Etnicitat o historicitat

Fa uns dies vaig assistir a la presentació del llibre d’Alfred Bosch I ara què? I hi vaig escoltar una afirmació que em va deixar, si més no, corprès. Segons aquesta persona, el catalanisme estava  en un estat de salut envejable, més o menys venia a dir, mentre que en allò que s’havia de treballar estava la “catalanitat”.

Un que és de lletres,  valora en la seva justa mesura les paraules. Si més no ho intenta. Rere una afirmació d’aquestes la primera pregunta que em vaig formular era què feia jo, allà. Home, els meus cognoms no provenen precisament de Guifré el Pilós! D’altra banda, davant aquest concepte de catalanitat reivindicada, caldria definir què  hi entenem. No sé, fer castells, ballar sardanes, escoltar els Manel...

Si, per contra, la cosa anés a l’essència ètnica de la nació catalana, tindríem un problema, com és la determinació  del moment de  la foto fixa abans de la qual  s’és català, és dir, s’és dipositari  dels valors autèntics de la catalanitat. Aquesta es pot posar, diguem-ne al 1714, de manera que qualsevol ciutadà amb cognoms no directament  vinculats a homes i dones  previs a aquesta data, caldria que fessin un curset d’adaptació. O el 1914, o el 1931...vaja el camp és ampli. Tant ampli, com que parlar de Catalunya i la seva gent és parlar d’allaus de sangs noves que han contribuït a fer el país que ara tenim.

A mi, aquests concepte de catalanitat, espanyolitat, italianitat i similars em fan més por que una pedregada. És possible que un cop explicat  acabis per dir que val, no era tant greu, però així, en fred, com que fa esgarrifança.  Els que creiem que la Nació és un producte històric, que ha nascut,  s’ha mantingut i, si no la cuidem, pot desaparèixer, anem per tota una altra via. La  de reconèixer en els nostres conciutadans, vinguin d’on vinguin, la seva igualtat radical  en la tasca d’ajudar  a aixecar el país; persones, homes i dones, que han arribat, sovint pensant que venien a Espanya, però que amb el temps i  la nostra feina  silenciosa acabaran, com han acabat tantes i tantes onades immigratòries,per integrar el paisatge, construir el país, i defensar-lo.  Són companys de viatge, sovint ells mateixos ignorants d’aquesta circumstància, necessaris per al manteniment de la Nació, i als que no hem menester de   preguntar-los el cognom, és dir, l’origen. Perquè allò important no és d’on véns, sinó  on vols arribar. És el nacionalisme català inclusiu, que no pregunta per la religió ni les creences, sinó per la voluntat de construir dia a dia el nostre país.

Parelles de ball

Un servidor era —i encara és— partidari d'una gran coalició, d'una candidatura ampla, a les eleccions espanyoles. Però també sóc realista: al juliol dirigents de partits que integren SI, com Josep Guia del PSAN, Agustí Soler del Partit Republicà Català o Santiago Vilanova d'Alternativa Verda havien signat un manifest reclamant l'abstenció a les eleccions del 20N, cosa que dificultava una entesa dels solidaris amb ERC i Reagrupament. Els de López-Tena ja han patit una escissió, la Democràcia Catalana de Joan Laporta, i no estan en condicions de tensar més la corda interna.
El manifest també fou signat per Jordi Bilbeny i Josep Ximenis, de la CUP, i Patrícia Gabancho.

És per això que em sobta la següent notícia: PSM-Entesa Nacionalista i Solidaritat Catalana signen un acord que estipula que en cas que el partit balear obtingui representació, presentarà al Congrés les propostes del solidaris.
Em pregunto què faran els solidaris: a Menorca demanaran el vot pel PSM-EN i a l'Empordà promouran l'abstenció, juntament amb les CUP? I al País Valencià? Què hi faran allà?

Fa uns anys, a les eleccions al Parlament europeu, CiU va anar en coalició amb el PSM i ERC amb Unió Mallorquina. Confusió ideològica, o sectarisme i personalismes?

Set anys després

Bascos i espanyols diran missa, però als catalans ja fa set anys i deu mesos que no ens afecta el conflicte armat basc.


I ara passem a coses més properes.

Una proposició indecent?

El passat mes de gener es va reformar la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG). La reforma d'aquesta llei, aprovada amb els vots de PSOE i PP i amb el suport de CiU i PNV, i amb el vot en contra d'ERC, dificulta seriosament que es puguin presentar a les eleccions espanyoles del mes de novembre coalicions i partits sense representació al congrés espanyol.

La reforma inclou una modificació sorprenent de l'article 169, que ha passat gairebé desapercebuda. A l'apartat 3 diu: 'Els partits, federacions o coalicions que no hagin obtingut representació en cap de les cambres en la convocatòria anterior necessitaran les signatures d'almenys un 0,1% dels electors inscrits al cens electoral de la circumscripció per la qual es vulguin presentar. Cap elector no podrà prestar la signatura a més d'una candidatura'.

Com que ERC és una formació amb representació al Congrés i al Senat, no li calen aquests avals. Malgrat tot no ens una cosa aliena.

1) Per conviccions, perquè som republicans i defensem la democràcia, convidem a avalar alguna candidatura. Tothom té dret a concòrrer a les eleccions, fins i tot els que es troben a les nostres antípodes polítiques.

2) Per estratègia. I per estratègia, sabent que de pocs vots ens pot anar un diputat, avaleu candidatures que ens són totalment oposades, i que de cap de les maneres no ens treuran cap vot.
És a dir, si us demana el vot un partit espanyolista i/o de dretes, avaleu-lo. A nosaltres no ens treurà cap vot, i al PP, amb qui ens disputarem el darrer diputat a Lleida i Girona, sí.

Votar a la CUP

Començaré amb un vell acudit:

Un home va a una entrevista de treball. A l'hora de parlar del sou l'entrevistador li diu:

—Vostè començarà cobrant 850 euros, però més endavant ja li pagarem 1200.
—Doncs ja vindré a treballar més endavant— respongué l'home.

A les passades eleccions municipals, la CUP es va presentar a molts municipis importants, com Girona, Barcelona o Sant Cugat del Vallès. Una idea que repetien constantment els candidats de la CUP era que ells no es presentaven per entrar a govern. Que "ara no és la prioritat" i que el seu projecte és a llarg termini. Llavors, si no aspiren a governar, per a què els hauríem de votar?

I malgrat tot, la CUP va obtindre uns resultats importants. Hauríem d'analitzar el per què.

Manifest en Defensa del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

 El  projecte de pressupostos de  la Generalitat de Catalunya per l’any 2011,  va  deixar  en el llindar de  la seva desaparició pràctica el Centre d'Història Contemporània. La dotació diferenciada a aquest organisme  va ser d’uns  92.000€, és a dir, no arribava  ni per a pagar les  imprescindibles subscripcions a les revistes del seu àmbit material i adquirir una part de la producció bibliogràfica sobre Catalunya als segles dinou i vint.

Per a un país l’estudi i el coneixement de la seva història  fonamenta el seu present i  impulsa el seu futur. Les nacions, amb o sense estat, són un producte històric,  no una mena de presència  eterna. Es formen i es destrueixen  gràcies a esdeveniments protagonitzats per persones, del propi país o alienes, amb els seus èxits i fracassos, en un periple  fet com les travesses de les muntanyes: de vegades lineals, de vegades amb retrocessos per buscar una millor via, de vegades amb aturades per  agafar empenta o situar-nos  en el medi. Un país sense història no existeix, deixem-nos de romanços.

No parlem d’un organisme mort. Hi ha molta feina feta per part del  Centre d’Història Contemporània de Catalunya, i la feina que encara resta per fer. Multitud d’obres  de gran valor científic han  vist la llum gràcies als  ajuts del Centre, que també ha  fomentat la recerca de la nostra història contemporània en general, i alhora ha establert unes línies d’investigació  que, per donar els resultats   desitjats, necessiten una cosa tant important com temps. I suport econòmic.

Tot i la migradesa dels mitjans, només cal donar un cop d’ull a la pàgina del Centre d’Història per a valorar la tasca realitzada, i sobretot, per  observar l’ingent treball encara pendent. Cal pensar que  és l’única institució que ajuda a la història de Catalunya en català amb ajuts a la recerca, a la publicació, amb assessorament al Govern sobre les commemoracions, subvencionant algunes d’aquestes activitats i les que preparen un 2014 una mica digne. A més,  té unes línies de recerca pròpies molt avançades com ara la base de dades sobre el cost humà de la guerra civil amb prop de 35.000 fitxes de consulta pública, o el treball de recopilació d’informes dels cònsols a Barcelona de les principals potències el 1936-39, o la recerca de material sobre anticatalanisme el segle XIX per penjar-lo al web, etc.. Fa, i  caldria que continués fent, una  tasca especialment important: recerca en català,  oferint-hi  eines de treball.

I aquesta tasca que ha de fer en un futur s’estableix amb uns eixos especialment importants per al nostre país, i que només des del  rigor poden ser  enfrontats amb garanties d’èxit.  Cal caminar cap a la  creació de grups de treball i d’investigació per oferir alternatives historiogràfiques a les interpretacions espanyolistes de les Corts de Cadis de 1812, preparar el 2014 (1714 i Mancomunitat de Catalunya) de manera seriosa, ajudar a la redacció de memòries de gent que té coses per dir, potenciar el web, conèixer institucions semblants de l’estranger, col·laborar  amb equips de les universitats catalanes,  i un llarg etcètera.

Només una reflexió final. Un país que  anorrea la seva història no està  condemnat  a repetir-la. Està condemnat a desaparèixer.