dimecres, 21 de desembre del 2011

Llibertat, Nació, Justícia.

Hi ha debats que cansen, sobretot quan el seu objectiu és la desqualificació de l’altri. Resulta curiós que  en un moment com el present en què ambdues, tant la nació i com la defensa dels sectors populars esdevenen  tant importants, encara estiguem embrancats en discriminar tots dos conceptes com si un no pogués acompanyar l’altre.
Si analitzem les darreres polítiques tant del Govern dels Millors com del senyor Zapatero i el discurs  del ja designat president del Gobierno Espanyol, el Sr. Rajoy, i ens guiem per una cosa tant catalana com el sentit comú, Balmes que lluny quedes avui, no podem més que concloure que sense una nació sobirana i plena no hi ha possibilitat de mantenir el nostre país sense fractures socials. Si no  portem fins a les darreres conseqüència la defensa dels sectors populars potser aconseguirem, tot i que jo no sé com, un país lliure, però al preu d’haver deixat,   i no sabem fins quan, una bona part dels nostres  conciutadans al marge del país que volem construir.
I no és aquesta una afirmació que pretengui ser ni tremendista ni gratuïta, poseu l’ordre que vulgueu.
El Congrés espanyol va aprovar una reforma constitucional que donava prioritat al pagament del deute davant qualsevol altra consideració. El senyor Rajoy no trigarà en  augmentar l’IVA. El Govern dels millors penalitza amb un euro els malalts que precisin un medicament. En canvi, on està l’augment de la contribució a la sortida de la crisi dels que més tenen, dels que realment es van beneficiar de la bombolla immobiliària i l’especulació? Qui ha sentit a parlar un impost a les entitats financeres, afartades ja de rebre diners de tots? Aquestes polítiques, com l’antic impost de consums, carrega davant els més febles el pes de  recuperar-se d’una crisi que han provocat i ha beneficiat a d’altres, als de sempre.
En el cas nacional la cosa encara és més dramàtica. Per molt que en Duran i Lleida se solti el pèl (perdó, és una manera de dir), demanant el pacte Fiscal, els diners que ens deuen, els papers de Salamanca que falten o el Sant Rosari,  Madrid és Estat i sap, perquè duu una pràctica de segles, com  actuar-ne. Però a més sabem,per experiència, que l’actitud d’en Duran és pura pose, perquè ha estat així al llarg de ja no sé quantes legislatures, i no trobo cap raó que em permeti suposar que  en aquesta legislatura, amb el govern dels seus aliats a Catalunya, hagi de ser diferent.
La llibertat nacional, la gestió dels propis recursos, traurà de les mans de l’actual Govern les excuses de mal pagador que el permeten justificar el desballestament del nostre  sector públic, aquell que és propietat de qui no en té cap altra. Pretendre lluitar per una nació sense Administració Pública, o una Administració Pública reduïda a la mínima expressió, és retornar als orígens més penosos del capitalisme, amb el poder al servei dels posseïdors, la societat del que té i manté, mancada d’un   braç que auxiliï el feble, que  recapti  en proporció a la renda i distribueixi  en base a les necessitats.
Nació i Esquerra, llibertat nacional i defensa dels més desafavorits han d’anar de la mà. No pot ser de cap altra manera. En  deixar  el món només  podré  llegar a la meva filla un país  i un record. El record intentaré  que sigui  bo i enriquidor. El país l’hem de construir entre tots, just i lliure.      

Antropologia política

I si allò que ens ha permès sobreviure com a nació és el que ens fa fracassar com estat?

dimarts, 20 de desembre del 2011

Cicle?

Quan em vaig afiliar a ERC, el PP tenia majoria absoluta al País Valencià i al govern central, a la Generalitat de Catalunya governava CiU en minoria, pactant submissament amb el PP, i a les Illes Pitiüses i Balaers, Francesc Antich intentava governar amb coalició.

Avui, després de la investidura de Rajoy, tornem al punt d'inici. Només ha canviat que el PP ha recuperat de nou les Illes Pitiüses i Balears, que els líders de la dreta són més joves (Bauzà, Fabra, Sánchez Camacho, Mas) i que ERC ara ja té experiència de govern.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Esperances a l'altra riba de la Mediterrània

Fa un any es reunien tots els líders àrabs per a donar suport a Omar Hassan Al-Baixir, el dictador sudanès. Quedava un mes per a que els negres del Sudan del Sud fessin el seu referèndum d'autodeterminació i els líders àrabs no podien permetre que uns cafres els plantessin cara.
Cafre és una paraula que ve de l'àrab kafir i servia (i encara serveix) per a definir els negres no musulmans. Després dels genocidis de Darfur i Sudan del Sud, Al-Baixir encara es sentia fort.




Un any més tard, els principals avaladors del règim sudanès han caigut: Gaddafi ha estat linxat, Zine ben Alí i Abdul·lah Al-Sal·lih són a l'exili, i Mubàrak està arrestat a l'espera de judici. Baixar Al-Assad està matant abans de morir (o fugir).
Una any més tard, el Sudan del Sud és independent, i Al-Baixir supervivent de mena ha reconegut la independència i no pensa fer res per a que la gent del Darfur també voti lliurement el seu futur.


Si tot va bé, d'ací a uns anys tindrem un veïns amb Democràcia i Llibertat. Si Europa peta sempre podem mirar a la Mediterrània, el nostre espai natural.
De vegades hi ha escletxes per a l'optimisme.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Amaiur tindrà grup propi... i nosaltres?

L'esquerra independentista basca tindrà grup parlamentari propi durant aquesta legislatura. Amaiur ho ha resolt mitjançant una argúcia legal: els sis diputats electes per la CAV seran els que constituiran el grup, mentre que el diputat per Navarra, Sabino Cuadra, que no va assolir per unes dècimes el 15% dels vots necessaris, avui no prendrà possessió de l'acta, adduint "raons personals".

Nosaltres tenim tres diputats. Intentarem assolir grup mitjançant la via dels 5 diputats i la bona voluntat del PP? I quins seran els altres dos? Un de Compromís pel País Valencià? Dos del BNG? Un de Geroa Bai? El navarrès que falta a Amaiur?

Montserrat Tura diu que el PSC ha de defensar l'autodeterminació, i que ha de refer-se l'espai d'esquerres. Un gest de bona voluntat seria "cedir" dos diputats del PSC a ERC (cedir vol dir que oficialment s'insicriurien al nostre grup, però que seurien i votarien sempre amb el PSC)

dimecres, 7 de desembre del 2011

Propostes per a la Llei Electoral Catalana

com tots ja sabeu, l'Estatut del 1979 deixava pendent la redacció d'una Llei Electoral Catalana. Però en 23 anys de pujolisme no se'n va aprovar cap i els catalans del Principat anàrem tirant amb l'adaptació de la llei espanyola. El nou Estatut —retallat pel TC, però sencer en aquest aspecte— contempla l'aprovació d'una llei electoral pròpia. I pel que sembla, el President Mas vol pactar amb el PSC abans d'acabar la legislatura. Sumen els 2/3 requerits.

Amb el vostre permís, faré les meues aportacions al debat. Com que no sóc cap expert que cobra per fer informes, gaudiu d'aquestes propostes que no us han costat ni cinc.



— Cens electoral: Qui ha de ser elector i elegible? Ens agradi o no, som ciutadans de l'estat espanyol, i ens agradi o no, som ciutadans de la Unió Europea, així doncs seran electors i elegibles els ciutadans espanyols i europeus residents al Principat a Catalunya. La pregunta és quant de temps cal estar residint a Catalunya per a poder votar a les eleccions del Parlament de Catalunya? Si les legislatures duren quatre anys, caldrà concloure que són electors i elegibles els ciutadans espanyols i europeus que portin un mínim de quatre anys empadronats a Catalunya. Fins ara patíem una greu injustícia: un gallec que portes sis mesos empadronat a Catalunya podia votar, però un portuguès que portes sis anys no.

I els que no són de la Unió Europea? Hi ha països com Andorra que ens són propers i els seus ciutadans residents a Catalunya (un mínim de quatre anys) haurien de poder votar a les nostres eleccions. I pel que fa d'altres països, tot és discutible. En qualsevol cas seria interessant veure com un ciutadà provinent de Guinea Equatorial pot votar lliurement a Catalunya, però no pas al seu país d'origen

— Escons i participació. Quants diputats han de formar el Parlament? L'article 56.1 ho diu ben clar "El Parlament es compon d'un mínim de cent diputats i un màxim de cent cinquanta, elegits per a un termini de quatre anys per mitjà de sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d'acord amb aquest Estatut i la legislació electoral. " Crec que el més democràtic i representatiu seria composar el Parlament en funció de la participació. Si la participació és baixa (menys del 50%) hauria de tindre el mínim, 100 escons. Si la participació és alta (més del 80%) hauria de tindre el màxim. A partir d'ací es podrien fixar escons proporcionalment a la participació.

Per a què serveix això? Segons el meu punt de vista, serveix per a tres coses:

- Estalviar diners. Un diputat no deixa de ser un representant, com un advocat, un procurador o un agent comercial. Si una part de la ciutadania no vol votar, no vol triar representants, no té perquè pagar el sou d'aquests representants que li són sobrers. L'efecte negatiu serà pels que han estat escollits, que tindran més feina. Però això també és positiu, ja que els obligarà a espavilar-se i fer pujar la participació a les properes eleccions.
- Visualtizar la realitat política del país. Si en un plenari, si anant-hi tots, només omplen dos terços de l'hemicicle, els polítics d'aquest país recordaran constantment qui són i a qui representen en realitat. Una mica destrempant, ho admeto, però crec que necessari.
- Majories qualificades. Les majories qualificades han de ser realment qualificades, i reflectir la societat a la que representen i per la que treballen. Aconseguir 75 vots en un parlament amb 150 escons ocupats és més fàcil que fer-ho en un que només n'ocupa 120 perquè té 30 vacants a causa de l'abstenció. Al cap i a la fi hi ha lleis importants que s'han d'aprovar amb majoria qualificada precisament perquè volen representar una majoria social. En canvi hi ha lleis que es poden aprovar per majoria simple, i fins i tot simplíssima.

— Circumscripcions electorals. Segons l'article l'article 90 del nou estatut "90.1 La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.
90.2 La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos
", així que el més lògic és que la vegueria passi a ser la circumscripció electoral. Si tenim 7 vegueries tindrem 7 circumscripcions electorals. Val a dir que hi ha grans diferències de població entre elles, així que ens podríem plantejar si es poden agrupar dues vegueries veïnes i poc poblades per a fer una circumscripció electoral. Per exemple l'Alt Pirineu amb les comarques de Ponent (territori gairebé coincident amb la província de Lleida). Ho he parlat amb gent del Pirineu i no els sembla bé. Doncs res, set circumscripcions electorals, una per vegueria.

— Repartiment territorial dels escons. Habitualment s'adjudiquen un parell a cada circumscripció i la resta es reparteix proporcionalment en funció de la població de la circumscripció electoral: si a una vegueria hi viu el 12% de la població, li adjudiquen un 12% dels escons. A mi em sembla un error. Jo crec s'haurien d'adjudicar un parell a cada circumscripció i la resta s'haurien de repartir proporcionalment segons la participació a les eleccions.

Pot ser que a una vegueria hi visqui el 73% de la població, però que la participació sigui més baixa i només aporti el 69% dels vots emesos. Crec que aquesta vegueria hauria de rebre el 69% dels escons. També pot passar que una vegueria tingui el 11% de la població, però allà la participació sigui més alta i aporti el 12% dels vots. Crec que aquesta vegueria hauria de rebre el 12% dels escons. Al cap i a la fi voten les persones, no pas els territoris. O si ho preferiu, voten les persones que viuen, treballen i paguen impostos en un territori, però en tot cas el vot d'un ciutadà només pot representar a eixe ciutadà. No podem pretendre que el meu vot em representi a mi i al meu veí que passa d'anar a votar.

Això té un petit inconvenient: fins que no s'hagi fet el recompte dels vots no sabrem quants escons s'escullen a cada vegueria. En tot cas el ball d'escons no serà de més de quatre diputats a la vegueria metropolitana de Barcelona, i d'un diputat a la resta de vegueries.


— Llistes desbloquejades. Aquests darrers 30 anys hem vist quins són els efectes de les llistes tancades, i estem d'acord que no ens agrada. Però si vulguèssim fer llistes totalment obertes, on cada elector triï els candidats que vulgui de les llistes que vulgui, ens trobaríem amb dos problemes:

- Alguns es farien un embolic i tindríem molts vots nuls. Cal que l'acte de votar sigui senzill i fàcil per a tothom.
- Tindríem campanyes personalistes. Si cada candidat ha de guanyar-se individualment l'escó, les campanyes seran més llargues, denses i cares. I hi hauria la temptació de promoure el vot gremial (arquitectes fent una llista només amb arquitectes, discapacitats fent una llista només amb discapacitats, etc.) i perdríem visió de conjunt.




Jo proposo llistes desbloquejades. La llista de cada partit inclourà una casella al costat del nom de cada candidat, així el votant podrà triar el que més li agradi. Què un partit obté 10 diputats en una circumscripció? Doncs obtenen l'acta de diputat el cap de llista (només faltaria!) i els 9 candidats que hagin obtingut més creuetes.

— Percentatge mínim per a entrar en el repartiment d'escons. Jo crec que ha de ser el més baix possible, un 1%. Els percentatges alts són antidemocràtics (al País Valencià prou que sabem que és tindre un 11% dels votants fora del Parlament). Algú dirà que un percentatge baix faria el Parlament ingovernable o facilitaria l'entrada de frikis. Està equivocat, al País Valencià amb un percentatge alt hem tingut un friki de la categoria de Vicente González-Lizondo presidint el Parlament. I un Parlament és tan governable (o ingovernable) com ho sigui el seu reglament, la voluntat dels seus diputats i la capacitat del seu President. La pluralitat no ens ha de fer por. El nostre Parlament ha de ser tan plural com els nostres ciutadans vulguin.

— Proporcionalitat. La volem pura o corregida amb la Llei D'Hont? L'objectiu de la Llei D'Hont és afavorir els partits majoritaris i facilitar la formació de govern. És a dir, que un partit amb el 49% dels vots ja tingués majoria absoluta al Parlament. O amb el 48%, o el 47%, o 46%... només una dada, l'any 1989 el PSOE obtingué majoria absoluta amb només el 39.6% dels vots. No van arribar ni al 40%. Això ja és massa, no us sembla? Té una explicació aritmètica: quan hi ha pocs diputats a les circumscripcions electorals (o moltes circumscripcions electorals amb pocs diputats) la Llei D'Hont castiga excessivament les candidatures menys votades i premia excessivament les més votades. Si volem circumscripcions electorals més petites (Alt Pirineu, Terres de l'Ebre...) cal que apliquem la proporcionalitat pura.

— Quotes de gènere. Hi estic en contra. Obligar un partit polític a configurar les seues llistes en funció del gènere (o la raça, o l'opció sexual, o la discapacitat) dels seus militants és atemptar contra la sobirania dels partits. I no només això: és un maquillatge perillós. Els partits que defensen la igualtat de gènere ja fan (o ja intenten fer) llistes paritàries. Què volem? Que els partits masclistes no ho semblin, encara que ho siguin? Això és enganyar l'electorat! El mateix es pot dir pel que fa la raça o l'opció sexual. Què volem? Que algú digui "Ei mira, els de la Falange tenen de candidata una negra lesbiana, això vol dir que ja no són fatxes. Els votaré" !?

Ja em direu que us semblen aquestes propostes.
Ah, m'oblidava, he fet un càlcul de com hauria quedat l'actual Parlament (el de les eleccions del 2010) aplicant les meues propostes. He de dir que no queda tan diferent, però en tot cas hem de fer aquesta Llei pel bé del país, i no pas pensant només en els nostres interessos partidistes.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Montilla, en missió patriòtica

No entenc aquestes crítiques sagnants contra el President Montilla. Si va a Madrid a fer de senador li estarà fent un gran servei al país: mentre cobri el sou de senador (pagat per Espanya) no cobrarà el sou d'ex-president de la Generalitat (pagat per Catalunya).

Montilla ens està ajudant a reduir el dèficit públic català.




GRÀCIES MONTILLA!

diumenge, 27 de novembre del 2011

Tv3, el tema

Si la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals anunciés que tanca Catalunya Ràdio consideraríem que és una gran pèrdua, però no diríem que està amenaçada la presència de la llengua catalana a la ràdio. Al cap i a la fi hi ha moltes emissores de ràdio, tant públiques com privades, que emeten en català (total o parcialment). Actualment RAC1 té programes que són líders d'audiència, com en d'altres temporades ho han estat programes de Ràdio Flaixbac (Prohibit als Pares, El Matí i la Mare que el va Parir), COM Ràdio, Ràdio 4, la SER (origen d' El Terrat d'Andreu Buenafuente), o RàdioClub 25-Onda Cero (origen del Força Barça).



En canvi, en televisió, això no passa. Tenim assumit que sense la Corpo, no hi ha tele en català. Per què? Crec que hi ha tres elements que han estat claus en aquest procés:

1) La mort de TVE-Catalunya. El centre de Sant Cugat del Vallès va produir gran quantitat de programes pel circuit català de TVE, començant a emetre en català abans que existís Tv3. S'hi feien programes d'humor amb professionals de la talla de Joan Capri, Joan Pera, Rosa Maria Sardà, Els Joglars (Som una meravella, la millor sàtira que s'ha fet sobre el pujolisme) o Alfons Arús. Però no només humor, també hi feren programes culturals Terenci Moix, d'entreteniment Àngel Casas, musicals Miquel Calçada (Mikimoto Clip a La2) i Tinet Rubira (Plàstic), esportius Pitu Abril, o informatius Queco Novell.
S'emetien programes de qualitat en català, però el centralisme que imperava a RTVE va anar asfixiant el Circuit Català de TVE. I va deixar Tv3 com l'única cadena que emetia en català.
Un error estratègic per a TVE, que va quedar com a referent de la caspa celtíbera, i una pèrdua per la cultura catalana, que associava la llengua del país amb la tele de Pujol.

2) La televisió privada. La Llei de Televisió Privada de l'any 1988 només va adjudicar tres concessions: dues en obert (Antena 3 i Tele 5) i una de pagament (Canal +). Tot i que tècnicament la franja de l'UHF permetia fins a 18 canals de televisió analògica, es va prioritzar el benefici empresarial en detriment de la competència, i quedaren fora de les concessions el projectes del Grupo Z (que preveien una desconnexió en català) i el Canal C (d'empresaris catalans, que també tenien previst emetre en català).
Malgrat ser de concessió pública i ocupar un espai públic (l'espai radioelèctric és un espai públic), la llei no contemplava que haguessin d'emetre en cap llengua cooficial. L'única força política que va reclamar aquest deure fou l'Izquierda Unida de Julio Anguita. CiU no va donar suport a l'esmena de reclamar un 50% d'emissió en català a les comunitats on és oficial, i les teles privades esdevengueren monolingües.

3) Les fronteres hertzianes. Si Tv3 al País Valencià ha estat víctima de persecucions, Canal 9 al Principat ha patit la indiferència, que fa més mal. Nascuda el 9 d'octubre del 1989, mai fou rebutjada per CiU, però tampoc desitjada. La societat civil domesticada (Mòmium Cultureta i similars) ignoraren el nou canal valencià (en eixa època inicial, entre el 55% i el 65% en català). L'aparició de Punt 2 l'any 1997, 100% en català, tampoc va provocar cap reacció. Ara Punt 2 s'anomena Canal Nou Dos.
Potser el pujolisme tenia por d'un canal en català occidental, més proper al parlar dels lleidatans i els tortosins, que al dels gironins, barcelonins i manresans? Potser no volien un canal que emetia porno en català? (Nit d'erotisme, mític programa).
IB3 va nèixer el 2005, quan Cuatro ja estava en funcionament, la TDT emetent en proves i quedava menys d'un any per la irrupció de La Sexta. Ço és: el mercat ja estava copat.



El resultat és ben trist: no entenem una televisió en català si no és de titularitat pública i gestionada per la Generalitat del Nord.

Hem renunciat a que RTVE, que la paguem entre tots, emeti també en català. Hem renunciat a que les cadenes privades facin alguna cosa en català, com a molt informatius de 20 minuts en desconnexió. I de les teles locals, malgrat programes de qualitat com Telemonegal, no n'esperem gran cosa, donat el pressupost del que disposen.

Que l'existència de televisió en català depengui de Tv3 és un fracàs polític, empresarial i cultural. Un fracàs del país

divendres, 25 de novembre del 2011

Salvador Seguí. 1919



Discurs que el sindicalista català Salvador Seguí El Noi del Sucre feu a Madrid el 1919:

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.
Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors.
Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Jornada de reflexió

Jornada de reflexió: hi ha gent que diu que és d'esquerres i votarà el PSC, hi ha gent que diu que vol la independència i votarà CiU, i hi ha gent que diu que és vegetariana i que menja peix.
I tu? Quin nivell de coherència tens?
#joBosch #RepúblicadelSÍ

dimecres, 16 de novembre del 2011

Trenta anys escalfant l'escó


Quan Josep-Antoni Duran i Lleida va recollir per primer cop l'acta de diputat:

El Vaquilla encara no tenia antecedents penals.
El Naranjito era una mascota molt innovadora.
Pedro Almodóvar era una jove promesa del cinema.
Hi havia discos de vinil de 45rpm.
Pasqual Maragall encara no era alcalde de Barcelona.
Joan Tardà encara era militant del PSUC.
El president de les joventuts del seu partit encara no havia nascut.
La mare del president de les joventuts del seu partit encara era verge.
No s'havia pogut traduir el nom i s'anomenava José Antonio Durante Lérida.
Es va pentinar abans de començar la cerimònia oficial. En eixa època encara tenia cabells.


En fi, tothom es mereix una desena, i fins i tot una onzena oportunitat!
Diuen que una setmana és una eternitat en política, però per alguna paradoxa espai-temporal, tres dècades són un instant.

dimecres, 9 de novembre del 2011

La mida sí que importa. Europa



La crisi afecta greument els grans estats del sud d'Europa: Grècia, Itàlia, Portugal i l'estat espanyol. Però no afecta els petits estats del sud d'Europa: Andorra, Malta, Mònaco i San Marino.

Conclusió? La mida sí que importa, i pel que sembla es gestiona millor un país petit, on el govern sigui proper al Poble.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Parelles de ball




Un servidor era —i encara és— partidari d'una gran coalició, d'una candidatura ampla, a les eleccions espanyoles. Però també sóc realista: al juliol dirigents de partits que integren SI, com Josep Guia del PSAN, Agustí Soler del Partit Republicà Català o Santiago Vilanova d'Alternativa Verda havien signat un manifest reclamant l'abstenció a les eleccions del 20N, cosa que dificultava una entesa dels solidaris amb ERC i Reagrupament. Els de López-Tena ja han patit una escissió, la Democràcia Catalana de Joan Laporta, i no estan en condicions de tensar més la corda interna.
El manifest també fou signat per Jordi Bilbeny i Josep Ximenis, de la CUP, i Patrícia Gabancho.

És per això que em sobta la següent notícia: PSM-Entesa Nacionalista i Solidaritat Catalana signen un acord que estipula que en cas que el partit balear obtingui representació, presentarà al Congrés les propostes del solidaris.
Em pregunto què faran els solidaris: a Menorca demanaran el vot pel PSM-EN i a l'Empordà promouran l'abstenció, juntament amb les CUP? I al País Valencià? Què hi faran allà?

Fa uns anys, a les eleccions al Parlament europeu, CiU va anar en coalició amb el PSM i ERC amb Unió Mallorquina. Confusió ideològica, o sectarisme i personalismes?

divendres, 4 de novembre del 2011

L+1

Un votant és una persona que diposita la seua confiança en una opció electoral, així doncs té dret a exigir-ne resultats, a lloar-la i a criticar-la quan li sembli bé. Ara bé, quant de temps dura aquest dret? Humilment jo proposo la fórmula L+1 és a dir, tants anys com dura la legislatura més un de torna.

Per exemple: algú va votar ERC el 2003 i es va sentir decebut? Doncs tres anys que va durar la legislatura, més un d'extra, tenia dret a criticar ERC fins el 2007. Algú va votar ICV a les europees del 2009? Doncs com que la legislatura europea dura cinc anys, té sis anys per anar-los dient de tot, fins el 2015.

dijous, 3 de novembre del 2011

La conxorxa dels malhumorats

Catalunya és un país que acostuma a produir fenòmens únics. A cap altre lloc del món hi ha tant interès pels bolets, la metereologia o les conspiracions de la junta directiva d'un equip de futbol. A la llarga llista de rareses autòctones catalanes se n'hi ha afegit fa poc una altra que probablement tampoc passa enlloc més: la gent pensa una cosa i en vota una altra. La recent enquesta del CEO confirmava que a Catalunya mai hi havia hagut tants partidaris de la independència com ara, fet que contrasta amb l'escassa representació parlamentària dels partits que la inclouen explícitament en el seu programa. Perquè la paradoxa és que l'independentisme avança inexorablement cap a la seva eclosió social però també en la direcció contrària de la seva atomització política final. És com un cotxe que va a la màxima velocitat però amb el fre de mà posat: potser per això fa aquesta olor de cremat. Mai havia estat tan quimèrica la translació d'un sentiment a un escó, com demostra l'ERC escindida en Reagrupament i Solidaritat, al seu temps escindida en Democràcia Catalana.

Aquesta guerra caïnita provoca unes reaccions no menys salvatges, en què molts dels escindits s'acusen mútuament d'alta traïció, i en el seu odi visceral arrosseguen tot el que troben per davant. La culpa és sempre dels altres, i evidentment dels mitjans de comunicació, inclòs aquest diari i des d'avui aquesta Contra, que participen d'una mena de conspiració judeomassònica per marginar-los i silenciar-los. El sentiment d'odi és tan exagerat que al final l'únic que han aconseguit és fer-se immensament petits, en contrast amb la descomunal onada de sobiranisme que travessa tot el país. L'enanisme polític de tots els escindits ha deixat CiU com l'única força política capaç d'aglutinar aquest sentiment, un regal enverinat i també una curiosa paradoxa, perquè justament és l'únic partit nacionalista que no ha inclòs mai el sobiranisme en el seu programa electoral. I és que CiU ha sabut insinuar més que mostrar, suggerir més que explicar, potser amb una habilitat que voreja l'engany, però sense caure mai en el friquisme cada dia més minoritari dels escindits. CiU en tenia prou sent a prop de tots els que s'esbatussaven per endur-se el botí, i ben bé que ho ha aconseguit.

La conxorxa dels malhumorats no esgota la seva ira amb els traïdors sinó que es dedica a demanar certificats de puresa a tothom, com bé sap Gerard Quintana després del linxament a què va ser sotmès a la plaça pública del Twitter arran d' El convidat. És igual que es proclami independentista, el que és rellevant és que parla als seus fills en castellà. Potser perquè per a alguns el que menys importa, en realitat, és la independència en si mateixa. L'únic somni és que arribi d'una determinada manera, amb unes determinades persones i en unes determinades circumstàncies. Un somni irrealitzable. Queda una pregunta: si excloem convergents, socialistes, republicans, castellanoparlants, moderats i escèptics, com s'ho pensen fer, exactament, per aconseguir la independència?

ERNEST FOLCH

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Etnicitat o historicitat

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre d’Alfred Bosch I ara què? I hi vaig escoltar una afirmació que em va deixar, si més no, corprès. Segons aquesta persona, el catalanisme estava  en un estat de salut envejable, més o menys venia a dir, mentre que en allò que s’havia de treballar estava la “catalanitat”.
Un que és de lletres,  valora en la seva justa mesura les paraules. Si més no ho intenta. Rere una afirmació d’aquestes la primera pregunta que em vaig formular era què feia jo, allà. Home, els meus cognoms no provenen precisament de Guifré el Pilós! D’altra banda, davant aquest concepte de catalanitat reivindicada, caldria definir què  hi entenem. No sé, fer castells, ballar sardanes, escoltar els Manel...
Si, per contra, la cosa anés a l’essència ètnica de la nació catalana, tindríem un problema, com és la determinació  del moment de  la foto fixa abans de la qual  s’és català, és dir, s’és dipositari  dels valors autèntics de la catalanitat. Aquesta es pot posar, diguem-ne al 1714, de manera que qualsevol ciutadà amb cognoms no directament  vinculats a homes i dones  previs a aquesta data, caldria que fessin un curset d’adaptació. O el 1914, o el 1931...vaja el camp és ampli. Tant ampli, com que parlar de Catalunya i la seva gent és parlar d’allaus de sangs noves que han contribuït a fer el país que ara tenim.
A mi, aquests concepte de catalanitat, espanyolitat, italianitat i similars em fan més por que una pedregada. És possible que un cop explicat  acabis per dir que val, no era tant greu, però així, en fred, com que fa esgarrifança.  Els que creiem que la Nació és un producte històric, que ha nascut,  s’ha mantingut i, si no la cuidem, pot desaparèixer, anem per tota una altra via. La  de reconèixer en els nostres conciutadans, vinguin d’on vinguin, la seva igualtat radical  en la tasca d’ajudar  a aixecar el país; persones, homes i dones, que han arribat, sovint pensant que venien a Espanya, però que amb el temps i  la nostra feina  silenciosa acabaran, com han acabat tantes i tantes onades immigratòries,per integrar el paisatge, construir el país, i defensar-lo.  Són companys de viatge, sovint ells mateixos ignorants d’aquesta circumstància, necessaris per al manteniment de la Nació, i als que no hem menester de   preguntar-los el cognom, és dir, l’origen. Perquè allò important no és d’on véns, sinó  on vols arribar. És el nacionalisme català inclusiu, que no pregunta per la religió ni les creences, sinó per la voluntat de construir dia a dia el nostre país.


Parelles de ball



Un servidor era —i encara és— partidari d'una gran coalició, d'una candidatura ampla, a les eleccions espanyoles. Però també sóc realista: al juliol dirigents de partits que integren SI, com Josep Guia del PSAN, Agustí Soler del Partit Republicà Català o Santiago Vilanova d'Alternativa Verda havien signat un manifest reclamant l'abstenció a les eleccions del 20N, cosa que dificultava una entesa dels solidaris amb ERC i Reagrupament. Els de López-Tena ja han patit una escissió, la Democràcia Catalana de Joan Laporta, i no estan en condicions de tensar més la corda interna.
El manifest també fou signat per Jordi Bilbeny i Josep Ximenis, de la CUP, i Patrícia Gabancho.

És per això que em sobta la següent notícia: PSM-Entesa Nacionalista i Solidaritat Catalana signen un acord que estipula que en cas que el partit balear obtingui representació, presentarà al Congrés les propostes del solidaris.
Em pregunto què faran els solidaris: a Menorca demanaran el vot pel PSM-EN i a l'Empordà promouran l'abstenció, juntament amb les CUP? I al País Valencià? Què hi faran allà?

Fa uns anys, a les eleccions al Parlament europeu, CiU va anar en coalició amb el PSM i ERC amb Unió Mallorquina. Confusió ideològica, o sectarisme i personalismes?

divendres, 21 d’octubre del 2011

Set anys després

Bascos i espanyols diran missa, però als catalans ja fa set anys i deu mesos que no ens afecta el conflicte armat basc.


I ara passem a coses més properes.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Una proposició indecent?



El passat mes de gener es va reformar la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG). La reforma d'aquesta llei, aprovada amb els vots de PSOE i PP i amb el suport de CiU i PNV, i amb el vot en contra d'ERC, dificulta seriosament que es puguin presentar a les eleccions espanyoles del mes de novembre coalicions i partits sense representació al congrés espanyol.

La reforma inclou una modificació sorprenent de l'article 169, que ha passat gairebé desapercebuda. A l'apartat 3 diu: 'Els partits, federacions o coalicions que no hagin obtingut representació en cap de les cambres en la convocatòria anterior necessitaran les signatures d'almenys un 0,1% dels electors inscrits al cens electoral de la circumscripció per la qual es vulguin presentar. Cap elector no podrà prestar la signatura a més d'una candidatura'.

Com que ERC és una formació amb representació al Congrés i al Senat, no li calen aquests avals. Malgrat tot no ens una cosa aliena.

1) Per conviccions, perquè som republicans i defensem la democràcia, convidem a avalar alguna candidatura. Tothom té dret a concòrrer a les eleccions, fins i tot els que es troben a les nostres antípodes polítiques.

2) Per estratègia. I per estratègia, sabent que de pocs vots ens pot anar un diputat, avaleu candidatures que ens són totalment oposades, i que de cap de les maneres no ens treuran cap vot.
És a dir, si us demana el vot un partit espanyolista i/o de dretes, avaleu-lo. A nosaltres no ens treurà cap vot, i al PP, amb qui ens disputarem el darrer diputat a Lleida i Girona, sí.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Votar a la CUP

Començaré amb un vell acudit:

Un home va a una entrevista de treball. A l'hora de parlar del sou l'entrevistador li diu:

Vostè començarà cobrant 850 euros, però més endavant ja li pagarem 1200.
Doncs ja vindré a treballar més endavant— respongué l'home
.

A les passades eleccions municipals, la CUP es va presentar a molts municipis importants, com Girona, Barcelona o Sant Cugat del Vallès. Una idea que repetien constantment els candidats de la CUP era que ells no es presentaven per entrar a govern. Que "ara no és la prioritat" i que el seu projecte és a llarg termini. Llavors, si no aspiren a governar, per a què els hauríem de votar?

I malgrat tot, la CUP va obtindre uns resultats importants. Hauríem d'analitzar el per què.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Manifest en Defensa del Centre d’Història Contemporània de Catalunya


 El  projecte de pressupostos de  la Generalitat de Catalunya per l’any 2011,  va  deixar  en el llindar de  la seva desaparició pràctica el Centre d'Història Contemporània. La dotació diferenciada a aquest organisme  va ser d’uns  92.000€, és a dir, no arribava  ni per a pagar les  imprescindibles subscripcions a les revistes del seu àmbit material i adquirir una part de la producció bibliogràfica sobre Catalunya als segles dinou i vint.

Per a un país l’estudi i el coneixement de la seva història  fonamenta el seu present i  impulsa el seu futur. Les nacions, amb o sense estat, són un producte històric,  no una mena de presència  eterna. Es formen i es destrueixen  gràcies a esdeveniments protagonitzats per persones, del propi país o alienes, amb els seus èxits i fracassos, en un periple  fet com les travesses de les muntanyes: de vegades lineals, de vegades amb retrocessos per buscar una millor via, de vegades amb aturades per  agafar empenta o situar-nos  en el medi. Un país sense història no existeix, deixem-nos de romanços.

No parlem d’un organisme mort. Hi ha molta feina feta per part del  Centre d’Història Contemporània de Catalunya, i la feina que encara resta per fer. Multitud d’obres  de gran valor científic han  vist la llum gràcies als  ajuts del Centre, que també ha  fomentat la recerca de la nostra història contemporània en general, i alhora ha establert unes línies d’investigació  que, per donar els resultats   desitjats, necessiten una cosa tant important com temps. I suport econòmic.

Tot i la migradesa dels mitjans, només cal donar un cop d’ull a la pàgina del Centre d’Història per a valorar la tasca realitzada, i sobretot, per  observar l’ingent treball encara pendent. Cal pensar que  és l’única institució que ajuda a la història de Catalunya en català amb ajuts a la recerca, a la publicació, amb assessorament al Govern sobre les commemoracions, subvencionant algunes d’aquestes activitats i les que preparen un 2014 una mica digne. A més,  té unes línies de recerca pròpies molt avançades com ara la base de dades sobre el cost humà de la guerra civil amb prop de 35.000 fitxes de consulta pública, o el treball de recopilació d’informes dels cònsols a Barcelona de les principals potències el 1936-39, o la recerca de material sobre anticatalanisme el segle XIX per penjar-lo al web, etc.. Fa, i  caldria que continués fent, una  tasca especialment important: recerca en català,  oferint-hi  eines de treball.

I aquesta tasca que ha de fer en un futur s’estableix amb uns eixos especialment importants per al nostre país, i que només des del  rigor poden ser  enfrontats amb garanties d’èxit.  Cal caminar cap a la  creació de grups de treball i d’investigació per oferir alternatives historiogràfiques a les interpretacions espanyolistes de les Corts de Cadis de 1812, preparar el 2014 (1714 i Mancomunitat de Catalunya) de manera seriosa, ajudar a la redacció de memòries de gent que té coses per dir, potenciar el web, conèixer institucions semblants de l’estranger, col·laborar  amb equips de les universitats catalanes,  i un llarg etcètera.

Només una reflexió final. Un país que  anorrea la seva història no està  condemnat  a repetir-la. Està condemnat a desaparèixer.


divendres, 30 de setembre del 2011

A 24 hores del Congrés Nacional

Benvolguts companys queden menys de vint-i-quatre per a que comenci el Congrés Nacional. És molt important que el cònclave es desenvolupi com el congrés d'un partit seriós, i no pas com l'assemblea de socis d'un club de futbol.



I això no ho dic només pels militants de base, potser més abrandats i menys apoltronats, ho dic també per la vella Executiva Nacional eixint i per la nova Executiva Nacional entrant.

dilluns, 26 de setembre del 2011

Llengua, identitat i democràcia


Una de les coses que més m’ha  sobtat sempre del gènere humà, així en general, és la multiplicitat de respostes  que  hom dóna a  problemes semblants. Així, podem veure com  personalitats de mig món ploren per la desaparició d’espècies vegetals o animals a l’Amazònia, i en canvi assisteixen a les  desaparicions de les llengües  amb un posat, en aquest cas, plenament darwinista. Sobreviuen les més fortes.
Jo he tingut la sort de viure realitat idiomàtiques diverses, i us puc assegurar que si alguna vegada em surto de mare, no tenen cap influència els idiomes amb els que he conviscut i que m’han fet seu. Ben al contrari, m’han permès visualitzar i acceptar les diferències, i adonar-me que la mort d’un idioma és la mort d’una manera d’entendre el món, i no cal anar buscar exemples llunyans. Una paraula com a llet, és masculina en gallec; els gallecs tenim dos adverbis de present, i en canvi només  un passat, tant és que un fet succeeixi  fa deu minuts com dos mesos. Com que les paraules ens interpreten la realitat, gallecs i catalans observem la mateixa realitat però la interpretem diversament. I jo he  tingut la fortuna de poder accedir a totes dues interpretacions.
Certament,  tots dos idiomes m’han fet seu, més que no jo els he fet meus, perquè els idiomes t’integren en una realitat que ets tu dins un conjunt.  L’idioma no pot ser un dret individual perquè equivaldria a que els idiomes en realitat fossin soliloquis, parlar sol, vaja.  Las llengua parlada és un dret col·lectiu, que no cal ser imposat perquè en situacions de normalitat impregna la realitat que envolta  l’individu.
Però, i si la realitat ha estat artificialment modificada? Si el devenir històric ha imposat un idioma aliè al propi del país?
Aquest fet, l’existència de grups que parlin un idioma altre que el propi, no dóna a aquest idioma  la categoria d’idioma nacional. És una llengua, amb prou parlants per a ser respectada, i  ningú no ha de ser ni perseguit ni arraconat per parlar-lo, i que mereix, pel nombre de parlants, una consideració especial enfront d’altres llengües que també ara s’hi parlen.
 Però el país, d’idioma, només en té ú. No es pot considerar democràtic un estat que imposa, ni que sigui des dels tribunals, la fantasia de dos idiomes propis del país. Catalunya com a realitat nacional construïda al llarg de la història té un idioma, de la mateixa manera que Castella, que jo sàpiga,  només   en té el castellà. Considerar iguals en drets i  deures ambdós, pretendre il·legal o immoral o poc democràtica  la  intervenció en favor d’una de les llengües, quan sempre n’hi  ha hagut en favor de la imposició de l’espanyol, no deixa de ser condemnar la llengua feble a la mort en nom de la llibertat dels individus i  de la democràcia.
Tanmateix,  imagino aquests mateixos jutges del Suprem signant per garantir la permanència de no se sap quina espècie animal amenaçada.

divendres, 23 de setembre del 2011

Quan 1+1 fan -3

Article de Salvador Cardús:

He sostingut moltes vegades que no estic d’acord amb la idea que cal la unió políticoelectoral de l’independentisme. Ho vaig sostenir a les eleccions catalanes de 2010, i ho repeteixo ara que s’acosten les eleccions espanyoles de 2011. Els arguments són, fonamentalment, dos. En primer lloc, crec que l’independentisme no pot ser patrimonialitzat per ningú en particular. Se l’ha de deixar campar lliure. La força que té en l’actualitat és la de la seva capacitat de ser per tot arreu i no tan sols a l’empara d’unes sigles. Fins i tot, d’anar més enllà dels partits i de les ideologies polítiques. Hi ha independentistes conservadors, liberals i d’esquerres. I n’hi ha d’enquadrats políticament, però també d’antipolítics. Independentistes que no pensen votar, i independentistes que votaran Duran i Lleida. Independentistes de pedra picada, i de porucs i de cagadubtes. Cal que tots sumin en la Catalunya del futur. Qualsevol intent de pretendre “la unitat de l’independentisme”, simplement en provocaria l’enfrontament i la ruïna.

La segona raó és que no tot l’independentisme ens apropa a la independència. N’hi ha que ens n’allunya. De manera que, pel que fa a l’independentisme, 1 més 1 no fan dos. Poden fer menys 3. I no tan sols perquè hi ha independentisme antidemocràtic, independentisme xenòfob i fins i tot d’estil fatxa, sinó perquè n’hi ha que segueix un tipus d’estratègia que simplement ens abocaria a la indigència permanent. Em costa entendre tots aquells que en nom de la independència abandonen el sentit crític contra personatges que no passen el mínim llindar de la cultura democràtica. En posaré un cas: jo crec que l’independentisme no ha de ser antiespanyolista. Ho he justificat més extensament a “El camí de la independència”. La majoria social independentista, necessària per arribar-hi democràticament i pacífica, necessita molts catalans que mai no renegaran –i faran bé- de la vinculació als seus orígens. De manera que, per anar bé, l’independentisme hauria d’oferir –posem per cas- la doble nacionalitat a qui la volgués, per tal que no restés vincles, sinó que sumés afiliacions.

Diria que se m’entén: un independentisme que es proposés anar al Parlament espanyol “per rebentar Espanya des de dins”, com hem sentit dir aquests dies, restaria forces al conjunt. Ja no parlo del ridícul de no saber mesurar les pròpies capacitats davant d’un Estat que té al seu abast tots els aparells de coacció que li són propis. Em refereixo al fet que seria políticament inacceptable i generaria el rebuig de la major part dels de casa i de tota la resta del món.

De moment, veig amb preocupació que ERC manté l’ambigüitat respecte d’aquesta qüestió, i sembla que es deixa estimar per tothom. Espero que simplement hagi estat que estaven massa entretinguts en altres afers. Si ERC no se sap allunyar del friquisme independentista amb tota la contundència, podria acabar de perdre l’escàs prestigi que li queda i que al nou equip dirigent li sigui molt difícil d’anar-lo recuperant poc a poc però sense cap feblesa.

dijous, 22 de setembre del 2011

Parlant clar a Madrid

Parlem clar, i si cal en castellà. Així s'acomiada en Joan Tardà:



De fet, la presència d'ERC a Madrid ha servit per a posar en evidència les deficiències democràtiques de l'estat epanyol:



A Madrid, a donar canya republicana i a rebentar Espanya des de dins!

dimarts, 20 de setembre del 2011

Tres dies després

Tres dies després de les primàries hem de fer un balanç positiu, no del resultat, sinó de la gestió del resultat.
No hi ha hagut cap estripada ni cap escissió, cosa que ha decebut els tertulians però que agrada als votants i ex-votants d'ERC.
El que ha guanyat amb el 65.8% dels vots ofereix integrar els que han obtingut el 30.6%, cosa que la militància valora molt positivament. Joan Tardà és un diputat experimentat, una cara coneguda i una persona que cau bé (gràcies al Polònia de Tv3, tot s'ha de dir). També hem de comptar amb Joan Ridao, bon jurista i millor orador, i l'experiència que ens pugui aportar.

Com era previsible, que l'Alfred Bosch i l'Oriol Junqueras hagin ofert a Joan Tardà anar de número 2 ha provocat les crítiques dels habituals. Tot i que ocupin molt d'espai als fòrums i les xarxes socials, no deixen de ser quatre gats sense més projecte que l'enfrontament constant.
Passem d'ells, dediquem els nostres esforços a guanyar la majoria.

Si el present és lluita, el futur és nostre. I el futur està més a prop del que ens pensem.

divendres, 16 de setembre del 2011

Saber escoltar


Ahir vaig anar a l'acte que va organitzar a Barcelona el Joan Ridao, i avui aniré a l'acte que farà l'Alfred Bosch a la UB.
Fa un parell de mesos vaig anar a la presentació de la candidatura de Carles Bonet i a la d'Oriol Junqueras a Barcelona. Només dues persones vam anar a escoltar els dos candidats. I molt em temo que avui, a l'acte del Bosch, seré l'únic que haurà estat també al del Ridao.

Crec que per poder triar entre A i B cal saber que diu A i que diu B. I és força probable que, quan hom tria votar A, també vulgui incorporar algunes propostes del candidat B.

Fins que no siguem capaços d'escoltar els altres, que no deixen de ser els nostres, perquè militen en el nostre partit, ERC no avançarà.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Informació electoral. Alfred Bosch 2



Benvolgut company, benvolguda companya,

El proper dissabte dia 17 és una data molt important pel futur d’ Esquerra Republicana de Catalunya. Voldríem compartir l’orgull republicà de formar part de l’únic partit que escull per sufragi els seus lideratges , i d’aquí la importància d’aconseguir una gran participació, activa i responsable, que ens faci bons mereixedors d’aquest dret que cap militant de cap altre partit a Catalunya pot exercir.

De la mateixa manera que podem felicitar-nos d’haver forjat amb gran il·lusió, i des de la cohesió interna, una candidatura de renovació de la direcció, també volem expressar el sentit de la nostra aposta de candidat a les properes eleccions espanyoles, que respon als mateixos paràmetres de clara renovació i de recuperació de la nostra credibilitat com a formació política.
L'aposta que fem per l’Alfred Bosch és un vot de confiança a una persona comprome sa amb l'independentisme i amb la justícia social, una persona que simbolitza la nostra voluntat d ’obertura a la societat i de reconnexió amb el nostre entorn .

En aquest procés de construcció de confiança amb la societat civil, i amb la voluntat que ERC sigui creïble davant l’electorat, optem per un gest coherent. La renovació interna la transmetre'm a la ciutadania mitjançant els nostres candidats als diferents comicis electorals, i estem convençuts que, només així, podrem aturar la tendència de davallada que hem patit , i que malauradament, encara pronostiquen les enquestes.

En els darrers anys el país ha viscut una etapa de grans canvis i cal que el partit hi sàpiga donar resposta de forma coherent. Ens dirigim cap a una nova etapa de contestació ciutadana davant l'Estat espanyol on serà clau que ERC sàpiga sumar esforços amb la societat civil per esdevenir el pal de paller que ha de liderar el país cap a la sobirania plena de la nostra nació.
Voldria encoratjar-vos, de cara el dissabte dia 17, a demostrar davant la societat que ERC és un partit que no es resigna, que recupera la il·lusió i fa passos ferms per tornar a ser dipositari de la confiança de la gent .

El vostre suport és la nostra força,

Oriol Junqueras i Vies, militant número 36394 (Sant Vicenç dels Horts)
Marta Rovira i Vergés, militant número 32186 (Vic)

Et convidem a assistir el proper divendres a l'acte que durem a terme a les 20h a l'Aula Magna de la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (Avda. Diagonal, 690) (adjuntem targetó).


Podràs trobar mes informació sobre l' Alfred Bosch a: http://alfredbosch.wordpress.com/

Informació electoral. Joan Ridao 2

Amics, amigues,

El proper dissabte Esquerra celebra les primàries per elegir el candidat que presentarem a les eleccions del 20 de novembre, i és per aquest motiu que em poso en contacte amb tots vosaltres.
Les properes eleccions al Congrés i al Senat tenen una transcendència que no cal que destaqui. Avui ens trobem, com a país, davant d'una complicada situació determinada per la crisi econòmica i pel menysteniment cap a les nostres institucions i la nostra llengua. En aquest escenari, la majoria de catalanes i catalans esperen rigor i respostes a les seves necessitats, ja no n'hi ha prou només amb declaracions superficials. Els propers quatre anys han d’estar regits per la perseverança, el rigor i l’exigència en la tasca diària dels diputats d’Esquerra a Madrid. Cal tenir clar l'objectiu a assolir.

ERC ha estat i ha de continuar sent la veu crítica, social i independentista, hem de continuar cercant la complicitat de molts milers de votants progressistes que no desisteixen de trobar un referent en l’esquerra nacional. No podrem ser lliures com a poble, si no garantim el progrés i el benestar pel conjunt dels Països Catalans. L'alternativa al model actual de retallades a l'estat del benestar ha de ser ERC.

Sé què ha de fer ERC a Madrid en un escenari de majoria del PP, possiblement apuntalada per CiU, ha de ser la veu que defensa els interessos de la majoria social al nostre país. No hem de ser la crossa d’una CiU arrossegada als desitjos del PP. El nostre és un projecte propi que no admet ambigüitats. Si volem recuperar la confiança de la ciutadania ens hem de presentar com una opció creïble en les nostres declaracions i útil en les nostres accions.

Per tot això, em prenc la llibertat de demanar-vos el vot el proper dissabte. En Joan Tardà i jo volem tenir l'oportunitat de donar continuïtat a la feina feta durant aquests anys, precisament ara que comença a donar fruits. L’experiència acumulada i el coneixement de l’activitat parlamentària són actius que ens poden ajudar durant la propera legislatura. Hem de garantir una esquerra catalana a Madrid que no es confongui amb cap altra opció i que no sigui substituïble per cap altra sigla. La nostra proposta passa per defensar la ciutadania des d'una posició sensible a les necessitats socials i els objectius nacionals del nostre país i fer-ho compatible amb la responsabilitat que ens exigeix l'electorat que un cop més confiarà en la històrica marca d'ERC.

El proper dia 17 hem de pensar sobretot en els reptes que tindrem aquesta propera legislatura i, molt especialment en la feina que durant aquests darrers quatre anys ens ha encomanat el nostre partit i que, conjuntament amb el company Francesc Canet, hem dut a terme amb il·lusió, rigor i compromís. En Joan Tardà i jo mateix ens comprometem a defensar Esquerra Republicana de tota la nació, servint al projecte col·lectiu que representa el nostre partit. Com hem fet sempre.

Gràcies per la teva atenció.

Dijous, 15 de setembre, a les vuit de la tarda a l'auditori de la Seu Nacional d'Esquerra (Calàbria, 166) .

Joan Ridao

dilluns, 12 de setembre del 2011

Un article d'un amic i historiador, Enric Pujol Casademont. Jo posaria com a títol la història sempre present

WILSON, OBAMA I FIGUERES

L'ofrena floral al monument pels drets del pobles s'ha convertit, des de fa uns anys, en un dels principals actes commemoratius de l'onze de setembre a la nostra ciutat. L'escultura homenatjada és un relleu molt elegant, d'estil noucentista, obra de Frederic Marès (1893-1991) que representa una dona amb una túnica clàssica i gorra frígia que amb la mà esquerra subjecta una torxa. La referència simbòlica a una República catalana és ben clara. Al costat hi figura aquesta inscripció: “Els pobles no deuen ésser ni dominats ni governats, sinó per consentiment propi”. Es tracta d'una nítida formulació del principi d'autodeterminació dels pobles. La frase va ser dita, en acabar la Primera Guerra Mundial per l'aleshores president dels EUA, Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924).

El 1918, data de la construcció del monument, el conflicte bèl·lic havia arribat a la seva fi i existia un sentiment molt ampli, arreu del món,que una experiència tan nefasta com una guerra de proporcions mundials no s'havia de tornar a repetir mai més. Per això el president Wilson va proposar un programa de catorze punts bàsics que havien d'impossibilitar que Europa i el món pogués tornar a entrar en guerra. D'aquests punts,  un va tenir un ampli ressò a Catalunya, ja que proposava el reconeixement del dret d'autodeterminació dels pobles. Diferents sectors catalanistes (d'entre els quals, els republicans federals que governaven la ciutat) veieren en les declaracions del líder americà una legitimació de les seves aspiracions per aconseguir la sobirania plena dell nostre país. Us imagineu què suposaria avui que l'actual president dels EUA, Barack Obama, fes una declaració similar? Aleshores l'impacte no va pas ser menor. D'aquí, doncs, l'erecció del monument (el mateix 1918), que fou instal·lat a l'inici de la Pujada del Castell, la qual passà a dir-se “Avinguda del President Wilson”.

Amb l'arribada del franquisme, l'escultura va ser retirada del seu emplaçament inicial i afortunadament fou dipositada en algun magatzem municipal durant anys. No fou fins al final de la dictadura, a la segona meitat dels anys setanta, que el relleu es va col·locar  al Parc Bosc. I fins al 2004, gràcies a Òmnium Cultural, no es va reubicar en el seu emplaçament actual, al costat de les dependències municipals de la carretera general.

Com a recordatori de l'entusiasme que despertà en el seu moment, no estaria malament que, junt a l'actual placa que dóna el nom a la Pujada del Castell, se n'instal·lés una altra que digués: “En homenatge al T. W. Wilson”. I també estaria molt bé que algú li fes arribar a l'actual president nordamericà la notícia que en una petita ciutat de Catalunya, a principis del segle passat, es va dur a terme un homenatge de gran categoria. A veure si, emocionat, es decidís a fer una proclama semblant a la de seu predecessor.              

divendres, 9 de setembre del 2011

Informació electoral. Joan Ridao



Divendres 9 de setembre

JOAN RIDAO:
20'30 Acte comarcal Osona (Pare Gallissà, 1 1er 1a - Vic)

Dissabte 10 de setembre

JOAN RIDAO
11'00 Acte comarcal Bages (Plaça Major, 17 – Manresa)
13'00 Passejada per la Festa Barroca de Moià i vermut amb la militància
18'00 Acte comarcal Berguedà (Plaça del Doctor Saló, 4 - Berga)

JOAN TARDA:
12'00 Acte comarcal Baix Llobregat (C/Previsió, 14 de Sant Joan Despí )

Diumenge 11 de setembre

JOAN RIDAO:
10'00 Ofrena floral monument Rafael Casanova a Barcelona.
11'30 Acte oficial commemoratiu Diada Nacional de Catalunya
17'00 Acte dictat i manifestació Diada Nacional

Dilluns 12 de setembre

JOAN RIDAO:
12'00 Roda de premsa. Seu d'ERC al carrer Calàbria, Barcelona.
19'00 Concertació “Per un país de tots, l'escola en català” de Somescola.cat davant l'Ajuntament de Mataró
19'30 Acte comarcal Maresme (c/ Hospital, 9 - Mataró)

JOAN TARDA:
20 h Acte regional País Valencià. (Erudit Orellana, 10 1r - València)

Dimarts 13 de setembre

JOAN RIDAO / JOAN TARDA
12'30 Roda de premsa. Congrés de Diputats, Madrid (Espanya)
19'00 Debat al Congrés de Diputats de la moció sobre les mesures de reconeixement de la identitat i llengua catalana.

Dimecres 14 de setembre

JOAN RIDAO
9'00 Pregunta al President del Govern Espanyol.
20'00 Acte regional a Reus.

JOAN TARDA:
20'00 Acte regional Pirineu - La Seu d'Urgell.

Dijous 15 de setembre

JOAN RIDAO
20'00 Acte Barcelona ciutat. Seu Nacional (Calàbria, 166)

JOAN TARDA
20'00 h Acte comarcal Vallès Oriental. c/ Torres i Bages, 5 2on pis - Granollers.

Divendres 16 de setembre

JOAN RIDAO:
14'00 Dinar comarcal Alt Empordà - Figueres.
20'00 Acte regional Girona - Aula B de la Casa de cultura. (Plaça Hospital 6 - Girona)

JOAN TARDA
19'30 Acte comarcal Vallès Occidental - Seu d'Esquerra Vallès Occidental (C/Latorre, 132 baixos), de Sabadell.

Si vols més informació o col·laborar amb nosaltres, pots adreçar-te al web www.ridao.cat

Informació electoral. Alfred Bosch



El proper 10 de setembre el candidat a cap de llista per la circumscripció de Barcelona Alfred Bosch participarà en una passejada per explicar i reviure els fets dels 1714. Hi anirà acompanyat de l'historiador i candidat a la presidència del partit Oriol Junqueres.
A les nou del vespre a l'Arc del Triomf de Barcelona.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Un gag que cal recordar

Segur que la majoria ja heu vist aquesta escena i aquesta pel·lícula, però val la pena tornar-la a veure. Reflexionem i actuem amb generositat i seny:



Units guanyarem!

dilluns, 5 de setembre del 2011

Un èxit

Ja és oficial: hi haurà primàries. Com ja sabeu, els dos candidats són Joan Ridao i Alfred Bosch.
D'aquest procés ja hi ha un clar vencedor: el nostre partit.
Alguns periodistes i opinaires voldran vendre la moto que aquest és un partit dividit, un guirigai en el que no s'ha de confiar. No en feu cas, són els mateixos que, si no fèssim primàries, dirien que en aquest partit no hi ha pluralitat, només mana la directiva i que fem els congressos a la búlgara.

dimecres, 31 d’agost del 2011

35, o 26



Segons estableix la Constitució espanyola, per a que la reforma que han pactat PSOE i PP s'hagi d'aprovar per referèndum, cal que així ho sol·liciti una desena part del Congrés (35 diputats) o una desena part del Senat (26 senadors).

Crec que ERC ha de fer tots els esforços possibles per aconseguir que es realitzi aquest referèndum. Ho hem de fer per dues raons:

1) Com a republicans, com a demòcrates convençuts que som, no podem acceptar que la "llei de lleis" es modifiqui al marge de la voluntat popular.

2) Com a independentistes que som, tenim una oportunitat d'or per a desmarcar-nos d'Espanya. Sabem que PSOE i PP aconseguiran que el a la reforma guanyi per majoria absoluta a les urnes del conjunt de l'estat, però podem aconseguir que al Principat guanyi el NO.

L'any 1978, amb els condicionants del moment, els catalans van donar un suport majoritari a la Constitució espanyola. Avui, trenta-tres anys més tard, podem corregir aquest error històric i diferenciar-nos dels Països Castellans.

La nit electoral mostrarà un mapa ben significatiu: 14 autonomies que siran que i tres (Navarra, País Basc i Principat de Catalunya) que diran que no.

Ara no és el moment de fer numerets a l'hemicicle, com ja ha fet Josep-Anton Duran i Lleida (un bon amic d'Espanya, recordem-ho). Ara és el moment de treballar dur i intentar convèncer els diputats i senadors d'altres partits (inclosos PSC, PSOE i fins i tot el PP) que ens cal el referèndum.

Joan Ridao és un bon orador i un jurista de reconegut prestigi. Ell pot acoseguir convèncer 35 diputats o 26 senadors. Anem per feina!





dijous, 25 d’agost del 2011

El Manifest per la Candidatura Unitària

Aquests dies està corrent molt un manifest que demana la creació d'una gran coalició independentista per a les properes eleccions. Ací teniu l'enllaç.

Estic d'acord amb l'essència del manifest, però hi ha un parell de coses que grinyolen:

1) Les referències a Euskal Herria. Avui en dia tenim moviments d'alliberament nacional molt més exitosos en els quals emmirallar-nos. La baskitis ja hauria d'estar superada.

2) La invitació a CDC i UDC. Tot i que aquestes dues formacions en els seus estatuts defensen, en el seu dia a dia la federació CiU ha demostrat que no és independentista i que no té cap intenció de convocar un referèndum d'autodeterminació. ICV i EUiA defensen l'autodeterminació i tenen alguns independentistes entre la seua militància, però tampoc semblen disposats a convocar el referèndum, si més no a curt termini.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Anar a Madrid? Sí a El Prado de visita


Una de les qüestions que ens hem de plantejar sobre la funció de la política és, justament, la seva funció. Fas política amb la voluntat d’obtenir uns resultats que facin la vida dels teus conciutadans millor, o que et permetin assolir un ideal de  societat o de país.
En aquest sentit, i amb aquesta voluntat, ens presentem a les eleccions municipals, perquè  volem millor educació i seguretat, treballar en la mesura del possible per als més desafavorits, construir espais  públics de convivència entre els veïns... o ens presentem a les eleccions catalanes intentar estirar el més possible les engrunes d’autogovern que ens ha  prestat, que no donat, l’Estat Espanyol.
Tant en un cas com en l’altre, dediquem  esforços i esmercem diners amb la voluntat d’obtenir uns representants que portin,  en la mesura dels resultats, les nostres idees a bon port, que avancin en la construcció de la societat amb la somniem. Fins aquí, bé. Siguem més forts o més febles, amb millors o pitjors expectatives, hem d’intervenir, doncs el simple fet d’intervenir  ja dóna als ciutadans una aproximació a la imatge de la mena de país que volem bastir.
Ara parlem de les  eleccions espanyoles. Què anem a fer?
Propaganda? Vols dir? Qui escolta els debats, segueix els recorreguts de les lleis abans de la seva aprovació, de les esmenes que s’aproven o es refusen?
Consolidar l’autogovern? Esteu  de conya?
Avançar cap a la sobirania? Sí, clar, cal anar a la capital de la metròpoli perquè la colònia  guanyi  la seva independència, ves per on....
A més, teixir complicitats  a la Vila i Cort  no crec que sigui  un terme que respongui a la realitat. Podem teixir complicitats amb la posada damunt la taula de  circumstàncies desconegudes, i per aquest treball Europa és un lloc formidable. Ara, teixir complicitats a una Cambra com l’espanyola, els membres de la qual, amb excepcions comptades amb els dits de la mà, coneixen perfectament “la qüestió catalana” i la seva solució passa per  destruir la seva realitat nacional en nom d’una única  nació espanyola em sembla, si més no, ingenu.
Per això, perquè la llibertat nacional només pot néixer de la pròpia nació, proposo que ens plantegem, seriosament, si cal anar a Madrid. Ara, anar per anar, prefereixo el Mediterrani.

dilluns, 22 d’agost del 2011

L'entrevista a Joan Carretero

Sembla ser que els de Reagrupament volen fer una coalició amb nosaltres. Ací teniu l'entrevista.





dimecres, 17 d’agost del 2011

El nostre target



Hem d'aconseguir que ens votin:

A) Els independentistes que encara voten ERC.
B) Els independentistes que ja no voten ERC.
C) Els nous independentistes, que tenen causa però no tenen partit. I són molts.


Alguns potser trobareu a faltar la D, els independentistes de tota la vida que mai han votat ERC. No cal capficar-se gaire: són pocs, són molt diferents (van de l'extrema esquerra d'ENDAVANT fins la dreta xenòfoba d'UNC) i per a ells qualsevol excusa és bona per a no votar-nos.