Partides pressupostàries dissimulades

No voldria caure en el xovinisme, però els catalans som uns grans innovadors en matèria política i jurídica. Fa uns anys es parlava de les lleis sense sancions, una mena de soft law en la que l'incompliment de la norma no portava associada cap mena de penalització. On més es va insistir en aplicar aquest nou (i nostrat) concepte fou en l'oficialitat del català, però també es reclamava a d'altres àmbits com els horaris comercials o la paritat a les empreses. Després de consultar el diccionari, crec que la paraula que millor descriu una llei sense règim sancionador és Homilia.

En les darreres setmanes els catalans (aix, que caic en l'autocomplaença) estem parint un nou concepte, encara més novell i desconcertant. Es tracta de les partides pressupostàries dissimulades. 

L'actual govern autonòmic (o pre-post-autonòmic, posats a filar prim) es va presentar a les eleccions amb la declarada voluntat de fer de Catalunya una república independent. I va guanyar les eleccions (per això governa, si no de què moreno) i —oh sorpresa!— té la intenció d'aplicar el seu programa electoral.

Com que això de la independència és lleugerament anticonstitucional (sort que a la democràcia espanyola s'hi pot parlar de tot si és per la via pacífica) l'aplicació d'aquest programa independentista s'ha de fer de forma discreta, dissimulada i, si cal, fins i tot secreta.

Però vet ací que uns pressupostos són un document públic (públic i oficial) i no s'hi poden amagar uns calerons sota la rajola de la cuina del Departament d'Economia. Ja sé que tots els governs tenen els anomenats fons reservats, per a pagar segons quines coses d'àmbit policial, militar i diplomàtic, però al nostre govern (el pre-post-autonòmic) això no li acaba de fer el pes. I els diners destinats a sufragar la nova república que ha de venir s'han de plasmar als pressupostos oficials de forma dissimulada.
I com s'ho farà l'honorable Conseller per a posar-ho i que no es vegi? Descartem l'ús d'un cos de lletra petit (tots els ordinadors tenen zoom) i apostem per a dir les coses d'una manera pública i oculta a la vegada. No debades ERC és un partit fundat per maçons.

Amb la humilitat i la vocació de servei que em caracteritza, us proposo algunes partides pressupostàries dissimulades.

• Departament d'Agricultura. Pla d'Ocupació Rural Basat en el Retorn al Treball Manual. Per a la compra d'aixades de la marca Amba. Sí, les famoses Ambaixades. 150.000 €
• Departament d'Interior. Pla de Renovació del Mobiliari d'Oficina. Per a la compra de calaixos de la marca russa Nikov. El barat i eficaç Calaixnikov. 120.000 €
• Institut Català de la Dona. Projecte per a que el Certamen de Miss Univers es celebri a la ciutat de Sils. Per a Missils, 500.000 €
• Institut Geològic i Miner. Pla d'Excavacions per a Trobar Orns al Subsòl. Per a Suborns, 150.000 €

Per a més idees i suggeriments, on posa Comentaris.

L'evolució d'en Boadella

L'evolució d'Albert Boadella en tres imatges

La forquilla

"D'acord, voleu una forquilla, però per a menjar QUÈ? Perquè a veure, que nosaltres som vegetarians i no volem la forquilla si ha de ser per a menjar carn, peix o marisc.
No estem en contra de la forquilla, però ha de ser per a menjar una amanida, o una graellada de verdures. Tampoc rebutgem la cullera, sempre que sigui una sopa de verdures, o el ganivet, si és per a tallar pa o fruita. Tot i que, si cal, la fruita ens la mengem amb les mans i a queixalades, sense coberts de cap mena.

Així doncs no ens oposarem a que reclameu una forquilla, i els coberts que calguin, SEMPRE I QUAN, sigui només per a menjar verdura. Perquè, si no és el vostre menú vegetarià —o vegà, per alguns dels nostres companys— no volem coberts, ni taula, ni cadira.

Si ha de ser per a menjar carn, ja podeu seguir passant gana."

Canvieu forquilla per estat propi, a veure a qui identifiqueu.

Carregar-s'ho tot

S'ho volen carregar tot, blasmen els sindicats i tota mena d'organitzacions progressistes. "S'ho volen carregar tot", diuen, però obliden que, quan hi ha tan poc, és molt fàcil carregar-s'ho tot.

Incidents a Renteria

Entre 1964 i 1980 es va publicar a Barcelona el diari vespertí Tele/eXprés.  Volia ser un mitjà agossarat i, segons la llegenda, en certa ocasió publicaren la següent notícia: Ahir no hi va haver incidents a Renteria. Durant els anys de la transició, a la ciutat guipusciana eren habituals els aldarulls.

Qualsevol dia un diari electrònic —els diaris de paper estan massa agafats a la mamella pública— publicarà alguna cosa com Ahir no es va destapar cap escàndol de corrupció".

El camí d'Ítaka

Per anar a Ítaka el més barat és agafar el vol de Vueling que surt cada dimarts a les 12.10. Abans també hi havia també un vol que anava de Girona-Costa Brava a Salònica, però l'han tret.
Un cop a Atenes podem agafar l'autobus que va a Patra i, un cop a Patra anar en ferri fins l'illa o llogar una barca. Aquesta darrera opció és la més econòmica.

El vot querida

La darrera moda de la política catalana és el "vot querida" o "vot carida". Primer fou la candidata de la CUP, Georgina Rieradevall qui va proposar votar CiU a qui dubtés entre CiU i ERC. Ara ha estat el líder de CiU Jordi Pujol qui ha dit que, si visqués a Girona i no es presentés CiU, ell votaria Toni Strubell i SI.

Encara queda una setmaneta de campanya, així que podem veure molts polítics casats —çò és, afiliats a un determinat partit— comentant que farien si fossin solters. Els del PSC dient que, en el fons són d'esquerres i votarien ICV-EUiA? Els d'Iniciativa proclamant que simpatitzen amb el PACMA? Els del PP confessant la seua atracció envers UPyD i Falange Espanola? Els de la CUP dient que, en el fons, ells voldrien votar l'Herri Batasuna dels anys 80'?

Mentre els polítics solers —recentment solters— com Ernest Maragall o Josep-Lluís Carod-Rovira no saben què triar, ens convindria recordar que la querida només triomfa quan el seu drut envidua. I mentre no li toca anar de dol, anirà dient potser, potser, potser.

Els falsos amics

En traducció s'anomena fals amic a una paraula que té una ressemblança en l'escriptura o en el so amb una altra paraula d'un altre idioma, tot i que en cada llengua el significat és diferent. Sovint es tradueixen erròniament.

Ací teniu alguns exemples en anglès:

En anglès	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
actual	actual	real
argument	argument	discussió
carpet	carpeta	catifa
devil	dèbil	dimoni

Ací teniu alguns exemples en francès:

En francès	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
atterrir	aterrir	aterrar
chandail	xandall	jersei
constipé	constipat	restret
grange	granja	paller

I per últim teniu alguns exemples en espanyol constitucional:

En espanyol constitucional	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
autonomía	autonomia	centralisme moderat
federalismo	federalisme	autonomia moderada
solidaridad	solidaritat	espoli
universal	universal	espanyol

Errors i trampes gramaticals

En el llenguatge quotidià és normal cometre errors gramaticals, però de vegades, segons quines coses es diuen no són un error, sinó una trampa amb missatge ocult. Analitzem un parell de casos:

— Hauríem de baixar la bossa d'escombraries. El nostre interlocutor empra la primera persona del plural del condicional però, en realitat, en el metatext, està conjugant la segona persona del singular de l'imperatiu: Tu has de baixar la bossa d'escombraries.
— S'hauria d'arreglar l'aixeta del lavabo. El nostre interlocutor utilitza el pronom reflexiu i la conjugació verbal de la tercera persona del singular del condicional, quan en realitat vol dir Arregla tu l'aixeta del lavabo o també Busca tu algú que ens arregli l'aixeta del lavabo.

Darrerament, els dirigents polítics, financers i empresarials del país estan emprant els mateixos recursos gramaticals:

— Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. El nostre interlocutor vol dir Jo he gastat els diners de tothom sense criteri o també Tot i tindre un màster en ESADE, he prestat diners a gent insolvent i ara farà fallida l'entitat de crèdit que dirigeixo.
— S'haurien de retallar algunes despeses innecessàries. La lectura hermenèutica és Com que jo tinc una bona mútua i porto els fills a una escola  privada, no passa res si retallem una mica més en sanitat i ensenyament.

Canadà 1995

L'any 1995, la província francòfona del Quebec exercí el seu dret a decidir mitjançant un referèndum d'autodeterminació. D'entre les moltes iniciatives que es dugueren a terme per a que guanyara el NO a la independència, en destacaria la de la companyia telefònica Bell Canada, que va oferir trucades gratuïtes al Quebec, per a que gent de totes les altres províncies (anglòfones) poguessin mostrar el seu amor als quebequesos i fer que aquests rebutgessin la independència.

Algun efecte tindria aquesta iniciativa ja que, tot i que les enquestes donaven la victòria al SÍ, al final, i per poquíssims vots, guanyà el NO. Val a dir que al Canadà s'estudia francès a les escoles, i que el 1995 els telèfons mòbils eren un producte de luxe reservat a una minoria (és a dir, les trucades eren de fix a fix i només calia marcar el prefix provincial).



Algú s'imagina ací una situació semblant?
Costa. Primerament, i considerant el caràcter escanyapobres de les companyies de telecomunicacions que operen a l'estat espanyol, costa d'imaginar que ofereixin res de franc. En segon lloc cal tindre en compte que hi ha més telèfons mòbils que no pas fixos, i que no seria tan fàcil com marcar un prefix. En tot cas, i mitjançant la tecnologia GSM es podrien localitzar els mòbils que es trobessin a Catalunya. I en tercer lloc cal recordar que els espanyols són rabiosament monolingües. Sort que els catalans parlem idiomes. Malament, però en parlem més d'un, i més dos.

De tota manera, i si ho fessin?
Bé, ja ens podem imaginar que la majoria de trucades no serien per a mostrar-nos amor, però tampoc crec que totes les telefonades estiguessin plenes d'insults i amenaces. Crec que n'hi hauria de curioses i d'interessants. Per exemple:

— Pacooo, que soy Andrés! Andrés, tu primo Andrés, de Jaén... si desde el entierro de la tia Luisa que no nos vemos... si, seis años y medio hace ya... y como la llamada es gratis, digo pues voy a llamar a mi primo Paco, a ver que se cuenta... como está tu señora?... Que tu señora està regular? Que le pasa, que està pachucha?... Ah, que las hay de mejores, claro...

— Oiga, ¿es Berga? Yo hice la mili en Berga en el 88... recuerdo que había un local muy acogedor llamado La Cova, y ahora que me he divorciado en pensado en... ¿Como? ¿Que cerraron el cuartel y ahora el club-whiskeria se ha convertido en una mezquita? Joder, que vueltas da la vida y que viejo me siento!

— Hola, ¿eres Laia? Soy Rafael, nos conocimos en el Sònar... que quien me ha dado tu teléfono? un amigo comun del Facebook... bueno, pués que me caiste muy bién, y no sé, creo que entre tu y yo hay química y que podríamos quedar y... Como!? Que estás casada y tienes cuatro hijos? ¿tan joven? Bueno, siempre puedes echar una canita al aire... Y eres lesbiana!? Bueno, a mi también me gustan las mujeres, y tengo un pene tan pequeño que ni lo vas a notar... Laia, Laia? Laia, sigues ahí?

Val a dir que, en justa reciprocitat, també els catalans hauríem de tindre dret a fer trucades gratuïtes als espanyols.

— Escolti vostè, pel que fa referència a Jorge Javier Vázquez, Jordi González, Susanna Griso i tota la resta, NO ADMETEM DEVOLUCIONS! Que li facin profit i passi-ho bé.

Cicle?

Quan em vaig afiliar a ERC, el PP tenia majoria absoluta al País Valencià i al govern central, a la Generalitat de Catalunya governava CiU en minoria, pactant submissament amb el PP, i a les Illes Pitiüses i Balaers, Francesc Antich intentava governar amb coalició.

Avui, després de la investidura de Rajoy, tornem al punt d'inici. Només ha canviat que el PP ha recuperat de nou les Illes Pitiüses i Balears, que els líders de la dreta són més joves (Bauzà, Fabra, Sánchez Camacho, Mas) i que ERC ara ja té experiència de govern.

Un gag que cal recordar

Segur que la majoria ja heu vist aquesta escena i aquesta pel·lícula, però val la pena tornar-la a veure. Reflexionem i actuem amb generositat i seny:

Units guanyarem!