Tres reflexions breus sobre el #24M

Abans que la xarxa es saturi d'anàlisis i lectures de tota mena sobre els resultats electorals del passat quatre de pradial (vint-i-quatre de maig), us deixo tres breus reflexions:

1) És el votant d'ERC exclusivament independentista?. Exceptuant Sant Jaume de Frontanyà (on només es presentaven el PP i ERC), a la resta de municipis del Principat, ERC competia amb d'altres formacions independentistes. Amb la CUP (i coalicions participades per la CUP), amb SI (i coalicions participades per SI), CiU (amb una CiU clarament independentista, no com la de Barcelona) i formacions locals independents independentistes. En alguns municipis totes les candidatures presentades eren independentistes i signaven el compromís de l'ANC.
Havent-hi oferta independentista de sobres, per què els votants han triat ERC i no una altra opció? Doncs pel que marca la diferència: esquerra, república i honradesa.

2) Càstigs. L'electorat ha castigat la indefinició (nacional) i la corrupció (política). Que s'ho facin mirar PSC, CiU, PP i, fins i tot, PxC. En què s'assemblen ERC, la CUP i C's? Doncs que nacionalment estan ben definits (a bandes oposades) i que no tenen casos de corrupció.

3) Clau local i clau nacional. Quants més habitants té un municipi, més pesa la política nacional sobre la local, però no per això a Barcelona les eleccions municipals no deixen de ser locals, i a Sant Jaume de Frontanyà no deixen de tindre una visió (també) nacional.

Després del Divuit de Brumari i el Quatre de Pradial, ens veiem a les urnes el Cinc de Vendemiari.

Tres urnes pel 27S

No fa ni quaranta-vuit hores que un nou globus sonda ha aparegut al panorama política català i espanyol: la possibilitat de fer coincidir el 27 de setembre del 2015 les eleccions espanyoles amb les catalanes. No seria la primera vegada que unes eleccions autonòmiques es convoquen juntament amb les generals: ja va passar amb les andaluses del 2008, 2004, 2000 i 1996. Les eleccions andaluses del 1994 coincidiren amb les eleccions al Parlament europeu.

Des d'Espanya ho presenten com una manera de desactivar el caràcter plebiscitari i constituent de les eleccions catalanes.  Tot i que ningú concreta com es pot produir aquesta desactivació.

A mi em sembla una bona idea, per quatre raons:

1) Assolir la màxima participació. Ens agradi o no, les eleccions espanyoles són les que obtenen la més alta participació. Cosa lògica: a l'estat espanyol, el poder de debò el té el govern central. I la gent vota preferentment allà on es remenen les cireres.

Fent coincidir les catalanes i espanyoles podem aconseguir el màxim de participació.

2) Desactivar l'argument estrella de l'espanyolisme. Els unionistes afirmen que molta gent no vota a les eleccions al Parlament de Catalunya perquè "no se sent identificat amb la institució". Si coincideixen ambdues convocatòries aquest argument deixarà de ser vàlid.

3) Fer simultàniament eleccions plebiscitàries i constituents. Les eleccions plebiscitàries —o, si ho preferiu, la revàlida del plebiscit del passat 9 de novembre— serien les del Congrés i el Senat, i les constituents —per a fer la DUI, redactar la Constitució de la República Catalana, gestionar el reconeixement internacional i fer les lleis bàsiques del nou estat— serien les eleccions al Parlament de Catalunya.

4) Fer llista única i llistes separades simultàniament. D'acord amb el punt anterior, podria haver llistes unitàries independentistes liderades per persones de la societat civil al Congrés i al Senat, i llistes separades de partits al Parlament de Catalunya. Al cap i a la fi, si triomfen els independentistes, a Espanya només hi hem d'anar a demanar el compte, mentre que al Parlament de Catalunya hi haurà molta feina a fer.

Inconvenients i arguments inconsistents

Hi ha un vell argument pujolista que alguns opinadors convergents ja estan esgrimint: les eleccions catalanes no poden coincidir amb cap altra elecció, per a no ser condicionades. Això podia ser vàlid fa 30 anys, però avui en dia ja no.

I quin seria el gran inconvenient? Doncs que les eleccions les guanyessin els espanyolistes. Però bé, abans de ser independentistes som demòcrates, oi? Si el resultat de les urnes no ens és favorable l'haurem d'acatar, mal que ens pesi.

Bons, dolents i pitjors (cinquè aniversari)

Fa cinc anys esclatava la revolució a Síria. Milers de persones es manifestaven pacíficament contra el govern, i el dictador —que és tan criminal com intel·ligent— decidí reprimir durament els manifestants.

L'oposició no era homogènia ni estava coordinada, així que ràpidament sorgiren les divergències estratègiques i ideològiques. De les manifestacions es passà a les armes. Els grups actuaven dividits, però el règim seguia perdent força, a l'hora que els diferents grups rebels anaven avançant, i un d'ells, de caràcter laic i democràtic, l'Exèrcit Sirià Lliure, anava guanyant terreny i suports internacionals.

El dictador —que és tan intel·ligent com criminal, i que ha estudiat a Occident— sabia el que havia de fer per guanyar la guerra: atacar durament els opositors laics i democràtics (ben vistos per Occident), i deixar que els jihadistes (Al-Qaida primer, l'Estat Islàmic després) guanyessin terreny i esdevinguessin una greu amenaça.

Cinc anys després, Al-Àssad ha guanyat: Occident no intervindrà per a fer caure el seu règim criminal, i no podrà donar suport a uns rebels demòcrates delmats.
Al-Àssad rebrà el suport dels EUA i se'n sortirà: Occident no podrà confiar en la victòria dels bons, així que haurà de pactar amb els dolents per evitar que guanyin els pitjors.

Dedicat als furibundament anti-americans que fa un any i mig deien meravelles d'Al-Àssad i criticaven durament una possible intervenció a Síria per afavorir l'Exèrcit Sirià Lliure.

La Constitució de la República Catalana 3

6) Model d'estat. Quin model d'estat volem? És evident que volem una democràcia, però a partir d'ací, quin model de democràcia volem aplicar? Una monarquia constitucional, com Suècia o Noruega? Una república parlamentària, com Àustria o Alemanya? Una república presidencialista, com la majoria de països llatinoamericans? Un sistema a mig camí entre la república parlamentària i la república presidencialista?

No hi ha cap dinastia que la majoria de catalans consideri pròpia, ni cap persona que pugui ser vista com a rei. Així doncs, descartem la monarquia constitucional.

Al nostre país no som de rendir culte a la personalitat, i a la nostra història recent, els grans líders ho han estat per un breu període de temps i en unes circumstàncies excepcionals (Francesc Macià el 1931, Lluís Companys el 1936...), així que caldria descartar també la república presidencialista.

Així doncs, haurem de triar entre una república parlamentària, o un model a mig camí entre el presidencialisme i el parlamentarisme.

Pel que fa la distribució de competències, no sembla gaire recomanable un estat centralista, així que haurem de triar entre el descentralitzat i el federal. El que també caldrà triar és quins són els nivells administratius, i quin nivell de competència han de tindre. Un, dos, tres nivells administratius?

Hi ha tres variables a considerar, relacionades entre sí: nivells administratius, competències a cada nivell, i nombre d'entitats a cada nivell administratiu. Així doncs, si volem que els municipis tinguin moltes competències, difícilment podrem mantindre els 947 actuals, i haurem de fer amb bastants menys. O, si volem molts nivells administratius, difícilment podran tindre tots moltes competències.

7) Cambres i nomenaments. Quantes cambres legislatives ens caldran? Tret d'algun cas aïllat en els que hi ha tres cambres, la majoria de països tenen una o dues cambres. A nosaltres què ens convé, un sistema bicameral com als EUA i la Índia, o un sistema unicameral com Andorra, Israel o els Països Baixos?
Tenint en compte la població i les dimensions del país, amb una sola cambra legislativa ja n'hi hauria prou.
Un altre tema és qui ha de nomenar els diferents càrrecs institucionals? Si escollim d'una forma democràtica i directa el President de la República, aquest hauria de ser el responsable de nomenar i destituir els membres de l'executiu. Però si optem per un model parlamentari, com Àustria o Alemanya, on es vota democràticament el parlament i aquest nomena un president de la república, qui ha de nomenar (i, si cal, destituir) els alts càrrecs?

Es possible una càmera encarregada dels nomenaments? Una càmera que sigui punt de trobada i coordinació dels diferents poders i que sigui l'encarregada de nomenar (i, si cal, destituir) els alts càrrecs del poder executiu i judicial?

Una altra opció a considerar és que, determinats nomenaments, els faci qui no ha sortit guanyador a les eleccions. Per exemple: qui ha de nomenar el Síndic de Greuges? Si el nomena el President de la República, té el risc de ser poc crític amb l'actuació del govern. Si el nomena el Parlament amb una majoria qualificada corre el risc de quedar el càrrec vacant (o el titular amb el mandat caducat) si no hi ha consens entre les forces polítiques presents al Parlament. Això ja hi hem vist amb el Tribunal Constitucional espanyol. Llavors... Què us semblaria que el Síndic de Greuges fos nomenat per qui ha quedat en segon (o en tercer) lloc a les eleccions presidencials? Al ser nomenat per algú que està a l'oposició, no li déu res al govern, ni a la majoria parlamentària.

 Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 1 i La Constitució de la República Catalana 2

La Constitució de la República Catalana 2

Seguim fent propostes per a la Constitució de la República Catalana.

5) Capitalitat. Quina ha de ser la capital de la República Catalana? La resposta fàcil és dir Barcelona, però caldria tindre en compte una cosa: l'estatut d'autonomia del 1979 no deia res de capital, no en feia cap esment. De Barcelona només en deia, a l'article 30.2 que "El Parlament té la seu a la ciutat de Barcelona, però podrà celebrar reunions en altres indrets de Catalunya en la forma i supòsits que la llei determinarà." Aquesta mobilitat del Parlament era pròpia de les Corts Catalanes (1283-1715), però durant el pujolisme no es va aplicar mai. Les Corts Valencianes, en canvi, sí que han fet ocasionalment plenaris fora del Cap i Casal.

Què una ciutat sigui la capital de l'estat, implica que ha de ser la seu de totes les institucions de l'estat? Hi ha co-capitalitat a democràcies consolidades, com els Països Baixos i la República Sud-Africana, i també hi ha una certa deslocalilització administrativa a estats federals com Alemanya.

Barcelona és una ciutat d'indústria, comerç i turisme, i si no ha prosperat més no és pel fet de no ser capital d'estat, sinó per tindre tot un estat en contra... i això no afecta només a Barcelona, sinó a tot Catalunya.

Des de l'any 2004 (primer tripartit), que la seu central del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació és al carrer del Camp de Mart, a Lleida. Això fa que l'agricultura catalana vagi pitjor? No. Això fa que l'agricultura catalana vagi millor? Tampoc. En tot cas el Departament està (geogràficament) més a prop de la majoria dels seus usuaris més directes (els pagesos), i l'administració pública té un local important a una ciutat on el metre quadrat és més barat que a Barcelona.

Barcelona és una ciutat d'indústria, comerç i turisme, i no li convé convertir-se en una ciutat de funcionaris. No hi ha d'haver cap problema en que el Consell General del Poder Judicial tingui la seu a Manresa, el Ministeri de Cultura a Girona i el Ministeri de Defensa a Tarragona. Tampoc és dolent que un parell de cops l'any el Parlament de la República es reuneixi a ciutats petites d'arreu del territori.

Barcelona no ha de ser com Madrid o Paris, una mena de forat negre que ho engoleix tot. Això fóra perjudicial per a Catalunya i, sobretot, per a Barcelona.
Barcelona només necessita la presidència de la República i els ministeris d'Afers Exteriors i Economia i Hisenda. La resta de ministeris poden estar fora del Cap i Casal.

En tot cas, si algun criteri ha d'haver a l'hora d'ubicar seus oficials fora de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, és que estiguin ben comunicades. Igualada, Girona i Tarragona estan ben comunicades, però Llívia i El Pont de Suert, no,

Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 1 i La Constitució de la República Catalana 3.

La Constitució de la República Catalana 1

Una de les característiques del procés català és que va de baix a dalt, i que els dirigents del país (els polítics, i els altres) no el lideren, sinó que s'hi adapten.
Que un grup de juristes hagin decidit pel seu compte —sense encàrrec ni suport de cap institució oficial— redactar una proposta de Constitució de la República Catalana n'és la prova. Un servidor no és jurista, però sí que serà ciutadà d'aquest nou estat, així que humilment faig algunes propostes sobre el tema.

1) Constitució lleugera. Proposo una constitució amb pocs articles. La constitució espanyola consta de 169 articles, 4 disposicions addicionals, 9 de transitòries, una de derogatòria i una de final. Similar a l'actual constitució helvètica (de l'any 1999), que consta de 197 articles, i a la constitució andorrana (de l'any 1993) amb 107 articles, dues disposicions addicionals, tres de transitòries, una de derogatòria i una de final;  però contrasta amb la constitució dels EUA (7 articles i 27 afegits o esmenes). I també contrasta amb la constitució de Bolívia, que té 411 articles i 10 disposicions transitòries, una de derogatòria i una de final.
Quants articles hauria de tindre la Constitució de la República Catalana? Crec que amb 100 ja n'hi ha prou, més una disposició addicional sobre el futur polític d'Aran (tot i ser un territori occità forma part de la comunitat autònoma de Catalunya) i una de derogatòria (per a liquidar els comptes amb el Regne d'Espanya).

2) Fàcil de reformar. En 36 anys que té, la constitució espanyola ha estat reformada en dues ocasions l'any 1992, que es va reformar l'article 13.2 i l'any 2011, que es va reformar l'article 135. Això és molt o poc? La constitució federal alemanya del 1949 ha estat reformada en 55 ocasions. La societat canvia, i les institucions i els texts legals han de ser capaços d'adaptar-se als canvis.

Sembla que hi ha una relació entre el nombre d'articles d'una constitució i la necessitat de ser reformada: quants menys articles té, més genèrica és i més fàcilment aguanta el pas del temps; per contra, quants més articles té una constitució, més concreta els detalls i, amb el pas del temps, més necessita ser reformada. Probablement per això la constitució espanyola dóna tants problemes: té molts articles i, en el seu redactat, és difícil de ser reformada.

3) Drets i deures. Té sentit que una constitució parli de drets que no es compleixen i deures que són difícils de ser complir? En el cas de la constitució espanyola, té sentit un article 47 que parla del dret a l'habitatge quan cap llei, ni cap decret, ni cap sentència recullen aquest dret?
Té sentit un article 3.1 que diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer la llengua castellana? Com es fa efectiu el compliment d'aquest deure, amb un examen? Qui no conegui prou bé la llengua castellana, quin càstig ha de rebre?

4) Frens i contrapesos. La separació de poders teoritzada per Montesquieu sembla difícil d'aplicar, en canvi, el model anglosaxó de checks & balances (frens i contrapesos) sembla més efectiu. I ja posats, quants poder públics hi ha? Montesquieu n'esmentava tres, però algunes constitucions de l'antic bloc comunista parlaven d'un quart poder socio-econòmic, i actualment moltes constitucions llatinoamericanes parlen d'un quart poder electoral.
En qualsevol cas, els poder públics, en últim terme, han de ser escollits d'una forma democràtica i directa. I si no fixem-nos en el cas espanyol: es vota democràticament el legislatiu, el legislatiu nomena l'executiu, i l'executiu la cúpula del judicial. I a cada pas, a cada elecció indirecta, es perd eficàcia i democràcia.

Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 2 i La Constitució de la República Catalana 3.

El problema el tenen ells

Quina és la força electoral de l'espanyolisme a Catalunya?

L'any 2011, els partits espanyolistes obtingueren un total de 815.970 vots: 716.371 pel PP, 59.949 per la PxC i 39.650 per la UPyD. A aquestes eleccions Ciutadans no es va presentar.
L'any 2012, els partits espanyolistes obtingueren un total de 820.816 vots: 471.197 pel PP, 274.925 per Ciutadans, 60.142 per la PxC i 14.552 de la UPyD.
L'any 2014, els partits espanyolistes obtingueren una suma de 454.488 vots. 246.698 pel PP, 157.948 per a Ciutadans, 32.686 per la UPyD i 7.854 per a VOX,  també 1.992 per a Falange Española de las JONS, 1.833 per Impulso Social (AES), 1.582 La España En Marcha, 1.549 per a Foro Ciudadano (Álvarez-Cascos), 1.321 per a Democracia Nacional i 1.025 pel MSR.

En el procés participatiu del passat 9 de novembre (i les dues setmanes posteriors), el SÍ+SÍ obtingué 1.897.274 vots. Aquest resultat supera els 1.781.460 vots que sumaren CiU, ERC, CUP i SI el novembre del 2012.

Encara que els espanyolistes anessin units i doblessin els seus vots totals, encara els faltarien més de dos-cents mil vots per a igualar els vots independentistes dipositats el passat 9 de maig.

Nosaltres anem sobrats, els que són pocs i dividits són ells.