dimecres, 21 de desembre del 2011
Llibertat, Nació, Justícia.
Antropologia política
dimarts, 20 de desembre del 2011
Cicle?
Avui, després de la investidura de Rajoy, tornem al punt d'inici. Només ha canviat que el PP ha recuperat de nou les Illes Pitiüses i Balears, que els líders de la dreta són més joves (Bauzà, Fabra, Sánchez Camacho, Mas) i que ERC ara ja té experiència de govern.
dimecres, 14 de desembre del 2011
Esperances a l'altra riba de la Mediterrània
Cafre és una paraula que ve de l'àrab kafir i servia (i encara serveix) per a definir els negres no musulmans. Després dels genocidis de Darfur i Sudan del Sud, Al-Baixir encara es sentia fort.
Un any més tard, els principals avaladors del règim sudanès han caigut: Gaddafi ha estat linxat, Zine ben Alí i Abdul·lah Al-Sal·lih són a l'exili, i Mubàrak està arrestat a l'espera de judici. Baixar Al-Assad està matant abans de morir (o fugir).
Una any més tard, el Sudan del Sud és independent, i Al-Baixir ―supervivent de mena― ha reconegut la independència i no pensa fer res per a que la gent del Darfur també voti lliurement el seu futur.
Si tot va bé, d'ací a uns anys tindrem un veïns amb Democràcia i Llibertat. Si Europa peta sempre podem mirar a la Mediterrània, el nostre espai natural.
De vegades hi ha escletxes per a l'optimisme.
dimarts, 13 de desembre del 2011
Amaiur tindrà grup propi... i nosaltres?
Nosaltres tenim tres diputats. Intentarem assolir grup mitjançant la via dels 5 diputats i la bona voluntat del PP? I quins seran els altres dos? Un de Compromís pel País Valencià? Dos del BNG? Un de Geroa Bai? El navarrès que falta a Amaiur?
Montserrat Tura diu que el PSC ha de defensar l'autodeterminació, i que ha de refer-se l'espai d'esquerres. Un gest de bona voluntat seria "cedir" dos diputats del PSC a ERC (cedir vol dir que oficialment s'insicriurien al nostre grup, però que seurien i votarien sempre amb el PSC)
dimecres, 7 de desembre del 2011
Propostes per a la Llei Electoral Catalana
Amb el vostre permís, faré les meues aportacions al debat. Com que no sóc cap expert que cobra per fer informes, gaudiu d'aquestes propostes que no us han costat ni cinc.
— Cens electoral: Qui ha de ser elector i elegible? Ens agradi o no, som ciutadans de l'estat espanyol, i ens agradi o no, som ciutadans de la Unió Europea, així doncs seran electors i elegibles els ciutadans espanyols i europeus residents al Principat a Catalunya. La pregunta és quant de temps cal estar residint a Catalunya per a poder votar a les eleccions del Parlament de Catalunya? Si les legislatures duren quatre anys, caldrà concloure que són electors i elegibles els ciutadans espanyols i europeus que portin un mínim de quatre anys empadronats a Catalunya. Fins ara patíem una greu injustícia: un gallec que portes sis mesos empadronat a Catalunya podia votar, però un portuguès que portes sis anys no.
I els que no són de la Unió Europea? Hi ha països com Andorra que ens són propers i els seus ciutadans residents a Catalunya (un mínim de quatre anys) haurien de poder votar a les nostres eleccions. I pel que fa d'altres països, tot és discutible. En qualsevol cas seria interessant veure com un ciutadà provinent de Guinea Equatorial pot votar lliurement a Catalunya, però no pas al seu país d'origen
— Escons i participació. Quants diputats han de formar el Parlament? L'article 56.1 ho diu ben clar "El Parlament es compon d'un mínim de cent diputats i un màxim de cent cinquanta, elegits per a un termini de quatre anys per mitjà de sufragi universal, lliure, igual, directe i secret, d'acord amb aquest Estatut i la legislació electoral. " Crec que el més democràtic i representatiu seria composar el Parlament en funció de la participació. Si la participació és baixa (menys del 50%) hauria de tindre el mínim, 100 escons. Si la participació és alta (més del 80%) hauria de tindre el màxim. A partir d'ací es podrien fixar escons proporcionalment a la participació.
Per a què serveix això? Segons el meu punt de vista, serveix per a tres coses:
- Estalviar diners. Un diputat no deixa de ser un representant, com un advocat, un procurador o un agent comercial. Si una part de la ciutadania no vol votar, no vol triar representants, no té perquè pagar el sou d'aquests representants que li són sobrers. L'efecte negatiu serà pels que han estat escollits, que tindran més feina. Però això també és positiu, ja que els obligarà a espavilar-se i fer pujar la participació a les properes eleccions.
- Visualtizar la realitat política del país. Si en un plenari, si anant-hi tots, només omplen dos terços de l'hemicicle, els polítics d'aquest país recordaran constantment qui són i a qui representen en realitat. Una mica destrempant, ho admeto, però crec que necessari.
- Majories qualificades. Les majories qualificades han de ser realment qualificades, i reflectir la societat a la que representen i per la que treballen. Aconseguir 75 vots en un parlament amb 150 escons ocupats és més fàcil que fer-ho en un que només n'ocupa 120 perquè té 30 vacants a causa de l'abstenció. Al cap i a la fi hi ha lleis importants que s'han d'aprovar amb majoria qualificada precisament perquè volen representar una majoria social. En canvi hi ha lleis que es poden aprovar per majoria simple, i fins i tot simplíssima.
— Circumscripcions electorals. Segons l'article l'article 90 del nou estatut "90.1 La vegueria és l'àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal de cooperació local i té personalitat jurídica pròpia. La vegueria també és la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l'organització territorial dels seus serveis.
90.2 La vegueria, com a govern local, té naturalesa territorial i gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos", així que el més lògic és que la vegueria passi a ser la circumscripció electoral. Si tenim 7 vegueries tindrem 7 circumscripcions electorals. Val a dir que hi ha grans diferències de població entre elles, així que ens podríem plantejar si es poden agrupar dues vegueries veïnes i poc poblades per a fer una circumscripció electoral. Per exemple l'Alt Pirineu amb les comarques de Ponent (territori gairebé coincident amb la província de Lleida). Ho he parlat amb gent del Pirineu i no els sembla bé. Doncs res, set circumscripcions electorals, una per vegueria.
— Repartiment territorial dels escons. Habitualment s'adjudiquen un parell a cada circumscripció i la resta es reparteix proporcionalment en funció de la població de la circumscripció electoral: si a una vegueria hi viu el 12% de la població, li adjudiquen un 12% dels escons. A mi em sembla un error. Jo crec s'haurien d'adjudicar un parell a cada circumscripció i la resta s'haurien de repartir proporcionalment segons la participació a les eleccions.
Pot ser que a una vegueria hi visqui el 73% de la població, però que la participació sigui més baixa i només aporti el 69% dels vots emesos. Crec que aquesta vegueria hauria de rebre el 69% dels escons. També pot passar que una vegueria tingui el 11% de la població, però allà la participació sigui més alta i aporti el 12% dels vots. Crec que aquesta vegueria hauria de rebre el 12% dels escons. Al cap i a la fi voten les persones, no pas els territoris. O si ho preferiu, voten les persones que viuen, treballen i paguen impostos en un territori, però en tot cas el vot d'un ciutadà només pot representar a eixe ciutadà. No podem pretendre que el meu vot em representi a mi i al meu veí que passa d'anar a votar.
Això té un petit inconvenient: fins que no s'hagi fet el recompte dels vots no sabrem quants escons s'escullen a cada vegueria. En tot cas el ball d'escons no serà de més de quatre diputats a la vegueria metropolitana de Barcelona, i d'un diputat a la resta de vegueries.
— Llistes desbloquejades. Aquests darrers 30 anys hem vist quins són els efectes de les llistes tancades, i estem d'acord que no ens agrada. Però si vulguèssim fer llistes totalment obertes, on cada elector triï els candidats que vulgui de les llistes que vulgui, ens trobaríem amb dos problemes:
- Alguns es farien un embolic i tindríem molts vots nuls. Cal que l'acte de votar sigui senzill i fàcil per a tothom.
- Tindríem campanyes personalistes. Si cada candidat ha de guanyar-se individualment l'escó, les campanyes seran més llargues, denses i cares. I hi hauria la temptació de promoure el vot gremial (arquitectes fent una llista només amb arquitectes, discapacitats fent una llista només amb discapacitats, etc.) i perdríem visió de conjunt.
Jo proposo llistes desbloquejades. La llista de cada partit inclourà una casella al costat del nom de cada candidat, així el votant podrà triar el que més li agradi. Què un partit obté 10 diputats en una circumscripció? Doncs obtenen l'acta de diputat el cap de llista (només faltaria!) i els 9 candidats que hagin obtingut més creuetes.
— Percentatge mínim per a entrar en el repartiment d'escons. Jo crec que ha de ser el més baix possible, un 1%. Els percentatges alts són antidemocràtics (al País Valencià prou que sabem que és tindre un 11% dels votants fora del Parlament). Algú dirà que un percentatge baix faria el Parlament ingovernable o facilitaria l'entrada de frikis. Està equivocat, al País Valencià amb un percentatge alt hem tingut un friki de la categoria de Vicente González-Lizondo presidint el Parlament. I un Parlament és tan governable (o ingovernable) com ho sigui el seu reglament, la voluntat dels seus diputats i la capacitat del seu President. La pluralitat no ens ha de fer por. El nostre Parlament ha de ser tan plural com els nostres ciutadans vulguin.
— Proporcionalitat. La volem pura o corregida amb la Llei D'Hont? L'objectiu de la Llei D'Hont és afavorir els partits majoritaris i facilitar la formació de govern. És a dir, que un partit amb el 49% dels vots ja tingués majoria absoluta al Parlament. O amb el 48%, o el 47%, o 46%... només una dada, l'any 1989 el PSOE obtingué majoria absoluta amb només el 39.6% dels vots. No van arribar ni al 40%. Això ja és massa, no us sembla? Té una explicació aritmètica: quan hi ha pocs diputats a les circumscripcions electorals (o moltes circumscripcions electorals amb pocs diputats) la Llei D'Hont castiga excessivament les candidatures menys votades i premia excessivament les més votades. Si volem circumscripcions electorals més petites (Alt Pirineu, Terres de l'Ebre...) cal que apliquem la proporcionalitat pura.
— Quotes de gènere. Hi estic en contra. Obligar un partit polític a configurar les seues llistes en funció del gènere (o la raça, o l'opció sexual, o la discapacitat) dels seus militants és atemptar contra la sobirania dels partits. I no només això: és un maquillatge perillós. Els partits que defensen la igualtat de gènere ja fan (o ja intenten fer) llistes paritàries. Què volem? Que els partits masclistes no ho semblin, encara que ho siguin? Això és enganyar l'electorat! El mateix es pot dir pel que fa la raça o l'opció sexual. Què volem? Que algú digui "Ei mira, els de la Falange tenen de candidata una negra lesbiana, això vol dir que ja no són fatxes. Els votaré" !?
Ja em direu que us semblen aquestes propostes.
Ah, m'oblidava, he fet un càlcul de com hauria quedat l'actual Parlament (el de les eleccions del 2010) aplicant les meues propostes. He de dir que no queda tan diferent, però en tot cas hem de fer aquesta Llei pel bé del país, i no pas pensant només en els nostres interessos partidistes.
dimarts, 29 de novembre del 2011
Montilla, en missió patriòtica
Montilla ens està ajudant a reduir el dèficit públic català.

diumenge, 27 de novembre del 2011
Tv3, el tema

En canvi, en televisió, això no passa. Tenim assumit que sense la Corpo, no hi ha tele en català. Per què? Crec que hi ha tres elements que han estat claus en aquest procés:
1) La mort de TVE-Catalunya. El centre de Sant Cugat del Vallès va produir gran quantitat de programes pel circuit català de TVE, començant a emetre en català abans que existís Tv3. S'hi feien programes d'humor amb professionals de la talla de Joan Capri, Joan Pera, Rosa Maria Sardà, Els Joglars (Som una meravella, la millor sàtira que s'ha fet sobre el pujolisme) o Alfons Arús. Però no només humor, també hi feren programes culturals Terenci Moix, d'entreteniment Àngel Casas, musicals Miquel Calçada (Mikimoto Clip a La2) i Tinet Rubira (Plàstic), esportius Pitu Abril, o informatius Queco Novell.
S'emetien programes de qualitat en català, però el centralisme que imperava a RTVE va anar asfixiant el Circuit Català de TVE. I va deixar Tv3 com l'única cadena que emetia en català.
Un error estratègic per a TVE, que va quedar com a referent de la caspa celtíbera, i una pèrdua per la cultura catalana, que associava la llengua del país amb la tele de Pujol.
2) La televisió privada. La Llei de Televisió Privada de l'any 1988 només va adjudicar tres concessions: dues en obert (Antena 3 i Tele 5) i una de pagament (Canal +). Tot i que tècnicament la franja de l'UHF permetia fins a 18 canals de televisió analògica, es va prioritzar el benefici empresarial en detriment de la competència, i quedaren fora de les concessions el projectes del Grupo Z (que preveien una desconnexió en català) i el Canal C (d'empresaris catalans, que també tenien previst emetre en català).
Malgrat ser de concessió pública i ocupar un espai públic (l'espai radioelèctric és un espai públic), la llei no contemplava que haguessin d'emetre en cap llengua cooficial. L'única força política que va reclamar aquest deure fou l'Izquierda Unida de Julio Anguita. CiU no va donar suport a l'esmena de reclamar un 50% d'emissió en català a les comunitats on és oficial, i les teles privades esdevengueren monolingües.
3) Les fronteres hertzianes. Si Tv3 al País Valencià ha estat víctima de persecucions, Canal 9 al Principat ha patit la indiferència, que fa més mal. Nascuda el 9 d'octubre del 1989, mai fou rebutjada per CiU, però tampoc desitjada. La societat civil domesticada (Mòmium Cultureta i similars) ignoraren el nou canal valencià (en eixa època inicial, entre el 55% i el 65% en català). L'aparició de Punt 2 l'any 1997, 100% en català, tampoc va provocar cap reacció. Ara Punt 2 s'anomena Canal Nou Dos.
Potser el pujolisme tenia por d'un canal en català occidental, més proper al parlar dels lleidatans i els tortosins, que al dels gironins, barcelonins i manresans? Potser no volien un canal que emetia porno en català? (Nit d'erotisme, mític programa).
IB3 va nèixer el 2005, quan Cuatro ja estava en funcionament, la TDT emetent en proves i quedava menys d'un any per la irrupció de La Sexta. Ço és: el mercat ja estava copat.

El resultat és ben trist: no entenem una televisió en català si no és de titularitat pública i gestionada per la Generalitat del Nord.
Hem renunciat a que RTVE, que la paguem entre tots, emeti també en català. Hem renunciat a que les cadenes privades facin alguna cosa en català, com a molt informatius de 20 minuts en desconnexió. I de les teles locals, malgrat programes de qualitat com Telemonegal, no n'esperem gran cosa, donat el pressupost del que disposen.
Que l'existència de televisió en català depengui de Tv3 és un fracàs polític, empresarial i cultural. Un fracàs del país
divendres, 25 de novembre del 2011
Salvador Seguí. 1919

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.
Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors.
Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.
dissabte, 19 de novembre del 2011
Jornada de reflexió
I tu? Quin nivell de coherència tens?
#joBosch #RepúblicadelSÍ
dimecres, 16 de novembre del 2011
Trenta anys escalfant l'escó

Quan Josep-Antoni Duran i Lleida va recollir per primer cop l'acta de diputat:
― El Vaquilla encara no tenia antecedents penals.
― El Naranjito era una mascota molt innovadora.
― Pedro Almodóvar era una jove promesa del cinema.
― Hi havia discos de vinil de 45rpm.
― Pasqual Maragall encara no era alcalde de Barcelona.
― Joan Tardà encara era militant del PSUC.
― El president de les joventuts del seu partit encara no havia nascut.
― La mare del president de les joventuts del seu partit encara era verge.
― No s'havia pogut traduir el nom i s'anomenava José Antonio Durante Lérida.
― Es va pentinar abans de començar la cerimònia oficial. En eixa època encara tenia cabells.
En fi, tothom es mereix una desena, i fins i tot una onzena oportunitat!
Diuen que una setmana és una eternitat en política, però per alguna paradoxa espai-temporal, tres dècades són un instant.
dimecres, 9 de novembre del 2011
La mida sí que importa. Europa

Conclusió? La mida sí que importa, i pel que sembla es gestiona millor un país petit, on el govern sigui proper al Poble.
dissabte, 5 de novembre del 2011
Parelles de ball

El manifest també fou signat per Jordi Bilbeny i Josep Ximenis, de la CUP, i Patrícia Gabancho.
És per això que em sobta la següent notícia: PSM-Entesa Nacionalista i Solidaritat Catalana signen un acord que estipula que en cas que el partit balear obtingui representació, presentarà al Congrés les propostes del solidaris.
Em pregunto què faran els solidaris: a Menorca demanaran el vot pel PSM-EN i a l'Empordà promouran l'abstenció, juntament amb les CUP? I al País Valencià? Què hi faran allà?
Fa uns anys, a les eleccions al Parlament europeu, CiU va anar en coalició amb el PSM i ERC amb Unió Mallorquina. Confusió ideològica, o sectarisme i personalismes?
divendres, 4 de novembre del 2011
L+1
Per exemple: algú va votar ERC el 2003 i es va sentir decebut? Doncs tres anys que va durar la legislatura, més un d'extra, tenia dret a criticar ERC fins el 2007. Algú va votar ICV a les europees del 2009? Doncs com que la legislatura europea dura cinc anys, té sis anys per anar-los dient de tot, fins el 2015.
dijous, 3 de novembre del 2011
La conxorxa dels malhumorats
Aquesta guerra caïnita provoca unes reaccions no menys salvatges, en què molts dels escindits s'acusen mútuament d'alta traïció, i en el seu odi visceral arrosseguen tot el que troben per davant. La culpa és sempre dels altres, i evidentment dels mitjans de comunicació, inclòs aquest diari i des d'avui aquesta Contra, que participen d'una mena de conspiració judeomassònica per marginar-los i silenciar-los. El sentiment d'odi és tan exagerat que al final l'únic que han aconseguit és fer-se immensament petits, en contrast amb la descomunal onada de sobiranisme que travessa tot el país. L'enanisme polític de tots els escindits ha deixat CiU com l'única força política capaç d'aglutinar aquest sentiment, un regal enverinat i també una curiosa paradoxa, perquè justament és l'únic partit nacionalista que no ha inclòs mai el sobiranisme en el seu programa electoral. I és que CiU ha sabut insinuar més que mostrar, suggerir més que explicar, potser amb una habilitat que voreja l'engany, però sense caure mai en el friquisme cada dia més minoritari dels escindits. CiU en tenia prou sent a prop de tots els que s'esbatussaven per endur-se el botí, i ben bé que ho ha aconseguit.
La conxorxa dels malhumorats no esgota la seva ira amb els traïdors sinó que es dedica a demanar certificats de puresa a tothom, com bé sap Gerard Quintana després del linxament a què va ser sotmès a la plaça pública del Twitter arran d' El convidat. És igual que es proclami independentista, el que és rellevant és que parla als seus fills en castellà. Potser perquè per a alguns el que menys importa, en realitat, és la independència en si mateixa. L'únic somni és que arribi d'una determinada manera, amb unes determinades persones i en unes determinades circumstàncies. Un somni irrealitzable. Queda una pregunta: si excloem convergents, socialistes, republicans, castellanoparlants, moderats i escèptics, com s'ho pensen fer, exactament, per aconseguir la independència?
ERNEST FOLCH
dimecres, 26 d’octubre del 2011
Etnicitat o historicitat
Parelles de ball

El manifest també fou signat per Jordi Bilbeny i Josep Ximenis, de la CUP, i Patrícia Gabancho.
És per això que em sobta la següent notícia: PSM-Entesa Nacionalista i Solidaritat Catalana signen un acord que estipula que en cas que el partit balear obtingui representació, presentarà al Congrés les propostes del solidaris.
Em pregunto què faran els solidaris: a Menorca demanaran el vot pel PSM-EN i a l'Empordà promouran l'abstenció, juntament amb les CUP? I al País Valencià? Què hi faran allà?
Fa uns anys, a les eleccions al Parlament europeu, CiU va anar en coalició amb el PSM i ERC amb Unió Mallorquina. Confusió ideològica, o sectarisme i personalismes?
divendres, 21 d’octubre del 2011
Set anys després

I ara passem a coses més properes.
diumenge, 16 d’octubre del 2011
Una proposició indecent?

La reforma inclou una modificació sorprenent de l'article 169, que ha passat gairebé desapercebuda. A l'apartat 3 diu: 'Els partits, federacions o coalicions que no hagin obtingut representació en cap de les cambres en la convocatòria anterior necessitaran les signatures d'almenys un 0,1% dels electors inscrits al cens electoral de la circumscripció per la qual es vulguin presentar. Cap elector no podrà prestar la signatura a més d'una candidatura'.
Com que ERC és una formació amb representació al Congrés i al Senat, no li calen aquests avals. Malgrat tot no ens una cosa aliena.
1) Per conviccions, perquè som republicans i defensem la democràcia, convidem a avalar alguna candidatura. Tothom té dret a concòrrer a les eleccions, fins i tot els que es troben a les nostres antípodes polítiques.
2) Per estratègia. I per estratègia, sabent que de pocs vots ens pot anar un diputat, avaleu candidatures que ens són totalment oposades, i que de cap de les maneres no ens treuran cap vot.
És a dir, si us demana el vot un partit espanyolista i/o de dretes, avaleu-lo. A nosaltres no ens treurà cap vot, i al PP, amb qui ens disputarem el darrer diputat a Lleida i Girona, sí.
dissabte, 15 d’octubre del 2011
Votar a la CUP
Un home va a una entrevista de treball. A l'hora de parlar del sou l'entrevistador li diu:
—Vostè començarà cobrant 850 euros, però més endavant ja li pagarem 1200.
—Doncs ja vindré a treballar més endavant— respongué l'home.
A les passades eleccions municipals, la CUP es va presentar a molts municipis importants, com Girona, Barcelona o Sant Cugat del Vallès. Una idea que repetien constantment els candidats de la CUP era que ells no es presentaven per entrar a govern. Que "ara no és la prioritat" i que el seu projecte és a llarg termini. Llavors, si no aspiren a governar, per a què els hauríem de votar?
I malgrat tot, la CUP va obtindre uns resultats importants. Hauríem d'analitzar el per què.
diumenge, 2 d’octubre del 2011
Manifest en Defensa del Centre d’Història Contemporània de Catalunya
divendres, 30 de setembre del 2011
A 24 hores del Congrés Nacional
I això no ho dic només pels militants de base, potser més abrandats i menys apoltronats, ho dic també per la vella Executiva Nacional eixint i per la nova Executiva Nacional entrant.
dilluns, 26 de setembre del 2011
Llengua, identitat i democràcia
divendres, 23 de setembre del 2011
Quan 1+1 fan -3
He sostingut moltes vegades que no estic d’acord amb la idea que cal la unió políticoelectoral de l’independentisme. Ho vaig sostenir a les eleccions catalanes de 2010, i ho repeteixo ara que s’acosten les eleccions espanyoles de 2011. Els arguments són, fonamentalment, dos. En primer lloc, crec que l’independentisme no pot ser patrimonialitzat per ningú en particular. Se l’ha de deixar campar lliure. La força que té en l’actualitat és la de la seva capacitat de ser per tot arreu i no tan sols a l’empara d’unes sigles. Fins i tot, d’anar més enllà dels partits i de les ideologies polítiques. Hi ha independentistes conservadors, liberals i d’esquerres. I n’hi ha d’enquadrats políticament, però també d’antipolítics. Independentistes que no pensen votar, i independentistes que votaran Duran i Lleida. Independentistes de pedra picada, i de porucs i de cagadubtes. Cal que tots sumin en la Catalunya del futur. Qualsevol intent de pretendre “la unitat de l’independentisme”, simplement en provocaria l’enfrontament i la ruïna.
La segona raó és que no tot l’independentisme ens apropa a la independència. N’hi ha que ens n’allunya. De manera que, pel que fa a l’independentisme, 1 més 1 no fan dos. Poden fer menys 3. I no tan sols perquè hi ha independentisme antidemocràtic, independentisme xenòfob i fins i tot d’estil fatxa, sinó perquè n’hi ha que segueix un tipus d’estratègia que simplement ens abocaria a la indigència permanent. Em costa entendre tots aquells que en nom de la independència abandonen el sentit crític contra personatges que no passen el mínim llindar de la cultura democràtica. En posaré un cas: jo crec que l’independentisme no ha de ser antiespanyolista. Ho he justificat més extensament a “El camí de la independència”. La majoria social independentista, necessària per arribar-hi democràticament i pacífica, necessita molts catalans que mai no renegaran –i faran bé- de la vinculació als seus orígens. De manera que, per anar bé, l’independentisme hauria d’oferir –posem per cas- la doble nacionalitat a qui la volgués, per tal que no restés vincles, sinó que sumés afiliacions.
Diria que se m’entén: un independentisme que es proposés anar al Parlament espanyol “per rebentar Espanya des de dins”, com hem sentit dir aquests dies, restaria forces al conjunt. Ja no parlo del ridícul de no saber mesurar les pròpies capacitats davant d’un Estat que té al seu abast tots els aparells de coacció que li són propis. Em refereixo al fet que seria políticament inacceptable i generaria el rebuig de la major part dels de casa i de tota la resta del món.
De moment, veig amb preocupació que ERC manté l’ambigüitat respecte d’aquesta qüestió, i sembla que es deixa estimar per tothom. Espero que simplement hagi estat que estaven massa entretinguts en altres afers. Si ERC no se sap allunyar del friquisme independentista amb tota la contundència, podria acabar de perdre l’escàs prestigi que li queda i que al nou equip dirigent li sigui molt difícil d’anar-lo recuperant poc a poc però sense cap feblesa.
dijous, 22 de setembre del 2011
Parlant clar a Madrid
De fet, la presència d'ERC a Madrid ha servit per a posar en evidència les deficiències democràtiques de l'estat epanyol:
A Madrid, a donar canya republicana i a rebentar Espanya des de dins!
dimarts, 20 de setembre del 2011
Tres dies després
No hi ha hagut cap estripada ni cap escissió, cosa que ha decebut els tertulians però que agrada als votants i ex-votants d'ERC.
El que ha guanyat amb el 65.8% dels vots ofereix integrar els que han obtingut el 30.6%, cosa que la militància valora molt positivament. Joan Tardà és un diputat experimentat, una cara coneguda i una persona que cau bé (gràcies al Polònia de Tv3, tot s'ha de dir). També hem de comptar amb Joan Ridao, bon jurista i millor orador, i l'experiència que ens pugui aportar.
Com era previsible, que l'Alfred Bosch i l'Oriol Junqueras hagin ofert a Joan Tardà anar de número 2 ha provocat les crítiques dels habituals. Tot i que ocupin molt d'espai als fòrums i les xarxes socials, no deixen de ser quatre gats sense més projecte que l'enfrontament constant.
Passem d'ells, dediquem els nostres esforços a guanyar la majoria.
Si el present és lluita, el futur és nostre. I el futur està més a prop del que ens pensem.
divendres, 16 de setembre del 2011
Saber escoltar

Ahir vaig anar a l'acte que va organitzar a Barcelona el Joan Ridao, i avui aniré a l'acte que farà l'Alfred Bosch a la UB.
Fa un parell de mesos vaig anar a la presentació de la candidatura de Carles Bonet i a la d'Oriol Junqueras a Barcelona. Només dues persones vam anar a escoltar els dos candidats. I molt em temo que avui, a l'acte del Bosch, seré l'únic que haurà estat també al del Ridao.
Crec que per poder triar entre A i B cal saber que diu A i que diu B. I és força probable que, quan hom tria votar A, també vulgui incorporar algunes propostes del candidat B.
Fins que no siguem capaços d'escoltar els altres, que no deixen de ser els nostres, perquè militen en el nostre partit, ERC no avançarà.
dimecres, 14 de setembre del 2011
Informació electoral. Alfred Bosch 2

Benvolgut company, benvolguda companya,
El proper dissabte dia 17 és una data molt important pel futur d’ Esquerra Republicana de Catalunya. Voldríem compartir l’orgull republicà de formar part de l’únic partit que escull per sufragi els seus lideratges , i d’aquí la importància d’aconseguir una gran participació, activa i responsable, que ens faci bons mereixedors d’aquest dret que cap militant de cap altre partit a Catalunya pot exercir.
De la mateixa manera que podem felicitar-nos d’haver forjat amb gran il·lusió, i des de la cohesió interna, una candidatura de renovació de la direcció, també volem expressar el sentit de la nostra aposta de candidat a les properes eleccions espanyoles, que respon als mateixos paràmetres de clara renovació i de recuperació de la nostra credibilitat com a formació política.
L'aposta que fem per l’Alfred Bosch és un vot de confiança a una persona comprome sa amb l'independentisme i amb la justícia social, una persona que simbolitza la nostra voluntat d ’obertura a la societat i de reconnexió amb el nostre entorn .
En aquest procés de construcció de confiança amb la societat civil, i amb la voluntat que ERC sigui creïble davant l’electorat, optem per un gest coherent. La renovació interna la transmetre'm a la ciutadania mitjançant els nostres candidats als diferents comicis electorals, i estem convençuts que, només així, podrem aturar la tendència de davallada que hem patit , i que malauradament, encara pronostiquen les enquestes.
En els darrers anys el país ha viscut una etapa de grans canvis i cal que el partit hi sàpiga donar resposta de forma coherent. Ens dirigim cap a una nova etapa de contestació ciutadana davant l'Estat espanyol on serà clau que ERC sàpiga sumar esforços amb la societat civil per esdevenir el pal de paller que ha de liderar el país cap a la sobirania plena de la nostra nació.
Voldria encoratjar-vos, de cara el dissabte dia 17, a demostrar davant la societat que ERC és un partit que no es resigna, que recupera la il·lusió i fa passos ferms per tornar a ser dipositari de la confiança de la gent .
El vostre suport és la nostra força,
Oriol Junqueras i Vies, militant número 36394 (Sant Vicenç dels Horts)
Marta Rovira i Vergés, militant número 32186 (Vic)
Et convidem a assistir el proper divendres a l'acte que durem a terme a les 20h a l'Aula Magna de la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (Avda. Diagonal, 690) (adjuntem targetó).
Podràs trobar mes informació sobre l' Alfred Bosch a: http://alfredbosch.wordpress.com/
Informació electoral. Joan Ridao 2
El proper dissabte Esquerra celebra les primàries per elegir el candidat que presentarem a les eleccions del 20 de novembre, i és per aquest motiu que em poso en contacte amb tots vosaltres.
Les properes eleccions al Congrés i al Senat tenen una transcendència que no cal que destaqui. Avui ens trobem, com a país, davant d'una complicada situació determinada per la crisi econòmica i pel menysteniment cap a les nostres institucions i la nostra llengua. En aquest escenari, la majoria de catalanes i catalans esperen rigor i respostes a les seves necessitats, ja no n'hi ha prou només amb declaracions superficials. Els propers quatre anys han d’estar regits per la perseverança, el rigor i l’exigència en la tasca diària dels diputats d’Esquerra a Madrid. Cal tenir clar l'objectiu a assolir.
ERC ha estat i ha de continuar sent la veu crítica, social i independentista, hem de continuar cercant la complicitat de molts milers de votants progressistes que no desisteixen de trobar un referent en l’esquerra nacional. No podrem ser lliures com a poble, si no garantim el progrés i el benestar pel conjunt dels Països Catalans. L'alternativa al model actual de retallades a l'estat del benestar ha de ser ERC.
Sé què ha de fer ERC a Madrid en un escenari de majoria del PP, possiblement apuntalada per CiU, ha de ser la veu que defensa els interessos de la majoria social al nostre país. No hem de ser la crossa d’una CiU arrossegada als desitjos del PP. El nostre és un projecte propi que no admet ambigüitats. Si volem recuperar la confiança de la ciutadania ens hem de presentar com una opció creïble en les nostres declaracions i útil en les nostres accions.
Per tot això, em prenc la llibertat de demanar-vos el vot el proper dissabte. En Joan Tardà i jo volem tenir l'oportunitat de donar continuïtat a la feina feta durant aquests anys, precisament ara que comença a donar fruits. L’experiència acumulada i el coneixement de l’activitat parlamentària són actius que ens poden ajudar durant la propera legislatura. Hem de garantir una esquerra catalana a Madrid que no es confongui amb cap altra opció i que no sigui substituïble per cap altra sigla. La nostra proposta passa per defensar la ciutadania des d'una posició sensible a les necessitats socials i els objectius nacionals del nostre país i fer-ho compatible amb la responsabilitat que ens exigeix l'electorat que un cop més confiarà en la històrica marca d'ERC.
El proper dia 17 hem de pensar sobretot en els reptes que tindrem aquesta propera legislatura i, molt especialment en la feina que durant aquests darrers quatre anys ens ha encomanat el nostre partit i que, conjuntament amb el company Francesc Canet, hem dut a terme amb il·lusió, rigor i compromís. En Joan Tardà i jo mateix ens comprometem a defensar Esquerra Republicana de tota la nació, servint al projecte col·lectiu que representa el nostre partit. Com hem fet sempre.
Gràcies per la teva atenció.
Dijous, 15 de setembre, a les vuit de la tarda a l'auditori de la Seu Nacional d'Esquerra (Calàbria, 166) .
Joan Ridao
dilluns, 12 de setembre del 2011
divendres, 9 de setembre del 2011
Informació electoral. Joan Ridao

Divendres 9 de setembre
JOAN RIDAO:
20'30 Acte comarcal Osona (Pare Gallissà, 1 1er 1a - Vic)
Dissabte 10 de setembre
JOAN RIDAO
11'00 Acte comarcal Bages (Plaça Major, 17 – Manresa)
13'00 Passejada per la Festa Barroca de Moià i vermut amb la militància
18'00 Acte comarcal Berguedà (Plaça del Doctor Saló, 4 - Berga)
JOAN TARDA:
12'00 Acte comarcal Baix Llobregat (C/Previsió, 14 de Sant Joan Despí )
Diumenge 11 de setembre
JOAN RIDAO:
10'00 Ofrena floral monument Rafael Casanova a Barcelona.
11'30 Acte oficial commemoratiu Diada Nacional de Catalunya
17'00 Acte dictat i manifestació Diada Nacional
Dilluns 12 de setembre
JOAN RIDAO:
12'00 Roda de premsa. Seu d'ERC al carrer Calàbria, Barcelona.
19'00 Concertació “Per un país de tots, l'escola en català” de Somescola.cat davant l'Ajuntament de Mataró
19'30 Acte comarcal Maresme (c/ Hospital, 9 - Mataró)
JOAN TARDA:
20 h Acte regional País Valencià. (Erudit Orellana, 10 1r - València)
Dimarts 13 de setembre
JOAN RIDAO / JOAN TARDA
12'30 Roda de premsa. Congrés de Diputats, Madrid (Espanya)
19'00 Debat al Congrés de Diputats de la moció sobre les mesures de reconeixement de la identitat i llengua catalana.
Dimecres 14 de setembre
JOAN RIDAO
9'00 Pregunta al President del Govern Espanyol.
20'00 Acte regional a Reus.
JOAN TARDA:
20'00 Acte regional Pirineu - La Seu d'Urgell.
Dijous 15 de setembre
JOAN RIDAO
20'00 Acte Barcelona ciutat. Seu Nacional (Calàbria, 166)
JOAN TARDA
20'00 h Acte comarcal Vallès Oriental. c/ Torres i Bages, 5 2on pis - Granollers.
Divendres 16 de setembre
JOAN RIDAO:
14'00 Dinar comarcal Alt Empordà - Figueres.
20'00 Acte regional Girona - Aula B de la Casa de cultura. (Plaça Hospital 6 - Girona)
JOAN TARDA
19'30 Acte comarcal Vallès Occidental - Seu d'Esquerra Vallès Occidental (C/Latorre, 132 baixos), de Sabadell.
Si vols més informació o col·laborar amb nosaltres, pots adreçar-te al web www.ridao.cat
Informació electoral. Alfred Bosch

El proper 10 de setembre el candidat a cap de llista per la circumscripció de Barcelona Alfred Bosch participarà en una passejada per explicar i reviure els fets dels 1714. Hi anirà acompanyat de l'historiador i candidat a la presidència del partit Oriol Junqueres.
A les nou del vespre a l'Arc del Triomf de Barcelona.

dimecres, 7 de setembre del 2011
Un gag que cal recordar
Units guanyarem!
dilluns, 5 de setembre del 2011
Un èxit
D'aquest procés ja hi ha un clar vencedor: el nostre partit.
Alguns periodistes i opinaires voldran vendre la moto que aquest és un partit dividit, un guirigai en el que no s'ha de confiar. No en feu cas, són els mateixos que, si no fèssim primàries, dirien que en aquest partit no hi ha pluralitat, només mana la directiva i que fem els congressos a la búlgara.
dimecres, 31 d’agost del 2011
35, o 26
Segons estableix la Constitució espanyola, per a que la reforma que han pactat PSOE i PP s'hagi d'aprovar per referèndum, cal que així ho sol·liciti una desena part del Congrés (35 diputats) o una desena part del Senat (26 senadors).
Crec que ERC ha de fer tots els esforços possibles per aconseguir que es realitzi aquest referèndum. Ho hem de fer per dues raons:
1) Com a republicans, com a demòcrates convençuts que som, no podem acceptar que la "llei de lleis" es modifiqui al marge de la voluntat popular.
2) Com a independentistes que som, tenim una oportunitat d'or per a desmarcar-nos d'Espanya. Sabem que PSOE i PP aconseguiran que el SÍ a la reforma guanyi per majoria absoluta a les urnes del conjunt de l'estat, però podem aconseguir que al Principat guanyi el NO.
L'any 1978, amb els condicionants del moment, els catalans van donar un suport majoritari a la Constitució espanyola. Avui, trenta-tres anys més tard, podem corregir aquest error històric i diferenciar-nos dels Països Castellans.
La nit electoral mostrarà un mapa ben significatiu: 14 autonomies que siran que sí i tres (Navarra, País Basc i Principat de Catalunya) que diran que no.
Ara no és el moment de fer numerets a l'hemicicle, com ja ha fet Josep-Anton Duran i Lleida (un bon amic d'Espanya, recordem-ho). Ara és el moment de treballar dur i intentar convèncer els diputats i senadors d'altres partits (inclosos PSC, PSOE i fins i tot el PP) que ens cal el referèndum.
Joan Ridao és un bon orador i un jurista de reconegut prestigi. Ell pot acoseguir convèncer 35 diputats o 26 senadors. Anem per feina!
dijous, 25 d’agost del 2011
El Manifest per la Candidatura Unitària
Estic d'acord amb l'essència del manifest, però hi ha un parell de coses que grinyolen:
1) Les referències a Euskal Herria. Avui en dia tenim moviments d'alliberament nacional molt més exitosos en els quals emmirallar-nos. La baskitis ja hauria d'estar superada.
2) La invitació a CDC i UDC. Tot i que aquestes dues formacions en els seus estatuts defensen, en el seu dia a dia la federació CiU ha demostrat que no és independentista i que no té cap intenció de convocar un referèndum d'autodeterminació. ICV i EUiA defensen l'autodeterminació i tenen alguns independentistes entre la seua militància, però tampoc semblen disposats a convocar el referèndum, si més no a curt termini.
dimecres, 24 d’agost del 2011
Anar a Madrid? Sí a El Prado de visita
dilluns, 22 d’agost del 2011
L'entrevista a Joan Carretero
dimecres, 17 d’agost del 2011
El nostre target

Hem d'aconseguir que ens votin:
A) Els independentistes que encara voten ERC.
B) Els independentistes que ja no voten ERC.
C) Els nous independentistes, que tenen causa però no tenen partit. I són molts.
Alguns potser trobareu a faltar la D, els independentistes de tota la vida que mai han votat ERC. No cal capficar-se gaire: són pocs, són molt diferents (van de l'extrema esquerra d'ENDAVANT fins la dreta xenòfoba d'UNC) i per a ells qualsevol excusa és bona per a no votar-nos.