Lliçons tuaregs

Una setmana després de la conferència de l'MNLA a Barcelona, i gairebé un mes després de la proclamació de la República d'Azawad, podem extreure algunes lliçons:

1) Simpatia. Hi ha causes que generen més simpaties que d'altres: tant li fa si parlem de fauna (l'ós panda vs els rèptils de les Galàpagos),  o de pobles. Els tibetans desperten simpaties arreu del Món, els txetxens recels. El govern xinès pot massacrar civils al Turkestan Oriental (regió autònoma del Xinjiang) amb la total indiferència d'Occident; en canvi el mateix règim ha de ser molt curós i discret a l'hora de reprimir els tibetans.
Tot i que la literatura, el cinema i el ral·li París-Dakar han fet dels tuaregs un poble conegut, no hi ha cap corrent de simpatia envers la seua causa. I no pas perquè els governs de Mali, Níger o Mauritània siguin especialment simpàtics.

2) Comunicació. Per a defensar els pobles del Darfur del genocidi que estaven patint per part de l'exèrcit sudanès (i dels paramilitars propers a Omar Al-Baixir) van portar l'actor George Clooney a visitar un camp de refugiats. I en només dos anys, molts nord-americans ja són capaços de situar el Darfur en un mapa i de solidaritzar-se amb el patiment d'aquest país.

3) Geografia. Azawad és més que un inmens desert. Azawad té gran quantitat de recursos naturals (inclosos grans llacs subterranis) i està en una zona on es refugien els integristes d'AQMI.
Sudan del Sud ha estat capaç de pactar la seua independència a canvi d'un bon preu pels hidrocarburs, el compromís de no tocar ni una gota de l'aigua del Nil i deixar la detenció d'Omar Al-Baixar en mans del TPI (o dels propis àrabs sudanesos). 

No tinc la solució als problemes del poble Tuareg, però sí que tinc clar que els catalans ens hem de treballar la comunicació internacional, hem de vendre una bona imatge que generi corrents de simpatia, i assegurar a la resta d'Europa, i de la Mediterrània, que no som cap amenaça.

L'MNLA a Catalunya

Mossa Ag Attaher, portaveu a Europa del Moviment Nacional d'Allibera​ment de l'Azawad (MNLA) ens explicarà la lluita dels tuaregs pel seu alliberament i descriurà pas a pas els diversos processos que s'han anat desenvolupant d'ençà l'any 1958, així com la repressió que ha patit el poble tuareg durant més de 50 anys de lluita fins la proclamació de la independència el passat 6 d'abril, on Azawad esdevenia el 56è estat africà i el primer Estat Amazic, després de cinc segles de dominació àrab i europea.
Azawad és un país poc poblat, ric en les matèries primeres i un element clau en la seguretat de l’Àfrica del Nord i de la conca mediterrània.

Quan? Avui dimecres 18 d'abril, a les 8 del vespre.
On? A la Fundació Ferrer i Guàrdia, carrer d'Avinyó, 44 1er pis, 08002 - Barcelona. (L3 Liceu, L4 Jaume I)

Més informació: Casa Amaziga de Catalunya.

Agafa els calers i fuig del tron

S'ha dit i escrit molt sobre l'afer del Rei a Botswana. Sobre aquest particular només diré dues coses:

1) El temps passa. Si això hagués passat el 1992, en plena febrada olímpica i espanyolista, quina hauria estat l'opinió majoritària? Probablement: Ole tus cojones.

2) Fer calaix i pensar en el néts. El Rei Joan Carles va néixer a l'exili, a Roma. I son pare, Joan de Borbó, als divuit anys ja es va haver d'exiliar. Un exili daurat, sense passar cap penúria, tot sigui dit. Però cal recordar que cap dels dos havia fet res de dolent per a ser expulsats del país, només ser fill i nét del rei Alfons XIII. Alfons XIII fou un rei desastrós i còmplice de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, recordem-ho, tot i que durant molts anys fou un rei molt popular (campechano i tot).
En tot cas la lliçó està clara: agafa els calers i estalvia, que mai saps quan hauràs de fugir corrent.

El que ha fet el Rei no és justificable, però tenint en compte els antecedents familiars, era previsible.

Canadà 1995

L'any 1995, la província francòfona del Quebec exercí el seu dret a decidir mitjançant un referèndum d'autodeterminació. D'entre les moltes iniciatives que es dugueren a terme per a que guanyara el NO a la independència, en destacaria la de la companyia telefònica Bell Canada, que va oferir trucades gratuïtes al Quebec, per a que gent de totes les altres províncies (anglòfones) poguessin mostrar el seu amor als quebequesos i fer que aquests rebutgessin la independència.

Algun efecte tindria aquesta iniciativa ja que, tot i que les enquestes donaven la victòria al SÍ, al final, i per poquíssims vots, guanyà el NO. Val a dir que al Canadà s'estudia francès a les escoles, i que el 1995 els telèfons mòbils eren un producte de luxe reservat a una minoria (és a dir, les trucades eren de fix a fix i només calia marcar el prefix provincial).



Algú s'imagina ací una situació semblant?
Costa. Primerament, i considerant el caràcter escanyapobres de les companyies de telecomunicacions que operen a l'estat espanyol, costa d'imaginar que ofereixin res de franc. En segon lloc cal tindre en compte que hi ha més telèfons mòbils que no pas fixos, i que no seria tan fàcil com marcar un prefix. En tot cas, i mitjançant la tecnologia GSM es podrien localitzar els mòbils que es trobessin a Catalunya. I en tercer lloc cal recordar que els espanyols són rabiosament monolingües. Sort que els catalans parlem idiomes. Malament, però en parlem més d'un, i més dos.

De tota manera, i si ho fessin?
Bé, ja ens podem imaginar que la majoria de trucades no serien per a mostrar-nos amor, però tampoc crec que totes les telefonades estiguessin plenes d'insults i amenaces. Crec que n'hi hauria de curioses i d'interessants. Per exemple:

— Pacooo, que soy Andrés! Andrés, tu primo Andrés, de Jaén... si desde el entierro de la tia Luisa que no nos vemos... si, seis años y medio hace ya... y como la llamada es gratis, digo pues voy a llamar a mi primo Paco, a ver que se cuenta... como está tu señora?... Que tu señora està regular? Que le pasa, que està pachucha?... Ah, que las hay de mejores, claro...

— Oiga, ¿es Berga? Yo hice la mili en Berga en el 88... recuerdo que había un local muy acogedor llamado La Cova, y ahora que me he divorciado en pensado en... ¿Como? ¿Que cerraron el cuartel y ahora el club-whiskeria se ha convertido en una mezquita? Joder, que vueltas da la vida y que viejo me siento!

— Hola, ¿eres Laia? Soy Rafael, nos conocimos en el Sònar... que quien me ha dado tu teléfono? un amigo comun del Facebook... bueno, pués que me caiste muy bién, y no sé, creo que entre tu y yo hay química y que podríamos quedar y... Como!? Que estás casada y tienes cuatro hijos? ¿tan joven? Bueno, siempre puedes echar una canita al aire... Y eres lesbiana!? Bueno, a mi también me gustan las mujeres, y tengo un pene tan pequeño que ni lo vas a notar... Laia, Laia? Laia, sigues ahí?

Val a dir que, en justa reciprocitat, també els catalans hauríem de tindre dret a fer trucades gratuïtes als espanyols.

— Escolti vostè, pel que fa referència a Jorge Javier Vázquez, Jordi González, Susanna Griso i tota la resta, NO ADMETEM DEVOLUCIONS! Que li facin profit i passi-ho bé.

El descrèdit de la política 1

Sabeu que tenen en comú ERC, el PSC, C's i l'MDT? Doncs que, a dia d'avui, totes quatre organitzacions polítiques tenen més ex-militants que no pas militants.

No són només els tòpics falsos i injustos, no són només els casos de corrupció, no són només els casos de malbaratament i nepotisme... també hi ha l'experiència personal de milers de persones que amb les millors intencions i plens d'il·lusions es van afiliar a un partit polític, i en van fugir dient pestes.

Els perills de la via amistosa

El nostre diputat a Madrid, Alfred Bosch, afirma que va a la Villa y Corte a demanar el divorci amistós. Segurament la ruptura amb Espanya no portarà una guerra —a Europa això ja no es porta— però en cap cas crec que la cosa sigui amistosa. Però, i si tinguéssim una independència pactada i amistosa, realment ens aniria millor?
Eus ací alguns dels problemes que ens pot portar la ruptura amistosa:

1) Deute extern, el que hem de pagar: Si Catalunya s'independentiza amistosament d'Espanya, haurà d'assumir una part del deute extern espanyol. A part del deute que ja acumula la Generalitat i el conjunt d'administracions públiques catalanes, haurem d'afegir-hi la cinquena part (aproximadament) del que Espanya déu. Estrenaríem l'estat propi amb números vermells!

2) Deute extern, el que ens han de pagar: Si Catalunya s'independentiza amistosament d'Espanya, podrà reclamar la cinquena part (aproximadament) del que li deuen a Espanya. Això estaria molt bé si no fos perquè hi ha països deutors que no poden pagar, i d'altres que no volen pagar. N'hi ha que volen i poden, i ja estan pagant, però el meu dubte és: ens pagaran a nosaltres la part que ens toca del que li deuen a Espanya?
Per aquests països la cosa és ben fàcil: amb no reconèixer l'estat català ja s'estalvien les factures. I no sé si el Dret Internacional contemplaria un cas com aquest.
En un cas com el nostre, el que ens tocaria fer és anar condonant la part que ens toqui del deute espanyol a canvi de reconeixement internacional. Una mica trist, oi?



3) Forces armades: En cas de ruptura amistosa, una part proporcional del parc mòbil de les forces armades espanyoles (tancs, vaixells, avions, submarins...) hauria de ser per nosaltres. El problema és que a Catalunya fa molts anys que escassegen les vocacions militars. Sense gent amb vocació militar i amb molt poc personal capacitat per a fer-ne el manteniment, què en faríem d'aquestes andròmines? Si la ruptura és amistosa no hi hauria perill de guerra, així que no tindria cap sentit instaurar el servei militar obligatori. Tampoc em sembla segur ni seriós encomanar la defensa a mercenaris estrangers.
Ens trobaríem que, el més pràctic, fóra vendre aquest arsenal. Però, a qui? Els països que ens pagarien un bon preu no són pas democràcies, i els països democràtics ja tenen el seu stock i els seus proveïdors.

4) Representacions diplomàtiques: En cas de ruptura amistosa, una part proporcional de les seus diplomàtiques espanyoles haurien de ser per a nosaltres. Però ací ens trobem amb més problemes:
Els diplomàtics de carrera: aquesta gent, com el català Jorge Moragas, li són fidels a Espanya. És cert que tenim molta gent amb màsters i doctorats en Dret Internacional, i molta gent que sap idiomes i té ganes de viatjar i representar internacionalment l'estat català, però ens caldria fer alguna mena de cos diplomàtic propi. I ara mateix, el govern d'Artur Mas està fent just el contrari.
Els edificis: ens podem quedar amb els consolats i ambaixades que vulguem? Bé, primer caldria que el país en qüestió ens reconegués. I no sé si a tot arreu tindrien el mateix interés.



El que us dic, no vull un conflicte armat, i no crec que tinguem un conflicte armat, però una ruptura amistosa tampoc és la solució perfecta.

Burkha pasqual

Curiosament, aquests dies de Setmana Santa, els partidaris de prohibir el burkha callen.