Llibertat, Nació, Justícia.

Hi ha debats que cansen, sobretot quan el seu objectiu és la desqualificació de l’altri. Resulta curiós que  en un moment com el present en què ambdues, tant la nació i com la defensa dels sectors populars esdevenen  tant importants, encara estiguem embrancats en discriminar tots dos conceptes com si un no pogués acompanyar l’altre.

Si analitzem les darreres polítiques tant del Govern dels Millors com del senyor Zapatero i el discurs  del ja designat president del Gobierno Espanyol, el Sr. Rajoy, i ens guiem per una cosa tant catalana com el sentit comú, Balmes que lluny quedes avui, no podem més que concloure que sense una nació sobirana i plena no hi ha possibilitat de mantenir el nostre país sense fractures socials. Si no  portem fins a les darreres conseqüència la defensa dels sectors populars potser aconseguirem, tot i que jo no sé com, un país lliure, però al preu d’haver deixat,   i no sabem fins quan, una bona part dels nostres  conciutadans al marge del país que volem construir.

I no és aquesta una afirmació que pretengui ser ni tremendista ni gratuïta, poseu l’ordre que vulgueu.

El Congrés espanyol va aprovar una reforma constitucional que donava prioritat al pagament del deute davant qualsevol altra consideració. El senyor Rajoy no trigarà en  augmentar l’IVA. El Govern dels millors penalitza amb un euro els malalts que precisin un medicament. En canvi, on està l’augment de la contribució a la sortida de la crisi dels que més tenen, dels que realment es van beneficiar de la bombolla immobiliària i l’especulació? Qui ha sentit a parlar un impost a les entitats financeres, afartades ja de rebre diners de tots? Aquestes polítiques, com l’antic impost de consums, carrega davant els més febles el pes de  recuperar-se d’una crisi que han provocat i ha beneficiat a d’altres, als de sempre.

En el cas nacional la cosa encara és més dramàtica. Per molt que en Duran i Lleida se solti el pèl (perdó, és una manera de dir), demanant el pacte Fiscal, els diners que ens deuen, els papers de Salamanca que falten o el Sant Rosari,  Madrid és Estat i sap, perquè duu una pràctica de segles, com  actuar-ne. Però a més sabem,per experiència, que l’actitud d’en Duran és pura pose, perquè ha estat així al llarg de ja no sé quantes legislatures, i no trobo cap raó que em permeti suposar que  en aquesta legislatura, amb el govern dels seus aliats a Catalunya, hagi de ser diferent.

La llibertat nacional, la gestió dels propis recursos, traurà de les mans de l’actual Govern les excuses de mal pagador que el permeten justificar el desballestament del nostre  sector públic, aquell que és propietat de qui no en té cap altra. Pretendre lluitar per una nació sense Administració Pública, o una Administració Pública reduïda a la mínima expressió, és retornar als orígens més penosos del capitalisme, amb el poder al servei dels posseïdors, la societat del que té i manté, mancada d’un   braç que auxiliï el feble, que  recapti  en proporció a la renda i distribueixi  en base a les necessitats.

Nació i Esquerra, llibertat nacional i defensa dels més desafavorits han d’anar de la mà. No pot ser de cap altra manera. En  deixar  el món només  podré  llegar a la meva filla un país  i un record. El record intentaré  que sigui  bo i enriquidor. El país l’hem de construir entre tots, just i lliure.      

Antropologia política

I si allò que ens ha permès sobreviure com a nació és el que ens fa fracassar com estat?

Cicle?

Quan em vaig afiliar a ERC, el PP tenia majoria absoluta al País Valencià i al govern central, a la Generalitat de Catalunya governava CiU en minoria, pactant submissament amb el PP, i a les Illes Pitiüses i Balaers, Francesc Antich intentava governar amb coalició.

Avui, després de la investidura de Rajoy, tornem al punt d'inici. Només ha canviat que el PP ha recuperat de nou les Illes Pitiüses i Balears, que els líders de la dreta són més joves (Bauzà, Fabra, Sánchez Camacho, Mas) i que ERC ara ja té experiència de govern.

Esperances a l'altra riba de la Mediterrània

Fa un any es reunien tots els líders àrabs per a donar suport a Omar Hassan Al-Baixir, el dictador sudanès. Quedava un mes per a que els negres del Sudan del Sud fessin el seu referèndum d'autodeterminació i els líders àrabs no podien permetre que uns cafres els plantessin cara.
Cafre és una paraula que ve de l'àrab kafir i servia (i encara serveix) per a definir els negres no musulmans. Després dels genocidis de Darfur i Sudan del Sud, Al-Baixir encara es sentia fort.

Un any més tard, els principals avaladors del règim sudanès han caigut: Gaddafi ha estat linxat, Zine ben Alí i Abdul·lah Al-Sal·lih són a l'exili, i Mubàrak està arrestat a l'espera de judici. Baixar Al-Assad està matant abans de morir (o fugir).
Una any més tard, el Sudan del Sud és independent, i Al-Baixir ―supervivent de mena― ha reconegut la independència i no pensa fer res per a que la gent del Darfur també voti lliurement el seu futur.

Si tot va bé, d'ací a uns anys tindrem un veïns amb Democràcia i Llibertat. Si Europa peta sempre podem mirar a la Mediterrània, el nostre espai natural.
De vegades hi ha escletxes per a l'optimisme.

Amaiur tindrà grup propi... i nosaltres?

L'esquerra independentista basca tindrà grup parlamentari propi durant aquesta legislatura. Amaiur ho ha resolt mitjançant una argúcia legal: els sis diputats electes per la CAV seran els que constituiran el grup, mentre que el diputat per Navarra, Sabino Cuadra, que no va assolir per unes dècimes el 15% dels vots necessaris, avui no prendrà possessió de l'acta, adduint "raons personals".

Nosaltres tenim tres diputats. Intentarem assolir grup mitjançant la via dels 5 diputats i la bona voluntat del PP? I quins seran els altres dos? Un de Compromís pel País Valencià? Dos del BNG? Un de Geroa Bai? El navarrès que falta a Amaiur?

Montserrat Tura diu que el PSC ha de defensar l'autodeterminació, i que ha de refer-se l'espai d'esquerres. Un gest de bona voluntat seria "cedir" dos diputats del PSC a ERC (cedir vol dir que oficialment s'insicriurien al nostre grup, però que seurien i votarien sempre amb el PSC)

Propostes per a la Llei Electoral Catalana

com tots ja sabeu, l'Estatut del 1979 deixava pendent la redacció d'una Llei Electoral Catalana. Però en 23 anys de pujolisme no se'n va aprovar cap i els catalans del Principat anàrem tirant amb l'adaptació de la llei espanyola. El nou Estatut —retallat pel TC, però sencer en aquest aspecte— contempla l'aprovació d'una llei electoral pròpia. I pel que sembla, el President Mas vol pactar amb el PSC abans d'acabar la legislatura. Sumen els 2/3 requerits.

Amb el vostre permís, faré les meues aportacions al debat. Com que no sóc cap expert que cobra per fer informes, gaudiu d'aquestes propostes que no us han costat ni cinc.

— Cens electoral: Qui ha de ser elector i elegible? Ens agradi o no, som ciutadans de l'estat espanyol, i ens agradi o no, som ciutadans de la Unió Europea, així doncs seran electors i elegibles els ciutadans espanyols i europeus residents al Principat a Catalunya. La pregunta és quant de temps cal estar residint a Catalunya per a poder votar a les eleccions del Parlament de Catalunya? Si les legislatures duren quatre anys, caldrà concloure que són electors i elegibles els ciutadans espanyols i europeus que portin un mínim de quatre anys empadronats a Catalunya. Fins ara patíem una greu injustícia: un gallec que portes sis mesos empadronat a Catalunya podia votar, però un portuguès que portes sis anys no.

I els que no són de la Unió Europea? Hi ha països com Andorra que ens són propers i els seus ciutadans residents a Catalunya (un mínim de quatre anys) haurien de poder votar a les nostres eleccions. I pel que fa d'altres països, tot és discutible. En qualsevol cas seria interessant veure com un ciutadà provinent de Guinea Equatorial pot votar lliurement a Catalunya, però no pas al seu país d'origen

— Escons i participació. Quants diputats han de formar el Parlament? L'article 56.1 ho diu ben clar "El Parlament es compon d'un mínim de cent diputats i un màxim de cent cinquanta, elegits per a un termini de quatre anys per mitjà de sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d'acord amb aquest Estatut i la legislació electoral. " Crec que el més democràtic i representatiu seria composar el Parlament en funció de la participació. Si la participació és baixa (menys del 50%) hauria de tindre el mínim, 100 escons. Si la participació és alta (més del 80%) hauria de tindre el màxim. A partir d'ací es podrien fixar escons proporcionalment a la participació.

Per a què serveix això? Segons el meu punt de vista, serveix per a tres coses:

- Estalviar diners. Un diputat no deixa de ser un representant, com un advocat, un procurador o un agent comercial. Si una part de la ciutadania no vol votar, no vol triar representants, no té perquè pagar el sou d'aquests representants que li són sobrers. L'efecte negatiu serà pels que han estat escollits, que tindran més feina. Però això també és positiu, ja que els obligarà a espavilar-se i fer pujar la participació a les properes eleccions.
- Visualtizar la realitat política del país. Si en un plenari, si anant-hi tots, només omplen dos terços de l'hemicicle, els polítics d'aquest país recordaran constantment qui són i a qui representen en realitat. Una mica destrempant, ho admeto, però crec que necessari.
- Majories qualificades. Les majories qualificades han de ser realment qualificades, i reflectir la societat a la que representen i per la que treballen. Aconseguir 75 vots en un parlament amb 150 escons ocupats és més fàcil que fer-ho en un que només n'ocupa 120 perquè té 30 vacants a causa de l'abstenció. Al cap i a la fi hi ha lleis importants que s'han d'aprovar amb majoria qualificada precisament perquè volen representar una majoria social. En canvi hi ha lleis que es poden aprovar per majoria simple, i fins i tot simplíssima.

— Circumscripcions electorals. Segons l'article l'article 90 del nou estatut "90.1 La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.
90.2 La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos", així que el més lògic és que la vegueria passi a ser la circumscripció electoral. Si tenim 7 vegueries tindrem 7 circumscripcions electorals. Val a dir que hi ha grans diferències de població entre elles, així que ens podríem plantejar si es poden agrupar dues vegueries veïnes i poc poblades per a fer una circumscripció electoral. Per exemple l'Alt Pirineu amb les comarques de Ponent (territori gairebé coincident amb la província de Lleida). Ho he parlat amb gent del Pirineu i no els sembla bé. Doncs res, set circumscripcions electorals, una per vegueria.

— Repartiment territorial dels escons. Habitualment s'adjudiquen un parell a cada circumscripció i la resta es reparteix proporcionalment en funció de la població de la circumscripció electoral: si a una vegueria hi viu el 12% de la població, li adjudiquen un 12% dels escons. A mi em sembla un error. Jo crec s'haurien d'adjudicar un parell a cada circumscripció i la resta s'haurien de repartir proporcionalment segons la participació a les eleccions.

Pot ser que a una vegueria hi visqui el 73% de la població, però que la participació sigui més baixa i només aporti el 69% dels vots emesos. Crec que aquesta vegueria hauria de rebre el 69% dels escons. També pot passar que una vegueria tingui el 11% de la població, però allà la participació sigui més alta i aporti el 12% dels vots. Crec que aquesta vegueria hauria de rebre el 12% dels escons. Al cap i a la fi voten les persones, no pas els territoris. O si ho preferiu, voten les persones que viuen, treballen i paguen impostos en un territori, però en tot cas el vot d'un ciutadà només pot representar a eixe ciutadà. No podem pretendre que el meu vot em representi a mi i al meu veí que passa d'anar a votar.

Això té un petit inconvenient: fins que no s'hagi fet el recompte dels vots no sabrem quants escons s'escullen a cada vegueria. En tot cas el ball d'escons no serà de més de quatre diputats a la vegueria metropolitana de Barcelona, i d'un diputat a la resta de vegueries.


— Llistes desbloquejades. Aquests darrers 30 anys hem vist quins són els efectes de les llistes tancades, i estem d'acord que no ens agrada. Però si vulguèssim fer llistes totalment obertes, on cada elector triï els candidats que vulgui de les llistes que vulgui, ens trobaríem amb dos problemes:

- Alguns es farien un embolic i tindríem molts vots nuls. Cal que l'acte de votar sigui senzill i fàcil per a tothom.
- Tindríem campanyes personalistes. Si cada candidat ha de guanyar-se individualment l'escó, les campanyes seran més llargues, denses i cares. I hi hauria la temptació de promoure el vot gremial (arquitectes fent una llista només amb arquitectes, discapacitats fent una llista només amb discapacitats, etc.) i perdríem visió de conjunt.

Jo proposo llistes desbloquejades. La llista de cada partit inclourà una casella al costat del nom de cada candidat, així el votant podrà triar el que més li agradi. Què un partit obté 10 diputats en una circumscripció? Doncs obtenen l'acta de diputat el cap de llista (només faltaria!) i els 9 candidats que hagin obtingut més creuetes.

— Percentatge mínim per a entrar en el repartiment d'escons. Jo crec que ha de ser el més baix possible, un 1%. Els percentatges alts són antidemocràtics (al País Valencià prou que sabem que és tindre un 11% dels votants fora del Parlament). Algú dirà que un percentatge baix faria el Parlament ingovernable o facilitaria l'entrada de frikis. Està equivocat, al País Valencià amb un percentatge alt hem tingut un friki de la categoria de Vicente González-Lizondo presidint el Parlament. I un Parlament és tan governable (o ingovernable) com ho sigui el seu reglament, la voluntat dels seus diputats i la capacitat del seu President. La pluralitat no ens ha de fer por. El nostre Parlament ha de ser tan plural com els nostres ciutadans vulguin.

— Proporcionalitat. La volem pura o corregida amb la Llei D'Hont? L'objectiu de la Llei D'Hont és afavorir els partits majoritaris i facilitar la formació de govern. És a dir, que un partit amb el 49% dels vots ja tingués majoria absoluta al Parlament. O amb el 48%, o el 47%, o 46%... només una dada, l'any 1989 el PSOE obtingué majoria absoluta amb només el 39.6% dels vots. No van arribar ni al 40%. Això ja és massa, no us sembla? Té una explicació aritmètica: quan hi ha pocs diputats a les circumscripcions electorals (o moltes circumscripcions electorals amb pocs diputats) la Llei D'Hont castiga excessivament les candidatures menys votades i premia excessivament les més votades. Si volem circumscripcions electorals més petites (Alt Pirineu, Terres de l'Ebre...) cal que apliquem la proporcionalitat pura.

— Quotes de gènere. Hi estic en contra. Obligar un partit polític a configurar les seues llistes en funció del gènere (o la raça, o l'opció sexual, o la discapacitat) dels seus militants és atemptar contra la sobirania dels partits. I no només això: és un maquillatge perillós. Els partits que defensen la igualtat de gènere ja fan (o ja intenten fer) llistes paritàries. Què volem? Que els partits masclistes no ho semblin, encara que ho siguin? Això és enganyar l'electorat! El mateix es pot dir pel que fa la raça o l'opció sexual. Què volem? Que algú digui "Ei mira, els de la Falange tenen de candidata una negra lesbiana, això vol dir que ja no són fatxes. Els votaré" !?

Ja em direu que us semblen aquestes propostes.
Ah, m'oblidava, he fet un càlcul de com hauria quedat l'actual Parlament (el de les eleccions del 2010) aplicant les meues propostes. He de dir que no queda tan diferent, però en tot cas hem de fer aquesta Llei pel bé del país, i no pas pensant només en els nostres interessos partidistes.