Pere i el Rei

Fins i tot els republicans de pedra picada hem d'admetre que el diputat Pere Navarro, secretari general del PSC, té raó: als 75 anys el Rei ja té edat de jubilar-se, i als 45 anys d'edat, amb 45 anys d'entrenament constant per a ser rei, el Príncep Felip és la persona més indicada per a ocupar el seu lloc. Ho diu la Constitució (eixe text legal que només es reforma si ho demana frau Merkel) i ho aconsella el sentit comú.  I poques vegades coincideixen els dos elements.

Les reaccions del PSOE i el PP a la proposta de Pere Navarro són injustes, i no critiquen el què es diu —no diu res dolent, i exposa els seus arguments amb respecte— si no el qui ho diu: un català, un perifèric, un mindundi de províncies, un individu aliè a la Villa y Corte.

Així és l'Espanya Eterna de la que ens volem independitzar: arrogant i centralista. Que n'aprengui Pere Navarro, i que n'aprenguin els que encara creuen en l'Espanya Federal.

Agafa els calers i fuig del tron

S'ha dit i escrit molt sobre l'afer del Rei a Botswana. Sobre aquest particular només diré dues coses:

1) El temps passa. Si això hagués passat el 1992, en plena febrada olímpica i espanyolista, quina hauria estat l'opinió majoritària? Probablement: Ole tus cojones.

2) Fer calaix i pensar en el néts. El Rei Joan Carles va néixer a l'exili, a Roma. I son pare, Joan de Borbó, als divuit anys ja es va haver d'exiliar. Un exili daurat, sense passar cap penúria, tot sigui dit. Però cal recordar que cap dels dos havia fet res de dolent per a ser expulsats del país, només ser fill i nét del rei Alfons XIII. Alfons XIII fou un rei desastrós i còmplice de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, recordem-ho, tot i que durant molts anys fou un rei molt popular (campechano i tot).
En tot cas la lliçó està clara: agafa els calers i estalvia, que mai saps quan hauràs de fugir corrent.

El que ha fet el Rei no és justificable, però tenint en compte els antecedents familiars, era previsible.