Laia i Caïm

Ha tornat a passar. Aquest cop ha estat la senyora Laia Jurado, de Vic, que ha dimitit de regidora i s'ha donat de baixa de les CUP, però és només un cas més: de Montserrat Nebrera al PP fins Pasqual Maragall al PSC, alguna cosa caïnita té la política catalana.
No sé si a la Laia Jurado li hem de dir adéu o fins ben aviat, en tot cas, i mentre ella està en guaret, haurem de reflexionar perquè les persones brillants acaben fugint de la política.

El 15M no és la solució

Article de Marta Bastida:

L'exC's i UPyD Francisco Garrobo continua «indignat» El controvertit Francisco Garrobo, exmilitant de Ciutadans i UPyD, responsable de comunicació durant l'acampada dels "indignats" d'ara fa un any i un dels principals responsables de l'obstaculització del reconeixement del dret a l'autodeterminació de Catalunya durant les assemblees del 2011 -una demanda que va trigar més d'un mes en ser acceptada-, continua integrat en el moviment dels indignats.
Aquest dissabte se l'ha pogut veure en la manifestació que va recorrer el centre de Barcelona. Garrobo va formar part de la candidatura de Ciudatadans el 2007 i després va ser coordinador a Nou Barris de la formació espanyolista Unión, Progreso y Democracia, el partit liderat per Rosa Díez, que va abandonar a mitjans de gener de 2010. A l'acampada de la plaça Catalunya va exercir de responsable de comunicació i també va formar part del servei d'ordre.

http://www.naciodigital.cat/noticia/42803/exc/upyd/francisco/garrobo/continua/indignat

Ciudadanos, UPyD y Convencia Civica

La aparición en el Parlament de un avanzadilla neofalangista o, más bien, neofascista de aroma mussoliniano. Me refiero al grupo Ciudadanos. A él han ido a parar un puñado de votos neofalangistas de las filas del PSC (por algo este grupo fue apadrinado por Rosa Díaz, joseantoniana de pro en el Partido Socialista de Euskadi). Su financiación ha sido claramente españolista, para paliar el anunciado descenso del PP, y el apoyo mayor le ha venido de la prensa nazionalespañolista de Madrid y Barcelona.
¿Por qué le llamamos neofascista? Veamos. Se define por la negativa: no son, dicen ellos, ni de derechas, ni de izquierdas, ni de centro y ni siquiera son un partido (odian los partidos): todo esto forma parte del viejo discurso franquista y fascista de toda la vida.
Su ideólogo: Arcadio Espada, una especie de patética caricatura a lo payaso de Josep Plá, admira lo peor del clásico catalán, su fascinación por Mussolini y el fascismo italiano. Y toma como guía, el primer intento que, después de la II Guerra Mundial, se hizo en Italia por reconstruir un movimiento de masas de corte fascista, el llamado movimiento de L´uomo qualcunque (el hombre de la calle, el ciudadano sin mas) que se presentó como un no-partido (como el grupo Ciudadanos), no perteneciente ni a la izquierda , ni a la derecha, ni al centro (también como Ciudadanos). En Italia, este primer resurgimiento fascista fracasó ya que los fascistas más listo cambiaron rápidamente su camisa negra por la blanca de la Democracia Cristiana, apoyada por los EEUU. En España, los franquistas se sucedieron a sí mismos en el PP y ahora Ciudadanos viene a reforzarlos y a remozarlos con los arrepentidos de turno (Arcadio perteneció al PSUC) en una nación, Cataluña, en la que su presencia social es más bien escasa.
Arcadio Espada no sólo es un plagiario de J. Plá, tampoco tienen ideas propias en lo político y ha de inspirarse en rancios movimientos fascistas para ofrecernos algo que para cualquier conocedor de la historia huele a podrido a kilómetros de distancia.
QUI ESTÀ AL DARRERA? El seu blog i les pseudonotícies que publica en “El Mundo” no tenen desperdici.
Convé entrar en el seu blog i veureu...
http://www.arcadiespada.es/ CIUDADANOS I UPyD = ESCOLANETS DEL PP -----

Mireu que escriu en Boadella a la seva web desde Madriz Actualment resideix a Madrid i a través del seu blog personal es dedica a escriure qualsevol cosa, que pugui anar contra Catalunya : http://www.elsjoglars.com/blog.php?blog=9 A través de les seves obres de teatre, fa gires per arreu d’Espanya, parodiant als catalans i fomentant el neofalangisme.
En el seu bloc podeu trobar tot un públic adepte, que aplaudeix les seves obres i paraules escrites. Recomano llegir el seu llibre de visites :
http://www.elsjoglars.com/libro_llistat.php
Penso que no es pot obviar de moment, fomenta cada dia la xenofòbia envers a Catalunya.

Errors i trampes gramaticals

En el llenguatge quotidià és normal cometre errors gramaticals, però de vegades, segons quines coses es diuen no són un error, sinó una trampa amb missatge ocult. Analitzem un parell de casos:

— Hauríem de baixar la bossa d'escombraries. El nostre interlocutor empra la primera persona del plural del condicional però, en realitat, en el metatext, està conjugant la segona persona del singular de l'imperatiu: Tu has de baixar la bossa d'escombraries.
— S'hauria d'arreglar l'aixeta del lavabo. El nostre interlocutor utilitza el pronom reflexiu i la conjugació verbal de la tercera persona del singular del condicional, quan en realitat vol dir Arregla tu l'aixeta del lavabo o també Busca tu algú que ens arregli l'aixeta del lavabo.

Darrerament, els dirigents polítics, financers i empresarials del país estan emprant els mateixos recursos gramaticals:

— Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. El nostre interlocutor vol dir Jo he gastat els diners de tothom sense criteri o també Tot i tindre un màster en ESADE, he prestat diners a gent insolvent i ara farà fallida l'entitat de crèdit que dirigeixo.
— S'haurien de retallar algunes despeses innecessàries. La lectura hermenèutica és Com que jo tinc una bona mútua i porto els fills a una escola  privada, no passa res si retallem una mica més en sanitat i ensenyament.

Es pensen que som ximples. CiU i la intervenció de l’Estat

Aquests darrers dies, i imagino que aquesta cantarella durarà encara temps, el “Govern dels millors” llança damunt la ciutadania catalana un cant a mig camí entre el plor i la rauxa, sobre la possible intervenció de l’Estat a Catalunya. Vaja, que la Generalitat de Catalunya passaria a estar dirigida per agents del govern espanyol.
He  de dir, per avançat, que si el govern espanyol intervé aquest país, faré costat al Govern català sigui el que sigui, en nom de la sobirania del poble català. Dit això,  m’agradaria que els ciutadans catalans no fossin de nou víctimes de les polítiques d’intoxicació massiva d’aquest Govern, i per tant cal que puntualitzem la responsabilitat de cadascú per arribar a aquest escenari.
Primer: La suposada autonomia catalana nascuda de la Constitució és una fantasia. En realitat caldria que parléssim d’una descentralització administrativa, que dóna i treu competències a les comunitats autònomes en funció, sovint, de l’ humor canviant dels Governs espanyols. I si no, veiem el tema de les conques hidrogràfiques.
El darrer Consell de Ministres, el divendres 4 de maig, recuperava  totes les funcions sancionadores a  les conques hidrogràfiques que travessen   més d'una comunitat autònoma   L'anterior Executiu socialista havia aprovat  un decret llei que permetia a les comunitats autònomes assumir competències de gestió a les conques hidrogràfiques, tot i  que , com en el cas de l’Ebre, travessessin  diverses Comunitats Autònomes. Se’m pot al•legar que aquesta era una competència de l’Estat, de manera que  el Govern del PP només fa que recuperar una competència seva. Val. Però la sensació que a un li queda, no sé si a vostès també,  és la de que finalment estem, en gairebé  tot, a disposició de la voluntat i de l’humor dels Governs de l’Estat, per molt que parlin de diàleg i consens amb les Comunitats Autònomes.
Segon: En el cas  present, portem com deia dies i dies parlant de la possible intervenció de l’Estat a Catalunya  per incompliment de les obligacions de dèficit públic.  Cal tenir molta barra per part dels nostres actuals governants   o esperar que els ciutadans tinguem o poca memòria o poca informació.  Només per si el problema és d’informació  cal dir que només fa unes setmanes,  el Parlament espanyol va aprovar, “amb els vots de CiU” la Ley Orgánica 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera, i fixava, per a totes les comunitats, inclosa per tant Catalunya, un límit de dèficit. Justament l’incompliment  d’aquesta llei podria donar  lloc a la intervenció de l’Estat a Catalunya  a l’empara  de l’article 155 de la Constitució dels espanyols, quan diu, i cito literalment:
“Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras Leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general”.
Per que ens entenguem, es van fer el harakiri i ara diuen que fa mal.
En les condicions actuals del Parlament d’Espanya, la llei s’hagués aprovat tant sí com no, és cert. Ara, també cal dir que  el senyor Duran i Lleida i els seus acompanyants podien haver tingut una mica de  perspectiva, guardar-se per ells el dret a la resistència i  no  beneir una norma  que lesionava els interessos dels nostre país.
Però no; sempre és millor emprar els mitjans afins per desdibuixar les pròpies responsabilitats i considerar-se després víctimes del que un mateix ha provocat.
De nou, com a veu al desert, plantejo al Molt Honorable Senyor  Artur Mas i Gavarró  que decideixi quina ha de ser la seva funció  en aquest dur moment per al nostre  país: ser virrei de Madrid, o president dels catalans. Si tria la segona, molts, tot i que amb ideologies  distintes a la seva, l’hi acompanyarem.

Xerrada sobre Myanmar

Demà divendres a les vuit del vespre, la periodista Txell Bonet, la blogaire Roser Giner i membres de l'Associació Jofran Internacional parlaran de la situació al país asiàtic.

La situació actual a la Unió de Myanmar, i també la seua història recent, prendran el protagonisme demà divendres al vespre a l'Espai VilaWeb de Barcelona (carrer Ferlandina 43), en una xerrada que porta per títol 'Birmània-Myanmar: aires de llibertat'. La blocaire de VilaWeb Roser Giner, autora del blog Chào ông Viêt Nam, parlarà de Myanmar acompanyada de la periodista Txell Bonet i de dues membres de l'Associació Jofran Internacional, Anna Argelich i Berta Grau.

'La cooperació amb aquest país ha de continuar. Els canvis, els aire de llibertat, són de moment polítics i no es veu res a l'horitzó de canvis per millorar, una miqueta, una miqueta, el sistema de salut, ni el sistema educatiu, ni millorar les condicions de vida. Una miqueta, només una miqueta. El repte és descomunal', escriu Giner avui, dia en què Suu Kyi i els diputats del seu partit han pres possessió dels seus escons al parlament federal.