Falten poques hores per a que obrin els col·legis electorals —enguany m'ha tocat ser membre d'una mesa— i no em puc estar de fer algunes observacions sobre aquesta campanya electoral
— Independència. Per primera vegada el dret a decidir és l'eix central de la campanya. Els que fa un any deien "con la que está cayendo, ahora hay cosas más importantes" ara són els que més parlen del tema, i més defensen Espanya. Tot i que els catalans també som culpables de part dels nostres mals, Espanya és avui qui està sotmesa a examen.
— Emocions. L'espanyolisme no ha estat capaç d'aportar arguments sòlids, només sentiments. Les arrels no catalanes de la majoria de catalans, i els tancs, eus ací els dos eixos argumentals dels defensors d'Espanya. La gent pensa en els fills i els néts, no on van néixer els avis i besavis. I els tancs, sincerament, em sembla que Espanya no té calers ni per a pagar-los-hi la benzina.
— Demoscòpia. En el nostre sistema polític, l'èxit i el fracàs no són valors absoluts, sinó que van en funció del punt de partida i de les expectatives que s'atorguen. Si CiU treu 58 escons direm que ha perdut, encara que sigui la força més votada i tingui més del doble de diputats que la segona; si el PSC perd un escó i baixa fins a 27 direm que s'ha salvat de la patacada.
No sembla gaire lògic, però és així.
— Participacoó. Tot indica que serà alta, és clar que tampoc costa gaire superar la de fa dos anys.
— CiU. Sembla que jugui contra ella mateixa. Tothom dóna per fer que serà la força més votada, i només falta veure a quants escons es queda de la majoria absoluta (o si l'assoleix!). Després de 32 anys d'autonomia, després de vint-i-cinc anys de govern, fa dos mesos van veure la llum, com Sant Pau, i s'han convertit a l'independentisme.
— PSC. És el perdedor anunciat. Derrota del federalisme, per incompareixença dels federalistes. Fracàs del PSC per culpa del PSOE, tant en l'eix dreta-esquerra (impagable l'ex-ministra d'habitatge defensant els desnonaments i superant al PP per la dreta) i fracàs de l'eix nacional.
— PP. El seu electorat està frustrat perquè porten un any incomplint les seues promeses (d'abaixar els impostos fins a prohibir el matrimoni homosexual) i fart de veure com la Camacho porta dos anys pactant amb el Mas.
— ERC. Un dels hereus del PSC. Tot indica que pujarà, i molt. Especialment en pobles i barris on abans es votava al PSC. La independència ja no fa por, il·lusiona a més gent i no és patrimoni exclusiu dels catalanoparlants.
— ICV-EUiA. L'altre hereu del PSC. Molt més coherents nacionalment parlant, i clarament d'esquerres, pujaran més del que diuen les enquestes.
— Ciutadans-Partido de la Ciudadanía. El tercer hereu del PSC, tot i que agafarà més vots del PP i d'espanyolistes que habitualment s'abstenen. Pot pujar molt. És un partit espanyolista d'obediència catalana, i això li fa estar lliure de les servituds del PP català.
— SI. Tot i que aquestes eleccions són les seues, les del plebiscit, van molt justos. Han perdut embranzida, han perdut el lideratge de Joan Laporta, tenen la competència de la CUP i de la renovada ERC. Ho tenen difícil, però no impossible.
— CUP. Prometen ser la novetat, però no la sorpresa. Tot i que tampoc són tan nous: nascudes a les municipals del 79, es van presentar a les catalanes del 1980, sense èxit. Com acostuma a passar, els més d'extrema esquerra tenen dirigents de classe mitja-alta, i el seu electorat és abundant a Sant Cugat del Vallès, però inexistent a Sant Adrià del Besós. Poden ser la nova gauche divine, però més nostrats. Els mitjans del Grupo Godó els han donat més cobertura a ells que a ICV-EUiA. És lògic: la gauche divine sempre ha estat inofensiva.
— PxC. Ningú en parla, però hi són. Fa dos anys van estar a punt d'entrar. Fa un any i mig van obtindre més vots que la CUP a les municipals. Poden agafar el vot desencantat amb el PP, el més dretà. No tenen competència: ni Falange, ni DN, ni cap altre dels fatxes habituals es presenta. El passat 12 d'octubre van anar a la concentració espanyolista de bracet del PP i Ciutadans. Podrien entrar al Parlament amb dos diputats.
— UPyD. La tercera força política a Espanya és inexistent a Catalunya? No han aconseguit els avals necessaris per a presentar-se a la província de Girona (presentaren un recurs a la JEC). Les primeres espasses del partit (Rosa Díaz, Toni Cantó, Alvaro Pombo, Mario Vargas Llosa) no han vingut a fer campanya. Deleguen en Ciudadanos? Ningú n'espera res.
— Partit Pirata i PACMA. No entraran al Parlament, però cal escoltar el que diuen.
— UCE. Com pot ser que un partit que fa dos anys va obtindre 904 vots ara hagi tingut els 5800 avals que li calen per a presentar-se a tot el Principat de Catalunya? Amb 5418 vots fa dos anys, la UPyD ha anat justa d'avals. Pot ser que a la Unificación Comunista de España li passi com a algun candidat a presidir el Barça, que va obtindre més avals que no pas vots!?
— Abstenció Activa. Es veuen menys cartells reclamant l'abstenció. Ha desaparegut l'abstencionisme d'ultra dreta (VNR, AR, etc) i el d'extrema esquerra s'expressa (gairebé) només en català. Casualitat? O no volen que la CUP els mengi el mercat?
— Porra electoral. Participació alta.
→ CiU: 60 escons
→ ERC: 20 escons
→ PSC: 16 escons
→ ICV-EUiA: 15 escons
→ PP: 12 escons
→ C's: 5 escons
→ CUP: 3 escons
→ SI: 2 escons
→ PxC: 2 escons
