Els falsos amics

En traducció s'anomena fals amic a una paraula que té una ressemblança en l'escriptura o en el so amb una altra paraula d'un altre idioma, tot i que en cada llengua el significat és diferent. Sovint es tradueixen erròniament.

Ací teniu alguns exemples en anglès:

En anglès	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
actual	actual	real
argument	argument	discussió
carpet	carpeta	catifa
devil	dèbil	dimoni

Ací teniu alguns exemples en francès:

En francès	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
atterrir	aterrir	aterrar
chandail	xandall	jersei
constipé	constipat	restret
grange	granja	paller

I per últim teniu alguns exemples en espanyol constitucional:

En espanyol constitucional	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
autonomía	autonomia	centralisme moderat
federalismo	federalisme	autonomia moderada
solidaridad	solidaritat	espoli
universal	universal	espanyol

La llengua de la República, 3

La Constitució dels EUA no estableix cap llengua oficial. La Constitució dels EUA consta d'un preàmbul, set articles i vint-i-set esmenes, i enlloc s'estableix que hi hagi cap llengua oficial. Tot i que l'administració federal s'adreça als seus ciutadans en anglès. Aquest no és un cas aïllat: la majoria de les constitucions redactades durant els segles XVIII i XIX no deien res sobre aquest tema (en canvi, sí que es parlava molt d'esclavatge, racisme, laïcisme o dels càstigs físics al codi penal).

Que el català sigui la llengua oficial de la Catalunya independent no hauria de tindre més transcendència que la de ser el vehicle en el que es comuniquen l'administració i els ciutadans. Que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya no hauria de tindre més importància que les mesures que pugui prendre el govern per tal de preservar aquest bé cultural. 

Però ens pesa l'article 3 de la Constitució Espanyola, concretament el primer apartat on s'especifica que el castellà és la llengua oficial i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. Tres dècades després hem après que el deure de conèixer-la vol dir l'obligatorietat de parlar-la a qui t'ho exigeix, i que el dret a emprar-la vol dir el dret a desconèixer (i, si es vol, menysprear) qualsevol altra llengua, oficial o no.

Potser ens hauríem de mirar la Constitució Andorrana, que en el seu article 2.1 diu "La llengua oficial de l'Estat és el català", sense parlar de drets, deures, ni obligacions. La majoria d'habitants d'Andorra són immigrants espanyols, i no hi ha pas conflicte lingüístic!

▬ Ús oficial. Que la llengua oficial sigui aquella en la que es redacten els documents oficials no vol dir que hagi de ser la única en la que es redacti un document oficial. No hi hauria d'haver cap inconvenient en que alguns contractes laborals es redactin en bilingüe català-àrab, o català-urdú. No hi hauria d'haver cap inconvenient en que alguns contractes de lloguer es redactin en bilingüe català-xinès, o català-espanyol. No hi hauria d'haver cap inconvenient en que alguns testaments es redactin en bilingüe català-anglès, o català-gallec. Mentre hi hagi traductors professionals, no hi hauria d'haver cap inconvenient.

▬ D'ací i d'allà. Tal i com ja he dit anteriorment, és bo que d'entre la seixantena de canals que es poden rebre via TDT, n'hi hagi de televisions públiques estrangeres. Però tampoc seria dolent, ans al contrari fóra bo, que hi haguessin canals privats bilingües, com català-urdú o català-rus.

▬ Quotes i percentatges. Fa cinc segles, Paracels, un dels pares de la farmacologia va dir una frase que avui encara és vigent "la dosi fa el verí". Allò que en dosis petites no fa mal, en dosis elevades pot ser mortal.
 Les ràdios i televisions privades, encara que siguin de titularitat privada, operen en un espai públic, com és l'espai radioelèctric. I com que aquest espai està físicament limitat (les ones hertzianes donen fins un límit), els poders públics han d'assignar les freqüències mitjançant concessió.
Tenint en compte que l'espai radioelèctric és un espai públic, i tenint en compte que la llengua catalana és un patrimoni cultural a preservar, cal esperar que entre les condicions per accedir a una llicència de ràdio o TDT hi hagi la d'emetre una part de la programació en català. La qüestió rau en quin percentatge d'emissions en català és el mínim que cal exigir a les cadenes privades que vulguin emetre al nostre país?  Crec que amb un 20% ja faríem.

Anteriors entrades sobre el tema: La llengua de la República, 2  i La llengua de la República, 1.

La llengua de la República, 2

Portem tants anys amb Espanya que molts catalans han acabat pensant i actuant en clau espanyola. És el cas del nostre estimat Bernat Joan i la seua proposta d'Oficialitat Asimètrica, no gaire allunyada de la d'en Junqueras. Dic que no està gaire allunyada de la d'en Junqueres perquè totes dues es basen en un mateix principi: voler demostrar respecte envers els castellanoparlants, voler explicar als catalans de llengua espanyola que la independència no va contra ells.

I per això dic que molts catalans han acabat pensant en clau espanyola: perquè per a l'Espanya Eterna, tot allò que no és oficial, és sobrer i, fins i tot, és il·legal.
La independència no és només un concepte jurídic, és també una actitud política i social: no ens cal anar contra ningú per a reafirmar el que som, però tampoc ens cal donar cap protecció legal (ni cap subvenció oficial) per a demostrar que no estem en contra de ningú.

Catalunya ja és un país multilingüe, no ens cal fer cap llei que certifiqui aquesta realitat. El que sí que han de fer els poders públics és garantir que a l'ensenyament obligatori s'aprenen d'altres llengües a part de la pròpia (com l'anglès, l'espanyol o el francès). Els poders públics també han de garantir la normal recepció de canals de televisió estrangers, ja siguin aquests en francès, italià o castellà. Al cap i a la fi, amb una seixantena de canals de TDT, hi ha d'haver espai per alguna cosa més que un grapat d'endevinadors.  

Som i serem un país obert, culte i políglota.
Com ja he dit anteriorment: el castellà a Catalunya? Com l'anglès a Holanda.

Enllaç a l'anterior article sobre el mateix tema.
Enllaç al tercer article sobre el mateix tema.

La llengua de la República, 1

Ahir l'Oriol Junqueras va publicar un article on esmentava la possible oficialitat del castellà a la futura República Catalana. Alguns s'han mostrat a favor i d'altres en contra. Jo em limitaré a fer dues observacions molt òbvies, i a posar dos exemples:

1) És més fàcil aprendre una llengua propera que una llengua llunyana. El català és una llengua romànica, propera i similar a d'altres llengües romàniques com l'occità, el castellà, el francès o l'italià.

2) És més fàcil aprendre una llengua present al mercat cultural que una que en sigui absent. Si hi ha cinema, televisió, ràdio, internet, música i teatre en un idioma, és més fàcil aprendre aquest idioma.

Així doncs ens trobem que als Països Baixos tothom parla perfectament l'anglès, i la gran majoria entén i parla una mica l'alemany. És lògic: el neerlandès és una llengua germànica, propera a l'anglès i l'alemany. I el mercat cultural en anglès és enorme. I l'oferta en alemany tampoc és minsa.
Als Països Baixos l'única llengua oficial és el neerlandès.

En canvi a la República d'Irlanda, tot i que la llengua nacional és el gaèlic irlandès, la majoria dels seus habitants no és capaç de mantindre una conversa en aquest idioma. És lògic si tenim en compte la presència d'aquesta llengua en l'oferta cultural.

Per cert, a l'ensenyament obligatori a Irlanda s'hi dediquen més hores a ensenyar el gaèlic irlandès que no pas en dediquen a Holanda a ensenyar l'anglès.

Així doncs, per proximitat lingüística i per presència en el mercat, la llengua castellana no desapareixerà de Catalunya quan siguem independents.
Estem d'acord en que el català és la llengua pròpia d'aquest país? Doncs haurà de ser l'única oficial quan siguem independents.
El castellà a Catalunya? Com l'anglès a Holanda.

Més articles: La llengua de la República 2 i també  La llengua de la República 3