Reduïnt regidors

Una de les propostes del govern de Rajoy per a reduir el dèficit públic és reduir en un 30% el nombre de regidors, així com reduir-ne el seu, ajustant-lo a la població i als recursos econòmics del municipis, així com fer-los públics.

D'entrada cal aclarir que els sous dels càrrecs electes són públics, i que qualsevol els pot consultar per internet al BOE, el DOGC o el BOP.

Estic d'acord en que les institucions han de ser autosuficients, com a mínim per a pagar-se els càrrecs (electes i designats) que té.  És raonable que el percentatge del pressupost destinat a pagar els sous dels càrrec no superi un determinat percentatge del pressupost municipal (o comarcal, o provincial, o autonòmic, o estatal). 

Però el que no té ni cap ni peus és voler reduir en un 30% el nombre de regidors. Actualment, amb la llei electoral que s'aplica als municipis, aquests són molt poc representatius i proporcionals. La barrera del 5%, afegida al repartiment segons la fórmula d'Hondt, fa que en molts llocs amb el 40% dels vots ▬o fins i tot menys!▬ molts alcaldes tinguin majoria absoluta (i facin les previsibles alcaldades).
Això no només passa a petites poblacions, també a capitals com Lleida ens trobem que el PSC d'Àngel Ros, amb el 42.0% dels vots té 15 dels 27 regidors de la Paeria, és a dir: el 55.5% dels escons.

Però, quina és l'alternativa?

Un municipi de 900 habitants, amb 700 persones majors d'edat i amb dret a vot és massa gran per a funcionar de manera assembleària (no diguem ja els de 2.000 o 5.000 habitants!), però resulta que és massa petit per a tindre (i mantindre) 25 regidors i ser més representatiu i proporcional. Un bon problema, oi?

El vot ponderat.

Siguem una mica oberts de ment: cal que tots els regidors tinguin veu i vot? Sí, és clar. Cal que el vot de tots els regidors valgui el mateix? I si els representants de cada candidatura tenen un vot que valgui tant com vots ha obtingut la seua candidatura?
Posem per cas un municipi de 900 habitants, on 700 tenen dret a vot. Si la candidatura A obté 210 vots, la B 170 vots, la C 100 vots, la D 85 vots i la E 80 vots, que cada candidatura tingui un regidor i que el seu vot valgui tant com els vots obtinguts. En aquest cas, qualsevol combinació que arribi als 323 vots tindria la majoria absoluta (A+B, A+C+D, B+C+D+E, etc...)
Hi hauria pluralitat, hi hauria representativitat i no caldria tindre un consistori més gran del que ja existeix.
Arribat el cas, això també es podria aplicar a d'altres òrgans de govern. Per exemple: la CCMA. No van reduir el nombre de membres de 12 a 6 per estalviar? Si volien estalviar en sous, podrien haver reduït el sou a la meitat i mantindre els 12, per començar. Però si realment volen pluralitat i representativitat, que cadascun dels representants tingui un vot que valgui tant com diputats han votat la seua candidatura al CCMA. Fàcil, oi?

Al cap i a la fi així es vota en les juntes d'accionistes de les empreses privades: tantes accions tens, tant val el teu vot. I el PP no era el partit que volia ajudar i representar els empresaris?

L'exemple de Twitter

La traducció de Twitter al català ens dóna tres clars exemples dels temps que vivim:

1) Voluntariat en xarxa: milers de persones s'han ofert voluntàries per a fer la traducció, tot treballant en xarxa. Sense cobrar ni un cèntim.

2) Crítiques: algunes fonamentades, d'altres absurdes, però el convenciment que es podria haver fet millor. No sé quan es deixa de ser exigent i es comença a ser torracollons.

3) Espanyols: per què els espanyols no es limiten a passar de nosaltres? Hi ha hagut un allau de reaccions espanyoles sobre el tema, des de la simple incomprensió ("¿es que no lo entendeis en castellano?"), fins la crítica suau ("con la que está cayendo y vosotros perdiendo el tiempo en estas chorradas") i l'odi (cliqueu aquest enllaç).

I el més interessant: a ningú li ha sorprès cap d'aquestes tres reaccions.

Liberalitzar, triar i pagar

Any 1981, es legalitza el divorci: "Ara ens obligaran a divorciar-nos i no podrem seguir casats".
Any 1985, es legalitza l'avortament: "Ara ens obligaran a avortar i no podrem tindre fills en pau".

Any 2012, s'intenta (per quarta vegada) legalitzar la plena llibertat d'horaris comercials: "Ara ens obligaran a obrir vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, i no ens deixaran descansar".

Deixant de banda que la llei espanyola envaeix competències recollides a l'Estatut (en el que en queda), la idea no és del tot dolenta. Malauradament no entra en la concreció necessària: Si obrir més hores pot aportar més beneficis, caldrà que paguin més impostos els que més hores obrin.

Si la llei es fa ben feta, i els impostos es paguen en funció dels metres quadrats de superfície comercial i del total d'hores que l'establiment roman obert al públic, el petit comerç no hauria de patir.
És clar que, tractant-se del PP, tindrem el pitjor del protecconisme amb el pitjor del liberalisme.

Encabronats

De les celebracions per la victòria de la selecció espanyola de futbol a l'Eurocopa 2012 només en faré una observació: per què ací no estan de festa?
Si us fixeu en les imatges de Tenerife, Sevilla o Santander, veureu gent contenta i no veureu incidents violents. A Madrid sí que hi va haver algun aldarull protagonitzat per Ultrassurs, però entre els dos milions de persones que omplien el centre de la capital d'Espanya, una dotzena de violents és poca cosa.
En canvi, a Catalunya, la cosa ha estat diferent. Hi ha hagut poca gent ▬en part per la pluja▬ però la majoria no estaven alegres, sinó rabiosos. Per la poca gent que va eixir als carrers de Catalunya, la quantitat d'aldarulls ha estat molt alta.
Per què aquesta violència? Per què estan tan emprenyats? Potser perquè saben que el matx realment impotant ja el tenen perdut?

Els nous independentistes

Relacionar l'independentisme amb el patriotisme és com lligar l'amor i el matrimoni.

Volem la independència per pur pragmatisme, sense exhaltacions patriòtiques. En tot cas és el nacionalisme espanyol el que ens expulsa del seu projecte d'estat, i ens impulsa a un de propi.

Eurovegas (strike 2)

La construcció d'EuroVegas a l'estat espanyol s'ha convertit en un dels culebrots d'aquesta primavera. Adelson ha demostrat ser un hàbil negociador, fent-se de pregar per totes les parts implicades. Els catalans en canvi hem demostrat que som radicals: o estem totalment a favor i farem el que calgui (discurs de CiU), o hi estem totalment en contra i bramem "EuroVegas ni ací ni enlloc" (discurs d'ICV i els nimbies).
Un servidor, en canvi, és de l'opinió minoritària: "EuroVegas? Doncs segons on i segons com". 

Mentre l'equip d'Adelson acaba de fer miques la margarida dels dubtes, jo us deixaré sis reflexions:

1) No cal que Adelson reclami rebaixar els drets socials dels treballadors: ja ho fan la CEOE i la majoria absoluta del PP. La inoperància dels dos sindicats majoritaris, vells i encarcats, també ajuda.
2) No cal tocar la Llei Antitabac: en una ciutat de clima mediterrani hi ha opcions arquitectòniques que permeten habilitar espais oberts (on es pot fumar) sense que la gent passi fred, ni es mulli els quatre dies que plou.
3) Casinos, hotels i centres de convencions no són fàbriques de satèl·lits artificials, centrals nuclears o sincrotrons d'acceleradors de partícules: no és tecnologia punta, no cal que vingui ningú de fora a ensenyar-nos com es fa, ens ho podem fer nosaltres solets.
4) No cal tocar els espais verds de la Regió Metropolitana: entre les fàbriques abandonades (en alguns casos, polígons industrials fantasmes) i les urbanitzacions fracassades (milers d'hectàres empantanegades) tenim espai de sobres.
5) La Regió Metropolitana té molts llocs dignes de ser visitats i coneguts. A part de l'aeroport d'El Prat, Sitges, i la Barcelona turística, els forasters poden visitar més coses. Casinos i centres de convencions poden ser un bon atractiu per a conèixer d'altres llocs.
6) L'accent local. Un casino a casa nostra, a part de tindre ruleta, poker i d'altres jocs internacionals, també pot oferir un bon grapat de jocs del nostre país: la botifarra, el truc, el bac-rebac i Sant Vicent, el copo, el sarangollo, el guinyot...  Recordeu: per a ser universal no cal deixar de ser local. Més aviat el contrari.

No tinc ni idea d'on s'ubicarà EuroVegas, ni si prosperaran les propostes alternatives, en tot cas no oblidem que ens vam quedar sense EuroDisney, i que això ens va permetre tirar endavant una cosa que ha anat millor, Port Aventura, i una altra que, si no fos per la mala gestió, també podria haver donat la campanada: Terra Mítica.


Marina d'Or:

 

Fiscal és social

El diputat Joan Josep Nuet i Pujals ha estat escollit nou Coordinador General d' Esquerra Unida i Alternativa, en substitució de Jordi Miralles i Conte. En el seu discurs de presa de possessió el diputat Nuet va avisar CiU, i a la resta de formacions polítiques catalanes, que no donaran suport a un Pacte Fiscal si no va lligat a un Pacte Social.
Fa uns quants anys que molts polítics i intel·lectuals d'esquerres consideren que allò que és econòmic és contrari a allò que és social. Com si l'economia  no fos un reflex de la societat, com si l'estudi de l'economia no fos una manera d'estudiar i entendre un grup humà. No es pot entendre la Física sense saber Matemàtiques, ni es pot aprendre Biologia sense una bona base de Química, i no es pot entendre una societat sense conèixer bé la seva economia.
Hi ha el Fòrum Econòmic a Davos (pro-capitalista) i el seu contrari és Fòrum Social a Porto Alegre (d'esquerres), com si la paraula "econòmic" no fos d'esquerres, com si no hi hagués un model econòmic d'esquerres.
I sí, hi ha un model econòmic d'esquerres, hi ha un model fiscal d'esquerres. La fiscalitat també és d'esquerres. És més: sense fiscalitat, sense impostos, no es poden recaptar els diners que ens calen per a tirar endavant això que anomenem Estat del Benestar.

Això que anomenàvem Concert Econòmic i que ara s'està quedant en Pacte Fiscal no és cap objectiu, és només un mitjà. És un mitjà per a recaptar els impostos que nosaltres vulguem, quan, com i a qui nosaltres vulguem. 
Amb el Concert Econòmic un govern d'esquerres podrà dur a terme polítiques d'esquerres, i un govern de dretes podrà dur a terme polítiques de dretes.
Oi que no acceptarien que CiU donés suport al Concert Econòmic només si es fa per aplicar polítiques de dretes? Doncs el mateix li podem dir a  EUiA.
I fer polítiques d'esquerres amb el Concert Econòmic és molt fàcil: n'hi ha prou amb guanyar les eleccions i formar govern. Els catalans ja hem donat majories d'esquerres que han format governs d'esquerres, el 2003 i el 2006.  Els catalans també hem donat majories d'esquerres que no  han estat capaces de formar govern, el 1980. I també hem votat majories d'esquerres que no han pogut formar govern perquè, a causa de la seva divisió, no s'han traduït en majories parlamentàries d'esquerres, com ja ens va passar el 1999.