Manifest en Defensa del Centre d’Història Contemporània de Catalunya

 El  projecte de pressupostos de  la Generalitat de Catalunya per l’any 2011,  va  deixar  en el llindar de  la seva desaparició pràctica el Centre d'Història Contemporània. La dotació diferenciada a aquest organisme  va ser d’uns  92.000€, és a dir, no arribava  ni per a pagar les  imprescindibles subscripcions a les revistes del seu àmbit material i adquirir una part de la producció bibliogràfica sobre Catalunya als segles dinou i vint.

Per a un país l’estudi i el coneixement de la seva història  fonamenta el seu present i  impulsa el seu futur. Les nacions, amb o sense estat, són un producte històric,  no una mena de presència  eterna. Es formen i es destrueixen  gràcies a esdeveniments protagonitzats per persones, del propi país o alienes, amb els seus èxits i fracassos, en un periple  fet com les travesses de les muntanyes: de vegades lineals, de vegades amb retrocessos per buscar una millor via, de vegades amb aturades per  agafar empenta o situar-nos  en el medi. Un país sense història no existeix, deixem-nos de romanços.

No parlem d’un organisme mort. Hi ha molta feina feta per part del  Centre d’Història Contemporània de Catalunya, i la feina que encara resta per fer. Multitud d’obres  de gran valor científic han  vist la llum gràcies als  ajuts del Centre, que també ha  fomentat la recerca de la nostra història contemporània en general, i alhora ha establert unes línies d’investigació  que, per donar els resultats   desitjats, necessiten una cosa tant important com temps. I suport econòmic.

Tot i la migradesa dels mitjans, només cal donar un cop d’ull a la pàgina del Centre d’Història per a valorar la tasca realitzada, i sobretot, per  observar l’ingent treball encara pendent. Cal pensar que  és l’única institució que ajuda a la història de Catalunya en català amb ajuts a la recerca, a la publicació, amb assessorament al Govern sobre les commemoracions, subvencionant algunes d’aquestes activitats i les que preparen un 2014 una mica digne. A més,  té unes línies de recerca pròpies molt avançades com ara la base de dades sobre el cost humà de la guerra civil amb prop de 35.000 fitxes de consulta pública, o el treball de recopilació d’informes dels cònsols a Barcelona de les principals potències el 1936-39, o la recerca de material sobre anticatalanisme el segle XIX per penjar-lo al web, etc.. Fa, i  caldria que continués fent, una  tasca especialment important: recerca en català,  oferint-hi  eines de treball.

I aquesta tasca que ha de fer en un futur s’estableix amb uns eixos especialment importants per al nostre país, i que només des del  rigor poden ser  enfrontats amb garanties d’èxit.  Cal caminar cap a la  creació de grups de treball i d’investigació per oferir alternatives historiogràfiques a les interpretacions espanyolistes de les Corts de Cadis de 1812, preparar el 2014 (1714 i Mancomunitat de Catalunya) de manera seriosa, ajudar a la redacció de memòries de gent que té coses per dir, potenciar el web, conèixer institucions semblants de l’estranger, col·laborar  amb equips de les universitats catalanes,  i un llarg etcètera.

Només una reflexió final. Un país que  anorrea la seva història no està  condemnat  a repetir-la. Està condemnat a desaparèixer.