrat perquè porten un any incomplint les seues promeses (d'abaixar els impostos fins a prohibir el matrimoni homosexual) i fart de veure com la Camacho porta dos anys pactant amb el Mas.

— ERC. Un dels hereus del PSC. Tot indica que pujarà, i molt. Especialment en pobles i barris on abans es votava al PSC. La independència ja no fa por, il·lusiona a més gent i no és patrimoni exclusiu dels catalanoparlants.

— ICV-EUiA. L'altre hereu del PSC. Molt més coherents nacionalment parlant, i clarament d'esquerres, pujaran més del que diuen les enquestes.

— Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. El tercer hereu del PSC, tot i que agafarà més vots del PP i d'espanyolistes que habitualment s'abstenen. Pot pujar molt. És un partit espanyolista d'obediència catalana, i això li fa estar lliure de les servituds del PP català.

— SI.  Tot i que aquestes eleccions són les seues, les del plebiscit, van molt justos. Han perdut embranzida, han perdut el lideratge de Joan Laporta, tenen la competència de la CUP i de la renovada ERC.  Ho tenen difícil, però no impossible.

— CUP.  Prometen ser la novetat, però no la sorpresa. Tot i que tampoc són tan nous: nascudes a les municipals del 79, es van presentar a les catalanes del 1980, sense èxit. Com acostuma a passar, els més d'extrema esquerra tenen dirigents de classe mitja-alta, i el seu electorat és abundant a Sant Cugat del Vallès, però inexistent a Sant Adrià del Besós. Poden ser la nova gauche divine, però més nostrats. Els mitjans del Grupo Godó els han donat més cobertura a ells que a ICV-EUiA. És lògic: la gauche divine sempre ha estat inofensiva.

— PxC. Ningú en parla, però hi són. Fa dos anys van estar a punt d'entrar. Fa un any i mig van obtindre més vots que la CUP a les municipals. Poden agafar el vot desencantat amb el PP, el més dretà. No tenen competència: ni Falange, ni DN, ni cap altre dels fatxes habituals es presenta. El passat 12 d'octubre van anar a la concentració espanyolista de bracet del PP i Ciutadans. Podrien entrar al Parlament amb dos diputats.

— UPyD. La tercera força política a Espanya és inexistent a Catalunya? No han aconseguit els avals necessaris per a presentar-se a la província de Girona (presentaren un recurs a la JEC). Les primeres espasses del partit (Rosa Díaz, Toni Cantó, Alvaro Pombo, Mario Vargas Llosa) no han vingut a fer campanya. Deleguen en Ciudadanos? Ningú n'espera res.

— Partit Pirata i PACMA. No entraran al Parlament, però cal escoltar el que diuen.

— UCE. Com pot ser que un partit que fa dos anys va obtindre 904 vots ara hagi tingut els 5800 avals que li calen per a presentar-se a tot el Principat de Catalunya? Amb 5418 vots fa dos anys, la UPyD ha anat justa d'avals. Pot ser que a la Unificación Comunista de España li passi com a algun candidat a presidir el Barça, que va obtindre més avals que no pas vots!?

— Abstenció Activa. Es veuen menys cartells reclamant l'abstenció. Ha desaparegut l'abstencionisme d'ultra dreta (VNR, AR, etc) i el d'extrema esquerra s'expressa (gairebé) només en català. Casualitat? O no volen que la CUP els mengi el mercat?

— Porra electoral. Participació alta.
→ CiU: 60 escons
→ ERC: 20 escons
→ PSC: 16 escons
→ ICV-EUiA: 15 escons
→ PP: 12 escons
→ C's: 5 escons
→ CUP: 3 escons
→ SI: 2 escons
→ PxC: 2 escons

Competidors? Quins competidors?

No és fàcil adaptar-se als canvis, per això aquests dies sentim que molta gent ens diu coses com "ui, doncs la CUP sembla que entra amb força, i a la llarga serà competidora directa d'ERC" o "la CUP s'acabarà menjant l'espai polític d'ERC". Qui diu coses com aquestes és que encara no ha entès el moment que estem vivint.

Si tot va bé, les eleccions del proper diumenge seran les darreres eleccions autonòmiques que fem al Principat de Catalunya. Si tot va bé, aquesta legislatura també serà breu i estarà centrada en l'exercici del Dret a l'Autodeterminació, i en el reconeixement internacional de la nostra independència. Si tot va bé, les següents eleccions ja seran constituents, per a triar el Parlament que redacti la constitució de l'estat català. Si tot va bé, és clar.

Què vol dir això? Doncs que, si tot va bé, a ERC li queda poc temps de vida al Principat de Catalunya.
Al congrés que ERC va celebrar fa un any a Girona ja es va establir el caràcter federal del partit, d'acord amb la realitat política que es viu als Països Catalans. Això vol dir que, si el Principat assoleix la independència, ERC seguirà existint a la Catalunya del Nord, al País Valencià (amb les sigles ERPV) i a les Illes Pitiüses i Balears (també amb les seues pròpies sigles).
Tindria sentit que ERC existís en una Catalunya independent? Jo crec que no. Siguem realistes; a una Catalunya independent els militants d'ERC militarien o votarien a diferents formacions: els social-demòcrates, els verds, l'esquerra llibertària.... però sense el comú denominador del republicanisme i l'independentisme.
Ja ha passat en d'altres països i amb d'altres partits, com el Front Popular d'Estònia (Eesti Rahvarinne), que un cop assolida la independència d'Estònia es va dissoldre.

En tot cas, si ERC no es dissol, tampoc hauria de romandre com un partit a l'ús, com una formació que concorre a les eleccions i aspira a formar govern, sinó que hauria de ser un partit atípic, dels que no aspiren a entrar al govern, sinó influir en els que governen. Hi ha precedents en d'altres països, com la Lliga dels Expulsats (Gesamtdeutscher Block-Bund der Heitmatvertriebener und Entrechtener, GB-BHE) a Alemanya Occidental.

Si tot va bé, ERC i la CUP hauran estat adversaris electorals només un cop: el 25 de novembre del 2012.

▬ Què serà de la CUP? Doncs supose que l'endemà de la independència seguirà existint, com a partit d'extrema esquerra, irredemptista i euroescèptic. I segur que tindrà molts votants.

▬ I si les coses no van bé?  Si les coses van molt malament, ja ens trobarem a la clandestinitat (CUP, SI i ERC). Si les coses van moderadament malament, és a dir es fa un referèndum i guanya el NO a la independència, celebrarem la victòria democràtica i el precedent que s'estableix, i lamentarem la derrota independentista.

En parlem o no en parlem?

No parlem del monstre perquè sabem que és una bèstia que s'alimenta de les nostres paraules, ja siguin aquestes bones o dolentes.
 Però el monstre fa un any i mig va treure quatre mil vots més que la CUP. Fa dos anys el monstre es va quedar a les portes d'entrar al Parlament.
No en parlem —que el monstre s'alimenta de paraules— però molts oblideu que el monstre també es sap moure entre els silencis. I en una societat que no llegeix els diaris perquè no té diners per a comprar-ne, els rumors s'escampen i quallen.
El dia 25 molts dubtaran entre CUP, SI i ERC, però enguany el monstre es presenta amb llista única: PxC.
 

>

El vot querida

La darrera moda de la política catalana és el "vot querida" o "vot carida". Primer fou la candidata de la CUP, Georgina Rieradevall qui va proposar votar CiU a qui dubtés entre CiU i ERC. Ara ha estat el líder de CiU Jordi Pujol qui ha dit que, si visqués a Girona i no es presentés CiU, ell votaria Toni Strubell i SI.

Encara queda una setmaneta de campanya, així que podem veure molts polítics casats —çò és, afiliats a un determinat partit— comentant que farien si fossin solters. Els del PSC dient que, en el fons són d'esquerres i votarien ICV-EUiA? Els d'Iniciativa proclamant que simpatitzen amb el PACMA? Els del PP confessant la seua atracció envers UPyD i Falange Espanola? Els de la CUP dient que, en el fons, ells voldrien votar l'Herri Batasuna dels anys 80'?

Mentre els polítics solers —recentment solters— com Ernest Maragall o Josep-Lluís Carod-Rovira no saben què triar, ens convindria recordar que la querida només triomfa quan el seu drut envidua. I mentre no li toca anar de dol, anirà dient potser, potser, potser.

Retirar-se (parcialment) a temps

A les eleccions espanyoles de l'any 2008 hi van concórrer dues formacions de centre-renovador i espanyolista que competien pel mateix espai electoral: Ciutadans i UPyD. No es posaren d'acord en fer coalició i molta gent de la seua òrbita política els va demanar (fins i tot suplicar) que, almenys, UPyD retirés la seua candidatura a la província de Barcelona i que Ciutadans la retirés de la de Madrid: així tindrien més possibilitats d'assolir, com a mínim, un diputat cadascuna.

A les eleccions catalanes de l'any 2010 hi van concórrer dues candidatures independentistes transversals: Reagrupament i SI. No es posaren d'acord en fer coalició i molta gent de la seua òrbita política els va demanar (fins i tot suplicar) que, almenys, SI retirés la seua candidatura a la província de Lleida i que Reagrupament la retirés de Girona i Barcelona: així tindrien més possibilitats d'assolir, com a mínim, un diputat cadascuna (dos en el cas de Barcelona).

A les properes eleccions hi participen mitja dotzena de candidatures que aposten obertament per l'autodeterminació. Si volem que hi hagi el màxim nombre possible de diputats independentistes, ens convé optimitzar esforços. No hem pogut/sabut/volgut fer una gran coalició independentista —i és una pena però ara no és el moment de lamentar-se— i ara cal teixir una estratègia intel·ligent i generosa. ICV-EUiA i ERC obtindran representació a les quatre circumscripcions, però SI i la CUP, molt probablement, no.

Pragmatisme i generositat: per què no es retiren parcialment d'alguna província per a facilitar la feina a l'altre? Segons les enquestes, la CUP podria treure un diputat per Girona (diputat que ara té SI), però no per Lleida i Tarragona. I si la CUP es retirés de Lleida i Tarragona a canvi de que SI es retirés de Girona? Perdríem un bon diputat com Toni Strubell, però el país hi sortiria guanyant. I si no, alguna altra combinació que permeti a totes dues opcions optimitzar resultats. El que és important és que siguem capaços de sumar el màxim nombre possible de diputats independentistes al Parlament.

Us imagineu el dilluns 26 de novembre, la CUP amb el 2.5% dels vots, i SI amb el 2.4%, fora del Parlament?
Us imagineu el dilluns 26 de novembre, la PxC amb el 2.9% dels vots (el 3.0% a Barcelona) i amb dos diputats al Parlament?

Cal ser intel·ligent i generós.

Debat electoral territorial

Avui la televisió pública catalana emetrà una edició especial del programa Agora amb motiu de les eleccions al Parlament, que s'emetrà en desconnexió per a les circumscripcions electorals de Barcelona,  Girona, Lleida i Tarragona, i  s'abordaran temes específics de les diferents demarcacions.

Seguint els criteris de la JEC, i els costum propis de les televisions públiques, només hi participaran els candidats de les formacions amb representació parlamentària. Però, amb una gran incoherència, totes set candidatures participaran als quatre debats, tot i que no totes tenen representació per cada territori.
Així doncs, Sara Vilà parlarà en nom d'ICV-EUiA en el debat a la província de Lleida, tot i que aquesta coalició no va obtindre diputats per la Terra Ferma; Jean M. Castel serà el representant de Ciutadans a la demarcació de Girona, tot i que mai hi han obtingut cap diputat; i Albert Pereira serà la cara visible d'SI a la circumscripció de Tarragona, tot i que els solidaris mai han tret escó en aquesta província.

Sort que ens queda poc temps dins de l'estat espanyol, que si no haurien d'aplicar el mateix criteri i convidar la UPyD al proper debat en unes eleccions generals.

Els falsos amics

En traducció s'anomena fals amic a una paraula que té una ressemblança en l'escriptura o en el so amb una altra paraula d'un altre idioma, tot i que en cada llengua el significat és diferent. Sovint es tradueixen erròniament.

Ací teniu alguns exemples en anglès:

En anglès	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
actual	actual	real
argument	argument	discussió
carpet	carpeta	catifa
devil	dèbil	dimoni

Ací teniu alguns exemples en francès:

En francès	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
atterrir	aterrir	aterrar
chandail	xandall	jersei
constipé	constipat	restret
grange	granja	paller

I per últim teniu alguns exemples en espanyol constitucional:

En espanyol constitucional	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
autonomía	autonomia	centralisme moderat
federalismo	federalisme	autonomia moderada
solidaridad	solidaritat	espoli
universal	universal	espanyol

Espanya 1977

"Cal que tots els ciutadans espanyols mostrin el seu suport a la nova línia democràtica, si la UCD treu majoria absoluta, Europa i el Món sabran que això va de debò però si no la treu aleshores no ens faran cas, no respectaran les aspiracions democràtiques i tornarem al franquisme", us imagineu Adolfo Suárez fent aquestes declaracions l'any 1977? Doncs això és el que ara estan proclamant els convergents, com en Jordi Pujol.

Però l'any 1977 la UCD no era la única formació política que volia la democràcia. El PSOE, el PSC, CDC i UDC (encara no anaven plegats) també volien enterrar el franquisme.

I a la Catalunya del 2012 hi ha candidatures com SI, CUP i ERC que aposten desacomplexadament per la independència, sense malabarismes semàntics i sense cap Duran i Lleida que vagi posant pals a les rodes.

L'any 1977 la UCD no va treure majoria absoluta, i li va tocar entendre's amb el PSOE, el PCE i el PNV. Encara sort: una constitució feta a mida d'uns franquistes reciclats encara hauria sortit pitjor.... si fa no fa, com una independència proclamada per autonomistes reciclats.

La llengua de la República, 3

La Constitució dels EUA no estableix cap llengua oficial. La Constitució dels EUA consta d'un preàmbul, set articles i vint-i-set esmenes, i enlloc s'estableix que hi hagi cap llengua oficial. Tot i que l'administració federal s'adreça als seus ciutadans en anglès. Aquest no és un cas aïllat: la majoria de les constitucions redactades durant els segles XVIII i XIX no deien res sobre aquest tema (en canvi, sí que es parlava molt d'esclavatge, racisme, laïcisme o dels càstigs físics al codi penal).

Que el català sigui la llengua oficial de la Catalunya independent no hauria de tindre més transcendència que la de ser el vehicle en el que es comuniquen l'administració i els ciutadans. Que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya no hauria de tindre més importància que les mesures que pugui prendre el govern per tal de preservar aquest bé cultural. 

Però ens pesa l'article 3 de la Constitució Espanyola, concretament el primer apartat on s'especifica que el castellà és la llengua oficial i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. Tres dècades després hem après que el deure de conèixer-la vol dir l'obligatorietat de parlar-la a qui t'ho exigeix, i que el dret a emprar-la vol dir el dret a desconèixer (i, si es vol, menysprear) qualsevol altra llengua, oficial o no.

Potser ens hauríem de mirar la Constitució Andorrana, que en el seu article 2.1 diu "La llengua oficial de l'Estat és el català", sense parlar de drets, deures, ni obligacions. La majoria d'habitants d'Andorra són immigrants espanyols, i no hi ha pas conflicte lingüístic!

▬ Ús oficial. Que la llengua oficial sigui aquella en la que es redacten els documents oficials no vol dir que hagi de ser la única en la que es redacti un document oficial. No hi hauria d'haver cap inconvenient en que alguns contractes laborals es redactin en bilingüe català-àrab, o català-urdú. No hi hauria d'haver cap inconvenient en que alguns contractes de lloguer es redactin en bilingüe català-xinès, o català-espanyol. No hi hauria d'haver cap inconvenient en que alguns testaments es redactin en bilingüe català-anglès, o català-gallec. Mentre hi hagi traductors professionals, no hi hauria d'haver cap inconvenient.

▬ D'ací i d'allà. Tal i com ja he dit anteriorment, és bo que d'entre la seixantena de canals que es poden rebre via TDT, n'hi hagi de televisions públiques estrangeres. Però tampoc seria dolent, ans al contrari fóra bo, que hi haguessin canals privats bilingües, com català-urdú o català-rus.

▬ Quotes i percentatges. Fa cinc segles, Paracels, un dels pares de la farmacologia va dir una frase que avui encara és vigent "la dosi fa el verí". Allò que en dosis petites no fa mal, en dosis elevades pot ser mortal.
 Les ràdios i televisions privades, encara que siguin de titularitat privada, operen en un espai públic, com és l'espai radioelèctric. I com que aquest espai està físicament limitat (les ones hertzianes donen fins un límit), els poders públics han d'assignar les freqüències mitjançant concessió.
Tenint en compte que l'espai radioelèctric és un espai públic, i tenint en compte que la llengua catalana és un patrimoni cultural a preservar, cal esperar que entre les condicions per accedir a una llicència de ràdio o TDT hi hagi la d'emetre una part de la programació en català. La qüestió rau en quin percentatge d'emissions en català és el mínim que cal exigir a les cadenes privades que vulguin emetre al nostre país?  Crec que amb un 20% ja faríem.

Anteriors entrades sobre el tema: La llengua de la República, 2  i La llengua de la República, 1.

El dia de l'Excel

L'endemà de les eleccions, amb una mica més de calma, és el moment d'agafar el full de càlcul i fer un parell d'operacions.

En el cas de Galícia, si les dues opcions d'esquerra sobiranista (AGE i BNG) haguessin anat juntes, en comptes d'obtindre 16 diputats (nou i set respectivament), ara, sumant 345500 vots, en tindrien 22.

Pel que fa a Euskadi, per cobrir l'espai polític que a casa nostra ocupa ICV-EUiA, allà s'hi han presentat tres candidatures: Ezker Batua-Berdeak, Ezker Anitza i Equo. Han sumat 58849 vots, el 5.1%, més que UPyD, i tindrien tres diputats. Però a l'anar per separat, s'han quedat amb zero.

Dóna gust veure els de SI, CUP i ERC celebrant i fent seu l'èxit de EH Bildu: una candidatura unitària que nosaltres no hem sabut/pogut/volgut fer.

Ciutadans i UPyD

Demà dilluns finalitza el termini per a presentar els avals. Per a qui no sàpiga de què va la cosa: la darrera reforma de la LOREG va establir que les formacions polítiques extraparlamentàries havien de presentar avals, el 0.1% del cens electoral de cada província on es volguessin presentar. Les formacions amb representació parlamentària, encara que només fos un diputat, no els calia. És a dir: el BNG, per exemple, es podia presentar a Alacant, si volia; COMPROMÍS, en canvi, havia de presentar avals per eixa província.

A les eleccions basques i gallegues d'aquest diumenge no cal presentar avals, ja que tenen una llei electoral pròpia, i la seua llei no diu res d'això. Al Principat de Catalunya, en canvi, com que no tenim llei electoral pròpia, hem de tirar de la LOREG i calen els avals. Tot i que la Generalitat havia dit que no, la Junta Electoral ha dit que sí, i ara tenim que a corre cuita, formacions com la CUP o UPyD han de trobar poc menys de sis-mil avaladors.

A les eleccions espanyoles de fa un any, els de Ciudadanos van intentar una coalició amb la UPyD. Els de UPyD els van rebutjar i els de C's van decidir no concórrer-hi. Era lògic: no tenien prou gent per a trobar avals a totes les províncies espanyoles, ni tan sols a les catalanes. Però vet ací que ara s'han girat les tornes: ara és UPyD qui ha de cercar avals desesperadament.

I sabeu qui va reclamar a la Junta Electoral l'aplicació dels avals de la LOREG? Heu encertat: Ciutadans.

Per cert, jo he avalat UPyD: si l'independentisme no es pot presentar unit, cal afavorir la divisió de l'espanyolisme.

Porra basco-gallega

Es nota la crisi perquè enguany es fan menys enquestes electorals. Com que fer porres surt de franc, ací en teniu la meua:

ELECCIONS GALLEGUES

Les eleccions gallegues han estat innecessàriament avançades per a fer-les coincidir amb les basques. Tot i tindre majoria absoluta, Núñez Feijoo ha avançat els comicis per a que el PP es pugui marcar un èxit la nit del 21 d'octubre. Un error que li pot costar car, ni que sigui per un sol escó.

Amb un PIB per càpita de 20726 €uros i una taxa d'atur del 16.75%, Galícia ha deixat de ser el país subdesenvolupat que va descriure l'economista Xosé Manuel Beiras a finals dels 60', però tampoc és el país pròsper que el PP ens vol fer creure.

L'abstenció superarà el 35%, i es veuran molts vots en blanc, nuls i a candidatures extraparlamentàries. Ací teniu la meua previsió d'escons.

PP: 35
PSdG-PSOE:  24
BNG: 11
AGE (EU-Anova):  2
SCD (Mario Conde): 2
UPyD:  1

ELECCIONS BASQUES

Unes eleccions que havien d'estar marcades per la crisi econòmica i afavorides per la fi de la violència, s'han vist desbordades per l'actualitat catalana i escocesa. Sense majoria al Parlament basc, Patxi López s'ha vist obligat a avançar les eleccions.

Els primers perjudicats per aquesta catalanització són —encara que no ho vulguin admetre— els de l'esquerra abertzale. A ells la pressa no els va bé: s'ha de pacificar i normalitzar el país (cosa que no es fa d'un dia per l'altre) i els presos i refugiats han de tornar a casa (cosa que el PP no facilitarà). I pels abertzales, la unitat d'Euskal Herria, la incorporació de Navarra al País Basc, és un punt irrenunciable. Els independentistes bascos no tenen pressa.

A les províncies forals, gràcies al concert econòmic i ha una estratègia econòmica que no s'ha centrat en el totxo, l'economia basca presenta bones dades: PIB per càpita de 30178 €uros i taxa d'atur de l'11.6 % 

La participació serà alta, el percentatge de vots blancs, nuls i extraparlamentaris baix. Ací teniu la meua predicció d'escons:

PNV-EAJ: 24
EH BILDU: 24
PSE-PSOE:  13
PP:  12
UPyD: 1
IU-Ezker Anitza: 1

La llengua de la República, 2

Portem tants anys amb Espanya que molts catalans han acabat pensant i actuant en clau espanyola. És el cas del nostre estimat Bernat Joan i la seua proposta d'Oficialitat Asimètrica, no gaire allunyada de la d'en Junqueras. Dic que no està gaire allunyada de la d'en Junqueres perquè totes dues es basen en un mateix principi: voler demostrar respecte envers els castellanoparlants, voler explicar als catalans de llengua espanyola que la independència no va contra ells.

I per això dic que molts catalans han acabat pensant en clau espanyola: perquè per a l'Espanya Eterna, tot allò que no és oficial, és sobrer i, fins i tot, és il·legal.
La independència no és només un concepte jurídic, és també una actitud política i social: no ens cal anar contra ningú per a reafirmar el que som, però tampoc ens cal donar cap protecció legal (ni cap subvenció oficial) per a demostrar que no estem en contra de ningú.

Catalunya ja és un país multilingüe, no ens cal fer cap llei que certifiqui aquesta realitat. El que sí que han de fer els poders públics és garantir que a l'ensenyament obligatori s'aprenen d'altres llengües a part de la pròpia (com l'anglès, l'espanyol o el francès). Els poders públics també han de garantir la normal recepció de canals de televisió estrangers, ja siguin aquests en francès, italià o castellà. Al cap i a la fi, amb una seixantena de canals de TDT, hi ha d'haver espai per alguna cosa més que un grapat d'endevinadors.  

Som i serem un país obert, culte i políglota.
Com ja he dit anteriorment: el castellà a Catalunya? Com l'anglès a Holanda.

Enllaç a l'anterior article sobre el mateix tema.
Enllaç al tercer article sobre el mateix tema.

La llengua de la República, 1

Ahir l'Oriol Junqueras va publicar un article on esmentava la possible oficialitat del castellà a la futura República Catalana. Alguns s'han mostrat a favor i d'altres en contra. Jo em limitaré a fer dues observacions molt òbvies, i a posar dos exemples:

1) És més fàcil aprendre una llengua propera que una llengua llunyana. El català és una llengua romànica, propera i similar a d'altres llengües romàniques com l'occità, el castellà, el francès o l'italià.

2) És més fàcil aprendre una llengua present al mercat cultural que una que en sigui absent. Si hi ha cinema, televisió, ràdio, internet, música i teatre en un idioma, és més fàcil aprendre aquest idioma.

Així doncs ens trobem que als Països Baixos tothom parla perfectament l'anglès, i la gran majoria entén i parla una mica l'alemany. És lògic: el neerlandès és una llengua germànica, propera a l'anglès i l'alemany. I el mercat cultural en anglès és enorme. I l'oferta en alemany tampoc és minsa.
Als Països Baixos l'única llengua oficial és el neerlandès.

En canvi a la República d'Irlanda, tot i que la llengua nacional és el gaèlic irlandès, la majoria dels seus habitants no és capaç de mantindre una conversa en aquest idioma. És lògic si tenim en compte la presència d'aquesta llengua en l'oferta cultural.

Per cert, a l'ensenyament obligatori a Irlanda s'hi dediquen més hores a ensenyar el gaèlic irlandès que no pas en dediquen a Holanda a ensenyar l'anglès.

Així doncs, per proximitat lingüística i per presència en el mercat, la llengua castellana no desapareixerà de Catalunya quan siguem independents.
Estem d'acord en que el català és la llengua pròpia d'aquest país? Doncs haurà de ser l'única oficial quan siguem independents.
El castellà a Catalunya? Com l'anglès a Holanda.

Més articles: La llengua de la República 2 i també  La llengua de la República 3

Aprofitar les oportunitats

Per a que una nació esdevingui un estat independent no n'hi ha prou amb una majoria de ciutadans que ho vulguin, cal també que l'estat al que pertanyen s'hi avingui. Com que poques vegades passa, que a l'estat al que es pertany, hi hagi una tradició democràtica prou forta com per permetre un referèndum d'autodeterminació, cal esperar un moment d'especial feblesa i aprofitar-lo.

Això és el que va passar el 1918, amb el col·lapse militar, institucional, diplomàtic i econòmic dels imperis rus i alemany, que permeteren que nacions com Finlàndia o Polònia esdevenguessin independents. Això és el que va passar institucional, diplomàtic i econòmic de la URSS, i nacions com Estònia o Ucraïna foren independents. Algunes, com Bielorússia o el Kazkhastan s'independentizaren quan els independentistes eren minoria!

Ara l'estat espanyol està frèvol, econòmicament arruïnat, institucionalment saturat, diplomàticament ignorat i militarment sense capacitat ni tan sols d'espantar.
Ara és el millor moment, si no aprofitem aquesta ocasió ho lamentarem.

El cas kurd, o com els personalismes han condemnat aquest poble a seguir patint explotació i genocidi.

Cavalls i canaris

El President Mas no és cap heroi, ni cap màrtir, ni tampoc cap enze. Si aposta per la independència és perquè sap que és el cavall guanyador.
Com el canari que duien els miners, hi ha indicadors que no fallen: si el Grupo Godó abandona la causa espanyola, és que aquesta ja no té cap marge: ni diplomàtic, ni econòmic, ni militar.
La dreta no lidera el procés d'independència: la dreta, pragmàticament, s'ha afegit al corrent majoritari.

Demòcrates i Republicans

El proper sis de novembre —primer dimarts després del primer dilluns del mes de novembre— els ciutadans dels EUA triaran el seu President.
Triaran el seu President, el Congrés, una tercera part del senat i centenars de càrrecs locals i estatals, dels poders executiu, legislatiu i judicial. També es faran un grapat de consultes de diferents temes a diferents comtats i estats.
Els EUA són un país fortament bipartidista i sovint els europeus associem els demòcrates amb l'esquerra i els republicans amb la dreta. Però això no és, ni ha estat, ben bé així. Ací teniu alguns exemples:

— Esclavatge. El president que va abolir l'esclavatge, Abraham Lincoln, era del Partit Republicà. Jefferson Davis, el president confederat que defensava l'esclavatge era del Partit Demòcrata. Tot i que l'esclavatge no fou l'única causa de la guerra del 1861-1865, sí que en fou la motivació més important, per les implicacions econòmiques i ètiques que tenia.

— Llei Seca. El president que va tirar endavant l'esmena XVIII de la Constitució dels EUA, la famosa Llei Seca, fou  Woodrow Wilson, del Partit Demòcrata. És clar que el principal impulsor d'aquesta llei fou en Andrew Volstead del Partit Republicà. I el president que la va derogar fou Franklin Delano Roosevelt del Partit Demòcrata (i recolzat per molts congressistes i senadors republicans).

— Pena de mort. El primer estat que va abolir la pena de mort fou Michigan, el 1846, sent governador el demòcrata Alpheus Felch. Entre 1972 i 1976, la pena de mort fou abolida als EUA. El president era el republicà Richard Nixon i el jutge en cap Warren Earl Burger, que va basar-se en la vuitena esmena constitucional (que prohibeix els càstigs cruels i excessius) també era republicà.

— Guerra. El president que va ordenar el bombardeig de Dresden, on moriren desenes de milers de civils alemanys (innocents i indefensos) i després va ordenar el llançament de les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki, fou el demòcrata Harry S. Truman.
El president que va ficar-se de ple a la Guerra de Vietnam fou Lyndon B. Johnson, amb el suport del Secretari de Defensa, el també demòcrata Robert McNamara.

Conclusió: la política nord-americana no és ben bé com l'europea, i en alguns aspectes els republicans no són tan de dretes i els demòcrates no són tan d'esquerres. Malgrat el bipartidisme, hi ha un congressista social-demòcrata, en Bernie Sanders, i partits d'esquerres amb certa força com el Green Party. També hi concorren formacions interessants, com el Libertarian Party.

Transitòries, retornades i biestatals

No tots els processos d'independència són iguals: depenen del país i depenen del moment. Fins i tot, països que s'han proclamat independents més d'un cop en menys d'un segle, han viscut processos i circumstàncies força diferents.

Independència transitòria. Hi ha territoris que s'independitzen d'un estat com a pas previ a incorporar-se a un altre estat. La gent que hi viu forma part d'una comunitat nacional que ja té un estat, diferent del que es vol separar, però per diverses raons diplomàtiques i geoestratègiques no pot procedir a una incorporació/annexió immediata, i ha de constituir-se en estat propi com a pas previ i provisional a la reunificació amb la resta de la comunitat nacional.
Aquest ha estat, o ha intentat ser, el cas de la República Sèrbia de Krajina i la República Srspka respecte a Sèrbia; el cas de República de Creta, la República de Jònia i la República de l'Epir del Nord respecte a Grècia; República Croata d'Herceg-Bòsnia respecte a Croàcia; la República del Nagorno-Karabakh respecte Armènia; la República de Califòrnia (amb majoria de colons anglosaxons) respecte els EUA; i un llarg etcètera.

Renúncia a la independència. Gairebé totes les nacions que han assolit la independència l'han volgut conservar, no han volgut tornar a formar part de l'estat anterior i només han perdut la independència per la força. Hi ha, però, un parell d'excepcions: la República Dominicana i la República del Yucatán. La República Dominicana es va independitzar d'Espanya el 1844 i l'any 1861, després de patir revoltes i invasions del veí Haití, es va reincorporar a Espanya cercant protecció. La dominació espanyola tampoc va anar bé i el 1865 es va tornar a independitzar.
La República del Yucatán es va independitzar de Mèxic el 1841 (va iniciar el procés el 1840) i el 1848, després de patir guerres i revoltes amb els indígenes maies (l'estat era bàsicament crioll, com la major part de Llatinoamèrica), i després de demanar ▬sense èxit▬ la incorporació als EUA, Espanya i la Gran Bretanya, la República del Yucatán es va reincorporar a Mèxic. 

Una nació, dos estats.  Una de les característiques de la Guerra Freda fou la partició de nacions en dos estats diferents, segons si eren aliades dels EUA o de la URSS. Tots dos estats es consideraven part de la mateixa nació, i acusaven l'altre de ser una titella en mans de l'enemic. Així fou com durant els anys de la Guerra Freda hi va haver dues Corees (encara hi són), dues Xines (encara hi són), dos Vietnams, dos Ièmens i dues Alemanyes (amb dos Berlins). 

Detalls i serrells 1

A mesura que ens acostem a la independència comencen a sorgir dubtes i neguits. Alguns són molt importants, d'altres menys. Intentem respondre'n alguns.

— €uro i Unió Europea: La República Catalana podrà seguir emprant l'euro? Doncs sí. No cal formar part de la UE per a fer servir la seua moneda. És el cas d'Andorra, Mònaco, San Marino o Ciutat del Vaticà. I també cal recordar que hi ha membre de la UE que no fan servir l'euro. És el cas de Suècia o la Gran Bretanya.
Pel que fa l' ingrés de Catalunya a la UE, compleix amb tots el requisits.

— Monarquia o República: De moment cap partit independentista proposa la via monàrquica, tot i que la unió dinàstica seria una manera amable de trencar amb Espanya, tot conservant només la figura d'un cap d'estat comú sense cap poder real. Al cap i a la fi aquesta és la via que proposa l'SNP escocès —"ens volem separar de Downing street, no de Buckigham Palace" diuen— i és el que s'ha fet a països com Canadà, Austràlia i Nova Zelanda.
En el nostre cas hi ha dos grans inconvenients per a la via monàrquica: el desprestigi de l'actual família regnant a Espanya i la tria de la dinastia legítima (els Habsburg? els Borbons carlins? els Savoia? els Bonaparte?).
Tot apunta a que serem una república.

— Competicions esportives: Hi ha més esports a banda del futbol, i més clubs a part del Barça, però tothom es pregunta a quina lliga jugarà el Barça de futbol. Doncs bé, deixant de banda que en esports com l'hoquei herba o l'hoquei patins podem fer lligues catalanes d'altíssim nivell, en el futbol (com en d'altres esports) no cal ser d'un determinat estat per a participar en la lliga d'eixe estat. Ho hem vist en els casos d'Andorra, Mònaco o San Marino.
El Barça pot seguir jugant a la LFP espanyola? Bé, si el club i l'LFP ho volen sí, i si no... ja ens cauran els pretendents! Us imagineu el Barça al Calcio italià? Jo sí.
En tot cas, qui ho tindrà pelut serà el Real Madrid CF.

Que te vaya bonito

Pues hasta aquí hemos llegado. Me gustaría decir que fue bonito mientras duró, pero mentiría. Adiós España.

Sense èpica

La història ens ensenya que no cal una guerra per a que un país s'independitzi. No calen herois, ni màrtirs. Ací teniu alguns exemples d'aquest passat segle XX:

Europa: Noruega (1905), Islàndia (1944), Malta (1964), Lituània (1990), Letònia (1990), Estònia (1991), Bielorússia (1991), Macedònia (1991), Eslovènia (1991), Moldàvia (1991),  Ucraïna (1991), Rússia (1991), Bòsnia (1992), Txèquia (1993) i Eslovàquia (1993).

Oceania: Austràlia (1901), Nova Zelanda (1907), Illes Solomon (1978), Vanuatu (1980), els Estats Federats de Micronèsia (1986) i Palau (1994).

Àsia: Síria (1944), Illes Maldives (1965), Singapur (1965), Brunei (1984), Rússia (1991, la major part del territori rus és a l'est dels Urals), el Turkmenistan (1991), l'Usbekistan (1991), el Tadgikistan (1991), el Kirguizistan (1991) i el Kazakhstan (1991).

Amèrica: Canadà (1931), Guyana (1966), Illes Bahames (1973), Surinam (1975), Dominica (1978), Santa Lucia (1979), Sant Vincent i les Grenadines (1980), Antigua i Barbuda (1981), Belice (1981) i Saint Kitt i Nevis (1983).

Àfrica: Lesotho (1966), Swazilàndia (1968) i Djibouti (1977).

Així doncs queda clar que sense violència també hi ha independència. 

La prima de risc

S'anomena Prima de risc o Premi per assumir el risc (en anglès: Risk premium) a la remuneració addicional que s'ha d'oferir a un inversor per tal induir-lo, premiar-lo, perquè inverteixi en un projecte arriscat en lloc de romandre en una inversió segura.
En termes financers, la prima de risc és el diferencial de rendibilitats entre un actiu arriscat (inversió de risc), respecte de l'actiu lliure de risc (inversió conservadora).
En el mercat de bons governamentals, la «prima de risc» fa referència al diferencial de rendibilitat produït pel risc creditici entre els tipus d'interès dels bons governamentals d'un país, respecte dels tipus d'interès d'un altre país de referència, raó per la qual a vegades també s'usa l'expressió «Risc-país». En el cas europeu, el bo de referència és l'alemany.

Preparant pancartes

Només queden tres setmanes per a la manifestació de l'11S i cal anar preparant les pancartes que lluïrem.
Ja tenim Economistes per la independència, Arquitectes per la independència i Nudistes per la independència, però ens calen més col·lectius.

― FILATÈLICS PER LA INDEPENDÈNCIA:  Perquè els segells de la República Catalana seran cobejats pels col·leccionistes.
― NUMISMÀTICS PER LA INDEPENDÈNCIA:  Perquè al revers de les monedes hi quedarà molt millor la senyera que no pas l'assassí d'elefants.
― ALOPÈCICS PER LA INDEPENDÈNCIA: Perquè estem farts que Espanya ens prengui el pèl.
― CORRUPTES PER LA INDEPENDÈNCIA: Perquè amb Espanya i la seua casta política i funcionarial, patim competència deslleial.
― ESPANYOLS PER LA INDEPENDÈNCIA:  Perquè fins i tot els espanyols que viuen a Catalunya estan farts d'Espanya.

Eurovegas (strike 3)

Poc a poc van quedant retratats totes les parts:

▬ Els acríticament partidaris estan assistint a una subhasta de peix: cada cop són menys els llocs de treball que es prometen crear, cada cop són menys els milions que prometen invertir,  i volen fer una part d'inversió a crèdit... en un dels racons d'Europa on pitjor està la banca!
▬ Els acríticament contraris s'estan trobant que cada cop hi ha més pagesos disposats a vendre's el terreny, que cada cop hi ha més sòl urbà en compravenda, i que cada cop hi ha més veïns del Baix Llobregat Sud disposats a treballar a EuroVegas... probablement perquè és una de les parts de Catalunya més castigades per l'atur!

I mentrestant, segueixen apareixent nous possibles inversors, i noves possibles ubicacions.

Joc de miralls?

Pel que es pot veure i llegir a la xarxa, hi ha més opositors a la independència d'Escòcia a Espanya que a Anglaterra. Pel que sembla, la majoria d'espanyols creuen la independència d'Escòcia, o de Flandes, o de les Illes Fèroe (Føroyar) pot esperonar la de Catalunya o Euskadi. En canvi, la independència d'Abkhàsia o Transdnístira no ens anima gens. Pel que sembla, els catalans ens emmirallem en Escòcia i Flandes, però ignorem Abkhàsia i Transdnístria.
Fa dues dècades ens passava el mateix amb Lituània, i l'aleshores president espanyol, Felipe González, va arribar a oferir la Brunete i la Legión al llavors president soviètic, Mikhaïl Gorbatxov.

La meua pregunta és: algú s'emmiralla en Catalunya? La independència de Catalunya esperonarà la d'un altre país? En cas afirmatiu, quin?

La pregunta va més enllà de la simple curiositat: els contraris de la independència de qui s'emmiralli en Catalunya hauran de ser també contraris a la independència de Catalunya.

Reduïnt regidors

Una de les propostes del govern de Rajoy per a reduir el dèficit públic és reduir en un 30% el nombre de regidors, així com reduir-ne el seu, ajustant-lo a la població i als recursos econòmics del municipis, així com fer-los públics.

D'entrada cal aclarir que els sous dels càrrecs electes són públics, i que qualsevol els pot consultar per internet al BOE, el DOGC o el BOP.

Estic d'acord en que les institucions han de ser autosuficients, com a mínim per a pagar-se els càrrecs (electes i designats) que té.  És raonable que el percentatge del pressupost destinat a pagar els sous dels càrrec no superi un determinat percentatge del pressupost municipal (o comarcal, o provincial, o autonòmic, o estatal). 

Però el que no té ni cap ni peus és voler reduir en un 30% el nombre de regidors. Actualment, amb la llei electoral que s'aplica als municipis, aquests són molt poc representatius i proporcionals. La barrera del 5%, afegida al repartiment segons la fórmula d'Hondt, fa que en molts llocs amb el 40% dels vots ▬o fins i tot menys!▬ molts alcaldes tinguin majoria absoluta (i facin les previsibles alcaldades).
Això no només passa a petites poblacions, també a capitals com Lleida ens trobem que el PSC d'Àngel Ros, amb el 42.0% dels vots té 15 dels 27 regidors de la Paeria, és a dir: el 55.5% dels escons.

Però, quina és l'alternativa?

Un municipi de 900 habitants, amb 700 persones majors d'edat i amb dret a vot és massa gran per a funcionar de manera assembleària (no diguem ja els de 2.000 o 5.000 habitants!), però resulta que és massa petit per a tindre (i mantindre) 25 regidors i ser més representatiu i proporcional. Un bon problema, oi?

El vot ponderat.

Siguem una mica oberts de ment: cal que tots els regidors tinguin veu i vot? Sí, és clar. Cal que el vot de tots els regidors valgui el mateix? I si els representants de cada candidatura tenen un vot que valgui tant com vots ha obtingut la seua candidatura?
Posem per cas un municipi de 900 habitants, on 700 tenen dret a vot. Si la candidatura A obté 210 vots, la B 170 vots, la C 100 vots, la D 85 vots i la E 80 vots, que cada candidatura tingui un regidor i que el seu vot valgui tant com els vots obtinguts. En aquest cas, qualsevol combinació que arribi als 323 vots tindria la majoria absoluta (A+B, A+C+D, B+C+D+E, etc...)
Hi hauria pluralitat, hi hauria representativitat i no caldria tindre un consistori més gran del que ja existeix.
Arribat el cas, això també es podria aplicar a d'altres òrgans de govern. Per exemple: la CCMA. No van reduir el nombre de membres de 12 a 6 per estalviar? Si volien estalviar en sous, podrien haver reduït el sou a la meitat i mantindre els 12, per començar. Però si realment volen pluralitat i representativitat, que cadascun dels representants tingui un vot que valgui tant com diputats han votat la seua candidatura al CCMA. Fàcil, oi?

Al cap i a la fi així es vota en les juntes d'accionistes de les empreses privades: tantes accions tens, tant val el teu vot. I el PP no era el partit que volia ajudar i representar els empresaris?

L'exemple de Twitter

La traducció de Twitter al català ens dóna tres clars exemples dels temps que vivim:

1) Voluntariat en xarxa: milers de persones s'han ofert voluntàries per a fer la traducció, tot treballant en xarxa. Sense cobrar ni un cèntim.

2) Crítiques: algunes fonamentades, d'altres absurdes, però el convenciment que es podria haver fet millor. No sé quan es deixa de ser exigent i es comença a ser torracollons.

3) Espanyols: per què els espanyols no es limiten a passar de nosaltres? Hi ha hagut un allau de reaccions espanyoles sobre el tema, des de la simple incomprensió ("¿es que no lo entendeis en castellano?"), fins la crítica suau ("con la que está cayendo y vosotros perdiendo el tiempo en estas chorradas") i l'odi (cliqueu aquest enllaç).

I el més interessant: a ningú li ha sorprès cap d'aquestes tres reaccions.

Liberalitzar, triar i pagar

Any 1981, es legalitza el divorci: "Ara ens obligaran a divorciar-nos i no podrem seguir casats".
Any 1985, es legalitza l'avortament: "Ara ens obligaran a avortar i no podrem tindre fills en pau".

Any 2012, s'intenta (per quarta vegada) legalitzar la plena llibertat d'horaris comercials: "Ara ens obligaran a obrir vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, i no ens deixaran descansar".

Deixant de banda que la llei espanyola envaeix competències recollides a l'Estatut (en el que en queda), la idea no és del tot dolenta. Malauradament no entra en la concreció necessària: Si obrir més hores pot aportar més beneficis, caldrà que paguin més impostos els que més hores obrin.

Si la llei es fa ben feta, i els impostos es paguen en funció dels metres quadrats de superfície comercial i del total d'hores que l'establiment roman obert al públic, el petit comerç no hauria de patir.
És clar que, tractant-se del PP, tindrem el pitjor del protecconisme amb el pitjor del liberalisme.

Encabronats

De les celebracions per la victòria de la selecció espanyola de futbol a l'Eurocopa 2012 només en faré una observació: per què ací no estan de festa?
Si us fixeu en les imatges de Tenerife, Sevilla o Santander, veureu gent contenta i no veureu incidents violents. A Madrid sí que hi va haver algun aldarull protagonitzat per Ultrassurs, però entre els dos milions de persones que omplien el centre de la capital d'Espanya, una dotzena de violents és poca cosa.
En canvi, a Catalunya, la cosa ha estat diferent. Hi ha hagut poca gent ▬en part per la pluja▬ però la majoria no estaven alegres, sinó rabiosos. Per la poca gent que va eixir als carrers de Catalunya, la quantitat d'aldarulls ha estat molt alta.
Per què aquesta violència? Per què estan tan emprenyats? Potser perquè saben que el matx realment impotant ja el tenen perdut?

Els nous independentistes

Relacionar l'independentisme amb el patriotisme és com lligar l'amor i el matrimoni.

Volem la independència per pur pragmatisme, sense exhaltacions patriòtiques. En tot cas és el nacionalisme espanyol el que ens expulsa del seu projecte d'estat, i ens impulsa a un de propi.

Eurovegas (strike 2)

La construcció d'EuroVegas a l'estat espanyol s'ha convertit en un dels culebrots d'aquesta primavera. Adelson ha demostrat ser un hàbil negociador, fent-se de pregar per totes les parts implicades. Els catalans en canvi hem demostrat que som radicals: o estem totalment a favor i farem el que calgui (discurs de CiU), o hi estem totalment en contra i bramem "EuroVegas ni ací ni enlloc" (discurs d'ICV i els nimbies).
Un servidor, en canvi, és de l'opinió minoritària: "EuroVegas? Doncs segons on i segons com". 

Mentre l'equip d'Adelson acaba de fer miques la margarida dels dubtes, jo us deixaré sis reflexions:

1) No cal que Adelson reclami rebaixar els drets socials dels treballadors: ja ho fan la CEOE i la majoria absoluta del PP. La inoperància dels dos sindicats majoritaris, vells i encarcats, també ajuda.
2) No cal tocar la Llei Antitabac: en una ciutat de clima mediterrani hi ha opcions arquitectòniques que permeten habilitar espais oberts (on es pot fumar) sense que la gent passi fred, ni es mulli els quatre dies que plou.
3) Casinos, hotels i centres de convencions no són fàbriques de satèl·lits artificials, centrals nuclears o sincrotrons d'acceleradors de partícules: no és tecnologia punta, no cal que vingui ningú de fora a ensenyar-nos com es fa, ens ho podem fer nosaltres solets.
4) No cal tocar els espais verds de la Regió Metropolitana: entre les fàbriques abandonades (en alguns casos, polígons industrials fantasmes) i les urbanitzacions fracassades (milers d'hectàres empantanegades) tenim espai de sobres.
5) La Regió Metropolitana té molts llocs dignes de ser visitats i coneguts. A part de l'aeroport d'El Prat, Sitges, i la Barcelona turística, els forasters poden visitar més coses. Casinos i centres de convencions poden ser un bon atractiu per a conèixer d'altres llocs.
6) L'accent local. Un casino a casa nostra, a part de tindre ruleta, poker i d'altres jocs internacionals, també pot oferir un bon grapat de jocs del nostre país: la botifarra, el truc, el bac-rebac i Sant Vicent, el copo, el sarangollo, el guinyot...  Recordeu: per a ser universal no cal deixar de ser local. Més aviat el contrari.

No tinc ni idea d'on s'ubicarà EuroVegas, ni si prosperaran les propostes alternatives, en tot cas no oblidem que ens vam quedar sense EuroDisney, i que això ens va permetre tirar endavant una cosa que ha anat millor, Port Aventura, i una altra que, si no fos per la mala gestió, també podria haver donat la campanada: Terra Mítica.


Marina d'Or:

 

Fiscal és social

El diputat Joan Josep Nuet i Pujals ha estat escollit nou Coordinador General d' Esquerra Unida i Alternativa, en substitució de Jordi Miralles i Conte. En el seu discurs de presa de possessió el diputat Nuet va avisar CiU, i a la resta de formacions polítiques catalanes, que no donaran suport a un Pacte Fiscal si no va lligat a un Pacte Social.
Fa uns quants anys que molts polítics i intel·lectuals d'esquerres consideren que allò que és econòmic és contrari a allò que és social. Com si l'economia  no fos un reflex de la societat, com si l'estudi de l'economia no fos una manera d'estudiar i entendre un grup humà. No es pot entendre la Física sense saber Matemàtiques, ni es pot aprendre Biologia sense una bona base de Química, i no es pot entendre una societat sense conèixer bé la seva economia.
Hi ha el Fòrum Econòmic a Davos (pro-capitalista) i el seu contrari és Fòrum Social a Porto Alegre (d'esquerres), com si la paraula "econòmic" no fos d'esquerres, com si no hi hagués un model econòmic d'esquerres.
I sí, hi ha un model econòmic d'esquerres, hi ha un model fiscal d'esquerres. La fiscalitat també és d'esquerres. És més: sense fiscalitat, sense impostos, no es poden recaptar els diners que ens calen per a tirar endavant això que anomenem Estat del Benestar.

Això que anomenàvem Concert Econòmic i que ara s'està quedant en Pacte Fiscal no és cap objectiu, és només un mitjà. És un mitjà per a recaptar els impostos que nosaltres vulguem, quan, com i a qui nosaltres vulguem. 
Amb el Concert Econòmic un govern d'esquerres podrà dur a terme polítiques d'esquerres, i un govern de dretes podrà dur a terme polítiques de dretes.
Oi que no acceptarien que CiU donés suport al Concert Econòmic només si es fa per aplicar polítiques de dretes? Doncs el mateix li podem dir a  EUiA.
I fer polítiques d'esquerres amb el Concert Econòmic és molt fàcil: n'hi ha prou amb guanyar les eleccions i formar govern. Els catalans ja hem donat majories d'esquerres que han format governs d'esquerres, el 2003 i el 2006.  Els catalans també hem donat majories d'esquerres que no  han estat capaces de formar govern, el 1980. I també hem votat majories d'esquerres que no han pogut formar govern perquè, a causa de la seva divisió, no s'han traduït en majories parlamentàries d'esquerres, com ja ens va passar el 1999.

Laia i Caïm

Ha tornat a passar. Aquest cop ha estat la senyora Laia Jurado, de Vic, que ha dimitit de regidora i s'ha donat de baixa de les CUP, però és només un cas més: de Montserrat Nebrera al PP fins Pasqual Maragall al PSC, alguna cosa caïnita té la política catalana.
No sé si a la Laia Jurado li hem de dir adéu o fins ben aviat, en tot cas, i mentre ella està en guaret, haurem de reflexionar perquè les persones brillants acaben fugint de la política.

El 15M no és la solució

Article de Marta Bastida:

L'exC's i UPyD Francisco Garrobo continua «indignat» El controvertit Francisco Garrobo, exmilitant de Ciutadans i UPyD, responsable de comunicació durant l'acampada dels "indignats" d'ara fa un any i un dels principals responsables de l'obstaculització del reconeixement del dret a l'autodeterminació de Catalunya durant les assemblees del 2011 -una demanda que va trigar més d'un mes en ser acceptada-, continua integrat en el moviment dels indignats.
Aquest dissabte se l'ha pogut veure en la manifestació que va recorrer el centre de Barcelona. Garrobo va formar part de la candidatura de Ciudatadans el 2007 i després va ser coordinador a Nou Barris de la formació espanyolista Unión, Progreso y Democracia, el partit liderat per Rosa Díez, que va abandonar a mitjans de gener de 2010. A l'acampada de la plaça Catalunya va exercir de responsable de comunicació i també va formar part del servei d'ordre.

http://www.naciodigital.cat/noticia/42803/exc/upyd/francisco/garrobo/continua/indignat

Ciudadanos, UPyD y Convencia Civica

La aparición en el Parlament de un avanzadilla neofalangista o, más bien, neofascista de aroma mussoliniano. Me refiero al grupo Ciudadanos. A él han ido a parar un puñado de votos neofalangistas de las filas del PSC (por algo este grupo fue apadrinado por Rosa Díaz, joseantoniana de pro en el Partido Socialista de Euskadi). Su financiación ha sido claramente españolista, para paliar el anunciado descenso del PP, y el apoyo mayor le ha venido de la prensa nazionalespañolista de Madrid y Barcelona.
¿Por qué le llamamos neofascista? Veamos. Se define por la negativa: no son, dicen ellos, ni de derechas, ni de izquierdas, ni de centro y ni siquiera son un partido (odian los partidos): todo esto forma parte del viejo discurso franquista y fascista de toda la vida.
Su ideólogo: Arcadio Espada, una especie de patética caricatura a lo payaso de Josep Plá, admira lo peor del clásico catalán, su fascinación por Mussolini y el fascismo italiano. Y toma como guía, el primer intento que, después de la II Guerra Mundial, se hizo en Italia por reconstruir un movimiento de masas de corte fascista, el llamado movimiento de L´uomo qualcunque (el hombre de la calle, el ciudadano sin mas) que se presentó como un no-partido (como el grupo Ciudadanos), no perteneciente ni a la izquierda , ni a la derecha, ni al centro (también como Ciudadanos). En Italia, este primer resurgimiento fascista fracasó ya que los fascistas más listo cambiaron rápidamente su camisa negra por la blanca de la Democracia Cristiana, apoyada por los EEUU. En España, los franquistas se sucedieron a sí mismos en el PP y ahora Ciudadanos viene a reforzarlos y a remozarlos con los arrepentidos de turno (Arcadio perteneció al PSUC) en una nación, Cataluña, en la que su presencia social es más bien escasa.
Arcadio Espada no sólo es un plagiario de J. Plá, tampoco tienen ideas propias en lo político y ha de inspirarse en rancios movimientos fascistas para ofrecernos algo que para cualquier conocedor de la historia huele a podrido a kilómetros de distancia.
QUI ESTÀ AL DARRERA? El seu blog i les pseudonotícies que publica en “El Mundo” no tenen desperdici.
Convé entrar en el seu blog i veureu...
http://www.arcadiespada.es/ CIUDADANOS I UPyD = ESCOLANETS DEL PP -----

Mireu que escriu en Boadella a la seva web desde Madriz Actualment resideix a Madrid i a través del seu blog personal es dedica a escriure qualsevol cosa, que pugui anar contra Catalunya : http://www.elsjoglars.com/blog.php?blog=9 A través de les seves obres de teatre, fa gires per arreu d’Espanya, parodiant als catalans i fomentant el neofalangisme.
En el seu bloc podeu trobar tot un públic adepte, que aplaudeix les seves obres i paraules escrites. Recomano llegir el seu llibre de visites :
http://www.elsjoglars.com/libro_llistat.php
Penso que no es pot obviar de moment, fomenta cada dia la xenofòbia envers a Catalunya.

Errors i trampes gramaticals

En el llenguatge quotidià és normal cometre errors gramaticals, però de vegades, segons quines coses es diuen no són un error, sinó una trampa amb missatge ocult. Analitzem un parell de casos:

— Hauríem de baixar la bossa d'escombraries. El nostre interlocutor empra la primera persona del plural del condicional però, en realitat, en el metatext, està conjugant la segona persona del singular de l'imperatiu: Tu has de baixar la bossa d'escombraries.
— S'hauria d'arreglar l'aixeta del lavabo. El nostre interlocutor utilitza el pronom reflexiu i la conjugació verbal de la tercera persona del singular del condicional, quan en realitat vol dir Arregla tu l'aixeta del lavabo o també Busca tu algú que ens arregli l'aixeta del lavabo.

Darrerament, els dirigents polítics, financers i empresarials del país estan emprant els mateixos recursos gramaticals:

— Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. El nostre interlocutor vol dir Jo he gastat els diners de tothom sense criteri o també Tot i tindre un màster en ESADE, he prestat diners a gent insolvent i ara farà fallida l'entitat de crèdit que dirigeixo.
— S'haurien de retallar algunes despeses innecessàries. La lectura hermenèutica és Com que jo tinc una bona mútua i porto els fills a una escola  privada, no passa res si retallem una mica més en sanitat i ensenyament.

Es pensen que som ximples. CiU i la intervenció de l’Estat

Aquests darrers dies, i imagino que aquesta cantarella durarà encara temps, el “Govern dels millors” llança damunt la ciutadania catalana un cant a mig camí entre el plor i la rauxa, sobre la possible intervenció de l’Estat a Catalunya. Vaja, que la Generalitat de Catalunya passaria a estar dirigida per agents del govern espanyol.
He  de dir, per avançat, que si el govern espanyol intervé aquest país, faré costat al Govern català sigui el que sigui, en nom de la sobirania del poble català. Dit això,  m’agradaria que els ciutadans catalans no fossin de nou víctimes de les polítiques d’intoxicació massiva d’aquest Govern, i per tant cal que puntualitzem la responsabilitat de cadascú per arribar a aquest escenari.
Primer: La suposada autonomia catalana nascuda de la Constitució és una fantasia. En realitat caldria que parléssim d’una descentralització administrativa, que dóna i treu competències a les comunitats autònomes en funció, sovint, de l’ humor canviant dels Governs espanyols. I si no, veiem el tema de les conques hidrogràfiques.
El darrer Consell de Ministres, el divendres 4 de maig, recuperava  totes les funcions sancionadores a  les conques hidrogràfiques que travessen   més d'una comunitat autònoma   L'anterior Executiu socialista havia aprovat  un decret llei que permetia a les comunitats autònomes assumir competències de gestió a les conques hidrogràfiques, tot i  que , com en el cas de l’Ebre, travessessin  diverses Comunitats Autònomes. Se’m pot al•legar que aquesta era una competència de l’Estat, de manera que  el Govern del PP només fa que recuperar una competència seva. Val. Però la sensació que a un li queda, no sé si a vostès també,  és la de que finalment estem, en gairebé  tot, a disposició de la voluntat i de l’humor dels Governs de l’Estat, per molt que parlin de diàleg i consens amb les Comunitats Autònomes.
Segon: En el cas  present, portem com deia dies i dies parlant de la possible intervenció de l’Estat a Catalunya  per incompliment de les obligacions de dèficit públic.  Cal tenir molta barra per part dels nostres actuals governants   o esperar que els ciutadans tinguem o poca memòria o poca informació.  Només per si el problema és d’informació  cal dir que només fa unes setmanes,  el Parlament espanyol va aprovar, “amb els vots de CiU” la Ley Orgánica 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera, i fixava, per a totes les comunitats, inclosa per tant Catalunya, un límit de dèficit. Justament l’incompliment  d’aquesta llei podria donar  lloc a la intervenció de l’Estat a Catalunya  a l’empara  de l’article 155 de la Constitució dels espanyols, quan diu, i cito literalment:
“Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras Leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general”.
Per que ens entenguem, es van fer el harakiri i ara diuen que fa mal.
En les condicions actuals del Parlament d’Espanya, la llei s’hagués aprovat tant sí com no, és cert. Ara, també cal dir que  el senyor Duran i Lleida i els seus acompanyants podien haver tingut una mica de  perspectiva, guardar-se per ells el dret a la resistència i  no  beneir una norma  que lesionava els interessos dels nostre país.
Però no; sempre és millor emprar els mitjans afins per desdibuixar les pròpies responsabilitats i considerar-se després víctimes del que un mateix ha provocat.
De nou, com a veu al desert, plantejo al Molt Honorable Senyor  Artur Mas i Gavarró  que decideixi quina ha de ser la seva funció  en aquest dur moment per al nostre  país: ser virrei de Madrid, o president dels catalans. Si tria la segona, molts, tot i que amb ideologies  distintes a la seva, l’hi acompanyarem.