Decepcions exteriors

Aquest diumenge els ciutadans de la Confederació Helvètica han estat cridats a les urnes per a votar sobre una proposta de limitació dels salaris dels directius, l'anomenada iniciativa 1:12 (el sou més alt no pot ser més de 12 vegades el sou més baix). Els catalans d'esquerres han vist amb bons ulls aquesta proposta, i fins i tot ERC la ha portat al Congrés dels Diputats.

Fa sis setmanes els ciutadans de la República d'Irlanda estaven convocats en referèndum per a decidir si eliminaven el Senat. Molts catalans, i molts espanyols, consideren que la cambra alta espanyola és un ens car i inútil, i se'n volen desfer. Hi ha nombroses iniciatives en aquest sentit.

El passat mes d'abril els ciutadans de la República d'Islàndia foren convocats a unes eleccions generals.  Islàndia havia patit una greu crisi financera entre els anys 2008 i 2011, que havia portat a la fallida de tots els seus bancs comercials i a la ruïna de milers d'estalviadors. Com el poble islandès va reaccionar, i com d'una manera pacífica i democràtica va canviar el govern i les lleis fou motiu d'admiració entre les esquerres europees. Al carrer i a les xarxes socials sorgiren grups que volien fer també una revolució islandesa a casa nostra.

Totes tres causes, tots tres països, tenien admiradors i emuladors al nostre país, gent que deia «Hem de fer com ells».

Però vet ací que a la primavera els islandesos votaren els partits de dretes que havien portat el país al col·lapse, que fa un mes i mig els irlandesos decidiren conservar el Senat i que aquest mateix cap de setmana els suïssos han rebutjat la proposta de moderació salarial pels grans directius.
Que s'han begut l'enteniment? Potser sí, però potser som nosaltres, que no hem entès del tot el que passa a cada país, i en quines circumstàncies els seus habitants prenen les decisions que prenen.

Potser ja va sent hora d'enlluernar-nos una mica menys en l'exterior i començar a ser nosaltres mateixos els que fem la nostra pròpia via. Segur que no farem un model perfecte, segur que cometrem errors, però almenys seran els nostres errors. I al ser nostres els errors, n'aprendrem més fàcilment.

L'endemà

L'endemà de la independència es trobaren casualment, i amb un somriure a la cara s'abraçaren:

— Ja som independents, ja em puc morir tranquil!— proclamà satisfet el patriota.
— Ja som independents, ja puc començar a viure tranquil— afegí il·lusionat el demòcrata.

Armes, violència i policia

El diccionari defineix arma molt encertadament com «Tot allò que serveix per a atacar o defensar-se», així doncs una arma no és només un objecte, sinó la relació entre un objecte i un subjecte, que és qui en fa i en dóna l'ús.

Casos com el d'Ester Quintana han posat en el debat les boles de goma dels antiavalots, però ha calgut que trobar-se amb un escàndol com el de Juan Andrés Benítez per a entendre que una una part del problema es troba —també— a les persones i a la seva actitud.

— Com es fa el procés de selecció? Té sentit vetar l'accés a miops i daltònics, però no ser gens estricte amb els psicotècnics? Criteris com alçada i edat tenen sentit en una policia professional que va més enllà de la força física?
Quants químics i biòlegs estan destinats a la policia científica? O també externalitzarem totes les proves forenses?

— La policia ha d'estar dirigida pel Ministeri (o Departament) de l'Interior? En el sistema actual votem el legislatiu (Congrés dels Diputats o Parlament de Catalunya), que nomena un president, que nomena un Conseller/ministre de l'Interior.... No fóra més democràtic que el poble votés democràticament un Fiscal en Cap i aquest dirigís la policia al servei de la Fiscalia? O, fins i tot, —com fan als EUA—escollir democràticament el cap de la policia (xèrif)?

— Quin paper ha de jugar la seguretat privada? Si els advocats han de complir amb un torn d'ofici, per què els vigilants de seguretat no? En un futur, es plantejable permetre que es facin Sometents, integrats per persones sense antecedents i sotmesos a control policial i judicial?

Nota per a l'optimisme: cap opinaire proper al Govern (ni contrari al Govern) s'ha dedicat a embrutar la imatge de Juan Andrés Benítez. Tot i que l'origen de tot plegat es troba amb una baralla amb un immigrant (bé, segons la versió de l'immigrant, en Benítez va amenaçar i agredir a la seva dona i a ell.... però ara ja no podem contrastar-la), ningú ha titllat en Benítez de xenòfob.

Una darrera reflexió sobre armes i eines: el sector de la jardineria és un dels que més destaquen en inclusió social-laboral. És habitual que la jardineria doni feina a discapacitats intel·lectuals, malalts mentals, toxicòmans i reclusos. Però us heu fixat mai en quines són les eines i utillatges dels jardiners? Tisores, podadores, destrals, motoserres, trituradores (ideal per a desfer-se de cadàvers), plaguicides (és a dir, armes químiques i bacteriològiques) i fertilitzants (compostos de nitrogen i potassi ideals per a fer explosius, com els de l'atemptat d'Oklahoma City, per exemple)...  tot són armes!
I, malgrat el perfil d'aquests treballadors (que surten a treballar acompanyats només per un monitor) i la perillositat de les eines que empren, no tenim notícies de crims comesos per ells. Bon senyal, oi?