No fa ni una setmana que s'ha pactat la coalició electoral entre CDC, ERC i persones de la societat civil i els moviments sobiranistes.
Ací teniu alguns arguments per a rebutjar aquesta coalició:
Xantatge. Aquest acord no és fruit de la voluntat d'entesa entre les dues parts, ni tan sols de la necessitat d'entesa entre les dues parts, sinó que prové del xantatge d'una part (CDC) que ha fet ús de la potestat legal per a convocar les eleccions, i ha emprat els mitjans de comunicació (que sobreviuen gràcies a les ajudes públiques, que paguem entre tots) per a pressionar l'altra part (ERC).
Falsa unitat. Una coalició independentista per a unes eleccions plebiscitàries hauria d'incloure totes les formacions independentistes, però no és així. Exclou la CUP, Procés Constituent i SI, així com d'altres partits "històrics", com Estat Català, el PSAN o Alternativa Verda.
Sumes que resten. L'independentisme creix gràcies a la inviabilitat d'una Espanya federal. Aquest electorat, per la part de l'esquerra (centre-esquerra i extrema esquerra també) anava a votar el PSC i ICV-EUiA. Els ex-votants del PSC —i una bona part d'ICV— es poden sentir atrets per ERC, però serà molt difícil que votin una llista on hi és present l'Artur Mas i bona part de CiU (CDC i els sobiranistes que han deixat UDC).
La CUP pot atreure el perfil EUiA, i bona part d'ICV, però és difícil que la gent que tradicionalment ha votat el PSC se senti atreta per la CUP.
Corrupció. La immensa majoria de militants de CDC són persones honrades, però això no exclou que CDC (i també UDC) hagin protagonitzat nombrosos escàndols de corrupció. En una campanya electoral és lògic (i legítim) que s'esbombin els draps bruts dels rivals electorals. Algú dubta que el pobre (i honrat) Raül Romeva haurà de pagar els plats trencats per Pujol, Alavedra, Prenafeta i tutti quanti?
Cap de llista i presidenciable. En un sistema parlamentari, qualsevol diputat pot ser president, però en el nostre sistema tenim la següent regla no escrita: el cap de llista de la circumscripció electoral amb més diputats (actualment la província de Barcelona) és el candidat a President. Per això gironins com Quim Nadal o cambrilencs com Josep-Lluís Carod-Rovira encapçalaren en el seu moment les llistes per Barcelona.
És un frau que el cap de llista no sigui el candidat a president i que aquest paper l'assumeixi el número quatre de la llista.
Poca confiança. Si l'objectiu de la llista és treure majoria absoluta, i no importa l'ordre de llista que ocupi el candidat a President, aquest podria ser el número 44 de la província de Barcelona. Així demostraria confiança en la llista, i que no va per la poltrona, ja que només sortiria escollit diputat si la candidatura treu majoria absoluta. Recordem que per la província de Barcelona s'escullen 85 diputats.
Repartiment no proporcional. És just i proporcional un repartiment 60/40 de partits, més 8 independents a dalt de la llista? En el cas que aquesta candidatura obtingués 71 escons (l'actual suma ERC + CiU), el repartiment seria: 38 per a CDC, 25 per a ERC i 8 per a independents.
Gestió del fracàs. Si la llista unitària no aconsegueix treure majoria absoluta, què farà?
Enllaç complementari: Coalició CDC-ERC, arguments a favor.
el darr3er argument es el mes preocupant
ResponEliminaDoncs sí, l'únic que sembla viable és no entrar en el govern.
ResponEliminaSituem el fracàs en 67 escons: la CUP no vol investir President el Mas. Quines alternatives hi ha?
1) Fer President el Raül Romeva: Amb els vots de la CUP (i, qui sap, una part de CSQEP).
2) Coalició a l'oposició: que UDC, PSC, PP, C's i CSQEP intentin posar-se d'acord.
3) Ruptura de la coalició: els de CDC pactant amb UDC (brillant maniobra) i el PSC. Suport puntual del PP i circumstancial de CSQEP. Opció molt poc probable, però digna d'un guionista.