Paracaigudistes i urnes de fogueig

Al gener del 2018 alguns ja han començat a parlar de les eleccions municipals del 2019. A l'abril del 2018 bastants ja estan parlant de les eleccions municipals del 2019. Abans que la majoria comenci a parlar de les eleccions municipals del 2019 m'agradaria matisar unes quantes coses.

— Urna de fogueig. A la majoria de democràcies acostuma a haver una convocatòria electoral que és percebuda (encertadament o no) com a poc important. En aquesta elecció (teòricament) poc important hi sol haver poca participació i els votants aprofiten per a desfogar-se votant opcions extremes o paròdiques —l'anomenat vot de càstig—.
Això passa a les eleccions presidencials austríaques (república parlamentària, el President de la República és un càrrec simbòlic, sense gaire poder), o a les eleccions regionals franceses (estat fortament centralista, on les regions tenen poc poder). Al Regne d'Espanya l'urna de fogueig (encertadament o no) és la de les eleccions al Parlament europeu.

— Cicles. Les eleccions municipals tenen lloc cada quatre anys, i no es poden convocar anticipadament per voluntat del consistori sortint. Les eleccions als parlaments autonòmics a les tretze comunitats autònomes de l'article 143 (les de via lenta) tenen lloc cada quatre anys, i les eleccions anticipades només poden donar lloc a una legislatura curta, fins que finalitzi el període de quatre anys (el que va passar a Astúries). Les eleccions al Parlament europeu tenen lloc cada cinc anys.
Aplicant una senzilla regla aritmètica veurem que cada vint anys coincideixen les eleccions municipals i europees, com ja va passar l'any 1999 i com passarà el proper 2019 (si Catalunya segueix formant part del Regne d'Espanya, i si el Regne d'Espanya segueix formant part de la Unió Europea). També coincidirà amb les eleccions als parlaments forals, als cabildos canaris i als consells insulars de les Illes Balears i Pitiüses.

— Grans coalicions i paracaigudistes. Des de gener del 2018 hi ha persones que reclamen una gran coalició independentista a les eleccions municipals de Barcelona. Bé, no seria ben bé una "gran" coalició, ja que exclou la CUP i organitzacions properes a la CUP. Des de març de 2018 comença a sonar el nom de Manuel Valls (antic alcalde d'Évry, i antic primer ministre de la República Francesa) com a candidat de Ciutadans (i qui sap si d'alguna gran coalició unionista) a les eleccions municipals de Barcelona. En el bàndol independentista qui pretén liderar la gran coalició és el novaiorquès Jordi Graupera.
La gent no és tonta, i la majoria ja saben què voten quan venen les eleccions municipals. I a les eleccions municipals, on es vota mobilitat, habitatge, medi ambient i ús de l'espai públic, l'eix esquerra-dreta és molt més important que l'eix Catalunya-Espanya.

— Mapes. És un greu error per a l'independentisme plantejar les eleccions municipals en clau estrictament sobiranista. Per començar, a Catalunya hi ha més municipis a part de Barcelona. I generalitzar aquestes coalicions seria encara pitjor: allà on perdés aquesta coalició guanyaria Tabàrnia. Però, paradoxalment, també seria un error per a l'unionisme, ja que molts unionistes moderats votaran els Comuns, però els alcaldes Comuns no volen (ni, probablement, voldran) ser comptats entre els unionistes. I rebutjaran qualsevol enteniment amb PP, Ciutadans, o el que quedi de la PxC. Els Comuns, per a desesperació del sector progre de Ciutadans, prefereixen pactar amb la CUP o amb ERC.

— Perfils politics. Perquè no es pot negar que el catalano-francès Manuel Valls té un perfil que dóna molt per al Parlament europeu, igual que el catalano-novaiorquès Jordi Graupera. Proposar-los per al fer d'alcaldes (o de caps de l'oposició municipal) és desaprofitar el talent polític d'aquests possibles candidats.
I ja posats, si hem de fer unes altres eleccions plebiscitàries, fem que ho siguin les europees.

— Banyes, jubilacions i retirades. Perquè les eleccions municipals venen marcades per algunes jubilacions, com la de Xavier Trias; alguna retirada parcial, com la de Carina Mejías; i per algun més que probable atac de banyes, com el de Jordi Cañas, candidat a les eleccions municipals del 2011 i que es va retirar temporalment de la política l'any 2014, quan fou imputat per un delicte de frau. Absolt a finals del 2017 té tot el dret del món a complir la paraula que va donar, tot emulant a McArthur: "Tornaré".  I si els de Ciutadans són intel·ligents aprofitaran el talent de Jordi Cañas per a guanyar l'alcaldia de Barcelona... o per a fer ingovernable el consistori.

La trampa de l'abstenció

Els contraris a la independència de Catalunya, en comptes de fer campanya pel no, han optat, majoritàriament, per fer campanya per l'abstenció. Això és un greu error. Analitzem-lo una mica:

— Abstenció habitual. A les eleccions catalanes del setembre del 2015 (també anomenades plebiscitàries) la participació fou del 74.9%, un rècord històric. En els darrers 15 anys l'abstenció ha oscil·lat entre el 32.2% (catalanes del novembre del 2012) i el 53.8% (europees del maig del 2014).
Resumidament: un de cada tres catalans amb dret a vot no té el costum de votar.

— Herri Batasuna. Durant anys hem sentit com els abertzales deien que la Constitució Espanyola no anava amb ells, ja que ells no l'havien votat. Quan es va fer el referèndum de la Constitució Espanyola el desembre del 1978 l'opció guanyadora (amb el 70.2% dels vots) fou el sí a la (que que després seria la) Comunitat Autònoma Basca. A Navarra els vots afirmatius foren el 76.4%. Si va guanyar el sí, per què els abertzales —sobretot Herri Batasuna— insistien en que els bascos no ?havien votat la Constitució Espanyola? Doncs perquè l'abstenció fou del 55.3% a Vascongadas (i del 33.3% a Navarra).
Com que alguns abertzales havien demanat el No, i alguns altres l'abstenció, van comptar l'abstenció i el vot blanc com una forma de dir que no. Una suma ben tramposa, tot sigui dit.
Ironies de la història: veurem la dreta espanyolista repetint el discurs de l'esquerra abertzale, i comptant al bloc del no les persones que no vagin a votar.

— Subjecte de dret. A què es déu aquesta aposta per l'abstenció?  L'espanyolisme nacionalista afirma que Catalunya no és —ni pot ser mai— un subjecte de dret. Segons l'espanyolisme nacionalista, no hi ha més nació que Espanya, i una cosa com la independència de Catalunya només podria ser votada pel conjunt dels espanyols.
Però la majoria dels contraris a la independència no són nacionalistes espanyols. La majoria dels contraris a la independència són federalistes, confederalistes i partidaris de la tercera via. Gent que havia votat CiU i UDC, el PSC i, fins i tot, ICV-EUiA (i CSQEP). Aquests partits consideren que Catalunya és una nació, i que té el Dret a Decidir el seu futur. Per què, en comptes de fer campanya pel no, estan fent campanya per l'abstenció?

— Por a la derrota. Tot indica que, davant la divisió dels contraris a la independència entre els nacionalistes espanyols (els que voten PP, Ciutadans, UPyD i VOX) i els federalistes (els que voten PSC, UDC i CSQEP), aquests segons, veient que no podran comptar amb els primers, no volen arriscar-se a una derrota i s'afegeixen al carro de l'abstenció.
Probablement aquesta por a la derrota sigui, realment, la causa de la seua derrota. Si pretenen que el nacionalisme espanyol, la resignació, la por, el semenfotisme i la mandra sumin el 51% d'abstenció s'arrisquen a fracassar i a que, les amenaces de Madrid i la inacció del PSC facin que sigui la participació la que superi el 50%. I potser superi de llarg aquest percentatge.
Tal i com vaig llegir fa poc a les xarxes socials: Si lluites pots perdre, si no lluites estàs perdut. Si votes pots perdre, si no votes ja has perdut.
Tal i com digué un amic meu: derrota per incompareixença.

— La suma. La suma dels vots de totes les candidatures que defensaven el setembre del 2015 el Dret a Decidir (JxS, CSQEP, CUP, UDC i Partit Pirata) era de 2437741 vots, això vol dir el 44.2% del  cens.
Els partits contraris al Dret a Decidir (PP, Ciutadans, PSC, Recortes Cero i Guanyem Catalunya) sumaren 1624451 vots, que representa el 29.4% del cens.

Amb el Mas, no.

— És que jo no vull una Catalunya independent amb Mas de President.
— I amb un altre?
— Si no és de Convergència, sí.
— Romeva?
— Ui! Deixem el tema del Romeva que és més que delicat.

Fragment de l'entrevista a Laura Campos, d'ICV.

Entenc que Artur Mas genera rebuig — a mi mateix no m'agrada gens— i que molta gent no vulgui fer el mateix que fa ell. És per això que, després de consultar-ho amb experts, he el·laborat un petit llistat de coses que fa el Molt Honorable President (MHP) Mas i que, per pura coherència, els anti-massistes mai haurien de fer:

— Dutxa diària. Sembla ser que el MHP cada dia (normalment al matí) es fa una dutxeta. Alguns experts apunten que de tant en tant es fa un bany, però no han pogut calcular amb precisió la periodicitat. Tampoc sabem amb certesa quines marques de sabó i xampú fa servir.
Així doncs un bon anti-massista mai s'ha de dutxar. Neteja en sec i esperar a que vingui la pluja semblen les millors opcions.

— Raspallar-se les dents. Tal i com el seu somriure ens feia sospitar, el Mas blanqueja alguna cosa més que milions d'euros a Suïssa. Els experts no han pogut determinar quina marca de dentífric utilitza, ni si fa servir un raspall de dents manual o un d'elèctric. En qualsevol cas, la consigna és clara: no us raspalleu les dents, o fareu el mateix que fa ell.

— Vida familiar. Malgrat les múltiples obligacions que porta el seu càrrec (conxorxar-se amb poders ocults,  planificar conspiracions, obrir comptes a paradisos fiscals, privatitzar la roba interior de la Moreneta...), el MHP sempre procura trobar algun moment per sopar amb la seua dona i veure els seus fills.
Els experts consultats no han pogut determinar cada quan veu els seus fills, ni amb quina freqüència manté relacions sexuals amb la seua muller, però això no hauria de ser obstacle per a un bon anti-massista: deixeu de fer vida social i familiar: Mengeu sols! Dormiu sols! No folleu mai!

— Votar. Segons l'arxiu de la Junta Electoral, des de l'any 1977 el MHP no s'ha perdut cap elecció i ha votat sempre. Malauradament el vot és secret, així que no podem afirmar al 100% que sempre hagi votat CiU. De fet, al seu col·legi electoral des de fa trenta-vuit anys que hi apareixen vots de tota mena. No sabem si és ell qui va votar el PACMA el 2012, o el Partit Humanista el 2003. Al seu col·legi electoral (i mira que el paio viu a un barri pijo) fins i tot s'hi han recomptat paperetes d' ICV i PODEMOS.
No sabem a qui vota (maleït vot lliure i secret!), però sabem que vota. Així que el bon anti-massista ha de ser clar, coherent i contundent, i no ha d'anar a votar aquest 27S.

Salut i fins dilluns.

Coalició CDC-ERC, arguments en contra

No fa ni una setmana que s'ha pactat la coalició electoral entre CDC, ERC i persones de la societat civil i els moviments sobiranistes.
Ací teniu alguns arguments per a rebutjar aquesta coalició:

Xantatge. Aquest acord no és fruit de la voluntat d'entesa entre les dues parts, ni tan sols de la necessitat d'entesa entre les dues parts, sinó que prové del xantatge d'una part (CDC) que ha fet ús de la potestat legal per a convocar les eleccions, i ha emprat els mitjans de comunicació (que sobreviuen gràcies a les ajudes públiques, que paguem entre tots) per a pressionar l'altra part (ERC).

Falsa unitat. Una coalició independentista per a unes eleccions plebiscitàries hauria d'incloure totes les formacions independentistes, però no és així. Exclou la CUP, Procés Constituent i SI, així com d'altres partits "històrics", com Estat Català, el PSAN o Alternativa Verda.

Sumes que resten. L'independentisme creix gràcies a la inviabilitat d'una Espanya federal. Aquest electorat, per la part de l'esquerra (centre-esquerra i extrema esquerra també) anava a votar el PSC i ICV-EUiA. Els ex-votants del PSC —i una bona part d'ICV— es poden sentir atrets per ERC, però serà molt difícil que votin una llista on hi és present l'Artur Mas i bona part de CiU (CDC i els sobiranistes que han deixat UDC).
La CUP pot atreure el perfil EUiA, i bona part d'ICV, però és difícil que la gent que tradicionalment ha votat el PSC se senti atreta per la CUP.

Corrupció. La immensa majoria de militants de CDC són persones honrades, però això no exclou que CDC (i també UDC) hagin protagonitzat nombrosos escàndols de corrupció. En una campanya electoral és lògic (i legítim) que s'esbombin els draps bruts dels rivals electorals. Algú dubta que el pobre (i honrat) Raül Romeva haurà de pagar els plats trencats per Pujol, Alavedra, Prenafeta i tutti quanti?

Cap de llista i presidenciable. En un sistema parlamentari, qualsevol diputat pot ser president, però en el nostre sistema tenim la següent regla no escrita: el cap de llista de la circumscripció electoral amb més diputats (actualment la província de Barcelona) és el candidat a President. Per això gironins com Quim Nadal o cambrilencs com Josep-Lluís Carod-Rovira encapçalaren en el seu moment les llistes per Barcelona.
És un frau que el cap de llista no sigui el candidat a president i que aquest paper l'assumeixi el número quatre de la llista.

Poca confiança. Si l'objectiu de la llista és treure majoria absoluta, i no importa l'ordre de llista que ocupi el candidat a President, aquest podria ser el número 44 de la província de Barcelona. Així demostraria confiança en la llista, i que no va per la poltrona, ja que només sortiria escollit diputat si la candidatura treu majoria absoluta. Recordem que per la província de Barcelona s'escullen 85 diputats.

Repartiment no proporcional. És just i proporcional un repartiment 60/40 de partits, més 8 independents a dalt de la llista? En el cas que aquesta candidatura obtingués 71 escons (l'actual suma ERC + CiU), el repartiment seria: 38 per a CDC, 25 per a ERC i 8 per a independents.

Gestió del fracàs. Si la llista unitària no aconsegueix treure majoria absoluta, què farà?


Enllaç complementari: Coalició CDC-ERC, arguments a favor.

Coalició CDC-ERC, arguments a favor

No fa ni una setmana que s'ha pactat la coalició electoral entre CDC, ERC i persones de la societat civil i els moviments sobiranistes.
Ací teniu alguns arguments per acceptar aquesta coalició:

Coalició possible. No vivim la casa dels nostres somnis, sinó la casa que ens podem permetre. Voler viure a una casa que no et pots permetre, per més ideal que aquesta sigui, només et portarà problemes. I al final, et desnonaran de la casa. Això val per la casa, pel cotxe, o per la coalició electoral.
Si hem d'esperar a tindre la candidatura perfecta, potser no la tindrem mai.
Hem d'aprofitar la feblesa de l'estat espanyol, i no sabem quant de temps més durarà aquesta feblesa. Cal fer-ho ara, encara que sigui amb una llista amb uns quants impresentables.

Projecte ampli. Un estat democràtic ha de ser vàlid per a gent de totes les sensibilitats polítiques, de dretes i d'esquerres, presidencialistes i parlamentaristes, europeistes i euro-escèptics, i una llista transversal hauria d'incloure persones i organitzacions de totes les sensibilitats.
Si aquestes eleccions han de ser plebiscitàries i constituents, ens cal que la constitució i les lleis bàsiques de la nova República siguin el més neutres possibles. I per això cal que al Parlament constituent tothom hi tingui veu i vot.

Vladimír Mečiar. Avui en dia Eslovàquia és un estat independent, democràtic, amb una economia pròspera (més pròspera que la del sud d'Europa) i amb poca corrupció (segons els índexs que es publiquen). Però veient el president Mečiar (brusc i racista), ningú ho hauria predit.
De vegades cal comptar amb els impresentables.

Persones independents. Si volem que a la llista hi hagi moltes persones independents, cal que aquesta llista sigui el més ampla i plural possible.

Enllaç complementari: Coalició CDC-ERC, arguments en contra.

El #27S (primera part)

Si el Mas fos independentista i valent, hauria proclamat la independència l'endemà del ‪#‎9N‬.
Si el Mas fos independentista i pragmàtic, hauria convocat eleccions constituents l'endemà del #9N. I no li calia cap llista unitària per a guanyar-les, amb l'embranzida de la consulta anava sobrat.

Potser l'Artur Mas és independentista, però el que no és —o no li deixen ser— és valent, ni pragmàtic. Ha perdut temps i embranzida, ha permès que UDC i el Club del Pont Aeri li marquessin l'agenda, ha deixat que una colla de frikis ataquessin obsessivament ERC (agradi o no, l'únic partit que porta trenta anys defensant la independència a les institucions) i ara, amb una visió estratègica nefasta, està plantejant com a conceptes antagònics «independència» i «esquerra» (sí, el mateix President que l'any 2010 pactà i fou investit amb els vots del PP). Malgrat, el PSAN, l'MDT, ERC o la CUP, ens vol fer creure que hem de triar entre una cosa i l'altra.

Artur Mas podria haver estat el President que proclamés la independència, però ja podrà donar les gràcies si no passa a la història com el president que no va saber (voler o poder) assolir la República Catalana.
Ens veiem el ‪#‎27S‬.

Tres reflexions breus sobre el #24M

Abans que la xarxa es saturi d'anàlisis i lectures de tota mena sobre els resultats electorals del passat quatre de pradial (vint-i-quatre de maig), us deixo tres breus reflexions:

1) És el votant d'ERC exclusivament independentista?. Exceptuant Sant Jaume de Frontanyà (on només es presentaven el PP i ERC), a la resta de municipis del Principat, ERC competia amb d'altres formacions independentistes. Amb la CUP (i coalicions participades per la CUP), amb SI (i coalicions participades per SI), CiU (amb una CiU clarament independentista, no com la de Barcelona) i formacions locals independents independentistes. En alguns municipis totes les candidatures presentades eren independentistes i signaven el compromís de l'ANC.
Havent-hi oferta independentista de sobres, per què els votants han triat ERC i no una altra opció? Doncs pel que marca la diferència: esquerra, república i honradesa.

2) Càstigs. L'electorat ha castigat la indefinició (nacional) i la corrupció (política). Que s'ho facin mirar PSC, CiU, PP i, fins i tot, PxC. En què s'assemblen ERC, la CUP i C's? Doncs que nacionalment estan ben definits (a bandes oposades) i que no tenen casos de corrupció.

3) Clau local i clau nacional. Quants més habitants té un municipi, més pesa la política nacional sobre la local, però no per això a Barcelona les eleccions municipals no deixen de ser locals, i a Sant Jaume de Frontanyà no deixen de tindre una visió (també) nacional.

Després del Divuit de Brumari i el Quatre de Pradial, ens veiem a les urnes el Cinc de Vendemiari.

Tres urnes pel 27S

No fa ni quaranta-vuit hores que un nou globus sonda ha aparegut al panorama política català i espanyol: la possibilitat de fer coincidir el 27 de setembre del 2015 les eleccions espanyoles amb les catalanes. No seria la primera vegada que unes eleccions autonòmiques es convoquen juntament amb les generals: ja va passar amb les andaluses del 2008, 2004, 2000 i 1996. Les eleccions andaluses del 1994 coincidiren amb les eleccions al Parlament europeu.

Des d'Espanya ho presenten com una manera de desactivar el caràcter plebiscitari i constituent de les eleccions catalanes.  Tot i que ningú concreta com es pot produir aquesta desactivació.

A mi em sembla una bona idea, per quatre raons:

1) Assolir la màxima participació. Ens agradi o no, les eleccions espanyoles són les que obtenen la més alta participació. Cosa lògica: a l'estat espanyol, el poder de debò el té el govern central. I la gent vota preferentment allà on es remenen les cireres.

Fent coincidir les catalanes i espanyoles podem aconseguir el màxim de participació.

2) Desactivar l'argument estrella de l'espanyolisme. Els unionistes afirmen que molta gent no vota a les eleccions al Parlament de Catalunya perquè "no se sent identificat amb la institució". Si coincideixen ambdues convocatòries aquest argument deixarà de ser vàlid.

3) Fer simultàniament eleccions plebiscitàries i constituents. Les eleccions plebiscitàries —o, si ho preferiu, la revàlida del plebiscit del passat 9 de novembre— serien les del Congrés i el Senat, i les constituents —per a fer la DUI, redactar la Constitució de la República Catalana, gestionar el reconeixement internacional i fer les lleis bàsiques del nou estat— serien les eleccions al Parlament de Catalunya.

4) Fer llista única i llistes separades simultàniament. D'acord amb el punt anterior, podria haver llistes unitàries independentistes liderades per persones de la societat civil al Congrés i al Senat, i llistes separades de partits al Parlament de Catalunya. Al cap i a la fi, si triomfen els independentistes, a Espanya només hi hem d'anar a demanar el compte, mentre que al Parlament de Catalunya hi haurà molta feina a fer.

Inconvenients i arguments inconsistents

Hi ha un vell argument pujolista que alguns opinadors convergents ja estan esgrimint: les eleccions catalanes no poden coincidir amb cap altra elecció, per a no ser condicionades. Això podia ser vàlid fa 30 anys, però avui en dia ja no.

I quin seria el gran inconvenient? Doncs que les eleccions les guanyessin els espanyolistes. Però bé, abans de ser independentistes som demòcrates, oi? Si el resultat de les urnes no ens és favorable l'haurem d'acatar, mal que ens pesi.

El problema el tenen ells

Quina és la força electoral de l'espanyolisme a Catalunya?

L'any 2011, els partits espanyolistes obtingueren un total de 815.970 vots: 716.371 pel PP, 59.949 per la PxC i 39.650 per la UPyD. A aquestes eleccions Ciutadans no es va presentar.
L'any 2012, els partits espanyolistes obtingueren un total de 820.816 vots: 471.197 pel PP, 274.925 per Ciutadans, 60.142 per la PxC i 14.552 de la UPyD.
L'any 2014, els partits espanyolistes obtingueren una suma de 454.488 vots. 246.698 pel PP, 157.948 per a Ciutadans, 32.686 per la UPyD i 7.854 per a VOX,  també 1.992 per a Falange Española de las JONS, 1.833 per Impulso Social (AES), 1.582 La España En Marcha, 1.549 per a Foro Ciudadano (Álvarez-Cascos), 1.321 per a Democracia Nacional i 1.025 pel MSR.

En el procés participatiu del passat 9 de novembre (i les dues setmanes posteriors), el SÍ+SÍ obtingué 1.897.274 vots. Aquest resultat supera els 1.781.460 vots que sumaren CiU, ERC, CUP i SI el novembre del 2012.

Encara que els espanyolistes anessin units i doblessin els seus vots totals, encara els faltarien més de dos-cents mil vots per a igualar els vots independentistes dipositats el passat 9 de maig.

Nosaltres anem sobrats, els que són pocs i dividits són ells.

Anem sobrats? Ui, el què diran!

REALMENT CAL UNA LLISTA UNITÀRIA INDEPENDENTISTA? 
Anem a veure, fa dos anys, les quatre candidatures sobiranistes que podrien integrar l'anomenada "Llista Unitària" (CiU, ERC, CUP i SI) sumaren el 49.2% dels vots i 74 escons.
Fa dos anys, les cinc candidatures clarament unionistes (PSC, PP, C's, UPyD i PxC) sumaren el 37.0% dels vots i 48 escons.
Deixem ICV-EUiA al camp de la indefinició, on de moment semblen còmodes, amb el 9.89% dels vots i 13 escons.

Fa sis mesos, a les eleccions al Parlament europeu, les candidatures sobiranistes (ERC, CiU, BILDU...) fregaven el 50% dels vots.
Fa sis mesos, les candidatures clarament unionistes (PSOE, PP, C's, UPyD, VOX, Falange...) sumaven el 33% dels vots.
Fa sis mesos, els indefinits (ICV, IU, PODEMOS...) sumaven el 15% dels vots.

Vists els resultats, la cosa és clara: ells són menys i estan més dividits (presenten de quatre a sis llistes). Nosaltres som més i presentem només tres llistes: NO ENS CAL LA LLISTA UNITÀRIA.

Una llista que volgués anar de la CUP fins UDC generaria rebuig entre els més esquerrans i els més dretans, anant a votar formacions de perfil nacional més ambigu.
Hi ha sumes que resten, tinguem-ho clar.


I QUÈ DIRAN FORA?
El President Mas esgrimeix un cop més el vell argument del què diran a fora.  Segons els convergents,  cal que a fora vegin clar que guanya el SÍ a la independència. De debò que a Madrid no saben que la CUP i ERC són partits independentistes? Sincerament, són independentistes molt abans que ho fos CiU, i sense patir pressions del Clan del Pont Aeri.

De debò ens ha de preocupar per això? De debò a les democràcies d'arreu del món no saben el que és una majoria parlamentària? Un cop més, com ja van fer el 2012, ens volen fer creure que això és una república presidencialista?

Hi ha moments en els que sembla que CiU ens vulgui fer un xantatge: o la liderem nosaltres, o no hi haurà independència. I aquest xantatge no es pot acceptar.

El regal d'ERC a la CUP

"Mas vale pájaro en mano que ciento y volando"

Al maig toca votar al Parlament europeu. De moment encara formem part de l'estat espanyol, i de moment l'estat espanyol encara forma part de la Unió Europea, així que ens haurem d'ajustar a la llei espanyola i concórrer a aquestes eleccions en circumscripció electoral única pel conjunt de l'estat.

Tot i que en alguna ocasió els catalans hem anat en solitari, com ja va fer Catalunya Lliure el 1989 (19.774 vots) o la CUP el 2004 (8.180 vots), habitualment això s'ha resolt fent coalicions. ERC forma part de l'Aliança Lliure Europea, aliada juntament amb el BNG, Eusko Alkartasuna i ARALAR, i ha fet coalicions amb aquestes formacions. També hi ha hagut organitzacions com l'MDT o els IPC que han donat suport a les candidatures d'Herri Batasuna.

En aquests darrers mesos l'esquerra abertzale ha multiplicat les reunions per a fer una coalició amb les formacions catalanes SI, CUP i ERC. De fet, a les eleccions catalanes de novembre del 2012 ja van aparèixer per ací donant suport a les tres candidatures (i a l'octubre, coses de la política, ICV va anar a donar suport a tres candidatures basques diferents: Ezker Batua-Berdeak, Ezker Anitza i Equo).

La coalició no ha estat possible: la CUP no se'n refia de SI i ERC, i els republicans volen "prioritzar el procés independentista i els Països Catalans". Però en el fons ERC li ha fet un regal a la CUP: Una part de la militància de la CUP no vol anar amb SI i ERC, i molts cupaires segueixen amb la vella baskitis. En cas de coalició entre BILDU i ERC, quines opcions tenia la CUP? Simplificant molt:

1) No presentar-se, i ignorar-les. S'estalvien diners i esforços fent campanya.
2) Fer campanya abstencionista, com a les espanyoles del 2011.
3) Anar en solitari, com ja van fer el 2004.
4) Fer coalició amb NÓS, Puyalón i Izquierda Castellana.

Realment les quatre opcions eren difícils per a la CUP. En canvi, ara que ERC ha rebutjat a BILDU, poden fer una coalició amb els bascos i els seus tres-cent mil vots.

ERC ha rebutjat els vots bascos (pájaro en mano) per aspirar a ocupar l'espai del socialisme català (ciento volando). No es pot negar que li ha fet una petita putada als bascos, però un gran regal a la CUP.
Ja veurem com acaba la cosa.

Eleccions que ens afecten

Angela Merkel ha aconseguit que ens mirem les eleccions alemanyes amb el mateix interès, neguit i resignació amb el que ens mirem les eleccions americanes. Així és el Món: persones que nosaltres no triem poden ser molt influents en allò que ens afecta.
Per això ens va bé un estat propi: per a defensar, fins on sigui possible, els nostres interessos.

I bé, amb tots els seus defectes, qui ens condiciona des de els EUA o Alemanya és una persona triada democràticament. No podem dir el mateix de la Xina o el Vaticà.

Coalición Blanquerna

Si alguna cosa hem après de l'agressió feixista del passat dimecres a la delegació de la Generalitat a Madrid és que  l'ultradreta espanyola té un eix vertebrador: l'antiindependentisme i, si cal, l'anticatalanisme.
La quinzena d'agressors pertanyien a quatre partits diferents (Democracia Nacional, Alianza Nacional i dues falanges diferents) i a diverses generacions (tenien entre 24 i 61 anys). Que fossin capaços de quedar per a sopar i planificar aquesta acció conjunta demostra que, malgrat les diferències estratègiques, i malgrat els personalismes, la ultradreta espanyola es capaç de coordinar-se i fins i tot unir-se. Ni la violència d'ETA, ni els atemptats islamistes de l'11M, el que de debò els uneix és la Via Catalana.

Si el proper mes de maig l'estat espanyol encara forma part de la Unió Europea, tocarà fer eleccions al Parlament europeu. Potser ja van sent hora que els vells franquistes (MCE, FN...), els joves lepenistes (PxC, AN....), els neonazis (ENE...) i la dreta punk (GIL, Ruiz-Mateos...) s'uneixin. Mig milió de vots, i un parell d'escons, els estan esperant.
Riurem.

Alguns matisos

Després de llegir l'allau de comentaris i anàlisis, cal aclarir alguns conceptes

— La patacada i la davallada. CiU ha perdut 85669 vots. Tenint en compte el context de crisi econòmica i política que patim, crec que ha perdut molts pocs vots. Tenint en compte que segueix sent la força més votada i que dobla en vots a la segona i tercera força (ERC i PSC), no es pot pas dir que hagi patit una davallada electoral.
Ha perdut molts escons, però ha conservat molts vots (el 97% de fidelitat). Patacada al Parlament, però no pas a les urnes.

— Ha votat massa gent? Si CiU gairebé no ha perdut vots, què ha passat? Doncs ben fàcil: ha pujat la participació, i s'ha repartit menys el vot. La participació ha estat la més alta de la Catalunya autònoma: 69.56%. I el vot ha estat més concentrat i ha obtingut més representació: s'han presentat 18 candidatures (contra les 40 de fa dos anys), i fora del Parlament s'han quedat el 7.27% dels vots (contra el 9.82% de fa dos anys).
Ha anat a votar molta més gent, però no han anat pas a votar CiU. Els espanyolistes han votat Ciutadans i els sobiranistes han triat ICV-EUiA i ERC. Els convergents es lamenten de que ha votat massa gent. Ells se'n lamenten, però els demòcrates ens n'alegrem.

— Sense ambigüitats. Aquestes eleccions han deixat un panorama polític molt clar, sense ambigüitats. Ja no hi ha un PP catalanista (Josep Curto, Josep Piqué, Montserrat Nebrera) , ni dues ànimes al PSC. CiU ja no pot voler reformar Espanya i alhora sortir-ne, ha de triar entre el Duran i Lleida i la independència.

— Vots perduts. Tradicionalment els independentistes ens queixem de com ens perjudica la divisió, però si li fem una ullada als vots perduts (ço és: els vots que no han obtingut escó a la seua circumscripció) ens trobem que l'espanyolisme ha perdut 93896 vots (suma de Ciutadans a Girona i Lleida, PxC i UPyD) mentre que l'independentisme n'ha perdut 80206 (suma de la CUP a Girona, Lleida i Tarragona, i SI).
Tot i no ser independentista, el Partit Pirata defensa el dret a decidir i ha obtingut 17942 vots.
Ací teniu un simulador de resultats, amb criteris estrictament aritmètics (cliqueu la imatge per ampliar-la).

Notes de la campanya

Falten poques hores per a que obrin els col·legis electorals —enguany m'ha tocat ser membre d'una mesa— i no em puc estar de fer algunes observacions sobre aquesta campanya electoral

— Independència. Per primera vegada el dret a decidir és l'eix central de la campanya. Els que fa un any deien "con la que está cayendo, ahora hay cosas más importantes" ara són els que més parlen del tema, i més defensen Espanya. Tot i que els catalans també som culpables de part dels nostres mals, Espanya és avui qui està sotmesa a examen.

— Emocions. L'espanyolisme no ha estat capaç d'aportar arguments sòlids, només sentiments. Les arrels no catalanes de la majoria de catalans, i els tancs, eus ací els dos eixos argumentals dels defensors d'Espanya. La gent pensa en els fills i els néts, no on van néixer els avis i besavis. I els tancs, sincerament, em sembla que Espanya no té calers ni per a pagar-los-hi la benzina.

— Demoscòpia. En el nostre sistema polític, l'èxit i el fracàs no són valors absoluts, sinó que van en funció del punt de partida i de les expectatives que s'atorguen. Si CiU treu 58 escons direm que ha perdut, encara que sigui la força més votada i tingui més del doble de diputats que la segona; si el PSC perd un escó i baixa fins a 27 direm que s'ha salvat de la patacada.
No sembla gaire lògic, però és així.

— Participacoó. Tot indica que serà alta, és clar que tampoc costa gaire superar la de fa dos anys.

— CiU. Sembla que jugui contra ella mateixa. Tothom dóna per fer que serà la força més votada, i només falta veure  a quants escons es queda de la majoria absoluta (o si l'assoleix!). Després de 32 anys d'autonomia, després de vint-i-cinc anys de govern, fa dos mesos van veure la llum, com Sant Pau, i s'han convertit a l'independentisme.

— PSC. És el perdedor anunciat. Derrota del federalisme, per incompareixença dels federalistes. Fracàs del PSC per culpa del PSOE, tant en l'eix dreta-esquerra (impagable l'ex-ministra d'habitatge defensant els desnonaments i superant al PP per la dreta) i fracàs de l'eix nacional.

— PP. El seu electorat està frustrat perquè porten un any incomplint les seues promeses (d'abaixar els impostos fins a prohibir el matrimoni homosexual) i fart de veure com la Camacho porta dos anys pactant amb el Mas.

— ERC. Un dels hereus del PSC. Tot indica que pujarà, i molt. Especialment en pobles i barris on abans es votava al PSC. La independència ja no fa por, il·lusiona a més gent i no és patrimoni exclusiu dels catalanoparlants.

— ICV-EUiA. L'altre hereu del PSC. Molt més coherents nacionalment parlant, i clarament d'esquerres, pujaran més del que diuen les enquestes.

— Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. El tercer hereu del PSC, tot i que agafarà més vots del PP i d'espanyolistes que habitualment s'abstenen. Pot pujar molt. És un partit espanyolista d'obediència catalana, i això li fa estar lliure de les servituds del PP català.

— SI.  Tot i que aquestes eleccions són les seues, les del plebiscit, van molt justos. Han perdut embranzida, han perdut el lideratge de Joan Laporta, tenen la competència de la CUP i de la renovada ERC.  Ho tenen difícil, però no impossible.

— CUP.  Prometen ser la novetat, però no la sorpresa. Tot i que tampoc són tan nous: nascudes a les municipals del 79, es van presentar a les catalanes del 1980, sense èxit. Com acostuma a passar, els més d'extrema esquerra tenen dirigents de classe mitja-alta, i el seu electorat és abundant a Sant Cugat del Vallès, però inexistent a Sant Adrià del Besós. Poden ser la nova gauche divine, però més nostrats. Els mitjans del Grupo Godó els han donat més cobertura a ells que a ICV-EUiA. És lògic: la gauche divine sempre ha estat inofensiva.

— PxC. Ningú en parla, però hi són. Fa dos anys van estar a punt d'entrar. Fa un any i mig van obtindre més vots que la CUP a les municipals. Poden agafar el vot desencantat amb el PP, el més dretà. No tenen competència: ni Falange, ni DN, ni cap altre dels fatxes habituals es presenta. El passat 12 d'octubre van anar a la concentració espanyolista de bracet del PP i Ciutadans. Podrien entrar al Parlament amb dos diputats.

— UPyD. La tercera força política a Espanya és inexistent a Catalunya? No han aconseguit els avals necessaris per a presentar-se a la província de Girona (presentaren un recurs a la JEC). Les primeres espasses del partit (Rosa Díaz, Toni Cantó, Alvaro Pombo, Mario Vargas Llosa) no han vingut a fer campanya. Deleguen en Ciudadanos? Ningú n'espera res.

— Partit Pirata i PACMA. No entraran al Parlament, però cal escoltar el que diuen.

— UCE. Com pot ser que un partit que fa dos anys va obtindre 904 vots ara hagi tingut els 5800 avals que li calen per a presentar-se a tot el Principat de Catalunya? Amb 5418 vots fa dos anys, la UPyD ha anat justa d'avals. Pot ser que a la Unificación Comunista de España li passi com a algun candidat a presidir el Barça, que va obtindre més avals que no pas vots!?

— Abstenció Activa. Es veuen menys cartells reclamant l'abstenció. Ha desaparegut l'abstencionisme d'ultra dreta (VNR, AR, etc) i el d'extrema esquerra s'expressa (gairebé) només en català. Casualitat? O no volen que la CUP els mengi el mercat?

— Porra electoral. Participació alta.
→ CiU: 60 escons
→ ERC: 20 escons
→ PSC: 16 escons
→ ICV-EUiA: 15 escons
→ PP: 12 escons
→ C's: 5 escons
→ CUP: 3 escons
→ SI: 2 escons
→ PxC: 2 escons

Competidors? Quins competidors?

No és fàcil adaptar-se als canvis, per això aquests dies sentim que molta gent ens diu coses com "ui, doncs la CUP sembla que entra amb força, i a la llarga serà competidora directa d'ERC" o "la CUP s'acabarà menjant l'espai polític d'ERC". Qui diu coses com aquestes és que encara no ha entès el moment que estem vivint.

Si tot va bé, les eleccions del proper diumenge seran les darreres eleccions autonòmiques que fem al Principat de Catalunya. Si tot va bé, aquesta legislatura també serà breu i estarà centrada en l'exercici del Dret a l'Autodeterminació, i en el reconeixement internacional de la nostra independència. Si tot va bé, les següents eleccions ja seran constituents, per a triar el Parlament que redacti la constitució de l'estat català. Si tot va bé, és clar.

Què vol dir això? Doncs que, si tot va bé, a ERC li queda poc temps de vida al Principat de Catalunya.
Al congrés que ERC va celebrar fa un any a Girona ja es va establir el caràcter federal del partit, d'acord amb la realitat política que es viu als Països Catalans. Això vol dir que, si el Principat assoleix la independència, ERC seguirà existint a la Catalunya del Nord, al País Valencià (amb les sigles ERPV) i a les Illes Pitiüses i Balears (també amb les seues pròpies sigles).
Tindria sentit que ERC existís en una Catalunya independent? Jo crec que no. Siguem realistes; a una Catalunya independent els militants d'ERC militarien o votarien a diferents formacions: els social-demòcrates, els verds, l'esquerra llibertària.... però sense el comú denominador del republicanisme i l'independentisme.
Ja ha passat en d'altres països i amb d'altres partits, com el Front Popular d'Estònia (Eesti Rahvarinne), que un cop assolida la independència d'Estònia es va dissoldre.

En tot cas, si ERC no es dissol, tampoc hauria de romandre com un partit a l'ús, com una formació que concorre a les eleccions i aspira a formar govern, sinó que hauria de ser un partit atípic, dels que no aspiren a entrar al govern, sinó influir en els que governen. Hi ha precedents en d'altres països, com la Lliga dels Expulsats (Gesamtdeutscher Block-Bund der Heitmatvertriebener und Entrechtener, GB-BHE) a Alemanya Occidental.

Si tot va bé, ERC i la CUP hauran estat adversaris electorals només un cop: el 25 de novembre del 2012.

▬ Què serà de la CUP? Doncs supose que l'endemà de la independència seguirà existint, com a partit d'extrema esquerra, irredemptista i euroescèptic. I segur que tindrà molts votants.

▬ I si les coses no van bé?  Si les coses van molt malament, ja ens trobarem a la clandestinitat (CUP, SI i ERC). Si les coses van moderadament malament, és a dir es fa un referèndum i guanya el NO a la independència, celebrarem la victòria democràtica i el precedent que s'estableix, i lamentarem la derrota independentista.

En parlem o no en parlem?

No parlem del monstre perquè sabem que és una bèstia que s'alimenta de les nostres paraules, ja siguin aquestes bones o dolentes.
 Però el monstre fa un any i mig va treure quatre mil vots més que la CUP. Fa dos anys el monstre es va quedar a les portes d'entrar al Parlament.
No en parlem —que el monstre s'alimenta de paraules— però molts oblideu que el monstre també es sap moure entre els silencis. I en una societat que no llegeix els diaris perquè no té diners per a comprar-ne, els rumors s'escampen i quallen.
El dia 25 molts dubtaran entre CUP, SI i ERC, però enguany el monstre es presenta amb llista única: PxC.
 

>

El vot querida

La darrera moda de la política catalana és el "vot querida" o "vot carida". Primer fou la candidata de la CUP, Georgina Rieradevall qui va proposar votar CiU a qui dubtés entre CiU i ERC. Ara ha estat el líder de CiU Jordi Pujol qui ha dit que, si visqués a Girona i no es presentés CiU, ell votaria Toni Strubell i SI.

Encara queda una setmaneta de campanya, així que podem veure molts polítics casats —çò és, afiliats a un determinat partit— comentant que farien si fossin solters. Els del PSC dient que, en el fons són d'esquerres i votarien ICV-EUiA? Els d'Iniciativa proclamant que simpatitzen amb el PACMA? Els del PP confessant la seua atracció envers UPyD i Falange Espanola? Els de la CUP dient que, en el fons, ells voldrien votar l'Herri Batasuna dels anys 80'?

Mentre els polítics solers —recentment solters— com Ernest Maragall o Josep-Lluís Carod-Rovira no saben què triar, ens convindria recordar que la querida només triomfa quan el seu drut envidua. I mentre no li toca anar de dol, anirà dient potser, potser, potser.

Retirar-se (parcialment) a temps

A les eleccions espanyoles de l'any 2008 hi van concórrer dues formacions de centre-renovador i espanyolista que competien pel mateix espai electoral: Ciutadans i UPyD. No es posaren d'acord en fer coalició i molta gent de la seua òrbita política els va demanar (fins i tot suplicar) que, almenys, UPyD retirés la seua candidatura a la província de Barcelona i que Ciutadans la retirés de la de Madrid: així tindrien més possibilitats d'assolir, com a mínim, un diputat cadascuna.

A les eleccions catalanes de l'any 2010 hi van concórrer dues candidatures independentistes transversals: Reagrupament i SI. No es posaren d'acord en fer coalició i molta gent de la seua òrbita política els va demanar (fins i tot suplicar) que, almenys, SI retirés la seua candidatura a la província de Lleida i que Reagrupament la retirés de Girona i Barcelona: així tindrien més possibilitats d'assolir, com a mínim, un diputat cadascuna (dos en el cas de Barcelona).

A les properes eleccions hi participen mitja dotzena de candidatures que aposten obertament per l'autodeterminació. Si volem que hi hagi el màxim nombre possible de diputats independentistes, ens convé optimitzar esforços. No hem pogut/sabut/volgut fer una gran coalició independentista —i és una pena però ara no és el moment de lamentar-se— i ara cal teixir una estratègia intel·ligent i generosa. ICV-EUiA i ERC obtindran representació a les quatre circumscripcions, però SI i la CUP, molt probablement, no.

Pragmatisme i generositat: per què no es retiren parcialment d'alguna província per a facilitar la feina a l'altre? Segons les enquestes, la CUP podria treure un diputat per Girona (diputat que ara té SI), però no per Lleida i Tarragona. I si la CUP es retirés de Lleida i Tarragona a canvi de que SI es retirés de Girona? Perdríem un bon diputat com Toni Strubell, però el país hi sortiria guanyant. I si no, alguna altra combinació que permeti a totes dues opcions optimitzar resultats. El que és important és que siguem capaços de sumar el màxim nombre possible de diputats independentistes al Parlament.

Us imagineu el dilluns 26 de novembre, la CUP amb el 2.5% dels vots, i SI amb el 2.4%, fora del Parlament?
Us imagineu el dilluns 26 de novembre, la PxC amb el 2.9% dels vots (el 3.0% a Barcelona) i amb dos diputats al Parlament?

Cal ser intel·ligent i generós.

Debat electoral territorial

Avui la televisió pública catalana emetrà una edició especial del programa Agora amb motiu de les eleccions al Parlament, que s'emetrà en desconnexió per a les circumscripcions electorals de Barcelona,  Girona, Lleida i Tarragona, i  s'abordaran temes específics de les diferents demarcacions.

Seguint els criteris de la JEC, i els costum propis de les televisions públiques, només hi participaran els candidats de les formacions amb representació parlamentària. Però, amb una gran incoherència, totes set candidatures participaran als quatre debats, tot i que no totes tenen representació per cada territori.
Així doncs, Sara Vilà parlarà en nom d'ICV-EUiA en el debat a la província de Lleida, tot i que aquesta coalició no va obtindre diputats per la Terra Ferma; Jean M. Castel serà el representant de Ciutadans a la demarcació de Girona, tot i que mai hi han obtingut cap diputat; i Albert Pereira serà la cara visible d'SI a la circumscripció de Tarragona, tot i que els solidaris mai han tret escó en aquesta província.

Sort que ens queda poc temps dins de l'estat espanyol, que si no haurien d'aplicar el mateix criteri i convidar la UPyD al proper debat en unes eleccions generals.