dissabte, 3 de novembre del 2012

La llengua de la República, 3


La Constitució dels EUA no estableix cap llengua oficial. La Constitució dels EUA consta d'un preàmbul, set articles i vint-i-set esmenes, i enlloc s'estableix que hi hagi cap llengua oficial. Tot i que l'administració federal s'adreça als seus ciutadans en anglès. Aquest no és un cas aïllat: la majoria de les constitucions redactades durant els segles XVIII i XIX no deien res sobre aquest tema (en canvi, sí que es parlava molt d'esclavatge, racisme, laïcisme o dels càstigs físics al codi penal).

Que el català sigui la llengua oficial de la Catalunya independent no hauria de tindre més transcendència que la de ser el vehicle en el que es comuniquen l'administració i els ciutadans. Que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya no hauria de tindre més importància que les mesures que pugui prendre el govern per tal de preservar aquest bé cultural. 

Però ens pesa l'article 3 de la Constitució Espanyola, concretament el primer apartat on s'especifica que el castellà és la llengua oficial i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. Tres dècades després hem après que el deure de conèixer-la vol dir l'obligatorietat de parlar-la a qui t'ho exigeix, i que el dret a emprar-la vol dir el dret a desconèixer (i, si es vol, menysprear) qualsevol altra llengua, oficial o no.

Potser ens hauríem de mirar la Constitució Andorrana, que en el seu article 2.1 diu "La llengua oficial de l'Estat és el català", sense parlar de drets, deures, ni obligacions. La majoria d'habitants d'Andorra són immigrants espanyols, i no hi ha pas conflicte lingüístic!

Ús oficial. Que la llengua oficial sigui aquella en la que es redacten els documents oficials no vol dir que hagi de ser la única en la que es redacti un document oficial. No hi hauria d'haver cap inconvenient en que alguns contractes laborals es redactin en bilingüe català-àrab, o català-urdú. No hi hauria d'haver cap inconvenient en que alguns contractes de lloguer es redactin en bilingüe català-xinès, o català-espanyol. No hi hauria d'haver cap inconvenient en que alguns testaments es redactin en bilingüe català-anglès, o català-gallec. Mentre hi hagi traductors professionals, no hi hauria d'haver cap inconvenient.

D'ací i d'allà. Tal i com ja he dit anteriorment, és bo que d'entre la seixantena de canals que es poden rebre via TDT, n'hi hagi de televisions públiques estrangeres. Però tampoc seria dolent, ans al contrari fóra bo, que hi haguessin canals privats bilingües, com català-urdú o català-rus.

Quotes i percentatges. Fa cinc segles, Paracels, un dels pares de la farmacologia va dir una frase que avui encara és vigent "la dosi fa el verí". Allò que en dosis petites no fa mal, en dosis elevades pot ser mortal.
 Les ràdios i televisions privades, encara que siguin de titularitat privada, operen en un espai públic, com és l'espai radioelèctric. I com que aquest espai està físicament limitat (les ones hertzianes donen fins un límit), els poders públics han d'assignar les freqüències mitjançant concessió.
Tenint en compte que l'espai radioelèctric és un espai públic, i tenint en compte que la llengua catalana és un patrimoni cultural a preservar, cal esperar que entre les condicions per accedir a una llicència de ràdio o TDT hi hagi la d'emetre una part de la programació en català. La qüestió rau en quin percentatge d'emissions en català és el mínim que cal exigir a les cadenes privades que vulguin emetre al nostre país?  Crec que amb un 20% ja faríem.

Anteriors entrades sobre el tema: La llengua de la República, 2  i La llengua de la República, 1.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada