La història i el Pensament Únic

Article escrit pel company Manuel Pérez Nespereira, historiador i militant del Casal de Sants.

No fa gaire temps, cada cop que hom veia una coincidència general en receptes i tractaments dels fenòmens socials, pensava immediatament en l’existència d’una mena de conxorxa per part d’uns conspiradors reunits no se sabia ben bé en quins foscos soterranis, que ens duien irremeiablement per un biaix predissenyat.

Ara les coses són diferents. Persones que es reuneixen en una ciutat idíl·lica dels Alps suïssos estableixen unes línies generals i la resta del món les segueix amb una docilitat encomiable.
El professor Vicenç Navarro va fer dies abans unes declaracions que, de tan òbvies, són absolutament lúcides: escollim uns polítics que fan les polítiques de qui ningú no ha escollit.

El «Govern dels millors», dins la seva croada en defensa del pensament únic, s’ha proposat no solament actuar al dictat de persones que ningú no ha escollit, camuflades sota l’eufemisme dels «mercats», sinó que, a més, practica la política de la terra cremada amb les polítiques dels governs anteriors, sí, aquells que van tenir la gosadia de prendre’ls ni que fóra temporalment les claus de la seva finca. Polítiques que defensen, bàsicament, la destrucció de les polítiques de benestar, la cessió d’espais hospitalaris públics a empreses de la sanitat privada, mentre es redueixen els espais d’assistència als usuaris de la sanitat pública, la reducció de les hores de classe a l’escola pública, no sigui que els nostres fills estiguin tan preparats com els seus... i, òbviament, anorreen la història.

Els governs conservadors sempre tenen por de la història. És lògic. Saber d’on venim significa saber que no sempre hem estat aquí i d’aquesta manera. El pensament històric, no l’hagiografia ni els panegírics, és un pensament dinàmic. Permet visualitzar la societat humana en moviment, veure que som el que som per un seguit de circumstàncies, no perquè haguéssim estat condemnats a ser-hi tal com ens veiem avui dia. Certament, parlar del que haguéssim pogut esdevenir és història ficció, novel·la i no ciència. Però el determinisme que ens vol convèncer que només podíem fer el camí que hem fet és encara pitjor, és mentida.

I és amb aquestes mentides que el «Govern dels millors» ens vol entabanar. En el seu discurs, només hi ha una sortida, només hi ha una política econòmica, només hi ha una recepta per créixer... Però, per tal que la mentida qualli, cal colgar qualsevol possibilitat de contestació, i la història en lletres grans, aquella que fan tants investigadors entre lligalls polsegosos, o cremant-se les parpelles amb documents escanejats, és un perill.

Després de ja no sé quants mesos de Govern, ni el Memorial Democràtic ni el
Centre d’Història Contemporània no tenen un director designat. En el segon cas, aquest abandó actual no deixa de ser el resultat d’una política històrica mal dissenyada, també pel Govern tripartit, que
ha dut amb el pas del temps a una situació de funcionament inercial, sense recursos per tirar endavant els projectes en marxa, i, per tant, sense la possibilitat d’encetar noves vies d’investigació i de treball. Sense una política de subvencions coherents, vivint de rellogats a l’edifici del Museu d’Història, ara ha vist el seu pressupost reduït a xifres, siguem benèvols, testimonials.

El Memorial, de la seva banda, tot i el problema conceptual de la seva tasca (la memòria és part de la història, però noés la història, com alguns semblavenvoler convèncer el món), du el mateix
temps sense direcció ni equip de gerència, i el seu pressupost reduït en un milió d’euros.

I mentrestant es parla de la creació d’un nou organisme, l’Agència del Patrimoni Històric. I és que, no ens enganyem, això és el que volen que sigui la història, un patrimoni, seu òbviament, i, per tant, estàtica, conservadora, acrítica...

I així ens ha anat sempre.

El famós correu

Ací teniu el famós correu del que parlen els mitjans que ens són hostils:

Benvolgut, benvolguda,
Un cop superat amb èxit el procés de recollida d'avals de la candidatura Junqueras-Rovira per al proper Congrés d'Esquerra Republicana, ara ens correspon afrontar amb força i unitat les properes eleccions al Congrés i al Senat.

En aquests moments estem intentant propiciar un consens a l'entorn de la figura del cap de cartell per al Congrés, motiu pel qual et preguem que no s’avali cap candidat fins que aquest procés de diàleg finalitzi. Entenem que una recollida d'avals precipitada i al marge del diàleg encetat pot perjudicar les possibilitats d'èxit en aquestes eleccions. No cal ni dir que en uns moments difícils per al nostre partit, és absolutament necessari esgotar al límit el diàleg intern i les vies de caràcter unitari que maximitzin les possibilitats d’obtenir uns bons resultats.

Tan bon punt hagi conclòs aquest procés de diàleg --sigui amb èxit o sense-- tornarem a posar-nos en contacte amb tu per mantenir-te’n informat.

Molt cordialment,

Oriol Junqueras i Marta Rovira


Aquestes eleccions són importants per dues raons:

1) Ens agradi o no, el poder de debò és a Madrid. Mentre no siguem independents, dependrem del que es voti al Congrés espanyol. Hores d'ara tothom té clar que el nostre Estatut és molt limitat, i la nostra autonomia una fireta.

2) Aquestes eleccions ens han de permetre mostrar al conjunt de la societat catalana que som un partit que s'ha renovat. No només hem de renovar les cares, també les estratègies.

Què en penseu vosaltres?

E-Brutícies

Les qüestions internes s'han de debatre internament. I la roba bruta es renta a casa. Qui hagi filtrat el correu electrònic dels avals a E-Brutícies ha perjudicat el partit. I també el periodisme.

Les eleccions generals

Massa sovint allò que és urgent no ens deixa fer allò que és important. A dia d'avui encara no sabem quan seran les eleccions generals. No ho sabem, i no som pas nosaltres qui ho pot decidir. Poden caure entre el 2 d'octubre del 2011 i l'1 d'abril del 2012. I qui té la potestat per a disoldre les Corts Generals i fixar la data és l'actual president del govern espanyol, en José Luis Rodríguez Zapatero.

Ja fa mesos que es parla d'eleccions anticipades, cosa que fa que els partits estiguin en dinàmica pre-electoral. I aquesta urgència electoral fa que alguns companys no estiguin al cas d'allò que és important: el Congrés Nacional i les eleccions primàries per a triar els nostres candidats.

Ens agradi o no, el poder de debò és a Madrid. La sobirania del Poble Català queda depositada en els tres Parlaments autonòmics que votem, és cert, però el poder per a decidir coses importants, malauradament, és a Madrid.

Així doncs és important, abans de triar el nom dels nostres candidats i candidates per anar a Madrid, mirar de fer una gran coalició independentista. Hem de rebutjar la proposta abstencionista d'alguns, que només serviria per a perpetuar la política de peix al cove (o de raspa de sardina a la bossa de plàstic, vistos els resultats),  i ser generosos i valents.

Abans de triar els noms, intentem fer una coalició amb Reagrupament, Solidaritat, la CUP i Democràcia Catalana. Una coalició democràtica i independentista que planti cara al PP, al sucursalisme del PSC i al peix al cove de CiU.

Hem de fer-ho o, si més no, intentar-ho.

I qui sap, igual algun dia ens posem flamencs i aconseguim que l'estat espanyol també s'evapori.

La militància en tres eixos

Tot grup humà és un element complex, per això no hi ha cap model d'organització perfecte. I els grups humans són canviants, per això cap model organitzatiu pot ser etern. L'actual model d'organització del nostre partit és millorable.
La militància d'ERC hauria d'organitzar-se en tres eixos:

1) L'eix territorial. El lloc on el militant pot aportar temps, treball i idees al partit. Pot ser el lloc on viu, o allà on estudia, o allà on treballa. Cadascú es coneix la seva agenda i s'hi adapta com pot. L'organització territorial del partit hauria de ser el més semblant possible al model d'organització territorial que volem pel nostre país.

2) L'eix sectorial. Allò que hom coneix bé perquè s'hi dedica professionalment o bé perquè té una relació directa amb la seva formació. Fóra bo que les sectorials, sempre que fos possible, emulessin l'estructura del Govern. Com fan en molts països anglosaxons: ministeris a l'oposició, que són equips de militants que segueixen i critiquen el que fa el Govern a cada àmbit i proposen alternatives. També són els que fan les aportacions sectorials a la redacció del programa electoral.

3) L'eix transversal. Grups de militants que tenen en comú una característica socialment rellevant. Poden ser grups ja existents, com Dones i Joves, i d'altres que és Jubilats (el 16.45% de la població), Gai-Lèsbic (GLBT) i Nous catalans (siguin o no siguin ciutadans espanyols o de la Unió Europea).

Exemple 1: no hauria d'haver una sectorial de polítiques per a gais i lesbianes, sinó un grup transversal de gais i lesbianes (i bisexuals i transsexuals). Al cap i a la fi al govern no hi ha cap Departament de Gais i Lesbianes, i el que afecta a gais i lesbianes va del Ministeri de Justícia (fer que l'homofòbia i la transfòbia siguin recollides com agravants al Codi Penal) fins el Departament d'Ensenyament (que a les escoles i instituts es tracti l'homosexualitat amb tota normalitat). I un gai pot ser membre d'una sectorial que s'ajusti al seu perfil professional i on pugui fer aportacions, al marge de la seva opció sexual.

Exemple 2: durant set anys ERC ha dirigit el Departament de Governació. En aquests set anys hem definit un nou model d'organització territorial, descentralitzant el país en municipis i regions (també anomenades vegueries),  fent de la comarca un ens auxiliar dels municipis i reconstruïnt l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
Doncs bé, si aprovem un nou model d'organització territorial el mínim que hem de fer és creure'ns-ho i aplicar-lo. Així doncs, els districtes del municipi de Barcelona poden ser seccions locals, però no comarcals. No podem pretendre que Gràcia o Nou Barris es situïn al mateix nivell que el Bages o Osona.
O si Badalona, Barcelona i L'Hospitalet de Llobregat formen part de la comarca del Barcelonès, haurien de formar part de la mateixa federació regional, no pas de tres federacions diferents. En tot cas caldria concretar si han de formar part d'una regional pròpia de l'Àrea Metropolitana o la mateixa regional de la vegueria de Barcelona.

Finalitza el termini

Recordeu que demà divendres finalitza el termini per a inscriure's al Congrés Nacional. N'hi ha prou amb anar al web del partit, Esquerra.cat i imprimir la carta de pagament.

Un país, un partit, quatre estratègies

Tots i totes tenim ben clar que la nostra nació és la catalana, coneguda també com a Països Catalans.
Tots i totes sabem que no tenim estat propi, ans al contrari: tenim dos estats en contra. I això ens ha imposat una realitat administrativa i social que ens obliga a fer adoptar quatre estratègies diferents: País Valencià, Principat, Catalunya del Nord i Illes Balears i Pitiüses.

Hem de ser realistes i acceptar que els pactes i coalicions que serien inadmissibles al Principat poden ser necessàries al País Valencià.
Hem de ser generosos i pragmàtics, i deixar que els recursos econòmics flueixin d'allà on més en tenim (el Principat) cap a on menys en disposem (la resta dels Països Catalans). Cal trobar la manera d'organitzar millor el partit d'acord amb aquesta realitat.