Galgos o podencos?

Una de les raons per les quals milito a ERC, a banda l’ideari compartit, és la llibertat per desenvolupar el pensament crític, per poder pensar i exposar públicament les meves opinions  sens pors a censures i/o  represàlies.

És aquesta una herencia del primer republicanisme català, lliurepensador , agnòstic, tolerant...Part important de la seva riquesa,  responsable tant del seu creixement  fins esdevenir clau de volta del país, com motiu del seu fracàs, per raons internes i externes.

Les externes van ser limitar a l’espai de la raó intel·lectiva  l’explicació dels moviments socials i polítics, oblidant, i ben car es va pagar, la importància de la irracionalitat, de l’atavisme, de les emocions intuitives.

Les raons internes, que duren fins el dia d’avui  han estat sempre la confusió del moment dels debats. Aquella famosa  faula dels “galgos o podencos” o els misteris  de la naturalesa de Déu mentre els turcs  eren a les portes de Bizanci.

Actualment, en diferents  fors de debat ens dediquem al  debat “ineludible i  fructífer” entre Boschs i Ridaos. Tot ben amanit amb proclames públiques de no estar tractant temes de personalismes, sinó  qüestions de gran calat. Au ves! Fem una mica de memòria.

No fa encara un mes es va decidir per part de la miltància republicana,  per acció o omissió, que l’única persona que podia aspirar a la presidència d’ERC era  Junqueras. En fer aquesta tria,  es deixava en mans d’aquest líder  la confecció d’un equip humà que portés a la pràctica el programa, gràcies al qual,  se li havia donat l’aval o se li havia negat a d’altres postulants al càrrec. Per tant, és  una broma poc assenyada que  triïs avui un president i demà l’imposis un equip. Això no és pensament crític, és incoherència i tenir ganes de tocar el voraviu.

Per altra banda, l’1 d’octubre tenim Congrés, on entre d’altres qüestions s’ha de plantejar la reforma dels Estatuts, una nova o la mateixa línia estratègica etc. Seria el moment de posar negre sobre blanc les circumstàncies  en les quals la militància  ha ser cridada a consultes, veure com  es dota de contingut el consell assessor promès,  si la figura del defensor del militant ha de ser  membre del partit o no...

Però arribarà el moment del debat, i haurem exhaurit el pensament crític en  la disputa entre “galgos i podencos”.

Municipals vs Generals

A la política municipal l'eix esquerra-dreta és el prioritari. L'ús de l'espai públic, la mobilitat o l'habitatge són àmbits on es noten clarament les diferències entre la dreta i l'esquera. En canvi, un ajuntament poca cosa pot fer en l'àmbit nacional, més enllà de la senyalització de la via pública, els monuments, les festivitats i els referents al nomenclàtor. En política municipal l'eix Catalunya-Espanya és molt menys important.

És per això que un servidor, militant de Sants, es va mostrar crític al pacte electoral amb Reagrupament i Democràcia Catalana a les eleccions del passat 22 de maig. Un servidor, posats a buscar socis electorals, preferia Els Verds (pacte que sí va fer ERC de L'Hospitalet del Llobregat) o la CUP (pacte que sí va fer ERC de Tagamanent).
Però he d'admetre que els resultats obtinguts al municipi de Barcelona, tot i ser dolents, foren millors que els obtinguts a d'altres municipis on anàrem en solitari, com Girona. A Girona, per exemple, baixàrem del 12.86% al 4.99%, mentre que a Barcelona del 8.81% al 5.55%.
No es pot reduir l'anàlisi dels resultats a les coalicions —ja ho sé— però és un element que hem de tindre en compte.

A la política estatal, a diferència de la municipal, l'eix Catalunya-Espanya és prioritari. Les inversions, el traspàs de competències, la promoció de la cultura (la pròpia o la imposada), la immigració, o els Drets i Deures ciutadans, són elements que depenen de Madrid. Ens agradi o no, és així.
La Generalitat de Catalunya no podrà fer despesa social si no té un finançament just. La Generalitat de Catalunya no podrà apostar per les energies renovables si no té diners per ajudar el sector ni competències per impulsar-ne l'aplicació. La Generalitat de Catalunya no podrà fer lleis per protegir el litoral si no té competències per a fer-ho, ni doblers per a pagar les obres que calgui fer....

Sense diners i sense competències no es pot fer cap mena de política, ni de dretes ni d'esquerres.

El peix al cove convergent ja sabem quins resultats ens ha donat. El federalisme imaginari del PSC també. Ara és el moment de provar una cosa nova. Jo aposto per una coalició democràtica, republicana i independentista que denunciï les mancances democràtiques d'aquesta monarquia bananera, que planti cara a la corrupció i al centralisme, i que sigui part activa de la lluita democràtica per la independència nacional.

Qui ha de votar?

Una petita reflexió sobre el procés de primàries: qui ha de participar en l'elecció del cap de llista per la circumscripció de Barcelona?
Els militants que viuen i voten a la província de Barcelona? O els que viuen i voten al Principat? Si és aquesta segona opció, també caldrà fer primàries pels caps de llista de les províncies de Girona, Lleida i Tarragona? Ens agradi o no, la circumscripció electoral és la província?
I els militants d'ERC del País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses? Tenint en compte que alguns intenten fer coalicions amb el PSM, Els Verds o EM, també han de poder triar el cap de cartell de Barcelona? En tot cas, si acaben fent coalició, també aquesta hauria de ser ratificada per les urnes, no us sembla?
I per últim, ja sé que afecta molts pocs militants, un parell de dotzenes només, però és significatiu: els militants d'ERC a la Catalunya del Nord tenen dret a dir la seua del que passa al sud de La Jonquera?

Diferències entre el PSC i ERC

El PSC ha decidit d'ajornar fins al 16, 17 i 18 de desembre la celebració del congrés nacional que havia previst fer a l'octubre. Aquest canvi exemplifica molt bé una de les grans diferències entre el PSC i ERC: la submissió a Espanya.
Els militants del PSC són d'esquerra o centre-esquerra, com també ho són els d'ERC. I la gran majoria de militants del PSC és catalanista, en la seva vessant federalista. Però el PSC està sotmès al PSOE. Tot i ser formalment un partit sobirà, a l'hora de la veritat funciona com una secció més del PSOE. Ens ho ha demostrat moltes vegades: començant per la LOAPA i acabant per aquest canvi de dates, passant pel cessament de Josep-Lluís Carod-Rovira l'any 2004 (tot per aplanar el camí de ZP a la Moncloa) fins a l'acceptació del pacte Mas-Zapatero (la primera gran retallada de l'Estatut).

Fixem-nos en la UPN, la dreta foralista navarresa. Tot i ser molt de dretes, molt espanyolista i molt antiabertzale, quan li ha convingut, ha deixat de banda el PP i ha pactat amb el PSOE per defensar els interessos de Navarra (coses materials i tangibles: aeroports, carreteres, ferrocarrils...). En canvi el PSC sempre ha donat suport als pressupostos del PSOE (època Zapatero o època González), encara que no beneficiessin gens els interessos del poble català.

I ara el dilema: què ens beneficia més, un catalanisme d'obediència espanyola, com el PSC, o un espanyolisme d'obendiència catalana, com Ciutadans-Partido de la Ciudadanía? Posats a votar en el Congrés dels Diputats una devolució de diners a Catalunya, què primaria cadascú?

Article d'Alfers Bosch sobre C's: http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1166/mola

La història i el Pensament Únic

Article escrit pel company Manuel Pérez Nespereira, historiador i militant del Casal de Sants.

No fa gaire temps, cada cop que hom veia una coincidència general en receptes i tractaments dels fenòmens socials, pensava immediatament en l’existència d’una mena de conxorxa per part d’uns conspiradors reunits no se sabia ben bé en quins foscos soterranis, que ens duien irremeiablement per un biaix predissenyat.

Ara les coses són diferents. Persones que es reuneixen en una ciutat idíl·lica dels Alps suïssos estableixen unes línies generals i la resta del món les segueix amb una docilitat encomiable.
El professor Vicenç Navarro va fer dies abans unes declaracions que, de tan òbvies, són absolutament lúcides: escollim uns polítics que fan les polítiques de qui ningú no ha escollit.

El «Govern dels millors», dins la seva croada en defensa del pensament únic, s’ha proposat no solament actuar al dictat de persones que ningú no ha escollit, camuflades sota l’eufemisme dels «mercats», sinó que, a més, practica la política de la terra cremada amb les polítiques dels governs anteriors, sí, aquells que van tenir la gosadia de prendre’ls ni que fóra temporalment les claus de la seva finca. Polítiques que defensen, bàsicament, la destrucció de les polítiques de benestar, la cessió d’espais hospitalaris públics a empreses de la sanitat privada, mentre es redueixen els espais d’assistència als usuaris de la sanitat pública, la reducció de les hores de classe a l’escola pública, no sigui que els nostres fills estiguin tan preparats com els seus... i, òbviament, anorreen la història.

Els governs conservadors sempre tenen por de la història. És lògic. Saber d’on venim significa saber que no sempre hem estat aquí i d’aquesta manera. El pensament històric, no l’hagiografia ni els panegírics, és un pensament dinàmic. Permet visualitzar la societat humana en moviment, veure que som el que som per un seguit de circumstàncies, no perquè haguéssim estat condemnats a ser-hi tal com ens veiem avui dia. Certament, parlar del que haguéssim pogut esdevenir és història ficció, novel·la i no ciència. Però el determinisme que ens vol convèncer que només podíem fer el camí que hem fet és encara pitjor, és mentida.

I és amb aquestes mentides que el «Govern dels millors» ens vol entabanar. En el seu discurs, només hi ha una sortida, només hi ha una política econòmica, només hi ha una recepta per créixer... Però, per tal que la mentida qualli, cal colgar qualsevol possibilitat de contestació, i la història en lletres grans, aquella que fan tants investigadors entre lligalls polsegosos, o cremant-se les parpelles amb documents escanejats, és un perill.

Després de ja no sé quants mesos de Govern, ni el Memorial Democràtic ni el
Centre d’Història Contemporània no tenen un director designat. En el segon cas, aquest abandó actual no deixa de ser el resultat d’una política històrica mal dissenyada, també pel Govern tripartit, que
ha dut amb el pas del temps a una situació de funcionament inercial, sense recursos per tirar endavant els projectes en marxa, i, per tant, sense la possibilitat d’encetar noves vies d’investigació i de treball. Sense una política de subvencions coherents, vivint de rellogats a l’edifici del Museu d’Història, ara ha vist el seu pressupost reduït a xifres, siguem benèvols, testimonials.

El Memorial, de la seva banda, tot i el problema conceptual de la seva tasca (la memòria és part de la història, però noés la història, com alguns semblavenvoler convèncer el món), du el mateix
temps sense direcció ni equip de gerència, i el seu pressupost reduït en un milió d’euros.

I mentrestant es parla de la creació d’un nou organisme, l’Agència del Patrimoni Històric. I és que, no ens enganyem, això és el que volen que sigui la història, un patrimoni, seu òbviament, i, per tant, estàtica, conservadora, acrítica...

I així ens ha anat sempre.

El famós correu

Ací teniu el famós correu del que parlen els mitjans que ens són hostils:

Benvolgut, benvolguda,
Un cop superat amb èxit el procés de recollida d'avals de la candidatura Junqueras-Rovira per al proper Congrés d'Esquerra Republicana, ara ens correspon afrontar amb força i unitat les properes eleccions al Congrés i al Senat.

En aquests moments estem intentant propiciar un consens a l'entorn de la figura del cap de cartell per al Congrés, motiu pel qual et preguem que no s’avali cap candidat fins que aquest procés de diàleg finalitzi. Entenem que una recollida d'avals precipitada i al marge del diàleg encetat pot perjudicar les possibilitats d'èxit en aquestes eleccions. No cal ni dir que en uns moments difícils per al nostre partit, és absolutament necessari esgotar al límit el diàleg intern i les vies de caràcter unitari que maximitzin les possibilitats d’obtenir uns bons resultats.

Tan bon punt hagi conclòs aquest procés de diàleg --sigui amb èxit o sense-- tornarem a posar-nos en contacte amb tu per mantenir-te’n informat.

Molt cordialment,

Oriol Junqueras i Marta Rovira


Aquestes eleccions són importants per dues raons:

1) Ens agradi o no, el poder de debò és a Madrid. Mentre no siguem independents, dependrem del que es voti al Congrés espanyol. Hores d'ara tothom té clar que el nostre Estatut és molt limitat, i la nostra autonomia una fireta.

2) Aquestes eleccions ens han de permetre mostrar al conjunt de la societat catalana que som un partit que s'ha renovat. No només hem de renovar les cares, també les estratègies.

Què en penseu vosaltres?

E-Brutícies

Les qüestions internes s'han de debatre internament. I la roba bruta es renta a casa. Qui hagi filtrat el correu electrònic dels avals a E-Brutícies ha perjudicat el partit. I també el periodisme.