dilluns, 30 de desembre del 2013

Incoherències i perills antiavortistes


Segons els antiavortistes, tant bon punt un espermatozou entra dins d’un òvul comença la vida humana. Per això consideren que eliminar aquesta unió d’òvul i espermatozou (el zigot primer, l’embrió després) és un crim. I en aquest sentit va la modificació de la llei de l’avortament impulsada pel ministre Alberto Ruiz-Gallardón, considerant l’avortament com un tipus d’homicidi.

Segons el meu parer, la modificació de la llei de l’avortament no només vulnera la llibertat de l’individu, sinó que és força incoherent, i bastant perillosa. Veiem perquè:


INCOHERÈNCIES 

Clíniques de fertilitat. Si la vida humana comença quan l'espermatozou entra dins de l'òvul, i acabar amb aquest zigot és un homicidi, haurien de clausurar totes les clíniques de fertilitat, on es fan fertilitzacions in vitro que no rutllen i es llencen, o que sí que rutllen i es congelen i, si passats uns anys no s'aprofiten, es llencen.

Còmplice i col•laborador necessari. Segons Gallardón, la llei protegeix a la dona, ja que no és ella la persona perseguida legalment, sinó qui realitza l’avortament (un metge, o algú que en suplanta les funcions) i qui es lucra amb l’activitat avortista. Segons aquesta llei, el metge que practica l’avortament és l’autor material del crim, i el propietari de la clínica avortista un còmplice que es lucra amb aquesta activitat delictiva, però la dona que hi va a avortar no en té cap culpa. Això sembla ben intencionat, però és força incoherent ja que per a que es cometi aquest delicte cal que hi vagi una dona embarassada.
La dona que avorta és una col•laboradora necessària en aquest delicte. Si són coherents, la dona que voluntàriament va a avortar hauria de ser considerada o bé autora (com estableix l’article 28 del Codi Penal), o bé col•laboradora necessària del delicte i castigada com a tal (com estableix l’article 29 del Codi Penal).

Denegació d’auxili i negligència. Si avortar és matar a un ésser humà, i per salvar la vida d’un embrió d’ésser humà es pot limitar el dret a decidir sobre el propi cos, la llei hauria de considerar més casos. Per exemple: Què passa si una dona embarassada realitza activitats, o consumeix productes, que poden danyar el fetus, o fins i tot provocar-li un avortament? Si són coherents, l’haurien de condemnar per negligència amb resultat de lesions, o de mort, segons el cas. Al mateix nivell que podem condemnar un conductor ebri que fereixi o mati vianants (article 142 del Codi Penal).

Si avortar és un acte de denegació d’auxili, en el que la dona està privant d’una ajuda vital a l’embrió, caldria ser coherent i condemnar tots els altres actes de denegació d’auxili que impliquen patiment i mort. Per exemple: la donació del moll de l’os. Si per salvar un embrió cal obligar una dona a passar nou mesos d’embaràs i un part, com podem no exigir a un potencial donant a que es faci una anàlisi de sang i, arribat el cas, es sotmeti a una intervenció quirúrgica que dura només una tarda i no té cap perill? Per no parlar de la donació de sang (encara menys molesta i perillosa) o de la donació d’òrgans un cop has mort.
Si els antiavortistes són coherents, haurien d’exigir l’expropiació dels òrgans dels difunts, i que aquests siguin gestionats per l’Organització Nacional de Transplantaments.

Prevenció del crim. Un dels deures dels poders públics és evitar el crim, no només perseguir el crim un cop s'ha comès, sinó també evitar-lo. Per això hi ha patrulles de policia, controls de velocitat i alcoholèmia a les carreteres, o requisits estrictes per aconseguir una llicència d'armes. Si els antiavortistes són coherents, haurien d'exigir la identificació de les persones que adquireixen un test d'embaràs, així com vigilar la sortida a l'estranger (a països on es pot avortar) de dones embarassades, o sospitoses d'estar embarassades.



PERILLS 

 El principal perill d’aquesta llei ja el sabem: que les dones avortin fora dels centres sanitaris i ateses per personal que no té la formació escaient.

 Però el projecte de Gallardón té un altre perill. Aquesta llei contempla dos únics supòsits en els que es podria avortar: posar en greu perill la vida de la mare i la violació. En el primer cas estaríem, més o menys, en la línia del que diu l’article 20 del Codi Penal (“Que el mal causat no sigui més gran que el que es tracti d'evitar; que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte; i que la persona necessitada no tingui, pel seu ofici o càrrec, cap obligació de sacrificar-se”), però... què passa amb el supòsit de la violació? Haver estat víctima d’un delicte et dóna dret a cometre un altre delicte? Això es pot aplicar a d’altres casos? Qui ha estat víctima d’un robatori té dret a cometre un altre robatori que li permeti recuperar els béns perduts? Qui ha estat víctima d’una estafa hipotecària té dret a usurpar il•legalment un habitatge?

 El que sí que provocarà aquest supòsit és una escletxa legal per on intentaran avortar moltes dones, que "només" hauran de fer el tràmit de denunciar una violació. I això, a banda de fer pujar artificialment les estadístiques de criminalitat, també serà un greu perjudici per a les dones que sí que han estat víctimes d’una agressió sexual, ja que quan vagin a fer la denúncia hauran de veure com els policies dubten de la seva sinceritat.
 Fins ara sabíem que hi havia víctimes de la violència sexual que per por, o per vergonya, o per desconeixement dels seus drets, no denunciaven l’agressió patida. A partir de que entri en vigor aquesta llei sabrem que també hi haurà un important percentatge de denúncies falses.

 En resum: una llei que ataca la llibertat individual, té incoherències i uns quants perills. Motius suficients per a dir que no.

dijous, 12 de desembre del 2013

Dos anys sense CpC

Aquest divendres 13 ha estat el segon aniversari de la dissolució de Ciutadans pel Canvi (CpC).


diumenge, 24 de novembre del 2013

Decepcions exteriors


Aquest diumenge els ciutadans de la Confederació Helvètica han estat cridats a les urnes per a votar sobre una proposta de limitació dels salaris dels directius, l'anomenada iniciativa 1:12 (el sou més alt no pot ser més de 12 vegades el sou més baix). Els catalans d'esquerres han vist amb bons ulls aquesta proposta, i fins i tot ERC la ha portat al Congrés dels Diputats.

Fa sis setmanes els ciutadans de la República d'Irlanda estaven convocats en referèndum per a decidir si eliminaven el Senat. Molts catalans, i molts espanyols, consideren que la cambra alta espanyola és un ens car i inútil, i se'n volen desfer. Hi ha nombroses iniciatives en aquest sentit.

El passat mes d'abril els ciutadans de la República d'Islàndia foren convocats a unes eleccions generals.  Islàndia havia patit una greu crisi financera entre els anys 2008 i 2011, que havia portat a la fallida de tots els seus bancs comercials i a la ruïna de milers d'estalviadors. Com el poble islandès va reaccionar, i com d'una manera pacífica i democràtica va canviar el govern i les lleis fou motiu d'admiració entre les esquerres europees. Al carrer i a les xarxes socials sorgiren grups que volien fer també una revolució islandesa a casa nostra.

Totes tres causes, tots tres països, tenien admiradors i emuladors al nostre país, gent que deia «Hem de fer com ells».

Però vet ací que a la primavera els islandesos votaren els partits de dretes que havien portat el país al col·lapse, que fa un mes i mig els irlandesos decidiren conservar el Senat i que aquest mateix cap de setmana els suïssos han rebutjat la proposta de moderació salarial pels grans directius.
Que s'han begut l'enteniment? Potser sí, però potser som nosaltres, que no hem entès del tot el que passa a cada país, i en quines circumstàncies els seus habitants prenen les decisions que prenen.

Potser ja va sent hora d'enlluernar-nos una mica menys en l'exterior i començar a ser nosaltres mateixos els que fem la nostra pròpia via. Segur que no farem un model perfecte, segur que cometrem errors, però almenys seran els nostres errors. I al ser nostres els errors, n'aprendrem més fàcilment.



divendres, 15 de novembre del 2013

L'endemà


L'endemà de la independència es trobaren casualment, i amb un somriure a la cara s'abraçaren:

— Ja som independents, ja em puc morir tranquil!— proclamà satisfet el patriota.
— Ja som independents, ja puc començar a viure tranquil— afegí il·lusionat el demòcrata.

dilluns, 4 de novembre del 2013

Armes, violència i policia


El diccionari defineix arma molt encertadament com «Tot allò que serveix per a atacar o defensar-se», així doncs una arma no és només un objecte, sinó la relació entre un objecte i un subjecte, que és qui en fa i en dóna l'ús.

Casos com el d'Ester Quintana han posat en el debat les boles de goma dels antiavalots, però ha calgut que trobar-se amb un escàndol com el de Juan Andrés Benítez per a entendre que una una part del problema es troba —també— a les persones i a la seva actitud.

— Com es fa el procés de selecció? Té sentit vetar l'accés a miops i daltònics, però no ser gens estricte amb els psicotècnics? Criteris com alçada i edat tenen sentit en una policia professional que va més enllà de la força física?
Quants químics i biòlegs estan destinats a la policia científica? O també externalitzarem totes les proves forenses?

— La policia ha d'estar dirigida pel Ministeri (o Departament) de l'Interior? En el sistema actual votem el legislatiu (Congrés dels Diputats o Parlament de Catalunya), que nomena un president, que nomena un Conseller/ministre de l'Interior.... No fóra més democràtic que el poble votés democràticament un Fiscal en Cap i aquest dirigís la policia al servei de la Fiscalia? O, fins i tot, —com fan als EUA—escollir democràticament el cap de la policia (xèrif)?

— Quin paper ha de jugar la seguretat privada? Si els advocats han de complir amb un torn d'ofici, per què els vigilants de seguretat no? En un futur, es plantejable permetre que es facin Sometents, integrats per persones sense antecedents i sotmesos a control policial i judicial?

Nota per a l'optimisme: cap opinaire proper al Govern (ni contrari al Govern) s'ha dedicat a embrutar la imatge de Juan Andrés Benítez. Tot i que l'origen de tot plegat es troba amb una baralla amb un immigrant (bé, segons la versió de l'immigrant, en Benítez va amenaçar i agredir a la seva dona i a ell.... però ara ja no podem contrastar-la), ningú ha titllat en Benítez de xenòfob.

Una darrera reflexió sobre armes i eines: el sector de la jardineria és un dels que més destaquen en inclusió social-laboral. És habitual que la jardineria doni feina a discapacitats intel·lectuals, malalts mentals, toxicòmans i reclusos. Però us heu fixat mai en quines són les eines i utillatges dels jardiners? Tisores, podadores, destrals, motoserres, trituradores (ideal per a desfer-se de cadàvers), plaguicides (és a dir, armes químiques i bacteriològiques) i fertilitzants (compostos de nitrogen i potassi ideals per a fer explosius, com els de l'atemptat d'Oklahoma City, per exemple)...  tot són armes!
I, malgrat el perfil d'aquests treballadors (que surten a treballar acompanyats només per un monitor) i la perillositat de les eines que empren, no tenim notícies de crims comesos per ells. Bon senyal, oi?

divendres, 11 d’octubre del 2013

Les oportunitats del cap de setmana

Aquest cap de setmana del 12 d'octubre (a Barcelona) i 13 d'octubre (a Tarragona) ofereix bones oportunitats, a grups ben oposats (i, potser, també diferents). Resumidament.

1. Espanyolisme civilitzat. Ciutadans, UPyD i el PP tenen una oportunitat d'or per demostrar que no són fatxes. El ministre de l'interior, català i del PP, Jorge Fernández Diez pot aturar els autobusos abans no arribin a Catalunya. I pot passar informació útil al seu homòleg català per a que pugui identificar i controlar els grups perillosos.
La PxC pot intentar jugar a fer la puta i la ramoneta en versió espanyolista, arrambant-se a C's i la Falange simultàniament. És difícil, però no impossible. CiU ho ha fet durant dècades, però en versió catalanista.

2. Espanyolisme salvatge. A molts us haurà semblat que l'expressió espanyolisme civilitzat és un oxímoron  (i espanyolisme salvatge una redundància), acostumats com estem als ultres de sempre. Si el passat onze de setembre militants de grups diferents (AN, FE, NPE...) foren capaços de coordinar-se per anar a atonyinar catalans, aquest dotze d'octubre poden mirar de superar les seues tradicionals disputes i unir-se en un front comú.
Ja se sap: l'enemic extern uneix molt. I hores d'ara Catalunya ja és més un enemic extern que un enemic intern.

3. Càmping gas. L'independentisme revolucionari i l'extrema esquerra més combativa tenen una oportunitat d'or per a quedar-se tranquil·lets i no fer res. Quedar-se a casa, o anar a collir bolets lluny de Barcelona (el dia 12) i de Tarragona (el dia 13) és una bona opció. També es pot anar al Festival de Cine de Sitges, al del Porno de Barcelona, a la Fira de la Ceràmica a El Vendrell o a la VI Diada de l'Arròs de Caldo a L'Ampolla (tots quatre esdeveniments venen a ser la mateixa cosa).
 En tot cas, el més important de tot, NO ANEU A CAP MANIFA ANTIFEIXISTA A BARCELONA (12) O TARRAGONA (13).
No volem que ens acusin de violents. I siguem realistes, els feixistes aprofitaran per agredir els antifeixistes, i una agressió porta a l'altra.


Es veu que els manyos aprofiten el dia 12 per a fer feng-shui.

dilluns, 30 de setembre del 2013

Margaret Gardnier


Un cop més els espanyolistes ens recorden que les regles del joc democràtic són les que marca la Constitució espanyola, que no hi ha res fora d'aquesta constitució i que l'any 1978 els catalans van votar majoritàriament a favor de la Constitució espanyola.

Sobre aquest darrer punt m'agradaria aclarir que, efectivament, la gran majoria dels catalans del 1978 votaren a favor del text proposat, és cert, però també cal recordar que, dels catalans que hi ha avui en dia, la majoria o no havien nascut, o no tenien edat per a votar, o no vivien a Catalunya. I molts dels que votaren el 1978, o ja s'han mort, o han canviat d'opinió.

Per a que ho entengueu millor us adjunto una foto actual de Margaret Gardnier, Miss Univers 1978. No està malament per l'edat que té, però cap de nosaltres la proclamaria avui en dia com  la Dona Més Maca del Món.


dimecres, 25 de setembre del 2013

Notes sobre la guerra (2)


La Guerra de Síria ara ja és com el billar francès, a tres bandes: Al-Àssad (els militars son més del pare que del fill, els civils més del fill que del pare), Jihadistes (no sabem quants grups, ni quanta gent, ni quants estrangers) i Exèrcit Sirià Lliure (potser els menys dolents de tots).

I com al billar francès, guanyarà qui millor faci les caramboles. Així ens ho ha ensenyat la Història en casos anteriors.

dilluns, 23 de setembre del 2013

Eleccions que ens afecten

Angela Merkel ha aconseguit que ens mirem les eleccions alemanyes amb el mateix interès, neguit i resignació amb el que ens mirem les eleccions americanes. Així és el Món: persones que nosaltres no triem poden ser molt influents en allò que ens afecta.
Per això ens va bé un estat propi: per a defensar, fins on sigui possible, els nostres interessos.

I bé, amb tots els seus defectes, qui ens condiciona des de els EUA o Alemanya és una persona triada democràticament. No podem dir el mateix de la Xina o el Vaticà.

dijous, 19 de setembre del 2013

Quatre característiques


Com a molts d'altres catalans, a mi també m'ha passat: un amic estranger m'ha preguntat sobre el procés independentista català. He procurat ser breu i concís, donant les dades econòmiques, històriques i culturals justes, i a l'hora de descriure el procés l'he descrit amb quatre qualificatius:

1) Democràtic i participatiu. El nostre és un procés democràtic, on es vol votar, i on la majoria electoral, traduïda en majoria parlamentària, dóna suport al procés que és obert, plural i participatiu. Recordem que l'ANC té més afiliats que qualsevol partit polític català.

2) Pacífic. El nostre és un procés pacífic. Terra Lliure fa vint anys que va plegar, i ací els únics que amenacen amb tancs, o ataquen llibreries, són els espanyolistes.

3) Institucional. Tan institucional com pot ser un procés de ruptura... El que més ha alentit el procés ha estat, precisament, el voler ser institucional i fer tot de passes que, tot i saber que no prosperaran, s'han de fer per a que, quan arribi el moment, trenquem la legalitat espanyola, ja que aquesta és il·legítima i no-democràtica.

4) Alegre. Lip dubs, vídeos promocionals, manifestacions multitudinàries, cadenes humanes... fem de tot, i amb alegria i il·lusió. De moment, els espanyolistes només fan actes violents i sense trempera.



Ho tenim guanyat!

diumenge, 15 de setembre del 2013

Coalición Blanquerna

Si alguna cosa hem après de l'agressió feixista del passat dimecres a la delegació de la Generalitat a Madrid és que  l'ultradreta espanyola té un eix vertebrador: l'antiindependentisme i, si cal, l'anticatalanisme.
La quinzena d'agressors pertanyien a quatre partits diferents (Democracia Nacional, Alianza Nacional i dues falanges diferents) i a diverses generacions (tenien entre 24 i 61 anys). Que fossin capaços de quedar per a sopar i planificar aquesta acció conjunta demostra que, malgrat les diferències estratègiques, i malgrat els personalismes, la ultradreta espanyola es capaç de coordinar-se i fins i tot unir-se. Ni la violència d'ETA, ni els atemptats islamistes de l'11M, el que de debò els uneix és la Via Catalana.



Si el proper mes de maig l'estat espanyol encara forma part de la Unió Europea, tocarà fer eleccions al Parlament europeu. Potser ja van sent hora que els vells franquistes (MCE, FN...), els joves lepenistes (PxC, AN....), els neonazis (ENE...) i la dreta punk (GIL, Ruiz-Mateos...) s'uneixin. Mig milió de vots, i un parell d'escons, els estan esperant.
Riurem.

dimarts, 10 de setembre del 2013

Un espectador llunyà


A països tan llunyans com Nova Zelanda i el Canadà, Finlàndia i les Illes Caiman, la gent mira els informatius i, quan parlen d'internacional, només hi veuen guerres i matances: A Síria, al Líban, a Egipte...
Demà dimecres els catalans tenim l'oportunitat de demostrar al Món que les coses poden canviar sense fer vessaments de sang. Demà dimecres els catalans podem demostrar que amb un gest tan senzill, cívic i pacífic com donar-se la ma, la Llibertat pot guanyar. Demà podem demostrar al Món que la Humanitat encara no està perduda.

Participa d'un acte pacífic i modèlic, participa a la Via Catalana.

divendres, 6 de setembre del 2013

Zaragoza i Albiol


No cal estar empadronat en un municipi per a ser candidat a les eleccions d'aquest municipi. I si hom té més d'un habitatge, es pot empadronar en aquell que considera que és el principal, tot i que el principal no és sempre on hi passem més temps. 

Hi ha milers d'estudiants que viuen i estudien a Barcelona, però que segueixen empadronats a la casa dels seus pares. Hi ha milers d'interins que van cobrin places arreu del país, sobretot a l' Ensenyament, i no s'empadronen al pis on viuen cinc dies a la setmana, durant el temps que dura la baixa que cobreixen. 

Existeixen casos d'empadronaments fraudulents, bàsicament relacionats amb l'assignació de places escolars, però aquest no és el cas de Xavier Garcia-Albiol. L'Albiol té dret a seguir empadronat a Badalona, sense que això sigui cap delicte.

D'altra banda, el José Zaragoza del PSC va contractar legalment els serveis de Método 3 (empresa que també és legal) per a que fessin una investigació sobre on residia l'Albiol. Aquesta investigació es va fer sense saltar-se cap llei.

Així doncs, tenim que un dirigent polític ha de dimitir per haver contractat un servei legal que pretenia esbrinar si una persona havia fet una cosa que no era cap delicte

I per això dimiteixen, i per coses més greus no? Em sembla que ens hem de replantejar l'escala de valors polítics. 

Això o el José Zaragoza, que és molt intel·ligent, sap molt bé que ara és el millor moment per a deixar la primera línia política i quedar-se en guaret. Com ja ha fet la Carme Chacón, per exemple.

dimecres, 28 d’agost del 2013

Notes sobre la guerra (1)

Que a una guerra hi hagi dos bàndols no vol dir que un sigui el bo i l'altre el dolent. Molt sovint hi ha guerres en els que els dos bàndols són dolents.

divendres, 16 d’agost del 2013

dimarts, 6 d’agost del 2013

Teoria de Grafs i política catalana

Al segle XVIII, el matemàtic alemany Leonhard Euler va publicar un estudi sobre els set ponts de la ciutat prussiana de Königsberg, i la impossibilitat de creuar-los tots sense repetir-ne cap. D'aquest estudi va néixer una branca de la matemàtica anomenada Teoria de Grafs.

D'una manera molt simplista podem definir el graf com un conjunt de vèrtexs i arestes. Els vèrtexs (o nodes) són les unitats fonamentals que formen els grafs. Les arestes (o arcs) són les línies que uneixen els vèrtexs. La Teoria de Grafs s'aplica a branques diverses com l'electrònica, les bases de dades o els estudis de mobilitat. També es pot aplicar a la política i la societat.

Fixem-nos en el cas català: actualment tenim set formacions polítiques al Parlament (CUP, ERC, ICV-EUiA, PSC, CiU, C's i PP) , i dues més d'extraparlamentàries, però que tenen certa força (SI i PxC). Aquestes nou formacions polítiques són els nou vèrtexs de la política catalana. Les relacions que s'estableixen entre elles (governs de coalició, acords parlamentaris) són les arestes.

Com ja sabem, la política catalana es pot entendre en dos eixos: l'esquerra-dreta i el Catalunya-Espanya, i això fa que hi hagi pactes (arestes) de tota mena.

D'acord amb els pactes i governs de coalició que s'han fet en els darrers anys, tant a nivell autonòmic com a nivell municipal, podem resumir la política catalana en aquest graf:



D'aquest graf es desprèn que

A) La formació política que té més arestes és ERC, en té 5.
B) Les formacions amb menys arestes són la PxC i C's, que en tenen dues.
C) Hi ha formacions que tenen arestes només en l'eix esquerra-dreta (ICV), i que les tenen només en l'eix Catalunya-Espanya (SI i C's).
D) Hi ha formacions que poden pactar tant en l'eix esquerra-dreta com el de Catalunya-Espanya. És el cas de CiU, que en poc temps ha passat de pactar amb el PP (pacte en l'eix esquerra-dreta) a pactar amb ERC (pacte en l'eix Catalunya-Espanya).

Si als vèrtexs els donem un valor, basant-nos en el resultat de les darreres eleccions, ens trobem que:

A) ERC, amb el 13.70% dels vots pot pactar amb cinc formacions (té cinc arestes) que sumen el 59.77% dels vots. Òbviament hi ha coalicions possibles (simultàniament amb ICV i el PSC) i d'altres d'impossibles (simultàniament amb la CUP i el PSC).
B) El PSC amb el 14.43% dels vots té tres arestes que sumen el 54.29% dels vots.
C) CiU, amb el 30.7% dels vots té tres arestes que sumen el 41.1%

La suma dels propis vots més els de les arestes fa que ERC ocupi un espai "més central" (73.47%) que CiU (71.8%) o el PSC (68.72%).

Què passaria si CiU segueix amb el gir sobiranista i el PSC tira cap a l'espanyolisme? Llavors el graf canviaria lleugerament:

 

ERC ja no podria pactar amb el PSC, i CiU ja no podria pactar amb el PP. L'eix esquerra-dreta quedaria en un segon pla. Això sí, CiU es podria acostar a formacions com SI, i el PSC a C's (i, potser, al PP.... si el PSOE els deixa).
Probablement la CUP seguiria sense voler saber res de CiU, i ICV-EUiA intentaria mantindre alguns ponts amb el PSC.
Recalculant tenim que:

A) ERC tindria quatre arestes i perdria "centralitat": 59.04%
B) CiU tindria dues arestes i perdria "centralitat": 45.68%
C) El PSC tindria dues arestes i perdria "centralitat": 31.88%
D) Les formacions més extremes, PxC i CUP, seguirien igual.
E) C's guanyaria una aresta, passant a tres, i guanyaria "centralitat": 36.61%


dimecres, 10 de juliol del 2013

Sis trampes

El Parlament de Catalunya ha encetat un debat sobre la prohibició dels vels islàmics. Aquest debat  té diverses trampes que cal evitar. Molt resumidament ací en teniu sis:

1) Trampa teològica. Caure en el parany de debatre si és o no és una visió errònia i esbiaixada de l'islam, voler llegir i interpretar l'Alcorà. Un parlament no és una facultat de teologia, i un diputat no ha de fer d'ulema.
D'igual manera que no acceptem que parlaments veïns (com el d'Aragó) vulguin fer de facultat de filologia i inventar-se el LAPAO, tampoc nosaltres hem de dir quina és la interpretació correcta d'un determinat text sagrat.

2) Trampa etnogràfica. Caure en el parany de debatre si és o no és típic d'un lloc o d'un altre, si fa poc o molt que es fa servir, i qui ho ha posat de moda allà on no era típic. Tant li fa l'origen i evolució, l'important és que hi ha gent que el vol fer servir (i té dret a fer-ho) i que hi ha gent que el vol imposar (i no té dret a fer-ho).

3) Trampa migratòria. Caure en el parany de creure que totes les persones que venen de països de tradició islàmica són musulmans, i que a Catalunya no hi ha autòctons conversos a l'islam. I és un parany oblidar que hi ha agnòstics i ateus que venen dels països de tradició islàmica.
També és un parany creure que les associacions d'immigrants representen la totalitat del col·lectiu immigrant.

4) Trampa sanitària. Caure en el parany de voler protegir la salut de qui porta vels (èczemes a la pell, síntesi de la vitamina D...) mentre deixem que la gent fumi, begui o prengui el Sol les hores que li doni la gana.
És incoherent, i és tractar la gent com si fossin menors d'edat.

5) Trampa internacionalista. Caure en el parany de voler fer lleis a Catalunya per a resoldre crims i injustícies que es cometen en d'altres països.

6) Trampa simbòlica. Caure en el parany de voler atacar els símbols de l'opressió, en comptes d'atacar directament els opressors. Prohibir el símbol només aconseguirà generar-ne simpaties, i aconseguir que el botxí es pugui presentar com a víctima.


En resum: agredir o amenaçar una persona és un delicte, sigui amb la finalitat que sigui. Obligar una persona a vestir d'una determinada manera és inacceptable, i les autoritats han de castigar l'agressor i defensar la víctima. I l'agressor és una persona concreta, no una peça de roba. Prohibir la peça de roba ataca la Llibertat i la Dignitat de les persones que la volen portar lliurement, i no serveix per a protegir les persones que pateixen imposició.
Té sentit legislar sobre productes i objectes perillosos, com explosius i armes de foc, però una peça de roba no és perillosa en sí.
Els delictes els cometen les persones, no pas els objectes.


diumenge, 7 de juliol del 2013

De 31262 a 68113


Si li fem una ullada a l'enciclopèdia, veurem que Grècia és una república que té una superfície de 131.957 km2, però això no sempre ha estat així: quan es va independitzar era una monarquia (amb un rei estranger imposat per les potències europees) i la seua superfície era de poc més de trenta-dos-mil quilòmetres quadrats.  El mateix podríem dir de Lituània, que actualment té la capital a Vílnius i el seu port principal és Klaipėda, però quan es va independitzar l'any 1919, Vilnius era la ciutat polonesa de Wilno, i Klaipėda el Territori de Memel. Les fronteres es mouen.

És més, si no hagués hagut un primer estat grec (tan petit i defectuós com vulgueu), no hauria pogut incorporar (pacíficament uns cops, violentament uns altres) la resta de territoris grecs. El mateix podem dir de la República de Lituània del període d'entreguerres, que va servir de referent per a la Lituània independent dels anys 90 (i, aquest cop, amb la capital a Vílnius).

Que la República Catalana comenci tenint un territori de 31262 km2 (els de la Comunitat Autònoma  de Catalunya, descomptant-ne Aran) no vol dir que renunciï a incorporar la resta de territoris del que coneixem com a Països Catalans. És més: ens cal un estat català inicial, i com bé han dit molts valencians, menorquins i mallorquins, el millor que es pot fer des del Principat per la independència dels Països Catalans és construir una República Catalana. D'una forma pacífica i democràtica, la resta de territoris ja s'aniran incorporant. I Espanya serà qui més fàcil ens ho posarà.


dijous, 27 de juny del 2013

Madiba



Nkosi sikelel' iAfrika

Maluphakanyisw' uphondo lwayo,

Yizwa imithandazo yethu,

Nkosi sikelela, thina lusapho lwayo.

 Nkosi sikelel' iAfrika

Maluphakanyisw' uphondo lwayo,

Yizwa imithandazo yethu,

Nkosi sikelela, thina lusapho lwayo.

Morena boloka setjhaba sa heso,

O fedise dintwa le matshwenyeho

Morena boloka setjhaba sa heso,

O fedise dintwa le matshwenyeho

(Sesotho)O se boloke, O se boloke,
O se boloke Morena (O se boloke)
setjhaba sa heso
setjhaba sa Africa

O se boloke, O se boloke,
O se boloke Morena
setjhaba sa heso
setjhaba sa Africa

Nkosi sikelel' iAfrika

Maluphakanyisw' uphondo lwayo,

Yizwa imithandazo yethu,

Nkosi sikelela, thina lusapho lwayo.

Morena boloka setjhaba sa heso,

O fedise dintwa le matshwenyeho
Morena boloka setjhaba sa heso,

O fedise dintwa le matshwenyeho

O se boloke, O se boloke,
O se boloke Morena, O se boloke
setjhaba sa heso
setjhaba sa Africa

Woza Moya, woza moya,

Woza Moya, woza moya,

Woza Moya, Oyingcwele
Nkosi sikelela, thina lusapho lwayo

Woza Moya,

Woza Moya woza moya,

Woza Moya, Oyingcwele
Nkosi sikelela, thina lusapho lwayo





dijous, 13 de juny del 2013

El ministre té raó 1

El ministre José Manuel García-Margallo té raó: l'estat espanyol i el Regne Unit de la Gran Bretanya no són el mateix:


Winston Churchill, sis anys lluitant contra el feixisme.




Francisco Franco, quatre dècades de dictadura feixista, acollint criminals de guerra nazis, així com terroristes d'ODESSA, l'OAS francesa o l'Ordine Nero italià.

diumenge, 19 de maig del 2013

La forquilla

"D'acord, voleu una forquilla, però per a menjar QUÈ? Perquè a veure, que nosaltres som vegetarians i no volem la forquilla si ha de ser per a menjar carn, peix o marisc.
No estem en contra de la forquilla, però ha de ser per a menjar una amanida, o una graellada de verdures. Tampoc rebutgem la cullera, sempre que sigui una sopa de verdures, o el ganivet, si és per a tallar pa o fruita. Tot i que, si cal, la fruita ens la mengem amb les mans i a queixalades, sense coberts de cap mena.

Així doncs no ens oposarem a que reclameu una forquilla, i els coberts que calguin, SEMPRE I QUAN, sigui només per a menjar verdura. Perquè, si no és el vostre menú vegetarià —o vegà, per alguns dels nostres companys— no volem coberts, ni taula, ni cadira.


Si ha de ser per a menjar carn, ja podeu seguir passant gana
."

Canvieu forquilla per estat propi, a veure a qui identifiqueu.

dissabte, 11 de maig del 2013

Carregar-s'ho tot

S'ho volen carregar tot, blasmen els sindicats i tota mena d'organitzacions progressistes. "S'ho volen carregar tot", diuen, però obliden que, quan hi ha tan poc, és molt fàcil carregar-s'ho tot.

dilluns, 18 de març del 2013

Els 13 de la CUP

El diari electrònic Vilaweb en informa de qui són les tretze persones que pilotaran la CUP:

Àlex Maymó (Baix Llobregat), Artur Rubinat (Osona), Edgar Mata (Gironès), Èlia Badia (Bages), Isabel Vallet (Barcelonès), Joan Teran (Barcelonès), Josep Garganté (Barcelonès), Juliana Bacardit (Maresme), Laia Alsina (Vallès Oriental), Laia Altarriba (Alt Penedès), Lluís Sales (Vallès Occidental), Marc Sallas (Barcelonès) i Neus Montaner (Baix Llobregat).

Cap que visqui al sud de Tarragona, ni al nord de Figueres, ni a l'oest de Manresa, ni a la riba est del Mar Balear. Seran aquests 13 els que ens frenaran la consulta (o la declaració unilateral d'independència) perquè no abastem la totalitat dels Països Catalans?

divendres, 15 de març del 2013

Conclaus

Els mateixos dies en que el Vaticà (la dictadura més petita del Món) tria el seu cap, la Xina (la dictadura més gran del Món) també ho fa. 155 cardenals en un país, 3000 delegats en l'altre. Tots dos han triat un home. Tots dos han triat una persona que sense ser declaradament reformista, sembla capaç de fer reformes.

Tots dos règims es troben en crisi, afectats per la corrupció i allunyats dels ideals que en donaren origen. Donem a Jorge Bergoglio, el Papa Francesc, i a  Xi Jinping els cent dies de gràcia.

El que sí caldrà recordar és que Rowan Williams, arquebisbe de Canterbury i cap espiritual de la Comunió Anglicana, també ha plegat del seu càrrec, i que ja ha estat triat el seu successor: Justin Welby. El proper 21 de març prendrà possessió del càrrec.

Els mitjans de comunicació catalans han parlat molt del Vaticà, poc de la Xina i res de la Comunitat Anglicana. Trist, oi?

dimecres, 13 de març del 2013

Independentistes pel NO

Fa poc més d'un any alguns ho dèiem en broma, però la cosa ja comença a ser seriosa: hi ha independentistes —independentistes dels de tota la vida— que alentiran, frenaran i fins i tot boicotejaran el procés independentista. Hi haurà independentistes —independentistes dels de tota la vida— que fins i tot demanaran votar NO al referèndum d'autodeterminació.

Perquè no inclou la totalitat dels Països Catalans.
Perquè no fa referència a la sobirania econòmica, i al socialisme.
Perquè no fa referència a la sobirania econòmica, i al capitalisme.
Perquè no fa referència a la Unió Europea.
Perquè sí fa referència a la Unió Europea.
Perquè no especifica que serem una república.
Perquè no proposa que siguem una monarquia, amb la dinastia d'Habsburg.
... etc.

Qualsevol excusa és bona per a rebutjar la independència i seguir sent independentista!

divendres, 8 de març del 2013

Chávez i Fraga

Avui hem vist el funeral d'Hugo Chávez. Fa poc més d'un any va morir Manuel Fraga. És interessant escoltar les crítiques a Chávez que fan els mitjans que fa un any elogiaven a Fraga. No m'agrada el costum periodístic d'elogiar els que acaben de morir, però tampoc l'ús (massa habitual) de dues vares de mesurar segons la simpatia que ens desperti cadascú.

Els que elogiaven Fraga critiquen Chávez perquè aquest va intentar un cop d'estat... com si el gallec no hagués estat ministre d'un dictador.
Els que elogiaven Fraga critiquen Chávez perquè aquest va guanyar les eleccions gràcies a la divisió de l'oposició... com si el gallec no hagués tret profit de la divisió de l'esquerra i el galleguisme.
Els que elogiaven Fraga critiquen Chávez perquè aquest ha pogut fer el que volia gràcies als diners del petroli... com si el gallec no hagués tirat dels fons de cohesió de la UE.
Els que elogiaven Fraga critiquen Chávez perquè aquest no va renovar la llicència a una canal de televisió contrari a la revolució... com si el PP no hagués perseguit Tv3 al País Valencià.

En breu els veneçolans aniran a les urnes per a triar el seu successor. Probablement guanyaran els bolivarians. Anàlogament, a Galícia segueix guanyant el PP.


dilluns, 4 de març del 2013

14 13

Una setmana després de la històrica ruptura del PSC amb el PSOE, podem afirmar que això és bo pel procés sobiranista?
El PSC no va votar a favor de la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya, que és la que és important, ja que era la que votaven els representants del poble català i tenia majoria per a tirar endavant. El PSC, en canvi, sí que ha votat a favor d'una proposta de resolució al Congrés espanyol... un hemicicle on els votants catalans són minoria i on la proposta no tenia cap possibilitat de prosperar.

Caldrà estar a l'aguait, no sigui que els 14 diputats del PSC a Espanya siguin l'excusa per a que els 13 d'UDC trenquin la majoria independentista al Parlament de Catalunya.

diumenge, 24 de febrer del 2013

Benvinguts al CLUP


La CUP ha confirmat que va contractar l'agència Método 3 per a investigar les propietats del pare del batlle de Valls, Albert Batet. El regidor de la CUP Gerard Nogués diu que "no es tracta d'espionatge" i que "la informació és recollida del Registre Mercantil".

Arribats aquest punt ens hem de preguntar algunes coses:

1) Quant va costar la investigació?
2) Si només es informació pública del Registre Mercantil, calia contractar una agència de detectius? No ho podien mirar ells solets? Qualsevol persona pot consultar la informació pública disponible al Registre Mercantil.
3) La decisió es va prendre en assemblea?

En tot cas podem dir que la CUP no ha trigat gens a perdre la virginitat, i que l'stablishment que tant critiquen ja els ha donat la benvinguda al club.


Més informació: 

Vilaweb
Nació Digital.
E-Notícies.

dijous, 21 de febrer del 2013

Pere i el Rei


Fins i tot els republicans de pedra picada hem d'admetre que el diputat Pere Navarro, secretari general del PSC, té raó: als 75 anys el Rei ja té edat de jubilar-se, i als 45 anys d'edat, amb 45 anys d'entrenament constant per a ser rei, el Príncep Felip és la persona més indicada per a ocupar el seu lloc. Ho diu la Constitució (eixe text legal que només es reforma si ho demana frau Merkel) i ho aconsella el sentit comú.  I poques vegades coincideixen els dos elements.

Les reaccions del PSOE i el PP a la proposta de Pere Navarro són injustes, i no critiquen el què es diu —no diu res dolent, i exposa els seus arguments amb respecte— si no el qui ho diu: un català, un perifèric, un mindundi de províncies, un individu aliè a la Villa y Corte.

Així és l'Espanya Eterna de la que ens volem independitzar: arrogant i centralista. Que n'aprengui Pere Navarro, i que n'aprenguin els que encara creuen en l'Espanya Federal.

dilluns, 18 de febrer del 2013

Incidents a Renteria

Entre 1964 i 1980 es va publicar a Barcelona el diari vespertí Tele/eXprés.  Volia ser un mitjà agossarat i, segons la llegenda, en certa ocasió publicaren la següent notícia: Ahir no hi va haver incidents a Renteria. Durant els anys de la transició, a la ciutat guipusciana eren habituals els aldarulls.

Qualsevol dia un diari electrònic —els diaris de paper estan massa agafats a la mamella pública— publicarà alguna cosa com Ahir no es va destapar cap escàndol de corrupció".

dijous, 7 de febrer del 2013

El camí d'Ítaka

Per anar a Ítaka el més barat és agafar el vol de Vueling que surt cada dimarts a les 12.10. Abans també hi havia també un vol que anava de Girona-Costa Brava a Salònica, però l'han tret.
Un cop a Atenes podem agafar l'autobus que va a Patra i, un cop a Patra anar en ferri fins l'illa o llogar una barca. Aquesta darrera opció és la més econòmica.

dijous, 24 de gener del 2013

El cas Serigne

Demà divendres el senyor Serigne pujarà a un avió, rumb al Senegal, i és probable que mai més torni. Tot i que ell voldria quedar-se.


En Serigne és senegalés, té 35 anys, i és un exemple de superació personal. Va arribar en barca a les Illes Canàries, on el van recloure al Centre d'Internament d'Estrangers (CIE). El van ficar a un avió i el van deixar a Madrid sense res. Va anar a petar a Barcelona, on va aprendre català, es va treure el títol de Tècnic en Farmàcia i Parafarmàcia, el títol d’Educador Financer per a Famílies Immigrants (OIT), es va apropar a les associacions culturals i es va fer casteller.
Mai ha comès cap delicte, i s'ha format, però no ha trobat feina, no li han pogut donar per la seua condició d’indocumentat. En alguns casos  també el color de la pell li ha jugat en contra. Vist el panorama, el Serigne ha decidit retornar al seu país. Sol, sense les seves filles i sense feina. S’ha acollit al Pla de Retorn Voluntari.  Malgrat ser una persona honrada, treballadora, emprenedora, intel·ligent i integrada, haurà de fotre el camp. No em fa cap pena en Serigne, ell allà on vaja prosperarà, el que em fa pena és el meu país: estem expulsant el talent autòcton, estem rebutjant el talent immigrant i ens estem quedant tota la xusma, casolana i d'importació.

Ens hem gastat diners en formar-lo, diners en empresonar-lo al CIE (sense haver comès cap delicte) i diners en deportar-lo.