diumenge, 30 de setembre del 2012

Demòcrates i Republicans


El proper sis de novembre —primer dimarts després del primer dilluns del mes de novembre— els ciutadans dels EUA triaran el seu President.
Triaran el seu President, el Congrés, una tercera part del senat i centenars de càrrecs locals i estatals, dels poders executiu, legislatiu i judicial. També es faran un grapat de consultes de diferents temes a diferents comtats i estats.
Els EUA són un país fortament bipartidista i sovint els europeus associem els demòcrates amb l'esquerra i els republicans amb la dreta. Però això no és, ni ha estat, ben bé així. Ací teniu alguns exemples:

Esclavatge. El president que va abolir l'esclavatge, Abraham Lincoln, era del Partit Republicà. Jefferson Davis, el president confederat que defensava l'esclavatge era del Partit Demòcrata. Tot i que l'esclavatge no fou l'única causa de la guerra del 1861-1865, sí que en fou la motivació més important, per les implicacions econòmiques i ètiques que tenia.

Llei Seca. El president que va tirar endavant l'esmena XVIII de la Constitució dels EUA, la famosa Llei Seca, fou  Woodrow Wilson, del Partit Demòcrata. És clar que el principal impulsor d'aquesta llei fou en Andrew Volstead del Partit Republicà. I el president que la va derogar fou Franklin Delano Roosevelt del Partit Demòcrata (i recolzat per molts congressistes i senadors republicans).

Pena de mort. El primer estat que va abolir la pena de mort fou Michigan, el 1846, sent governador el demòcrata Alpheus Felch. Entre 1972 i 1976, la pena de mort fou abolida als EUA. El president era el republicà Richard Nixon i el jutge en cap Warren Earl Burger, que va basar-se en la vuitena esmena constitucional (que prohibeix els càstigs cruels i excessius) també era republicà.

Guerra. El president que va ordenar el bombardeig de Dresden, on moriren desenes de milers de civils alemanys (innocents i indefensos) i després va ordenar el llançament de les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki, fou el demòcrata Harry S. Truman.
El president que va ficar-se de ple a la Guerra de Vietnam fou Lyndon B. Johnson, amb el suport del Secretari de Defensa, el també demòcrata Robert McNamara.

Conclusió: la política nord-americana no és ben bé com l'europea, i en alguns aspectes els republicans no són tan de dretes i els demòcrates no són tan d'esquerres. Malgrat el bipartidisme, hi ha un congressista social-demòcrata, en Bernie Sanders, i partits d'esquerres amb certa força com el Green Party. També hi concorren formacions interessants, com el Libertarian Party.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Transitòries, retornades i biestatals


No tots els processos d'independència són iguals: depenen del país i depenen del moment. Fins i tot, països que s'han proclamat independents més d'un cop en menys d'un segle, han viscut processos i circumstàncies força diferents.

Independència transitòria. Hi ha territoris que s'independitzen d'un estat com a pas previ a incorporar-se a un altre estat. La gent que hi viu forma part d'una comunitat nacional que ja té un estat, diferent del que es vol separar, però per diverses raons diplomàtiques i geoestratègiques no pot procedir a una incorporació/annexió immediata, i ha de constituir-se en estat propi com a pas previ i provisional a la reunificació amb la resta de la comunitat nacional.
Aquest ha estat, o ha intentat ser, el cas de la República Sèrbia de Krajina i la República Srspka respecte a Sèrbia; el cas de República de Creta, la República de Jònia i la República de l'Epir del Nord respecte a Grècia; República Croata d'Herceg-Bòsnia respecte a Croàcia; la República del Nagorno-Karabakh respecte Armènia; la República de Califòrnia (amb majoria de colons anglosaxons) respecte els EUA; i un llarg etcètera.

Renúncia a la independència. Gairebé totes les nacions que han assolit la independència l'han volgut conservar, no han volgut tornar a formar part de l'estat anterior i només han perdut la independència per la força. Hi ha, però, un parell d'excepcions: la República Dominicana i la República del Yucatán. La República Dominicana es va independitzar d'Espanya el 1844 i l'any 1861, després de patir revoltes i invasions del veí Haití, es va reincorporar a Espanya cercant protecció. La dominació espanyola tampoc va anar bé i el 1865 es va tornar a independitzar.
La República del Yucatán es va independitzar de Mèxic el 1841 (va iniciar el procés el 1840) i el 1848, després de patir guerres i revoltes amb els indígenes maies (l'estat era bàsicament crioll, com la major part de Llatinoamèrica), i després de demanar ▬sense èxit▬ la incorporació als EUA, Espanya i la Gran Bretanya, la República del Yucatán es va reincorporar a Mèxic. 

Una nació, dos estats.  Una de les característiques de la Guerra Freda fou la partició de nacions en dos estats diferents, segons si eren aliades dels EUA o de la URSS. Tots dos estats es consideraven part de la mateixa nació, i acusaven l'altre de ser una titella en mans de l'enemic. Així fou com durant els anys de la Guerra Freda hi va haver dues Corees (encara hi són), dues Xines (encara hi són), dos Vietnams, dos Ièmens i dues Alemanyes (amb dos Berlins). 

divendres, 14 de setembre del 2012

Detalls i serrells 1


A mesura que ens acostem a la independència comencen a sorgir dubtes i neguits. Alguns són molt importants, d'altres menys. Intentem respondre'n alguns.

— €uro i Unió Europea: La República Catalana podrà seguir emprant l'euro? Doncs sí. No cal formar part de la UE per a fer servir la seua moneda. És el cas d'Andorra, Mònaco, San Marino o Ciutat del Vaticà. I també cal recordar que hi ha membre de la UE que no fan servir l'euro. És el cas de Suècia o la Gran Bretanya.
Pel que fa l' ingrés de Catalunya a la UE, compleix amb tots el requisits.

— Monarquia o República: De moment cap partit independentista proposa la via monàrquica, tot i que la unió dinàstica seria una manera amable de trencar amb Espanya, tot conservant només la figura d'un cap d'estat comú sense cap poder real. Al cap i a la fi aquesta és la via que proposa l'SNP escocès —"ens volem separar de Downing street, no de Buckigham Palace" diuen— i és el que s'ha fet a països com Canadà, Austràlia i Nova Zelanda.
En el nostre cas hi ha dos grans inconvenients per a la via monàrquica: el desprestigi de l'actual família regnant a Espanya i la tria de la dinastia legítima (els Habsburg? els Borbons carlins? els Savoia? els Bonaparte?).
Tot apunta a que serem una república.

— Competicions esportives: Hi ha més esports a banda del futbol, i més clubs a part del Barça, però tothom es pregunta a quina lliga jugarà el Barça de futbol. Doncs bé, deixant de banda que en esports com l'hoquei herba o l'hoquei patins podem fer lligues catalanes d'altíssim nivell, en el futbol (com en d'altres esports) no cal ser d'un determinat estat per a participar en la lliga d'eixe estat. Ho hem vist en els casos d'Andorra, Mònaco o San Marino.
El Barça pot seguir jugant a la LFP espanyola? Bé, si el club i l'LFP ho volen sí, i si no... ja ens cauran els pretendents! Us imagineu el Barça al Calcio italià? Jo sí.
En tot cas, qui ho tindrà pelut serà el Real Madrid CF.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Que te vaya bonito

Pues hasta aquí hemos llegado. Me gustaría decir que fue bonito mientras duró, pero mentiría. Adiós España.



diumenge, 9 de setembre del 2012

Sense èpica


La història ens ensenya que no cal una guerra per a que un país s'independitzi. No calen herois, ni màrtirs. Ací teniu alguns exemples d'aquest passat segle XX:

Europa: Noruega (1905), Islàndia (1944), Malta (1964), Lituània (1990), Letònia (1990), Estònia (1991), Bielorússia (1991), Macedònia (1991), Eslovènia (1991), Moldàvia (1991),  Ucraïna (1991), Rússia (1991), Bòsnia (1992), Txèquia (1993) i Eslovàquia (1993).

Oceania: Austràlia (1901), Nova Zelanda (1907), Illes Solomon (1978), Vanuatu (1980), els Estats Federats de Micronèsia (1986) i Palau (1994).

Àsia: Síria (1944), Illes Maldives (1965), Singapur (1965), Brunei (1984), Rússia (1991, la major part del territori rus és a l'est dels Urals), el Turkmenistan (1991), l'Usbekistan (1991), el Tadgikistan (1991), el Kirguizistan (1991) i el Kazakhstan (1991).

Amèrica: Canadà (1931), Guyana (1966), Illes Bahames (1973), Surinam (1975), Dominica (1978), Santa Lucia (1979), Sant Vincent i les Grenadines (1980), Antigua i Barbuda (1981), Belice (1981) i Saint Kitt i Nevis (1983).

Àfrica: Lesotho (1966), Swazilàndia (1968) i Djibouti (1977).

Així doncs queda clar que sense violència també hi ha independència