Alguns matisos

Després de llegir l'allau de comentaris i anàlisis, cal aclarir alguns conceptes

— La patacada i la davallada. CiU ha perdut 85669 vots. Tenint en compte el context de crisi econòmica i política que patim, crec que ha perdut molts pocs vots. Tenint en compte que segueix sent la força més votada i que dobla en vots a la segona i tercera força (ERC i PSC), no es pot pas dir que hagi patit una davallada electoral.
Ha perdut molts escons, però ha conservat molts vots (el 97% de fidelitat). Patacada al Parlament, però no pas a les urnes.

— Ha votat massa gent? Si CiU gairebé no ha perdut vots, què ha passat? Doncs ben fàcil: ha pujat la participació, i s'ha repartit menys el vot. La participació ha estat la més alta de la Catalunya autònoma: 69.56%. I el vot ha estat més concentrat i ha obtingut més representació: s'han presentat 18 candidatures (contra les 40 de fa dos anys), i fora del Parlament s'han quedat el 7.27% dels vots (contra el 9.82% de fa dos anys).
Ha anat a votar molta més gent, però no han anat pas a votar CiU. Els espanyolistes han votat Ciutadans i els sobiranistes han triat ICV-EUiA i ERC. Els convergents es lamenten de que ha votat massa gent. Ells se'n lamenten, però els demòcrates ens n'alegrem.

— Sense ambigüitats. Aquestes eleccions han deixat un panorama polític molt clar, sense ambigüitats. Ja no hi ha un PP catalanista (Josep Curto, Josep Piqué, Montserrat Nebrera) , ni dues ànimes al PSC. CiU ja no pot voler reformar Espanya i alhora sortir-ne, ha de triar entre el Duran i Lleida i la independència.

— Vots perduts. Tradicionalment els independentistes ens queixem de com ens perjudica la divisió, però si li fem una ullada als vots perduts (ço és: els vots que no han obtingut escó a la seua circumscripció) ens trobem que l'espanyolisme ha perdut 93896 vots (suma de Ciutadans a Girona i Lleida, PxC i UPyD) mentre que l'independentisme n'ha perdut 80206 (suma de la CUP a Girona, Lleida i Tarragona, i SI).
Tot i no ser independentista, el Partit Pirata defensa el dret a decidir i ha obtingut 17942 vots.
Ací teniu un simulador de resultats, amb criteris estrictament aritmètics (cliqueu la imatge per ampliar-la).

Notes de la campanya

Falten poques hores per a que obrin els col·legis electorals —enguany m'ha tocat ser membre d'una mesa— i no em puc estar de fer algunes observacions sobre aquesta campanya electoral

— Independència. Per primera vegada el dret a decidir és l'eix central de la campanya. Els que fa un any deien "con la que está cayendo, ahora hay cosas más importantes" ara són els que més parlen del tema, i més defensen Espanya. Tot i que els catalans també som culpables de part dels nostres mals, Espanya és avui qui està sotmesa a examen.

— Emocions. L'espanyolisme no ha estat capaç d'aportar arguments sòlids, només sentiments. Les arrels no catalanes de la majoria de catalans, i els tancs, eus ací els dos eixos argumentals dels defensors d'Espanya. La gent pensa en els fills i els néts, no on van néixer els avis i besavis. I els tancs, sincerament, em sembla que Espanya no té calers ni per a pagar-los-hi la benzina.

— Demoscòpia. En el nostre sistema polític, l'èxit i el fracàs no són valors absoluts, sinó que van en funció del punt de partida i de les expectatives que s'atorguen. Si CiU treu 58 escons direm que ha perdut, encara que sigui la força més votada i tingui més del doble de diputats que la segona; si el PSC perd un escó i baixa fins a 27 direm que s'ha salvat de la patacada.
No sembla gaire lògic, però és així.

— Participacoó. Tot indica que serà alta, és clar que tampoc costa gaire superar la de fa dos anys.

— CiU. Sembla que jugui contra ella mateixa. Tothom dóna per fer que serà la força més votada, i només falta veure  a quants escons es queda de la majoria absoluta (o si l'assoleix!). Després de 32 anys d'autonomia, després de vint-i-cinc anys de govern, fa dos mesos van veure la llum, com Sant Pau, i s'han convertit a l'independentisme.

— PSC. És el perdedor anunciat. Derrota del federalisme, per incompareixença dels federalistes. Fracàs del PSC per culpa del PSOE, tant en l'eix dreta-esquerra (impagable l'ex-ministra d'habitatge defensant els desnonaments i superant al PP per la dreta) i fracàs de l'eix nacional.

— PP. El seu electorat està frustrat perquè porten un any incomplint les seues promeses (d'abaixar els impostos fins a prohibir el matrimoni homosexual) i fart de veure com la Camacho porta dos anys pactant amb el Mas.

— ERC. Un dels hereus del PSC. Tot indica que pujarà, i molt. Especialment en pobles i barris on abans es votava al PSC. La independència ja no fa por, il·lusiona a més gent i no és patrimoni exclusiu dels catalanoparlants.

— ICV-EUiA. L'altre hereu del PSC. Molt més coherents nacionalment parlant, i clarament d'esquerres, pujaran més del que diuen les enquestes.

— Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. El tercer hereu del PSC, tot i que agafarà més vots del PP i d'espanyolistes que habitualment s'abstenen. Pot pujar molt. És un partit espanyolista d'obediència catalana, i això li fa estar lliure de les servituds del PP català.

— SI.  Tot i que aquestes eleccions són les seues, les del plebiscit, van molt justos. Han perdut embranzida, han perdut el lideratge de Joan Laporta, tenen la competència de la CUP i de la renovada ERC.  Ho tenen difícil, però no impossible.

— CUP.  Prometen ser la novetat, però no la sorpresa. Tot i que tampoc són tan nous: nascudes a les municipals del 79, es van presentar a les catalanes del 1980, sense èxit. Com acostuma a passar, els més d'extrema esquerra tenen dirigents de classe mitja-alta, i el seu electorat és abundant a Sant Cugat del Vallès, però inexistent a Sant Adrià del Besós. Poden ser la nova gauche divine, però més nostrats. Els mitjans del Grupo Godó els han donat més cobertura a ells que a ICV-EUiA. És lògic: la gauche divine sempre ha estat inofensiva.

— PxC. Ningú en parla, però hi són. Fa dos anys van estar a punt d'entrar. Fa un any i mig van obtindre més vots que la CUP a les municipals. Poden agafar el vot desencantat amb el PP, el més dretà. No tenen competència: ni Falange, ni DN, ni cap altre dels fatxes habituals es presenta. El passat 12 d'octubre van anar a la concentració espanyolista de bracet del PP i Ciutadans. Podrien entrar al Parlament amb dos diputats.

— UPyD. La tercera força política a Espanya és inexistent a Catalunya? No han aconseguit els avals necessaris per a presentar-se a la província de Girona (presentaren un recurs a la JEC). Les primeres espasses del partit (Rosa Díaz, Toni Cantó, Alvaro Pombo, Mario Vargas Llosa) no han vingut a fer campanya. Deleguen en Ciudadanos? Ningú n'espera res.

— Partit Pirata i PACMA. No entraran al Parlament, però cal escoltar el que diuen.

— UCE. Com pot ser que un partit que fa dos anys va obtindre 904 vots ara hagi tingut els 5800 avals que li calen per a presentar-se a tot el Principat de Catalunya? Amb 5418 vots fa dos anys, la UPyD ha anat justa d'avals. Pot ser que a la Unificación Comunista de España li passi com a algun candidat a presidir el Barça, que va obtindre més avals que no pas vots!?

— Abstenció Activa. Es veuen menys cartells reclamant l'abstenció. Ha desaparegut l'abstencionisme d'ultra dreta (VNR, AR, etc) i el d'extrema esquerra s'expressa (gairebé) només en català. Casualitat? O no volen que la CUP els mengi el mercat?

— Porra electoral. Participació alta.
→ CiU: 60 escons
→ ERC: 20 escons
→ PSC: 16 escons
→ ICV-EUiA: 15 escons
→ PP: 12 escons
→ C's: 5 escons
→ CUP: 3 escons
→ SI: 2 escons
→ PxC: 2 escons

Competidors? Quins competidors?

No és fàcil adaptar-se als canvis, per això aquests dies sentim que molta gent ens diu coses com "ui, doncs la CUP sembla que entra amb força, i a la llarga serà competidora directa d'ERC" o "la CUP s'acabarà menjant l'espai polític d'ERC". Qui diu coses com aquestes és que encara no ha entès el moment que estem vivint.

Si tot va bé, les eleccions del proper diumenge seran les darreres eleccions autonòmiques que fem al Principat de Catalunya. Si tot va bé, aquesta legislatura també serà breu i estarà centrada en l'exercici del Dret a l'Autodeterminació, i en el reconeixement internacional de la nostra independència. Si tot va bé, les següents eleccions ja seran constituents, per a triar el Parlament que redacti la constitució de l'estat català. Si tot va bé, és clar.

Què vol dir això? Doncs que, si tot va bé, a ERC li queda poc temps de vida al Principat de Catalunya.
Al congrés que ERC va celebrar fa un any a Girona ja es va establir el caràcter federal del partit, d'acord amb la realitat política que es viu als Països Catalans. Això vol dir que, si el Principat assoleix la independència, ERC seguirà existint a la Catalunya del Nord, al País Valencià (amb les sigles ERPV) i a les Illes Pitiüses i Balears (també amb les seues pròpies sigles).
Tindria sentit que ERC existís en una Catalunya independent? Jo crec que no. Siguem realistes; a una Catalunya independent els militants d'ERC militarien o votarien a diferents formacions: els social-demòcrates, els verds, l'esquerra llibertària.... però sense el comú denominador del republicanisme i l'independentisme.
Ja ha passat en d'altres països i amb d'altres partits, com el Front Popular d'Estònia (Eesti Rahvarinne), que un cop assolida la independència d'Estònia es va dissoldre.

En tot cas, si ERC no es dissol, tampoc hauria de romandre com un partit a l'ús, com una formació que concorre a les eleccions i aspira a formar govern, sinó que hauria de ser un partit atípic, dels que no aspiren a entrar al govern, sinó influir en els que governen. Hi ha precedents en d'altres països, com la Lliga dels Expulsats (Gesamtdeutscher Block-Bund der Heitmatvertriebener und Entrechtener, GB-BHE) a Alemanya Occidental.

Si tot va bé, ERC i la CUP hauran estat adversaris electorals només un cop: el 25 de novembre del 2012.

▬ Què serà de la CUP? Doncs supose que l'endemà de la independència seguirà existint, com a partit d'extrema esquerra, irredemptista i euroescèptic. I segur que tindrà molts votants.

▬ I si les coses no van bé?  Si les coses van molt malament, ja ens trobarem a la clandestinitat (CUP, SI i ERC). Si les coses van moderadament malament, és a dir es fa un referèndum i guanya el NO a la independència, celebrarem la victòria democràtica i el precedent que s'estableix, i lamentarem la derrota independentista.

En parlem o no en parlem?

No parlem del monstre perquè sabem que és una bèstia que s'alimenta de les nostres paraules, ja siguin aquestes bones o dolentes.
 Però el monstre fa un any i mig va treure quatre mil vots més que la CUP. Fa dos anys el monstre es va quedar a les portes d'entrar al Parlament.
No en parlem —que el monstre s'alimenta de paraules— però molts oblideu que el monstre també es sap moure entre els silencis. I en una societat que no llegeix els diaris perquè no té diners per a comprar-ne, els rumors s'escampen i quallen.
El dia 25 molts dubtaran entre CUP, SI i ERC, però enguany el monstre es presenta amb llista única: PxC.
 

>

El vot querida

La darrera moda de la política catalana és el "vot querida" o "vot carida". Primer fou la candidata de la CUP, Georgina Rieradevall qui va proposar votar CiU a qui dubtés entre CiU i ERC. Ara ha estat el líder de CiU Jordi Pujol qui ha dit que, si visqués a Girona i no es presentés CiU, ell votaria Toni Strubell i SI.

Encara queda una setmaneta de campanya, així que podem veure molts polítics casats —çò és, afiliats a un determinat partit— comentant que farien si fossin solters. Els del PSC dient que, en el fons són d'esquerres i votarien ICV-EUiA? Els d'Iniciativa proclamant que simpatitzen amb el PACMA? Els del PP confessant la seua atracció envers UPyD i Falange Espanola? Els de la CUP dient que, en el fons, ells voldrien votar l'Herri Batasuna dels anys 80'?

Mentre els polítics solers —recentment solters— com Ernest Maragall o Josep-Lluís Carod-Rovira no saben què triar, ens convindria recordar que la querida només triomfa quan el seu drut envidua. I mentre no li toca anar de dol, anirà dient potser, potser, potser.

Retirar-se (parcialment) a temps

A les eleccions espanyoles de l'any 2008 hi van concórrer dues formacions de centre-renovador i espanyolista que competien pel mateix espai electoral: Ciutadans i UPyD. No es posaren d'acord en fer coalició i molta gent de la seua òrbita política els va demanar (fins i tot suplicar) que, almenys, UPyD retirés la seua candidatura a la província de Barcelona i que Ciutadans la retirés de la de Madrid: així tindrien més possibilitats d'assolir, com a mínim, un diputat cadascuna.

A les eleccions catalanes de l'any 2010 hi van concórrer dues candidatures independentistes transversals: Reagrupament i SI. No es posaren d'acord en fer coalició i molta gent de la seua òrbita política els va demanar (fins i tot suplicar) que, almenys, SI retirés la seua candidatura a la província de Lleida i que Reagrupament la retirés de Girona i Barcelona: així tindrien més possibilitats d'assolir, com a mínim, un diputat cadascuna (dos en el cas de Barcelona).

A les properes eleccions hi participen mitja dotzena de candidatures que aposten obertament per l'autodeterminació. Si volem que hi hagi el màxim nombre possible de diputats independentistes, ens convé optimitzar esforços. No hem pogut/sabut/volgut fer una gran coalició independentista —i és una pena però ara no és el moment de lamentar-se— i ara cal teixir una estratègia intel·ligent i generosa. ICV-EUiA i ERC obtindran representació a les quatre circumscripcions, però SI i la CUP, molt probablement, no.

Pragmatisme i generositat: per què no es retiren parcialment d'alguna província per a facilitar la feina a l'altre? Segons les enquestes, la CUP podria treure un diputat per Girona (diputat que ara té SI), però no per Lleida i Tarragona. I si la CUP es retirés de Lleida i Tarragona a canvi de que SI es retirés de Girona? Perdríem un bon diputat com Toni Strubell, però el país hi sortiria guanyant. I si no, alguna altra combinació que permeti a totes dues opcions optimitzar resultats. El que és important és que siguem capaços de sumar el màxim nombre possible de diputats independentistes al Parlament.

Us imagineu el dilluns 26 de novembre, la CUP amb el 2.5% dels vots, i SI amb el 2.4%, fora del Parlament?
Us imagineu el dilluns 26 de novembre, la PxC amb el 2.9% dels vots (el 3.0% a Barcelona) i amb dos diputats al Parlament?

Cal ser intel·ligent i generós.

Debat electoral territorial

Avui la televisió pública catalana emetrà una edició especial del programa Agora amb motiu de les eleccions al Parlament, que s'emetrà en desconnexió per a les circumscripcions electorals de Barcelona,  Girona, Lleida i Tarragona, i  s'abordaran temes específics de les diferents demarcacions.

Seguint els criteris de la JEC, i els costum propis de les televisions públiques, només hi participaran els candidats de les formacions amb representació parlamentària. Però, amb una gran incoherència, totes set candidatures participaran als quatre debats, tot i que no totes tenen representació per cada territori.
Així doncs, Sara Vilà parlarà en nom d'ICV-EUiA en el debat a la província de Lleida, tot i que aquesta coalició no va obtindre diputats per la Terra Ferma; Jean M. Castel serà el representant de Ciutadans a la demarcació de Girona, tot i que mai hi han obtingut cap diputat; i Albert Pereira serà la cara visible d'SI a la circumscripció de Tarragona, tot i que els solidaris mai han tret escó en aquesta província.

Sort que ens queda poc temps dins de l'estat espanyol, que si no haurien d'aplicar el mateix criteri i convidar la UPyD al proper debat en unes eleccions generals.

Els falsos amics

En traducció s'anomena fals amic a una paraula que té una ressemblança en l'escriptura o en el so amb una altra paraula d'un altre idioma, tot i que en cada llengua el significat és diferent. Sovint es tradueixen erròniament.

Ací teniu alguns exemples en anglès:

En anglès	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
actual	actual	real
argument	argument	discussió
carpet	carpeta	catifa
devil	dèbil	dimoni

Ací teniu alguns exemples en francès:

En francès	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
atterrir	aterrir	aterrar
chandail	xandall	jersei
constipé	constipat	restret
grange	granja	paller

I per últim teniu alguns exemples en espanyol constitucional:

En espanyol constitucional	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
autonomía	autonomia	centralisme moderat
federalismo	federalisme	autonomia moderada
solidaridad	solidaritat	espoli
universal	universal	espanyol

Espanya 1977

"Cal que tots els ciutadans espanyols mostrin el seu suport a la nova línia democràtica, si la UCD treu majoria absoluta, Europa i el Món sabran que això va de debò però si no la treu aleshores no ens faran cas, no respectaran les aspiracions democràtiques i tornarem al franquisme", us imagineu Adolfo Suárez fent aquestes declaracions l'any 1977? Doncs això és el que ara estan proclamant els convergents, com en Jordi Pujol.

Però l'any 1977 la UCD no era la única formació política que volia la democràcia. El PSOE, el PSC, CDC i UDC (encara no anaven plegats) també volien enterrar el franquisme.

I a la Catalunya del 2012 hi ha candidatures com SI, CUP i ERC que aposten desacomplexadament per la independència, sense malabarismes semàntics i sense cap Duran i Lleida que vagi posant pals a les rodes.

L'any 1977 la UCD no va treure majoria absoluta, i li va tocar entendre's amb el PSOE, el PCE i el PNV. Encara sort: una constitució feta a mida d'uns franquistes reciclats encara hauria sortit pitjor.... si fa no fa, com una independència proclamada per autonomistes reciclats.

La llengua de la República, 3

La Constitució dels EUA no estableix cap llengua oficial. La Constitució dels EUA consta d'un preàmbul, set articles i vint-i-set esmenes, i enlloc s'estableix que hi hagi cap llengua oficial. Tot i que l'administració federal s'adreça als seus ciutadans en anglès. Aquest no és un cas aïllat: la majoria de les constitucions redactades durant els segles XVIII i XIX no deien res sobre aquest tema (en canvi, sí que es parlava molt d'esclavatge, racisme, laïcisme o dels càstigs físics al codi penal).

Que el català sigui la llengua oficial de la Catalunya independent no hauria de tindre més transcendència que la de ser el vehicle en el que es comuniquen l'administració i els ciutadans. Que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya no hauria de tindre més importància que les mesures que pugui prendre el govern per tal de preservar aquest bé cultural. 

Però ens pesa l'article 3 de la Constitució Espanyola, concretament el primer apartat on s'especifica que el castellà és la llengua oficial i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. Tres dècades després hem après que el deure de conèixer-la vol dir l'obligatorietat de parlar-la a qui t'ho exigeix, i que el dret a emprar-la vol dir el dret a desconèixer (i, si es vol, menysprear) qualsevol altra llengua, oficial o no.

Potser ens hauríem de mirar la Constitució Andorrana, que en el seu article 2.1 diu "La llengua oficial de l'Estat és el català", sense parlar de drets, deures, ni obligacions. La majoria d'habitants d'Andorra són immigrants espanyols, i no hi ha pas conflicte lingüístic!

▬ Ús oficial. Que la llengua oficial sigui aquella en la que es redacten els documents oficials no vol dir que hagi de ser la única en la que es redacti un document oficial. No hi hauria d'haver cap inconvenient en que alguns contractes laborals es redactin en bilingüe català-àrab, o català-urdú. No hi hauria d'haver cap inconvenient en que alguns contractes de lloguer es redactin en bilingüe català-xinès, o català-espanyol. No hi hauria d'haver cap inconvenient en que alguns testaments es redactin en bilingüe català-anglès, o català-gallec. Mentre hi hagi traductors professionals, no hi hauria d'haver cap inconvenient.

▬ D'ací i d'allà. Tal i com ja he dit anteriorment, és bo que d'entre la seixantena de canals que es poden rebre via TDT, n'hi hagi de televisions públiques estrangeres. Però tampoc seria dolent, ans al contrari fóra bo, que hi haguessin canals privats bilingües, com català-urdú o català-rus.

▬ Quotes i percentatges. Fa cinc segles, Paracels, un dels pares de la farmacologia va dir una frase que avui encara és vigent "la dosi fa el verí". Allò que en dosis petites no fa mal, en dosis elevades pot ser mortal.
 Les ràdios i televisions privades, encara que siguin de titularitat privada, operen en un espai públic, com és l'espai radioelèctric. I com que aquest espai està físicament limitat (les ones hertzianes donen fins un límit), els poders públics han d'assignar les freqüències mitjançant concessió.
Tenint en compte que l'espai radioelèctric és un espai públic, i tenint en compte que la llengua catalana és un patrimoni cultural a preservar, cal esperar que entre les condicions per accedir a una llicència de ràdio o TDT hi hagi la d'emetre una part de la programació en català. La qüestió rau en quin percentatge d'emissions en català és el mínim que cal exigir a les cadenes privades que vulguin emetre al nostre país?  Crec que amb un 20% ja faríem.

Anteriors entrades sobre el tema: La llengua de la República, 2  i La llengua de la República, 1.