dimarts, 24 de juliol del 2012

Eurovegas (strike 3)

Poc a poc van quedant retratats totes les parts:

Els acríticament partidaris estan assistint a una subhasta de peix: cada cop són menys els llocs de treball que es prometen crear, cada cop són menys els milions que prometen invertir,  i volen fer una part d'inversió a crèdit... en un dels racons d'Europa on pitjor està la banca!
Els acríticament contraris s'estan trobant que cada cop hi ha més pagesos disposats a vendre's el terreny, que cada cop hi ha més sòl urbà en compravenda, i que cada cop hi ha més veïns del Baix Llobregat Sud disposats a treballar a EuroVegas... probablement perquè és una de les parts de Catalunya més castigades per l'atur!

I mentrestant, segueixen apareixent nous possibles inversors, i noves possibles ubicacions.

diumenge, 15 de juliol del 2012

Joc de miralls?



Pel que es pot veure i llegir a la xarxa, hi ha més opositors a la independència d'Escòcia a Espanya que a Anglaterra. Pel que sembla, la majoria d'espanyols creuen la independència d'Escòcia, o de Flandes, o de les Illes Fèroe (Føroyar) pot esperonar la de Catalunya o Euskadi. En canvi, la independència d'Abkhàsia o Transdnístira no ens anima gens. Pel que sembla, els catalans ens emmirallem en Escòcia i Flandes, però ignorem Abkhàsia i Transdnístria.
Fa dues dècades ens passava el mateix amb Lituània, i l'aleshores president espanyol, Felipe González, va arribar a oferir la Brunete i la Legión al llavors president soviètic, Mikhaïl Gorbatxov.

La meua pregunta és: algú s'emmiralla en Catalunya? La independència de Catalunya esperonarà la d'un altre país? En cas afirmatiu, quin?

La pregunta va més enllà de la simple curiositat: els contraris de la independència de qui s'emmiralli en Catalunya hauran de ser també contraris a la independència de Catalunya.

dimecres, 11 de juliol del 2012

Reduïnt regidors

Una de les propostes del govern de Rajoy per a reduir el dèficit públic és reduir en un 30% el nombre de regidors, així com reduir-ne el seu, ajustant-lo a la població i als recursos econòmics del municipis, així com fer-los públics.

D'entrada cal aclarir que els sous dels càrrecs electes són públics, i que qualsevol els pot consultar per internet al BOE, el DOGC o el BOP.

Estic d'acord en que les institucions han de ser autosuficients, com a mínim per a pagar-se els càrrecs (electes i designats) que té.  És raonable que el percentatge del pressupost destinat a pagar els sous dels càrrec no superi un determinat percentatge del pressupost municipal (o comarcal, o provincial, o autonòmic, o estatal). 


Però el que no té ni cap ni peus és voler reduir en un 30% el nombre de regidors. Actualment, amb la llei electoral que s'aplica als municipis, aquests són molt poc representatius i proporcionals. La barrera del 5%, afegida al repartiment segons la fórmula d'Hondt, fa que en molts llocs amb el 40% dels vots ▬o fins i tot menys!▬ molts alcaldes tinguin majoria absoluta (i facin les previsibles alcaldades).
Això no només passa a petites poblacions, també a capitals com Lleida ens trobem que el PSC d'Àngel Ros, amb el 42.0% dels vots té 15 dels 27 regidors de la Paeria, és a dir: el 55.5% dels escons.

Però, quina és l'alternativa?

Un municipi de 900 habitants, amb 700 persones majors d'edat i amb dret a vot és massa gran per a funcionar de manera assembleària (no diguem ja els de 2.000 o 5.000 habitants!), però resulta que és massa petit per a tindre (i mantindre) 25 regidors i ser més representatiu i proporcional. Un bon problema, oi?

El vot ponderat.

Siguem una mica oberts de ment: cal que tots els regidors tinguin veu i vot? Sí, és clar. Cal que el vot de tots els regidors valgui el mateix? I si els representants de cada candidatura tenen un vot que valgui tant com vots ha obtingut la seua candidatura?
Posem per cas un municipi de 900 habitants, on 700 tenen dret a vot. Si la candidatura A obté 210 vots, la B 170 vots, la C 100 vots, la D 85 vots i la E 80 vots, que cada candidatura tingui un regidor i que el seu vot valgui tant com els vots obtinguts. En aquest cas, qualsevol combinació que arribi als 323 vots tindria la majoria absoluta (A+B, A+C+D, B+C+D+E, etc...)
Hi hauria pluralitat, hi hauria representativitat i no caldria tindre un consistori més gran del que ja existeix.
Arribat el cas, això també es podria aplicar a d'altres òrgans de govern. Per exemple: la CCMA. No van reduir el nombre de membres de 12 a 6 per estalviar? Si volien estalviar en sous, podrien haver reduït el sou a la meitat i mantindre els 12, per començar. Però si realment volen pluralitat i representativitat, que cadascun dels representants tingui un vot que valgui tant com diputats han votat la seua candidatura al CCMA. Fàcil, oi?

Al cap i a la fi així es vota en les juntes d'accionistes de les empreses privades: tantes accions tens, tant val el teu vot. I el PP no era el partit que volia ajudar i representar els empresaris?

diumenge, 8 de juliol del 2012

L'exemple de Twitter

La traducció de Twitter al català ens dóna tres clars exemples dels temps que vivim:

1) Voluntariat en xarxa: milers de persones s'han ofert voluntàries per a fer la traducció, tot treballant en xarxa. Sense cobrar ni un cèntim.

2) Crítiques: algunes fonamentades, d'altres absurdes, però el convenciment que es podria haver fet millor. No sé quan es deixa de ser exigent i es comença a ser torracollons.

3) Espanyols: per què els espanyols no es limiten a passar de nosaltres? Hi ha hagut un allau de reaccions espanyoles sobre el tema, des de la simple incomprensió ("¿es que no lo entendeis en castellano?"), fins la crítica suau ("con la que está cayendo y vosotros perdiendo el tiempo en estas chorradas") i l'odi (cliqueu aquest enllaç).

I el més interessant: a ningú li ha sorprès cap d'aquestes tres reaccions.

dimecres, 4 de juliol del 2012

Liberalitzar, triar i pagar


Any 1981, es legalitza el divorci: "Ara ens obligaran a divorciar-nos i no podrem seguir casats".
Any 1985, es legalitza l'avortament: "Ara ens obligaran a avortar i no podrem tindre fills en pau".

Any 2012, s'intenta (per quarta vegada) legalitzar la plena llibertat d'horaris comercials: "Ara ens obligaran a obrir vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, i no ens deixaran descansar".

Deixant de banda que la llei espanyola envaeix competències recollides a l'Estatut (en el que en queda), la idea no és del tot dolenta. Malauradament no entra en la concreció necessària: Si obrir més hores pot aportar més beneficis, caldrà que paguin més impostos els que més hores obrin.

Si la llei es fa ben feta, i els impostos es paguen en funció dels metres quadrats de superfície comercial i del total d'hores que l'establiment roman obert al públic, el petit comerç no hauria de patir.
És clar que, tractant-se del PP, tindrem el pitjor del protecconisme amb el pitjor del liberalisme.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Encabronats


De les celebracions per la victòria de la selecció espanyola de futbol a l'Eurocopa 2012 només en faré una observació: per què ací no estan de festa?
Si us fixeu en les imatges de Tenerife, Sevilla o Santander, veureu gent contenta i no veureu incidents violents. A Madrid sí que hi va haver algun aldarull protagonitzat per Ultrassurs, però entre els dos milions de persones que omplien el centre de la capital d'Espanya, una dotzena de violents és poca cosa.
En canvi, a Catalunya, la cosa ha estat diferent. Hi ha hagut poca gent ▬en part per la pluja▬ però la majoria no estaven alegres, sinó rabiosos. Per la poca gent que va eixir als carrers de Catalunya, la quantitat d'aldarulls ha estat molt alta.
Per què aquesta violència? Per què estan tan emprenyats? Potser perquè saben que el matx realment impotant ja el tenen perdut?