Gràcies Espanya!

En el seu afany de frenar el moviment independentista català el poder espanyol està ajudant molt a la nova República Catalana. Ací teniu algunes de les coses que els haurem d'agrair quan ja siguem independents:

— Corrupció: Es pensaven que carregant-se el vell virrei (Jordi Pujol) i la seua família frenarien alguna cosa, i només ha servit per esperonar un moviment que ha vist com una família pot tindre diners amagats durant dècades, però que només surten a la llum quan el patriarca (o, més ben dit, el marit de la matriarca) confessa el seu fracàs polític com autonomista i aposta per la independència.
La lluita espanyola de darrera hora contra la corrupció a Catalunya ha esborrat noms il·lustres del fracassat autonomisme (de la política, la cultura i l'empresa), i ha esborrat partits i coalicions de la vella època.  Favor que ens fan!

— Lideratge: Els catalans no som de grans lideratges. Més aviat tenim una certa liderfòbia (ignoro si existeix aquesta paraula). Gràcies a l'estratègia espanyola dels darrers anys, centrada en atacar líders (i aspirants a líders) aquest tarannà àcrata nostre s'ha vist accentuat. Favor que ens fan: no farem una república presidencialista, sinó que farem una cosa més acord amb la nostra cultura política: una república parlamentària, on la difícil separació de poders es basi en el sistema americà de frens i contrapesos (checks & balances).

— Mobilització pacífica: Si el procés triomfa haurà estat el triomf de la lluita no violenta. Una lliçó que marcarà les bases del nou estat, especialment la seua política exterior. Hi haurà coses que la generació que ha fet la independència no acceptarà. Un cop més, moltes gràcies.

— Febleses internacionals: Hem pogut veure com Espanya ha pagat car favors molt petits. Una lliçó que agraïm i ens aplicarem en la nostra política internacional. I un consell: no paguis per anticipat.

Una petita suma

Res ens fa pensar que en Mariano Rajoy hagi de tindre una investidura fàcil, així que tenint en compte l'article 99 de la Constitució Espanyola —que dóna dos mesos de coll per a triar president després de la primera votació— i que les decisions difícils es fan gruar, jo us proposo una possible solució a l'atzucac:

A favor de Mariano Rajoy: 137 escons del PP  + 32 de Ciutadans + 1 de Coalición Canaria = 170 escons
Abstenció: 5 del PNV + 7 del PSC = 12
En contra de Mariano Rajoy: els 168 restants.

Anem a veure, formalment el PSC és un partit diferent del PSOE, oi? I actualment, a Catalunya, és aliat del PP i Ciutadans en la lluita contra la independència (el PSC és l'espanyolisme amb rostre humà), i sembla lògic que doni un petit cop de ma als seus aliats.

Ara bé, per a tindre el suport del PNV cal que aquesta investidura es voti després de les eleccions basques de la tardor.

Si fossin hàbils i maquiavèl·lics, i tenint en compte els dos mesos de marge, podrien fer una primera investidura fallida abans de les eleccions basques (i gallegues) i una segona, amb les abstencions pertinents, després de les eleccions.

Tres urnes pel 27S

No fa ni quaranta-vuit hores que un nou globus sonda ha aparegut al panorama política català i espanyol: la possibilitat de fer coincidir el 27 de setembre del 2015 les eleccions espanyoles amb les catalanes. No seria la primera vegada que unes eleccions autonòmiques es convoquen juntament amb les generals: ja va passar amb les andaluses del 2008, 2004, 2000 i 1996. Les eleccions andaluses del 1994 coincidiren amb les eleccions al Parlament europeu.

Des d'Espanya ho presenten com una manera de desactivar el caràcter plebiscitari i constituent de les eleccions catalanes.  Tot i que ningú concreta com es pot produir aquesta desactivació.

A mi em sembla una bona idea, per quatre raons:

1) Assolir la màxima participació. Ens agradi o no, les eleccions espanyoles són les que obtenen la més alta participació. Cosa lògica: a l'estat espanyol, el poder de debò el té el govern central. I la gent vota preferentment allà on es remenen les cireres.

Fent coincidir les catalanes i espanyoles podem aconseguir el màxim de participació.

2) Desactivar l'argument estrella de l'espanyolisme. Els unionistes afirmen que molta gent no vota a les eleccions al Parlament de Catalunya perquè "no se sent identificat amb la institució". Si coincideixen ambdues convocatòries aquest argument deixarà de ser vàlid.

3) Fer simultàniament eleccions plebiscitàries i constituents. Les eleccions plebiscitàries —o, si ho preferiu, la revàlida del plebiscit del passat 9 de novembre— serien les del Congrés i el Senat, i les constituents —per a fer la DUI, redactar la Constitució de la República Catalana, gestionar el reconeixement internacional i fer les lleis bàsiques del nou estat— serien les eleccions al Parlament de Catalunya.

4) Fer llista única i llistes separades simultàniament. D'acord amb el punt anterior, podria haver llistes unitàries independentistes liderades per persones de la societat civil al Congrés i al Senat, i llistes separades de partits al Parlament de Catalunya. Al cap i a la fi, si triomfen els independentistes, a Espanya només hi hem d'anar a demanar el compte, mentre que al Parlament de Catalunya hi haurà molta feina a fer.

Inconvenients i arguments inconsistents

Hi ha un vell argument pujolista que alguns opinadors convergents ja estan esgrimint: les eleccions catalanes no poden coincidir amb cap altra elecció, per a no ser condicionades. Això podia ser vàlid fa 30 anys, però avui en dia ja no.

I quin seria el gran inconvenient? Doncs que les eleccions les guanyessin els espanyolistes. Però bé, abans de ser independentistes som demòcrates, oi? Si el resultat de les urnes no ens és favorable l'haurem d'acatar, mal que ens pesi.

ETA, Gamonal i Catalunya

La fi d'ETA, els aldarulls a Gamonal (Burgos) i el procés sobiranista català són tres qüestions distintes i distants, però tenen un comú denominador: la perillosa incoherència del PP, i de la casta política espanyola en general.

Durant anys, i en referència al conflicte basc, s'ha dit que sense violència es pot parlar de tot, i que per una via pacífica i democràtica es pot aconseguir tot. Això és el que s'ha dit a la gent propera a ETA.

Però vet ací que quan els catalans hem engegat un procés pacífic per exercir el nostre dret democràtic a decidir, la resposta del PP (i del PSOE) ha estat un no rotund, sense matisos i sense marge pel diàleg.

I avui ens trobem com Gamonal ha esdevingut el tercer vèrtex del triangle: després de jornades de violència al carrer, amb ferits i detinguts, l'alcalde del PP ha decidit cedir a les exigències dels manifestants. Si el que reclamen els veïns indignats de Gamonal és legítim o il·legítim no és important per a nosaltres —les qüestions urbanístiques de Castella les han de parlar i resoldre les persones de Castella—, el que sí que és important és que han aconseguit els seus objectius mitjançant l'ús de la força.

I aquesta és la perillosa mentida del PP: anys i anys dient-nos que per les bones es pot parlar de tot i es pot aconseguir tot, i resulta que no és cert. No només no és cert, si no que cal fer tot el contrari

Incoherent i perillosa decisió.

Coalición Blanquerna

Si alguna cosa hem après de l'agressió feixista del passat dimecres a la delegació de la Generalitat a Madrid és que  l'ultradreta espanyola té un eix vertebrador: l'antiindependentisme i, si cal, l'anticatalanisme.
La quinzena d'agressors pertanyien a quatre partits diferents (Democracia Nacional, Alianza Nacional i dues falanges diferents) i a diverses generacions (tenien entre 24 i 61 anys). Que fossin capaços de quedar per a sopar i planificar aquesta acció conjunta demostra que, malgrat les diferències estratègiques, i malgrat els personalismes, la ultradreta espanyola es capaç de coordinar-se i fins i tot unir-se. Ni la violència d'ETA, ni els atemptats islamistes de l'11M, el que de debò els uneix és la Via Catalana.

Si el proper mes de maig l'estat espanyol encara forma part de la Unió Europea, tocarà fer eleccions al Parlament europeu. Potser ja van sent hora que els vells franquistes (MCE, FN...), els joves lepenistes (PxC, AN....), els neonazis (ENE...) i la dreta punk (GIL, Ruiz-Mateos...) s'uneixin. Mig milió de vots, i un parell d'escons, els estan esperant.
Riurem.

Pere i el Rei

Fins i tot els republicans de pedra picada hem d'admetre que el diputat Pere Navarro, secretari general del PSC, té raó: als 75 anys el Rei ja té edat de jubilar-se, i als 45 anys d'edat, amb 45 anys d'entrenament constant per a ser rei, el Príncep Felip és la persona més indicada per a ocupar el seu lloc. Ho diu la Constitució (eixe text legal que només es reforma si ho demana frau Merkel) i ho aconsella el sentit comú.  I poques vegades coincideixen els dos elements.

Les reaccions del PSOE i el PP a la proposta de Pere Navarro són injustes, i no critiquen el què es diu —no diu res dolent, i exposa els seus arguments amb respecte— si no el qui ho diu: un català, un perifèric, un mindundi de províncies, un individu aliè a la Villa y Corte.

Així és l'Espanya Eterna de la que ens volem independitzar: arrogant i centralista. Que n'aprengui Pere Navarro, i que n'aprenguin els que encara creuen en l'Espanya Federal.

Els falsos amics

En traducció s'anomena fals amic a una paraula que té una ressemblança en l'escriptura o en el so amb una altra paraula d'un altre idioma, tot i que en cada llengua el significat és diferent. Sovint es tradueixen erròniament.

Ací teniu alguns exemples en anglès:

En anglès	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
actual	actual	real
argument	argument	discussió
carpet	carpeta	catifa
devil	dèbil	dimoni

Ací teniu alguns exemples en francès:

En francès	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
atterrir	aterrir	aterrar
chandail	xandall	jersei
constipé	constipat	restret
grange	granja	paller

I per últim teniu alguns exemples en espanyol constitucional:

En espanyol constitucional	S'assembla al català	Però en realitat vol dir
autonomía	autonomia	centralisme moderat
federalismo	federalisme	autonomia moderada
solidaridad	solidaritat	espoli
universal	universal	espanyol