Les estadístiques obrien l'any 2012 dient que les autonomies amb més atur i menys creixement econòmic eren Andalusia (PSOE), Castella-La Manxa (PP, després d'anys de PSOE) i Extremadura (PP, després d'anys de PSOE). Les autonomies amb menys atur i més creixement econòmic són Euskadi (PSOE, amb el suport del PP, després de molts anys de PNV) i Navarra (UPN i PP, tot i que el PSOE hi va manar durant molts anys).
Així doncs arriben a la següent conclusió: la prosperitat d'una comunitat autònoma no depèn tant del color del partit que governa, sinó del concert econòmic.
A ERC això fa molts anys que ho sabem. Per sort, CiU i PSC comencen a adonar-se'n.
divendres, 23 de març del 2012
dimecres, 21 de març del 2012
Bernat Pellissa
M'agrada compartir carnet de partit amb Bernat Pellissa, alcalde de Rasquera (la Ribera d'Ebre):
― Algú que sap que la Llibertat i la prosperitat van estretament lligades, que l'una no rutlla sense l'altra, i no existeix l'altra sense l'una. Un liberal-radical d'esquerres, com jo.
― Algú que és un demòcrata i sap que les decisions importants s'han de sotmetre a consulta popular, perquè el Poble Sobirà també n'ha de ser responsable. Un demòcrata radical d'esquerres, com jo.
En alguns països d'això en diuen un radical de gauche, en d'altres radical-socialiste, en algun radicale di sinistra i en d'altres libertarian left. Ací en diríem un militant d'ERC.
I per raons de sostenibilitat ambiental i creixement econòmic, està en contra del cementiri nuclear.
diumenge, 18 de març del 2012
La Llei de Consultes Populars, 1
La Llei de Consultes Populars no hauria d'aprovar-se en consulta popular?
dissabte, 17 de març del 2012
Entrevista a Elisenda Paluzie
Si Catalunya hagués tingut un concert econòmic com el del País Basc el dèficit fiscal hauria oscil·lat entre l'1% i el 3% i no seria del 8% com ara, explica la degana de la Facultat d'Economia de la UB, Elisenda Paluzie. En aquesta entrevista, Paluzie veu en les dades (pdf) presentades ahir pel conseller Mas-Colell la demostració d'una asfíxia lenta i premeditada.
—Cada any perdem el 8% de la nostra riquesa pel dèficit fiscal amb l'estat espanyol. On ens porta això?
—A una asfíxia lenta i premeditada, a una lenta decadència econòmica.
—Un concert econòmic com el basc hi posaria remei?
—Reduiria el dèficit fiscal. Si calculéssim la quota de retorn com fan ells, potser tindríem un dèficit que oscil·laria entre l'1% i el 3% del PIB. Això seria una millora molt substancial. Però, si el pacte fiscal de què es parla no es concreta, tampoc no el puc valorar.
—Es pot veure en aquestes dades si el nou model de finançament va tenir un efecte positiu el 2009?
—És difícil de considerar el dèficit fiscal del 2008 i del 2009 i d'atribuir, o no, la diferència que s'hi observa directament al finançament. Perquè hauríem de poder discriminar si l'estat va invertir més a Catalunya aquell any o no. Amb la inversió pública de l'estat també es podria haver reduït una mica el dèficit fiscal, que entre el 2008 i el 2009 va ser de 800 milions. El dèficit fiscal és un concepte global i hi actua tot alhora. Ara, sí que és clar que el finançament no canvia la cosa substancialment. No es pot afirmar que aquests 800 milions menys de dèficit siguin obra de la millora del sistema de finançament. Sí que podem afirmar que no hi ha un canvi estructural ni significatiu en el dèficit fiscal de Catalunya.
—Què trobeu més destacat de la balança fiscal presentada per Mas-Colell?
—Una de les maneres de presentar-la, la que presenta la xifra territorial del flux fiscal i que diu que Catalunya representa el 19% dels ingressos de l'estat i que, en canvi, només rebem el 14% de la despesa de l'estat.
—La diferència puja, si se n'exclou la seguretat social.
—Sí, encara és més escandalosa, perquè d'aquesta manera es deixa la diferència únicament en la part d'impostos i de despesa directa, en la inversió de l'estat i en la despesa més discrecional. Si és així, Catalunya aporta el 19,73% a l'estat i rep l'11,7% de la despesa.
—La contribució per capita diu que ara cada català paga 2.200 euros l'any que no tornen.
—La sèrie entre el 1986 i el 2009 s'ha fet en termes reals, amb euros constants, de tal manera que les dades de cada any es puguin comparar entre si. I en vint-i-quatre anys s'ha més que duplicat el saldo negatiu. Com més hem crescut i més grans ens hem fet, més ens han pogut treure. És clar que quantitativament representa més: aleshores el dèficit era del 8% i ara també, però ara aquest mateix percentatge són més diners.
—Què vol dir que el dèficit s'ha calculat segons el mètode del flux monetari?
—El flux monetari mira allà on s'ha fet la despesa, o sigui la diferència entre els impostos pagats per ciutadans de Catalunya i la despesa efectuada a Catalunya. És la dada que ens importa més per veure l'impacte sobre el creixement econòmic. Perquè no és igual que tinguem aquí unes determinades despeses o inversions de l'estat, o estructures administratives, que no pas que les tinguin a Madrid.
—No és igual que la CMT sigui aquí o a Madrid…
—Segons el mètode del flux monetari, si la seu de la CMT és a Barcelona, hi ha una despesa que es fa a Barcelona, i si torna a Madrid, com és el cas, ja no serà una despesa que es farà a Barcelona; la despesa dels funcionaris, els sous..., tot això ja no es gastarà aquí.
—I amb el flux de benefici?
—El càlcul del flux del benefici tant és que sigui aquí com a Madrid, perquè se suposa que la Comissió treballa per a tots els ciutadans de l'estat igual. Però aquest mètode de càlcul implica molts més supòsits i moltes més hipòtesis sobre les imputacions de qui beneficia una despesa. El conseller ha posat l'exemple que, segons el flux de benefici, el Prado ens beneficia a tots igual. Però ha posat un contraexemple, dient que aleshores també nosaltres hauríem d'imputar el MNAC a tots els ciutadans de l'estat. Si vols mesurar l'efecte sobre l'activitat econòmica de l'activitat del sector públic, el mètode del flux monetari és millor.
—Cada any perdem el 8% de la nostra riquesa pel dèficit fiscal amb l'estat espanyol. On ens porta això?
—A una asfíxia lenta i premeditada, a una lenta decadència econòmica.
—Un concert econòmic com el basc hi posaria remei?
—Reduiria el dèficit fiscal. Si calculéssim la quota de retorn com fan ells, potser tindríem un dèficit que oscil·laria entre l'1% i el 3% del PIB. Això seria una millora molt substancial. Però, si el pacte fiscal de què es parla no es concreta, tampoc no el puc valorar.
—Es pot veure en aquestes dades si el nou model de finançament va tenir un efecte positiu el 2009?
—És difícil de considerar el dèficit fiscal del 2008 i del 2009 i d'atribuir, o no, la diferència que s'hi observa directament al finançament. Perquè hauríem de poder discriminar si l'estat va invertir més a Catalunya aquell any o no. Amb la inversió pública de l'estat també es podria haver reduït una mica el dèficit fiscal, que entre el 2008 i el 2009 va ser de 800 milions. El dèficit fiscal és un concepte global i hi actua tot alhora. Ara, sí que és clar que el finançament no canvia la cosa substancialment. No es pot afirmar que aquests 800 milions menys de dèficit siguin obra de la millora del sistema de finançament. Sí que podem afirmar que no hi ha un canvi estructural ni significatiu en el dèficit fiscal de Catalunya.
—Què trobeu més destacat de la balança fiscal presentada per Mas-Colell?
—Una de les maneres de presentar-la, la que presenta la xifra territorial del flux fiscal i que diu que Catalunya representa el 19% dels ingressos de l'estat i que, en canvi, només rebem el 14% de la despesa de l'estat.
—La diferència puja, si se n'exclou la seguretat social.
—Sí, encara és més escandalosa, perquè d'aquesta manera es deixa la diferència únicament en la part d'impostos i de despesa directa, en la inversió de l'estat i en la despesa més discrecional. Si és així, Catalunya aporta el 19,73% a l'estat i rep l'11,7% de la despesa.
—La contribució per capita diu que ara cada català paga 2.200 euros l'any que no tornen.
—La sèrie entre el 1986 i el 2009 s'ha fet en termes reals, amb euros constants, de tal manera que les dades de cada any es puguin comparar entre si. I en vint-i-quatre anys s'ha més que duplicat el saldo negatiu. Com més hem crescut i més grans ens hem fet, més ens han pogut treure. És clar que quantitativament representa més: aleshores el dèficit era del 8% i ara també, però ara aquest mateix percentatge són més diners.
—Què vol dir que el dèficit s'ha calculat segons el mètode del flux monetari?
—El flux monetari mira allà on s'ha fet la despesa, o sigui la diferència entre els impostos pagats per ciutadans de Catalunya i la despesa efectuada a Catalunya. És la dada que ens importa més per veure l'impacte sobre el creixement econòmic. Perquè no és igual que tinguem aquí unes determinades despeses o inversions de l'estat, o estructures administratives, que no pas que les tinguin a Madrid.
—No és igual que la CMT sigui aquí o a Madrid…
—Segons el mètode del flux monetari, si la seu de la CMT és a Barcelona, hi ha una despesa que es fa a Barcelona, i si torna a Madrid, com és el cas, ja no serà una despesa que es farà a Barcelona; la despesa dels funcionaris, els sous..., tot això ja no es gastarà aquí.
—I amb el flux de benefici?
—El càlcul del flux del benefici tant és que sigui aquí com a Madrid, perquè se suposa que la Comissió treballa per a tots els ciutadans de l'estat igual. Però aquest mètode de càlcul implica molts més supòsits i moltes més hipòtesis sobre les imputacions de qui beneficia una despesa. El conseller ha posat l'exemple que, segons el flux de benefici, el Prado ens beneficia a tots igual. Però ha posat un contraexemple, dient que aleshores també nosaltres hauríem d'imputar el MNAC a tots els ciutadans de l'estat. Si vols mesurar l'efecte sobre l'activitat econòmica de l'activitat del sector públic, el mètode del flux monetari és millor.
diumenge, 5 de febrer del 2012
Chacón ha estat de sort
Al general Joan Prim i Prats, comte de Reus i vescomte del Bruc, li digueren de tot i al final el mataren a trets.
Francesc Pi i Margall va patir presó i exili, igual que Estanislau Figueras i de Moragas.
Tenint en compte com tracta Espanya als polítics catalans, sobretot als progressistes i federalistes, és comprensible que faci 130 anys que cap català governi a l'estat espanyol. I sincerament, és una sort per a Carme Chacón i Piqueres no haver estat escollida secretària general del PSOE.
Francesc Pi i Margall va patir presó i exili, igual que Estanislau Figueras i de Moragas.
Tenint en compte com tracta Espanya als polítics catalans, sobretot als progressistes i federalistes, és comprensible que faci 130 anys que cap català governi a l'estat espanyol. I sincerament, és una sort per a Carme Chacón i Piqueres no haver estat escollida secretària general del PSOE.
Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez, un talent polític progressista català que ha explorat nous horitzons i ha triomfat a Corea del Nord. Que n'aprenguin els del PSC!
divendres, 13 de gener del 2012
Ells són així
Hi ha vegades que un agafa un punt teològic i arriba a la conclusió que el seu regne no és d’aquest món. Però és que realment algunes actuacions del Govern ajuden, i molt, a arribar al misticisme.
Vejam, i anem a pams.
En primer lloc el Sr. Homs, portaveu del Govern manifesta públicament l’oposició del Govern al control del pressupostos catalans per part del Govern Central. Home, jo anés més enllà i hagués recordat a Madrid que si ens volen fiscalitzar ho facin quan puguem gestionar tots els nostres recursos, i no una part que, com que els governs espanyols són bona gent, cada any ens deixen. Però bé, per ser CiU, ja era un bon punt de partida. Però és que al dia següent en Jordi Turull afirmava des del Parlament que estarien disposats a sotmetre’ls a un “control tècnic”. Com que sóc de lletres vaig suposar que devia ser una mena de repàs dels sumatoris, no sigui que hi hagi de més o de menys, perquè, de no ser així, què cony vol dir control tècnic?
Però per acabar-ho d’adobar, i davant la pujada de l’IRPF el conseller Mas-Colell, que imagino que si és conseller d’economia alguna cosa deu saber del tema, expressa la seva convicció que la pujada de l’IRPF significaria una asfíxia per Catalunya doncs incrementaria, encara més, el dèficit fiscal. Vaig pensar, carai, una postura digna finalment.
Doncs no! Ahir dia 11 de gener el grup parlamentari de CiU va votar a favor de la convalidació del decret Llei que incorporava l’augment de l’IRPF. I per fer-la encara més grossa, el Sr. Sánchez-Llibre afirma que no ho han fet a canvi de res, i que ells, els de CiU, “som així”.
Tenia por que fossin d’una altra manera i esvalotessin el galliner espanyol. Però no patiu. Ells són així. I així ens va.
dimecres, 11 de gener del 2012
Qui arribarà primer?
Crec que tothom està d'acord en que Escòcia, Groenlàndia, les Illes Faeroes i Flandes seran independents abans que el Principat de Catalunya. Però, al sud dels Pirineus, qui serà independent abans, Euskal Herria o Catalunya?
Fins fa uns anys hauríem afirmat convençuts que Euskal Herria es proclamaria independent abans que Catalunya. Però avui en dia crec que no, que els catalans la proclamaren primer. Hi ha tres bones raons per
1) Territorialitat. L'independentisme català no ha renunciat als Països Catalans, però sí que ha acceptat la diversitat de la nostra nació, i que cada territori té el seu ritme i les seues aspiracions. Els bascos, en canvi, segueixen apostant per Euskal Herria, amb Navarra i el Comtat de Trebiño, cosa que requerirà el seu temps.
2) Ferides obertes. Els presos i les víctimes volen el seu temps. Fins que no haja eixit el darrer pres d'ETA, no es plantejable la proclamació de la independència. Fins que els familiars i amics de les víctimes basques d'ETA no hagen estat compensades, la fractura social seguirà.
3) Suport internacional. L'esquerra abertzale ha orientat les seues relacions internacionals en clau de conflicte armat. Han primat les relacions amb Irlanda del Nord, Còrsega i el Kurdistan, però han ignorat Flandes, Escòcia i Groenlàndia. I això té el seu preu.
Fins fa uns anys hauríem afirmat convençuts que Euskal Herria es proclamaria independent abans que Catalunya. Però avui en dia crec que no, que els catalans la proclamaren primer. Hi ha tres bones raons per
1) Territorialitat. L'independentisme català no ha renunciat als Països Catalans, però sí que ha acceptat la diversitat de la nostra nació, i que cada territori té el seu ritme i les seues aspiracions. Els bascos, en canvi, segueixen apostant per Euskal Herria, amb Navarra i el Comtat de Trebiño, cosa que requerirà el seu temps.
2) Ferides obertes. Els presos i les víctimes volen el seu temps. Fins que no haja eixit el darrer pres d'ETA, no es plantejable la proclamació de la independència. Fins que els familiars i amics de les víctimes basques d'ETA no hagen estat compensades, la fractura social seguirà.
3) Suport internacional. L'esquerra abertzale ha orientat les seues relacions internacionals en clau de conflicte armat. Han primat les relacions amb Irlanda del Nord, Còrsega i el Kurdistan, però han ignorat Flandes, Escòcia i Groenlàndia. I això té el seu preu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)