dijous, 25 de desembre del 2014

La Constitució de la República Catalana 3



6) Model d'estat. Quin model d'estat volem? És evident que volem una democràcia, però a partir d'ací, quin model de democràcia volem aplicar? Una monarquia constitucional, com Suècia o Noruega? Una república parlamentària, com Àustria o Alemanya? Una república presidencialista, com la majoria de països llatinoamericans? Un sistema a mig camí entre la república parlamentària i la república presidencialista?

No hi ha cap dinastia que la majoria de catalans consideri pròpia, ni cap persona que pugui ser vista com a rei. Així doncs, descartem la monarquia constitucional.

Al nostre país no som de rendir culte a la personalitat, i a la nostra història recent, els grans líders ho han estat per un breu període de temps i en unes circumstàncies excepcionals (Francesc Macià el 1931, Lluís Companys el 1936...), així que caldria descartar també la república presidencialista.

Així doncs, haurem de triar entre una república parlamentària, o un model a mig camí entre el presidencialisme i el parlamentarisme.

Pel que fa la distribució de competències, no sembla gaire recomanable un estat centralista, així que haurem de triar entre el descentralitzat i el federal. El que també caldrà triar és quins són els nivells administratius, i quin nivell de competència han de tindre. Un, dos, tres nivells administratius?

Hi ha tres variables a considerar, relacionades entre sí: nivells administratius, competències a cada nivell, i nombre d'entitats a cada nivell administratiu. Així doncs, si volem que els municipis tinguin moltes competències, difícilment podrem mantindre els 947 actuals, i haurem de fer amb bastants menys. O, si volem molts nivells administratius, difícilment podran tindre tots moltes competències.

7) Cambres i nomenaments. Quantes cambres legislatives ens caldran? Tret d'algun cas aïllat en els que hi ha tres cambres, la majoria de països tenen una o dues cambres. A nosaltres què ens convé, un sistema bicameral com als EUA i la Índia, o un sistema unicameral com Andorra, Israel o els Països Baixos?
Tenint en compte la població i les dimensions del país, amb una sola cambra legislativa ja n'hi hauria prou.
Un altre tema és qui ha de nomenar els diferents càrrecs institucionals? Si escollim d'una forma democràtica i directa el President de la República, aquest hauria de ser el responsable de nomenar i destituir els membres de l'executiu. Però si optem per un model parlamentari, com Àustria o Alemanya, on es vota democràticament el parlament i aquest nomena un president de la república, qui ha de nomenar (i, si cal, destituir) els alts càrrecs?

Es possible una càmera encarregada dels nomenaments? Una càmera que sigui punt de trobada i coordinació dels diferents poders i que sigui l'encarregada de nomenar (i, si cal, destituir) els alts càrrecs del poder executiu i judicial?

Una altra opció a considerar és que, determinats nomenaments, els faci qui no ha sortit guanyador a les eleccions. Per exemple: qui ha de nomenar el Síndic de Greuges? Si el nomena el President de la República, té el risc de ser poc crític amb l'actuació del govern. Si el nomena el Parlament amb una majoria qualificada corre el risc de quedar el càrrec vacant (o el titular amb el mandat caducat) si no hi ha consens entre les forces polítiques presents al Parlament. Això ja hi hem vist amb el Tribunal Constitucional espanyol. Llavors... Què us semblaria que el Síndic de Greuges fos nomenat per qui ha quedat en segon (o en tercer) lloc a les eleccions presidencials? Al ser nomenat per algú que està a l'oposició, no li déu res al govern, ni a la majoria parlamentària.

 Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 1 i La Constitució de la República Catalana 2

dijous, 11 de desembre del 2014

La Constitució de la República Catalana 2


Seguim fent propostes per a la Constitució de la República Catalana.

5) Capitalitat. Quina ha de ser la capital de la República Catalana? La resposta fàcil és dir Barcelona, però caldria tindre en compte una cosa: l'estatut d'autonomia del 1979 no deia res de capital, no en feia cap esment. De Barcelona només en deia, a l'article 30.2 que "El Parlament té la seu a la ciutat de Barcelona, però podrà celebrar reunions en altres indrets de Catalunya en la forma i supòsits que la llei determinarà." Aquesta mobilitat del Parlament era pròpia de les Corts Catalanes (1283-1715), però durant el pujolisme no es va aplicar mai. Les Corts Valencianes, en canvi, sí que han fet ocasionalment plenaris fora del Cap i Casal.

Què una ciutat sigui la capital de l'estat, implica que ha de ser la seu de totes les institucions de l'estat? Hi ha co-capitalitat a democràcies consolidades, com els Països Baixos i la República Sud-Africana, i també hi ha una certa deslocalilització administrativa a estats federals com Alemanya.

Barcelona és una ciutat d'indústria, comerç i turisme, i si no ha prosperat més no és pel fet de no ser capital d'estat, sinó per tindre tot un estat en contra... i això no afecta només a Barcelona, sinó a tot Catalunya.

Des de l'any 2004 (primer tripartit), que la seu central del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació és al carrer del Camp de Mart, a Lleida. Això fa que l'agricultura catalana vagi pitjor? No. Això fa que l'agricultura catalana vagi millor? Tampoc. En tot cas el Departament està (geogràficament) més a prop de la majoria dels seus usuaris més directes (els pagesos), i l'administració pública té un local important a una ciutat on el metre quadrat és més barat que a Barcelona.

Barcelona és una ciutat d'indústria, comerç i turisme, i no li convé convertir-se en una ciutat de funcionaris. No hi ha d'haver cap problema en que el Consell General del Poder Judicial tingui la seu a Manresa, el Ministeri de Cultura a Girona i el Ministeri de Defensa a Tarragona. Tampoc és dolent que un parell de cops l'any el Parlament de la República es reuneixi a ciutats petites d'arreu del territori.

Barcelona no ha de ser com Madrid o Paris, una mena de forat negre que ho engoleix tot. Això fóra perjudicial per a Catalunya i, sobretot, per a Barcelona.
Barcelona només necessita la presidència de la República i els ministeris d'Afers Exteriors i Economia i Hisenda. La resta de ministeris poden estar fora del Cap i Casal.

En tot cas, si algun criteri ha d'haver a l'hora d'ubicar seus oficials fora de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, és que estiguin ben comunicades. Igualada, Girona i Tarragona estan ben comunicades, però Llívia i El Pont de Suert, no,

Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 1 i La Constitució de la República Catalana 3.

dimarts, 9 de desembre del 2014

La Constitució de la República Catalana 1


Una de les característiques del procés català és que va de baix a dalt, i que els dirigents del país (els polítics, i els altres) no el lideren, sinó que s'hi adapten.
Que un grup de juristes hagin decidit pel seu compte —sense encàrrec ni suport de cap institució oficial— redactar una proposta de Constitució de la República Catalana n'és la prova. Un servidor no és jurista, però sí que serà ciutadà d'aquest nou estat, així que humilment faig algunes propostes sobre el tema.

1) Constitució lleugera. Proposo una constitució amb pocs articles. La constitució espanyola consta de 169 articles, 4 disposicions addicionals, 9 de transitòries, una de derogatòria i una de final. Similar a l'actual constitució helvètica (de l'any 1999), que consta de 197 articles, i a la constitució andorrana (de l'any 1993) amb 107 articles, dues disposicions addicionals, tres de transitòries, una de derogatòria i una de final;  però contrasta amb la constitució dels EUA (7 articles i 27 afegits o esmenes). I també contrasta amb la constitució de Bolívia, que té 411 articles i 10 disposicions transitòries, una de derogatòria i una de final.
Quants articles hauria de tindre la Constitució de la República Catalana? Crec que amb 100 ja n'hi ha prou, més una disposició addicional sobre el futur polític d'Aran (tot i ser un territori occità forma part de la comunitat autònoma de Catalunya) i una de derogatòria (per a liquidar els comptes amb el Regne d'Espanya).

2) Fàcil de reformar. En 36 anys que té, la constitució espanyola ha estat reformada en dues ocasions l'any 1992, que es va reformar l'article 13.2 i l'any 2011, que es va reformar l'article 135. Això és molt o poc? La constitució federal alemanya del 1949 ha estat reformada en 55 ocasions. La societat canvia, i les institucions i els texts legals han de ser capaços d'adaptar-se als canvis.

Sembla que hi ha una relació entre el nombre d'articles d'una constitució i la necessitat de ser reformada: quants menys articles té, més genèrica és i més fàcilment aguanta el pas del temps; per contra, quants més articles té una constitució, més concreta els detalls i, amb el pas del temps, més necessita ser reformada. Probablement per això la constitució espanyola dóna tants problemes: té molts articles i, en el seu redactat, és difícil de ser reformada.

3) Drets i deures. Té sentit que una constitució parli de drets que no es compleixen i deures que són difícils de ser complir? En el cas de la constitució espanyola, té sentit un article 47 que parla del dret a l'habitatge quan cap llei, ni cap decret, ni cap sentència recullen aquest dret?
Té sentit un article 3.1 que diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer la llengua castellana? Com es fa efectiu el compliment d'aquest deure, amb un examen? Qui no conegui prou bé la llengua castellana, quin càstig ha de rebre?

4) Frens i contrapesos. La separació de poders teoritzada per Montesquieu sembla difícil d'aplicar, en canvi, el model anglosaxó de checks & balances (frens i contrapesos) sembla més efectiu. I ja posats, quants poder públics hi ha? Montesquieu n'esmentava tres, però algunes constitucions de l'antic bloc comunista parlaven d'un quart poder socio-econòmic, i actualment moltes constitucions llatinoamericanes parlen d'un quart poder electoral.
En qualsevol cas, els poder públics, en últim terme, han de ser escollits d'una forma democràtica i directa. I si no fixem-nos en el cas espanyol: es vota democràticament el legislatiu, el legislatiu nomena l'executiu, i l'executiu la cúpula del judicial. I a cada pas, a cada elecció indirecta, es perd eficàcia i democràcia.

Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 2 i La Constitució de la República Catalana 3.

dimecres, 3 de desembre del 2014

El problema el tenen ells

Quina és la força electoral de l'espanyolisme a Catalunya?

L'any 2011, els partits espanyolistes obtingueren un total de 815.970 vots: 716.371 pel PP, 59.949 per la PxC i 39.650 per la UPyD. A aquestes eleccions Ciutadans no es va presentar.
L'any 2012, els partits espanyolistes obtingueren un total de 820.816 vots: 471.197 pel PP, 274.925 per Ciutadans, 60.142 per la PxC i 14.552 de la UPyD.
L'any 2014, els partits espanyolistes obtingueren una suma de 454.488 vots. 246.698 pel PP, 157.948 per a Ciutadans, 32.686 per la UPyD i 7.854 per a VOX,  també 1.992 per a Falange Española de las JONS, 1.833 per Impulso Social (AES), 1.582 La España En Marcha, 1.549 per a Foro Ciudadano (Álvarez-Cascos), 1.321 per a Democracia Nacional i 1.025 pel MSR.

En el procés participatiu del passat 9 de novembre (i les dues setmanes posteriors), el SÍ+SÍ obtingué 1.897.274 vots. Aquest resultat supera els 1.781.460 vots que sumaren CiU, ERC, CUP i SI el novembre del 2012.

Encara que els espanyolistes anessin units i doblessin els seus vots totals, encara els faltarien més de dos-cents mil vots per a igualar els vots independentistes dipositats el passat 9 de maig.

Nosaltres anem sobrats, els que són pocs i dividits són ells.