Apunts col·laterals del 9N

No entraré en l'anàlisi política de la jornada d'ahir —molta gent porta tota la nit fent anàlisis d'urgència, i ja tindrem temps d'analitzar bé les conseqüències— sinó d'alguns detalls col·laterals de la jornada.

— Voluntaris. Els que hem viscut unes eleccions a una mesa electoral sabem com pot ser de cruel l'atzar a l'hora de fer el sorteig dels membres de la mesa. Jo vaig tindre la sort (l'any 2012) de compartir taula amb dues persones intel·ligents, organitzades i motivades, però és força habitual que hi hagi taules amb persones malaltes, enfeinades, desmotivades, emprenyades o incompetents.
Potser caldria tindre-ho en compte de cara a fer la llei electoral: hi ha molta gent capacitada que està a l'atur i que estaria encantada de treballar un festiu.

— Recompte fàcil. Ja ho vam veure l'any 2005 (referèndum de la Constitució europea) i l'any 2006 (referèndum de l'Estatut català), i ahir ho vam tornar a veure: és molt més fàcil fer el recompte en un referèndum que en unes eleccions parlamentàries.
Potser caldria tindre-ho en compte de cara a pensar en quin model de democràcia volem: a l'espanyola o a la suïssa.

— Estranger. Recordeu els problemes que hem tingut amb el vot per correu en anterior convocatòries? En canvi, malgrat les cues, s'ha votat millor anant a les "ambaixades" de la Generalitat a l'exterior. En tot cas, i tenint en compte les dificultats de la gent que viu fora, caldria allargar un parell de dies el període de votació.
Potser caldria tindre-ho en compte de cara a pensar en la participació quan siguem independents: el model de vot per correu espanyol, o l'habilitació de locals on votar... o el vot per internet.

Diputat de proximitat?

Sento a la ràdio que el PSC es reuneix amb CiU per a tirar endavant la Llei Electoral catalana.  Ho he sentit avui, però ho podia haver escoltat fa un any, o cinc: Catalunya és la única comunitat autònoma que no té llei electoral pròpia. Això hauria de preocupar-nos? En principi sí, però abans de tindre una mala llei pròpia prefereixo seguir endavant amb l’actual adaptació de la llei espanyola.

La clau de l’acord entre el PSC i CiU rau en l’anomenat diputat de proximitat. Segons els impulsors d’aquest model, hi hauria dues urnes: una per a triar llistes en una circumscripció gran (una vegueria, o tot Catalunya, no està decidit), i una altra per aquest diputat de proximitat. Segons els impulsors de la proposta, aquest representant seria més proper al ciutadà i defensaria millor els seus interessos. Posen com a exemple Alemanya.

Malauradament la realitat és tossuda, i a casa nostra encara més. La proposta del diputat de proximitat té, com a mínim, tres grans inconvenients: 

1)      La circumscripció. Uns proposen un diputat per comarca (41), d’altres la comarca combinada amb el municipi (casos com el de Badalona o Santa Coloma de Gramenet) i el districte municipal (municipi de Barcelona). Aquesta és qüestió important, perquè segons com es facin els límits administratius, els resultats electorals seran uns o altres.

Fins ara no tenia gaire importància ser d’una comarca o una altra, o d’un districte o un altre, però si aquest model s’imposa la cosa canviarà.  Amb tota la legitimitat del món la gent del Moianès o el Lluçanès voldrà una comarca pròpia, o la gent de Vallvidrera o el Poble Sec voldran el seu propi districte.

La delimitació arbitrària de les circumscripcions electorals amb finalitats partidistes els anglosaxons l’anomenen gerryander. 

2)      La majoria. Quina majoria ha d’obtindre la persona que vol representar un territori? Com a mínim el 50% dels vots. I mirant els resultats de les eleccions catalanes, espanyoles i europees de la darrera dècada, resulta que no hi ha cap comarca on una candidatura hagi superat el 50% dels vots.

Per a que el diputat de proximitat sigui realment representatiu, caldrà imposar un sistema de dues voltes si a la primera volta cap candidat obté majoria absoluta. I això retardaria el procés electoral i, a més a més, condicionaria el vot a la segona volta, ja que es triaria el diputat de proximitat no per la vàlua del candidat, sinó per les possibles majories que s’acabessin composant.

I per a ser realment democràtics i proporcionals, la segona volta s’hauria de fer entre els candidats que, per ordre decreixent de vots, sumessin la meitat més un dels vots. En algunes comarques voldria dir dos candidats, però en d’altres tres o quatre. I amb tres o quatre candidats a la segona volta, hi ha la probabilitat de que cap obtingués la majoria absoluta dels vots, forçant una tercera volta (entre els candidats que, per ordre decreixent de vots, sumessin la meitat més un dels vots). 

3)      La realitat social. I ara anem a fer un petit exercici. Penseu en els veïns que teniu a cent metres de la porta de casa vostra. A alguns els coneixereu bé, a d’altres no tant, però segur que podeu saber que pensen d’algunes qüestions polítiques: Tots estan a favor de l’avortament? Tots estan en contra de la immigració? Tots volen la independència de Catalunya? Tots estan a favor de legalitzar les drogues?.... I la pregunta més important de totes: viure on viuen fa que tinguin una opinió determinada sobre aquests temes?

La resposta a la darrera pregunta—estareu d’acord amb mi— és un rotund no. Viure a una comarca o a un districte determinat pot fer que la gran majoria estigui d’acord en un tema local molt concret (com el transvasament de l’Ebre al Baix Ebre, o el soterrament de les vies a Sants), però pel que fa a la gran majoria de temes polítics, l’opinió i el posicionament ve donat per moltes més variables (edat, sexe, opció sexual, origen ètnic, poder adquisitiu...) que no pas el lloc de residència, i la ideologia política la triem lliurement.

En resum: La proposta del diputat de proximitat no representa cap millora substancial en la qualitat democràtica del nostre país, i representa apostar per un model que no és gens representatiu. I no deixa de ser curiós que el PSC vulgui pactar això amb CiU, perquè segons totes les enquestes el PSC seria el quart o cinquè partit en vots, cosa que els allunyaria de cap opció d’obtindre un d’aquests diputats de proximitat. Un cas més de miopia política de la directiva del PSC? O estan obeint ordres de Rubalcaba, amb ves a saber quines intencions?  

Retirar-se (parcialment) a temps

A les eleccions espanyoles de l'any 2008 hi van concórrer dues formacions de centre-renovador i espanyolista que competien pel mateix espai electoral: Ciutadans i UPyD. No es posaren d'acord en fer coalició i molta gent de la seua òrbita política els va demanar (fins i tot suplicar) que, almenys, UPyD retirés la seua candidatura a la província de Barcelona i que Ciutadans la retirés de la de Madrid: així tindrien més possibilitats d'assolir, com a mínim, un diputat cadascuna.

A les eleccions catalanes de l'any 2010 hi van concórrer dues candidatures independentistes transversals: Reagrupament i SI. No es posaren d'acord en fer coalició i molta gent de la seua òrbita política els va demanar (fins i tot suplicar) que, almenys, SI retirés la seua candidatura a la província de Lleida i que Reagrupament la retirés de Girona i Barcelona: així tindrien més possibilitats d'assolir, com a mínim, un diputat cadascuna (dos en el cas de Barcelona).

A les properes eleccions hi participen mitja dotzena de candidatures que aposten obertament per l'autodeterminació. Si volem que hi hagi el màxim nombre possible de diputats independentistes, ens convé optimitzar esforços. No hem pogut/sabut/volgut fer una gran coalició independentista —i és una pena però ara no és el moment de lamentar-se— i ara cal teixir una estratègia intel·ligent i generosa. ICV-EUiA i ERC obtindran representació a les quatre circumscripcions, però SI i la CUP, molt probablement, no.

Pragmatisme i generositat: per què no es retiren parcialment d'alguna província per a facilitar la feina a l'altre? Segons les enquestes, la CUP podria treure un diputat per Girona (diputat que ara té SI), però no per Lleida i Tarragona. I si la CUP es retirés de Lleida i Tarragona a canvi de que SI es retirés de Girona? Perdríem un bon diputat com Toni Strubell, però el país hi sortiria guanyant. I si no, alguna altra combinació que permeti a totes dues opcions optimitzar resultats. El que és important és que siguem capaços de sumar el màxim nombre possible de diputats independentistes al Parlament.

Us imagineu el dilluns 26 de novembre, la CUP amb el 2.5% dels vots, i SI amb el 2.4%, fora del Parlament?
Us imagineu el dilluns 26 de novembre, la PxC amb el 2.9% dels vots (el 3.0% a Barcelona) i amb dos diputats al Parlament?

Cal ser intel·ligent i generós.

El dia de l'Excel

L'endemà de les eleccions, amb una mica més de calma, és el moment d'agafar el full de càlcul i fer un parell d'operacions.

En el cas de Galícia, si les dues opcions d'esquerra sobiranista (AGE i BNG) haguessin anat juntes, en comptes d'obtindre 16 diputats (nou i set respectivament), ara, sumant 345500 vots, en tindrien 22.

Pel que fa a Euskadi, per cobrir l'espai polític que a casa nostra ocupa ICV-EUiA, allà s'hi han presentat tres candidatures: Ezker Batua-Berdeak, Ezker Anitza i Equo. Han sumat 58849 vots, el 5.1%, més que UPyD, i tindrien tres diputats. Però a l'anar per separat, s'han quedat amb zero.

Dóna gust veure els de SI, CUP i ERC celebrant i fent seu l'èxit de EH Bildu: una candidatura unitària que nosaltres no hem sabut/pogut/volgut fer.

Ciutadans i UPyD

Demà dilluns finalitza el termini per a presentar els avals. Per a qui no sàpiga de què va la cosa: la darrera reforma de la LOREG va establir que les formacions polítiques extraparlamentàries havien de presentar avals, el 0.1% del cens electoral de cada província on es volguessin presentar. Les formacions amb representació parlamentària, encara que només fos un diputat, no els calia. És a dir: el BNG, per exemple, es podia presentar a Alacant, si volia; COMPROMÍS, en canvi, havia de presentar avals per eixa província.

A les eleccions basques i gallegues d'aquest diumenge no cal presentar avals, ja que tenen una llei electoral pròpia, i la seua llei no diu res d'això. Al Principat de Catalunya, en canvi, com que no tenim llei electoral pròpia, hem de tirar de la LOREG i calen els avals. Tot i que la Generalitat havia dit que no, la Junta Electoral ha dit que sí, i ara tenim que a corre cuita, formacions com la CUP o UPyD han de trobar poc menys de sis-mil avaladors.

A les eleccions espanyoles de fa un any, els de Ciudadanos van intentar una coalició amb la UPyD. Els de UPyD els van rebutjar i els de C's van decidir no concórrer-hi. Era lògic: no tenien prou gent per a trobar avals a totes les províncies espanyoles, ni tan sols a les catalanes. Però vet ací que ara s'han girat les tornes: ara és UPyD qui ha de cercar avals desesperadament.

I sabeu qui va reclamar a la Junta Electoral l'aplicació dels avals de la LOREG? Heu encertat: Ciutadans.

Per cert, jo he avalat UPyD: si l'independentisme no es pot presentar unit, cal afavorir la divisió de l'espanyolisme.

Reduïnt regidors

Una de les propostes del govern de Rajoy per a reduir el dèficit públic és reduir en un 30% el nombre de regidors, així com reduir-ne el seu, ajustant-lo a la població i als recursos econòmics del municipis, així com fer-los públics.

D'entrada cal aclarir que els sous dels càrrecs electes són públics, i que qualsevol els pot consultar per internet al BOE, el DOGC o el BOP.

Estic d'acord en que les institucions han de ser autosuficients, com a mínim per a pagar-se els càrrecs (electes i designats) que té.  És raonable que el percentatge del pressupost destinat a pagar els sous dels càrrec no superi un determinat percentatge del pressupost municipal (o comarcal, o provincial, o autonòmic, o estatal). 

Però el que no té ni cap ni peus és voler reduir en un 30% el nombre de regidors. Actualment, amb la llei electoral que s'aplica als municipis, aquests són molt poc representatius i proporcionals. La barrera del 5%, afegida al repartiment segons la fórmula d'Hondt, fa que en molts llocs amb el 40% dels vots ▬o fins i tot menys!▬ molts alcaldes tinguin majoria absoluta (i facin les previsibles alcaldades).
Això no només passa a petites poblacions, també a capitals com Lleida ens trobem que el PSC d'Àngel Ros, amb el 42.0% dels vots té 15 dels 27 regidors de la Paeria, és a dir: el 55.5% dels escons.

Però, quina és l'alternativa?

Un municipi de 900 habitants, amb 700 persones majors d'edat i amb dret a vot és massa gran per a funcionar de manera assembleària (no diguem ja els de 2.000 o 5.000 habitants!), però resulta que és massa petit per a tindre (i mantindre) 25 regidors i ser més representatiu i proporcional. Un bon problema, oi?

El vot ponderat.

Siguem una mica oberts de ment: cal que tots els regidors tinguin veu i vot? Sí, és clar. Cal que el vot de tots els regidors valgui el mateix? I si els representants de cada candidatura tenen un vot que valgui tant com vots ha obtingut la seua candidatura?
Posem per cas un municipi de 900 habitants, on 700 tenen dret a vot. Si la candidatura A obté 210 vots, la B 170 vots, la C 100 vots, la D 85 vots i la E 80 vots, que cada candidatura tingui un regidor i que el seu vot valgui tant com els vots obtinguts. En aquest cas, qualsevol combinació que arribi als 323 vots tindria la majoria absoluta (A+B, A+C+D, B+C+D+E, etc...)
Hi hauria pluralitat, hi hauria representativitat i no caldria tindre un consistori més gran del que ja existeix.
Arribat el cas, això també es podria aplicar a d'altres òrgans de govern. Per exemple: la CCMA. No van reduir el nombre de membres de 12 a 6 per estalviar? Si volien estalviar en sous, podrien haver reduït el sou a la meitat i mantindre els 12, per començar. Però si realment volen pluralitat i representativitat, que cadascun dels representants tingui un vot que valgui tant com diputats han votat la seua candidatura al CCMA. Fàcil, oi?

Al cap i a la fi així es vota en les juntes d'accionistes de les empreses privades: tantes accions tens, tant val el teu vot. I el PP no era el partit que volia ajudar i representar els empresaris?

La Llei de Consultes Populars, 1

La Llei de Consultes Populars no hauria d'aprovar-se en consulta popular?

Propostes per a la Llei Electoral Catalana

com tots ja sabeu, l'Estatut del 1979 deixava pendent la redacció d'una Llei Electoral Catalana. Però en 23 anys de pujolisme no se'n va aprovar cap i els catalans del Principat anàrem tirant amb l'adaptació de la llei espanyola. El nou Estatut —retallat pel TC, però sencer en aquest aspecte— contempla l'aprovació d'una llei electoral pròpia. I pel que sembla, el President Mas vol pactar amb el PSC abans d'acabar la legislatura. Sumen els 2/3 requerits.

Amb el vostre permís, faré les meues aportacions al debat. Com que no sóc cap expert que cobra per fer informes, gaudiu d'aquestes propostes que no us han costat ni cinc.

— Cens electoral: Qui ha de ser elector i elegible? Ens agradi o no, som ciutadans de l'estat espanyol, i ens agradi o no, som ciutadans de la Unió Europea, així doncs seran electors i elegibles els ciutadans espanyols i europeus residents al Principat a Catalunya. La pregunta és quant de temps cal estar residint a Catalunya per a poder votar a les eleccions del Parlament de Catalunya? Si les legislatures duren quatre anys, caldrà concloure que són electors i elegibles els ciutadans espanyols i europeus que portin un mínim de quatre anys empadronats a Catalunya. Fins ara patíem una greu injustícia: un gallec que portes sis mesos empadronat a Catalunya podia votar, però un portuguès que portes sis anys no.

I els que no són de la Unió Europea? Hi ha països com Andorra que ens són propers i els seus ciutadans residents a Catalunya (un mínim de quatre anys) haurien de poder votar a les nostres eleccions. I pel que fa d'altres països, tot és discutible. En qualsevol cas seria interessant veure com un ciutadà provinent de Guinea Equatorial pot votar lliurement a Catalunya, però no pas al seu país d'origen

— Escons i participació. Quants diputats han de formar el Parlament? L'article 56.1 ho diu ben clar "El Parlament es compon d'un mínim de cent diputats i un màxim de cent cinquanta, elegits per a un termini de quatre anys per mitjà de sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d'acord amb aquest Estatut i la legislació electoral. " Crec que el més democràtic i representatiu seria composar el Parlament en funció de la participació. Si la participació és baixa (menys del 50%) hauria de tindre el mínim, 100 escons. Si la participació és alta (més del 80%) hauria de tindre el màxim. A partir d'ací es podrien fixar escons proporcionalment a la participació.

Per a què serveix això? Segons el meu punt de vista, serveix per a tres coses:

- Estalviar diners. Un diputat no deixa de ser un representant, com un advocat, un procurador o un agent comercial. Si una part de la ciutadania no vol votar, no vol triar representants, no té perquè pagar el sou d'aquests representants que li són sobrers. L'efecte negatiu serà pels que han estat escollits, que tindran més feina. Però això també és positiu, ja que els obligarà a espavilar-se i fer pujar la participació a les properes eleccions.
- Visualtizar la realitat política del país. Si en un plenari, si anant-hi tots, només omplen dos terços de l'hemicicle, els polítics d'aquest país recordaran constantment qui són i a qui representen en realitat. Una mica destrempant, ho admeto, però crec que necessari.
- Majories qualificades. Les majories qualificades han de ser realment qualificades, i reflectir la societat a la que representen i per la que treballen. Aconseguir 75 vots en un parlament amb 150 escons ocupats és més fàcil que fer-ho en un que només n'ocupa 120 perquè té 30 vacants a causa de l'abstenció. Al cap i a la fi hi ha lleis importants que s'han d'aprovar amb majoria qualificada precisament perquè volen representar una majoria social. En canvi hi ha lleis que es poden aprovar per majoria simple, i fins i tot simplíssima.

— Circumscripcions electorals. Segons l'article l'article 90 del nou estatut "90.1 La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.
90.2 La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos", així que el més lògic és que la vegueria passi a ser la circumscripció electoral. Si tenim 7 vegueries tindrem 7 circumscripcions electorals. Val a dir que hi ha grans diferències de població entre elles, així que ens podríem plantejar si es poden agrupar dues vegueries veïnes i poc poblades per a fer una circumscripció electoral. Per exemple l'Alt Pirineu amb les comarques de Ponent (territori gairebé coincident amb la província de Lleida). Ho he parlat amb gent del Pirineu i no els sembla bé. Doncs res, set circumscripcions electorals, una per vegueria.

— Repartiment territorial dels escons. Habitualment s'adjudiquen un parell a cada circumscripció i la resta es reparteix proporcionalment en funció de la població de la circumscripció electoral: si a una vegueria hi viu el 12% de la població, li adjudiquen un 12% dels escons. A mi em sembla un error. Jo crec s'haurien d'adjudicar un parell a cada circumscripció i la resta s'haurien de repartir proporcionalment segons la participació a les eleccions.

Pot ser que a una vegueria hi visqui el 73% de la població, però que la participació sigui més baixa i només aporti el 69% dels vots emesos. Crec que aquesta vegueria hauria de rebre el 69% dels escons. També pot passar que una vegueria tingui el 11% de la població, però allà la participació sigui més alta i aporti el 12% dels vots. Crec que aquesta vegueria hauria de rebre el 12% dels escons. Al cap i a la fi voten les persones, no pas els territoris. O si ho preferiu, voten les persones que viuen, treballen i paguen impostos en un territori, però en tot cas el vot d'un ciutadà només pot representar a eixe ciutadà. No podem pretendre que el meu vot em representi a mi i al meu veí que passa d'anar a votar.

Això té un petit inconvenient: fins que no s'hagi fet el recompte dels vots no sabrem quants escons s'escullen a cada vegueria. En tot cas el ball d'escons no serà de més de quatre diputats a la vegueria metropolitana de Barcelona, i d'un diputat a la resta de vegueries.


— Llistes desbloquejades. Aquests darrers 30 anys hem vist quins són els efectes de les llistes tancades, i estem d'acord que no ens agrada. Però si vulguèssim fer llistes totalment obertes, on cada elector triï els candidats que vulgui de les llistes que vulgui, ens trobaríem amb dos problemes:

- Alguns es farien un embolic i tindríem molts vots nuls. Cal que l'acte de votar sigui senzill i fàcil per a tothom.
- Tindríem campanyes personalistes. Si cada candidat ha de guanyar-se individualment l'escó, les campanyes seran més llargues, denses i cares. I hi hauria la temptació de promoure el vot gremial (arquitectes fent una llista només amb arquitectes, discapacitats fent una llista només amb discapacitats, etc.) i perdríem visió de conjunt.

Jo proposo llistes desbloquejades. La llista de cada partit inclourà una casella al costat del nom de cada candidat, així el votant podrà triar el que més li agradi. Què un partit obté 10 diputats en una circumscripció? Doncs obtenen l'acta de diputat el cap de llista (només faltaria!) i els 9 candidats que hagin obtingut més creuetes.

— Percentatge mínim per a entrar en el repartiment d'escons. Jo crec que ha de ser el més baix possible, un 1%. Els percentatges alts són antidemocràtics (al País Valencià prou que sabem que és tindre un 11% dels votants fora del Parlament). Algú dirà que un percentatge baix faria el Parlament ingovernable o facilitaria l'entrada de frikis. Està equivocat, al País Valencià amb un percentatge alt hem tingut un friki de la categoria de Vicente González-Lizondo presidint el Parlament. I un Parlament és tan governable (o ingovernable) com ho sigui el seu reglament, la voluntat dels seus diputats i la capacitat del seu President. La pluralitat no ens ha de fer por. El nostre Parlament ha de ser tan plural com els nostres ciutadans vulguin.

— Proporcionalitat. La volem pura o corregida amb la Llei D'Hont? L'objectiu de la Llei D'Hont és afavorir els partits majoritaris i facilitar la formació de govern. És a dir, que un partit amb el 49% dels vots ja tingués majoria absoluta al Parlament. O amb el 48%, o el 47%, o 46%... només una dada, l'any 1989 el PSOE obtingué majoria absoluta amb només el 39.6% dels vots. No van arribar ni al 40%. Això ja és massa, no us sembla? Té una explicació aritmètica: quan hi ha pocs diputats a les circumscripcions electorals (o moltes circumscripcions electorals amb pocs diputats) la Llei D'Hont castiga excessivament les candidatures menys votades i premia excessivament les més votades. Si volem circumscripcions electorals més petites (Alt Pirineu, Terres de l'Ebre...) cal que apliquem la proporcionalitat pura.

— Quotes de gènere. Hi estic en contra. Obligar un partit polític a configurar les seues llistes en funció del gènere (o la raça, o l'opció sexual, o la discapacitat) dels seus militants és atemptar contra la sobirania dels partits. I no només això: és un maquillatge perillós. Els partits que defensen la igualtat de gènere ja fan (o ja intenten fer) llistes paritàries. Què volem? Que els partits masclistes no ho semblin, encara que ho siguin? Això és enganyar l'electorat! El mateix es pot dir pel que fa la raça o l'opció sexual. Què volem? Que algú digui "Ei mira, els de la Falange tenen de candidata una negra lesbiana, això vol dir que ja no són fatxes. Els votaré" !?

Ja em direu que us semblen aquestes propostes.
Ah, m'oblidava, he fet un càlcul de com hauria quedat l'actual Parlament (el de les eleccions del 2010) aplicant les meues propostes. He de dir que no queda tan diferent, però en tot cas hem de fer aquesta Llei pel bé del país, i no pas pensant només en els nostres interessos partidistes.