Fa uns dies vaig assistir a la presentació
del llibre d’Alfred Bosch I ara què? I hi vaig escoltar una afirmació
que em va deixar, si més no, corprès. Segons aquesta persona, el catalanisme
estava en un estat de salut envejable,
més o menys venia a dir, mentre que en allò que s’havia de treballar estava la
“catalanitat”.
Un que és de lletres, valora en la seva justa mesura les paraules.
Si més no ho intenta. Rere una afirmació d’aquestes la primera pregunta que em
vaig formular era què feia jo, allà. Home, els meus cognoms no provenen
precisament de Guifré el Pilós! D’altra banda, davant aquest concepte de
catalanitat reivindicada, caldria definir què hi entenem. No sé, fer castells, ballar
sardanes, escoltar els Manel...
Si, per contra, la cosa anés a l’essència
ètnica de la nació catalana, tindríem un problema, com és la determinació del moment de la foto fixa abans de la qual s’és català, és dir, s’és dipositari dels valors autèntics de la catalanitat.
Aquesta es pot posar, diguem-ne al 1714, de manera que qualsevol ciutadà amb
cognoms no directament vinculats a homes
i dones previs a aquesta data, caldria
que fessin un curset d’adaptació. O el 1914, o el 1931...vaja el camp és ampli.
Tant ampli, com que parlar de Catalunya i la seva gent és parlar d’allaus de
sangs noves que han contribuït a fer el país que ara tenim.
A mi, aquests concepte de catalanitat, espanyolitat,
italianitat i similars em fan més por que una pedregada. És possible que un cop
explicat acabis per dir que val, no era
tant greu, però així, en fred, com que fa esgarrifança. Els que creiem que la Nació és un producte
històric, que ha nascut, s’ha mantingut
i, si no la cuidem, pot desaparèixer, anem per tota una altra via. La de reconèixer en els nostres conciutadans,
vinguin d’on vinguin, la seva igualtat radical
en la tasca d’ajudar a aixecar el
país; persones, homes i dones, que han arribat, sovint pensant que venien a
Espanya, però que amb el temps i la
nostra feina silenciosa acabaran, com
han acabat tantes i tantes onades immigratòries,per integrar el paisatge,
construir el país, i defensar-lo. Són companys
de viatge, sovint ells mateixos ignorants d’aquesta circumstància, necessaris
per al manteniment de la Nació, i als que no hem menester de preguntar-los el cognom, és dir, l’origen. Perquè
allò important no és d’on véns, sinó on
vols arribar. És el nacionalisme català inclusiu, que no pregunta per la
religió ni les creences, sinó per la voluntat de construir dia a dia el nostre país.