El #27S (primera part)

Si el Mas fos independentista i valent, hauria proclamat la independència l'endemà del ‪#‎9N‬.
Si el Mas fos independentista i pragmàtic, hauria convocat eleccions constituents l'endemà del #9N. I no li calia cap llista unitària per a guanyar-les, amb l'embranzida de la consulta anava sobrat.

Potser l'Artur Mas és independentista, però el que no és —o no li deixen ser— és valent, ni pragmàtic. Ha perdut temps i embranzida, ha permès que UDC i el Club del Pont Aeri li marquessin l'agenda, ha deixat que una colla de frikis ataquessin obsessivament ERC (agradi o no, l'únic partit que porta trenta anys defensant la independència a les institucions) i ara, amb una visió estratègica nefasta, està plantejant com a conceptes antagònics «independència» i «esquerra» (sí, el mateix President que l'any 2010 pactà i fou investit amb els vots del PP). Malgrat, el PSAN, l'MDT, ERC o la CUP, ens vol fer creure que hem de triar entre una cosa i l'altra.

Artur Mas podria haver estat el President que proclamés la independència, però ja podrà donar les gràcies si no passa a la història com el president que no va saber (voler o poder) assolir la República Catalana.
Ens veiem el ‪#‎27S‬.

El cas de Medinyà

El passat 22 de març els veïns del Moianès votaren, per ampla majoria a tots els municipis, constituir-se com a comarca.
El passat 24 de maig es feren les eleccions municipals.
El passat 4 de juny el Parlament de Catalunya aprovà la creació del municipi de Medinyà, com a desagregació del nucli de Medinyà del municipi de Sant Julià de Ramis.
El proper 26 de juliol els veïns del Lluçanès votaran democràticament si volen o no volen constituir-se en comarca.
El cas de Medinyà ens mostra dos defectes espanyols que encara arrossega la política catalana:

Manca de democràcia.
Estic segur que la gran majoria dels habitants de Medinyà volen ser un municipi independent, però és inadmissible que en un moment en el que el Dret a Decidir marca la política catalana, no s'hagin posat les urnes.
Si els veïns volen i poden (és a dir, generen prou recursos com per a pagar la institució), no hi ha d'haver cap problema en fer un nou municipi. Però el que és democràticament inadmissible és que això no es voti democràticament.

Gestió del temps.
Segons la legislació vigent, i els usos i costums adquirits, tots els municipis de l'estat espanyol s'han de votar el mateix dia i, si no cal resoldre impugnacions davant la JEC, s'han de constituir tots el mateix dia.
Com afecta això els veïns de Medinyà? Doncs que per només onze dies, s'han d'esperar quatre anys per a tindre el seu municipi democràticament escollit, i durant quatre anys hi haurà una gestora que no ha votat el poble.

És curiós perquè, si hi ha impugnacions que arriben a la JEC o el TC, la constitució dels nous consistoris es retarda fins el juliol (és el que li va passar a Barcelona l'any 2011). Fins i tot hi ha precedents, com Garinoain i Lukin (Navarra, any 2011) on es van votar els ajuntament al novembre, ja que a les eleccions de maig no s'hi havia presentat ningú.

Sóc el primer que defensa que cal optimitzar el calendari i fer com els nord-americans, que aprofiten les eleccions presidencials per a renovar el Congrés, un terç del Senat, i centenars de càrrecs i institucions de tota mena (governadors, parlaments dels estats, ajuntaments, xèrifs, fiscals, jutges...) i, de passada, fer alguns referèndums.  Però tan greu era deixar que els veïns de Medinyà votessin democràticament el seu ajuntament el 7 de juny? O el 14 de juny? Al 2019 ja votaran el mateix dia que la resta de catalans, però per una setmana i mitja, és impresentable que no puguin triar qui els ha de governar durant un any i mig.

Tres reflexions breus sobre el #24M

Abans que la xarxa es saturi d'anàlisis i lectures de tota mena sobre els resultats electorals del passat quatre de pradial (vint-i-quatre de maig), us deixo tres breus reflexions:

1) És el votant d'ERC exclusivament independentista?. Exceptuant Sant Jaume de Frontanyà (on només es presentaven el PP i ERC), a la resta de municipis del Principat, ERC competia amb d'altres formacions independentistes. Amb la CUP (i coalicions participades per la CUP), amb SI (i coalicions participades per SI), CiU (amb una CiU clarament independentista, no com la de Barcelona) i formacions locals independents independentistes. En alguns municipis totes les candidatures presentades eren independentistes i signaven el compromís de l'ANC.
Havent-hi oferta independentista de sobres, per què els votants han triat ERC i no una altra opció? Doncs pel que marca la diferència: esquerra, república i honradesa.

2) Càstigs. L'electorat ha castigat la indefinició (nacional) i la corrupció (política). Que s'ho facin mirar PSC, CiU, PP i, fins i tot, PxC. En què s'assemblen ERC, la CUP i C's? Doncs que nacionalment estan ben definits (a bandes oposades) i que no tenen casos de corrupció.

3) Clau local i clau nacional. Quants més habitants té un municipi, més pesa la política nacional sobre la local, però no per això a Barcelona les eleccions municipals no deixen de ser locals, i a Sant Jaume de Frontanyà no deixen de tindre una visió (també) nacional.

Després del Divuit de Brumari i el Quatre de Pradial, ens veiem a les urnes el Cinc de Vendemiari.

Tres urnes pel 27S

No fa ni quaranta-vuit hores que un nou globus sonda ha aparegut al panorama política català i espanyol: la possibilitat de fer coincidir el 27 de setembre del 2015 les eleccions espanyoles amb les catalanes. No seria la primera vegada que unes eleccions autonòmiques es convoquen juntament amb les generals: ja va passar amb les andaluses del 2008, 2004, 2000 i 1996. Les eleccions andaluses del 1994 coincidiren amb les eleccions al Parlament europeu.

Des d'Espanya ho presenten com una manera de desactivar el caràcter plebiscitari i constituent de les eleccions catalanes.  Tot i que ningú concreta com es pot produir aquesta desactivació.

A mi em sembla una bona idea, per quatre raons:

1) Assolir la màxima participació. Ens agradi o no, les eleccions espanyoles són les que obtenen la més alta participació. Cosa lògica: a l'estat espanyol, el poder de debò el té el govern central. I la gent vota preferentment allà on es remenen les cireres.

Fent coincidir les catalanes i espanyoles podem aconseguir el màxim de participació.

2) Desactivar l'argument estrella de l'espanyolisme. Els unionistes afirmen que molta gent no vota a les eleccions al Parlament de Catalunya perquè "no se sent identificat amb la institució". Si coincideixen ambdues convocatòries aquest argument deixarà de ser vàlid.

3) Fer simultàniament eleccions plebiscitàries i constituents. Les eleccions plebiscitàries —o, si ho preferiu, la revàlida del plebiscit del passat 9 de novembre— serien les del Congrés i el Senat, i les constituents —per a fer la DUI, redactar la Constitució de la República Catalana, gestionar el reconeixement internacional i fer les lleis bàsiques del nou estat— serien les eleccions al Parlament de Catalunya.

4) Fer llista única i llistes separades simultàniament. D'acord amb el punt anterior, podria haver llistes unitàries independentistes liderades per persones de la societat civil al Congrés i al Senat, i llistes separades de partits al Parlament de Catalunya. Al cap i a la fi, si triomfen els independentistes, a Espanya només hi hem d'anar a demanar el compte, mentre que al Parlament de Catalunya hi haurà molta feina a fer.

Inconvenients i arguments inconsistents

Hi ha un vell argument pujolista que alguns opinadors convergents ja estan esgrimint: les eleccions catalanes no poden coincidir amb cap altra elecció, per a no ser condicionades. Això podia ser vàlid fa 30 anys, però avui en dia ja no.

I quin seria el gran inconvenient? Doncs que les eleccions les guanyessin els espanyolistes. Però bé, abans de ser independentistes som demòcrates, oi? Si el resultat de les urnes no ens és favorable l'haurem d'acatar, mal que ens pesi.

Bons, dolents i pitjors (cinquè aniversari)

Fa cinc anys esclatava la revolució a Síria. Milers de persones es manifestaven pacíficament contra el govern, i el dictador —que és tan criminal com intel·ligent— decidí reprimir durament els manifestants.

L'oposició no era homogènia ni estava coordinada, així que ràpidament sorgiren les divergències estratègiques i ideològiques. De les manifestacions es passà a les armes. Els grups actuaven dividits, però el règim seguia perdent força, a l'hora que els diferents grups rebels anaven avançant, i un d'ells, de caràcter laic i democràtic, l'Exèrcit Sirià Lliure, anava guanyant terreny i suports internacionals.

El dictador —que és tan intel·ligent com criminal, i que ha estudiat a Occident— sabia el que havia de fer per guanyar la guerra: atacar durament els opositors laics i democràtics (ben vistos per Occident), i deixar que els jihadistes (Al-Qaida primer, l'Estat Islàmic després) guanyessin terreny i esdevinguessin una greu amenaça.

Cinc anys després, Al-Àssad ha guanyat: Occident no intervindrà per a fer caure el seu règim criminal, i no podrà donar suport a uns rebels demòcrates delmats.
Al-Àssad rebrà el suport dels EUA i se'n sortirà: Occident no podrà confiar en la victòria dels bons, així que haurà de pactar amb els dolents per evitar que guanyin els pitjors.

Dedicat als furibundament anti-americans que fa un any i mig deien meravelles d'Al-Àssad i criticaven durament una possible intervenció a Síria per afavorir l'Exèrcit Sirià Lliure.

La Constitució de la República Catalana 3

6) Model d'estat. Quin model d'estat volem? És evident que volem una democràcia, però a partir d'ací, quin model de democràcia volem aplicar? Una monarquia constitucional, com Suècia o Noruega? Una república parlamentària, com Àustria o Alemanya? Una república presidencialista, com la majoria de països llatinoamericans? Un sistema a mig camí entre la república parlamentària i la república presidencialista?

No hi ha cap dinastia que la majoria de catalans consideri pròpia, ni cap persona que pugui ser vista com a rei. Així doncs, descartem la monarquia constitucional.

Al nostre país no som de rendir culte a la personalitat, i a la nostra història recent, els grans líders ho han estat per un breu període de temps i en unes circumstàncies excepcionals (Francesc Macià el 1931, Lluís Companys el 1936...), així que caldria descartar també la república presidencialista.

Així doncs, haurem de triar entre una república parlamentària, o un model a mig camí entre el presidencialisme i el parlamentarisme.

Pel que fa la distribució de competències, no sembla gaire recomanable un estat centralista, així que haurem de triar entre el descentralitzat i el federal. El que també caldrà triar és quins són els nivells administratius, i quin nivell de competència han de tindre. Un, dos, tres nivells administratius?

Hi ha tres variables a considerar, relacionades entre sí: nivells administratius, competències a cada nivell, i nombre d'entitats a cada nivell administratiu. Així doncs, si volem que els municipis tinguin moltes competències, difícilment podrem mantindre els 947 actuals, i haurem de fer amb bastants menys. O, si volem molts nivells administratius, difícilment podran tindre tots moltes competències.

7) Cambres i nomenaments. Quantes cambres legislatives ens caldran? Tret d'algun cas aïllat en els que hi ha tres cambres, la majoria de països tenen una o dues cambres. A nosaltres què ens convé, un sistema bicameral com als EUA i la Índia, o un sistema unicameral com Andorra, Israel o els Països Baixos?
Tenint en compte la població i les dimensions del país, amb una sola cambra legislativa ja n'hi hauria prou.
Un altre tema és qui ha de nomenar els diferents càrrecs institucionals? Si escollim d'una forma democràtica i directa el President de la República, aquest hauria de ser el responsable de nomenar i destituir els membres de l'executiu. Però si optem per un model parlamentari, com Àustria o Alemanya, on es vota democràticament el parlament i aquest nomena un president de la república, qui ha de nomenar (i, si cal, destituir) els alts càrrecs?

Es possible una càmera encarregada dels nomenaments? Una càmera que sigui punt de trobada i coordinació dels diferents poders i que sigui l'encarregada de nomenar (i, si cal, destituir) els alts càrrecs del poder executiu i judicial?

Una altra opció a considerar és que, determinats nomenaments, els faci qui no ha sortit guanyador a les eleccions. Per exemple: qui ha de nomenar el Síndic de Greuges? Si el nomena el President de la República, té el risc de ser poc crític amb l'actuació del govern. Si el nomena el Parlament amb una majoria qualificada corre el risc de quedar el càrrec vacant (o el titular amb el mandat caducat) si no hi ha consens entre les forces polítiques presents al Parlament. Això ja hi hem vist amb el Tribunal Constitucional espanyol. Llavors... Què us semblaria que el Síndic de Greuges fos nomenat per qui ha quedat en segon (o en tercer) lloc a les eleccions presidencials? Al ser nomenat per algú que està a l'oposició, no li déu res al govern, ni a la majoria parlamentària.

 Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 1 i La Constitució de la República Catalana 2

La Constitució de la República Catalana 2

Seguim fent propostes per a la Constitució de la República Catalana.

5) Capitalitat. Quina ha de ser la capital de la República Catalana? La resposta fàcil és dir Barcelona, però caldria tindre en compte una cosa: l'estatut d'autonomia del 1979 no deia res de capital, no en feia cap esment. De Barcelona només en deia, a l'article 30.2 que "El Parlament té la seu a la ciutat de Barcelona, però podrà celebrar reunions en altres indrets de Catalunya en la forma i supòsits que la llei determinarà." Aquesta mobilitat del Parlament era pròpia de les Corts Catalanes (1283-1715), però durant el pujolisme no es va aplicar mai. Les Corts Valencianes, en canvi, sí que han fet ocasionalment plenaris fora del Cap i Casal.

Què una ciutat sigui la capital de l'estat, implica que ha de ser la seu de totes les institucions de l'estat? Hi ha co-capitalitat a democràcies consolidades, com els Països Baixos i la República Sud-Africana, i també hi ha una certa deslocalilització administrativa a estats federals com Alemanya.

Barcelona és una ciutat d'indústria, comerç i turisme, i si no ha prosperat més no és pel fet de no ser capital d'estat, sinó per tindre tot un estat en contra... i això no afecta només a Barcelona, sinó a tot Catalunya.

Des de l'any 2004 (primer tripartit), que la seu central del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació és al carrer del Camp de Mart, a Lleida. Això fa que l'agricultura catalana vagi pitjor? No. Això fa que l'agricultura catalana vagi millor? Tampoc. En tot cas el Departament està (geogràficament) més a prop de la majoria dels seus usuaris més directes (els pagesos), i l'administració pública té un local important a una ciutat on el metre quadrat és més barat que a Barcelona.

Barcelona és una ciutat d'indústria, comerç i turisme, i no li convé convertir-se en una ciutat de funcionaris. No hi ha d'haver cap problema en que el Consell General del Poder Judicial tingui la seu a Manresa, el Ministeri de Cultura a Girona i el Ministeri de Defensa a Tarragona. Tampoc és dolent que un parell de cops l'any el Parlament de la República es reuneixi a ciutats petites d'arreu del territori.

Barcelona no ha de ser com Madrid o Paris, una mena de forat negre que ho engoleix tot. Això fóra perjudicial per a Catalunya i, sobretot, per a Barcelona.
Barcelona només necessita la presidència de la República i els ministeris d'Afers Exteriors i Economia i Hisenda. La resta de ministeris poden estar fora del Cap i Casal.

En tot cas, si algun criteri ha d'haver a l'hora d'ubicar seus oficials fora de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, és que estiguin ben comunicades. Igualada, Girona i Tarragona estan ben comunicades, però Llívia i El Pont de Suert, no,

Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 1 i La Constitució de la República Catalana 3.