El meu editorial d'ahir va suscitar una rastellera inusual de piulades, comentaris i correus per la '
predicció' que el 2014 podrien encadenar-se una sèrie de situacions a Europa que afavorissen la independència. Crec que paga la pena parlar-ne una mica més, i aportar-ne algun exemple i tot.
Als qui creuen que tot això són il·lusions, no els puc oferir cap dada. És difícil de convèncer els qui ho veuen tot negre. Especialment perquè no vull parlar d'esperances sinó de fets. I un fet cabdal és que la política exterior no està per amistats sinó per interessos. Cap política exterior no està per amistats sinó per interessos. I en el nostre cas serà igual, no ens enganyem.
La pregunta és doncs: a la Unió Europea, li pot interessar la nostra independència? L'única resposta sensata és: ni sí ni no. Però allò que sens dubte li interessa és no tenir focus d'inestabilitat a dins. I quatre, encara menys. Per tant, també s'espavilarà a cercar solucions.
I a Espanya, li pot interessar la nostra independència? És clar que no. I també és clar que no es comportarà pas com la Gran Bretanya envers Escòcia. Però això de cap manera no li assegura el suport incondicional dels altres vint-i-sis estats --que seran vint-i-set el 2014. No, de cap manera. Perquè cada estat té els seus interessos i els farà passar al davant.
Exemples? Polònia malda per esdevenir el cinquè estat en població de la Unió (ara ho és Espanya), cosa que en faria el país indiscutiblement capdavanter del centre-est. Polònia, doncs, té interès a aconseguir que Espanya perda població. Exemples? A Portugal, li aniria bé una Espanya més petita que no pressionara tant. Exemples? I per què no? França pot tenir un gran interès a posar un peu ferm a la península ibèrica. I el seu historial d'interessos és molt coherent: va començar a controlar ETA quan Espanya li va concedir la gran velocitat i, quan la Generalitat va insinuar que podia retirar a Renfe la concessió de Rodalia de Catalunya, la SNCF no va trigar gaires minuts a oferir-se. I
Eslovènia? Quin problema li seria Catalunya? De fet, als països petits, els convindria un país petit més. Els
Països Baixos, per exemple, agrairien un país bessó com el Principat. I
Lituània, que es va fer independent fa quatre dies? O
Estònia? Per quin motiu haurien de veure amb mals ulls la independència d'Escòcia o de Flandes?
Vol dir això que tot serien flors i violes i que no hi hauria països adversos? És clar que no. Hi hauria països adversos, però és del tot impossible que els vint-i-set membres de la Unió es posassen fermament d'acord contra quatre independències decidides democràticament. No s'hi oposarien pas tots, i amb això n'hi ha prou i de sobres. Perquè en la tradició europea allò que s'imposa, quan no hi ha consens, és una negociació i unes propostes obertes d'acord.
Segurament que, si hi hagués un sol cas, seria més fàcil de gestionar. Però si al voltant del 2014 esclaten quatre casos,
tal i com ja argumentava ahir, aleshores és molt difícil pensar que la
Unió Europea no observarà el fet amb molta atenció i no el tractarà amb molta prudència. No ens tancarà les portes perquè ja sap, per experiència amb el bloc de l'est, que això no atura res i sobretot perquè ni la Gran Bretanya ni Bèlgica no impediran siga com siga la independència d'Escòcia i de Flandes, ans respectaran la decisió dels seus ciutadans. I en aquest cas, quin argument tindrà Espanya?
Finalment no oblidem, i aquest és l'exemple de què parlava al principi, que la Unió ja ha reconegut independències a Europa, amb una intensa baralla dins el Consell, amb membres de la Unió que s'han negat totalment a reconèixer-les. Per exemple, la de
Kossovë. En aquest cas, per cert, la llista dels països que s'han oposat a la independència és molt interessant: Espanya, Grècia, Eslovàquia i Romania. Tots els altres li han fet costat, contra
Espanya,
Grècia,
Eslovàquia i
Romania.
I què voleu que diga? Aquests quatre països no sembla que formen un grup gaire atractiu ara mateix...
