Errors i trampes gramaticals

En el llenguatge quotidià és normal cometre errors gramaticals, però de vegades, segons quines coses es diuen no són un error, sinó una trampa amb missatge ocult. Analitzem un parell de casos:

— Hauríem de baixar la bossa d'escombraries. El nostre interlocutor empra la primera persona del plural del condicional però, en realitat, en el metatext, està conjugant la segona persona del singular de l'imperatiu: Tu has de baixar la bossa d'escombraries.
— S'hauria d'arreglar l'aixeta del lavabo. El nostre interlocutor utilitza el pronom reflexiu i la conjugació verbal de la tercera persona del singular del condicional, quan en realitat vol dir Arregla tu l'aixeta del lavabo o també Busca tu algú que ens arregli l'aixeta del lavabo.

Darrerament, els dirigents polítics, financers i empresarials del país estan emprant els mateixos recursos gramaticals:

— Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. El nostre interlocutor vol dir Jo he gastat els diners de tothom sense criteri o també Tot i tindre un màster en ESADE, he prestat diners a gent insolvent i ara farà fallida l'entitat de crèdit que dirigeixo.
— S'haurien de retallar algunes despeses innecessàries. La lectura hermenèutica és Com que jo tinc una bona mútua i porto els fills a una escola  privada, no passa res si retallem una mica més en sanitat i ensenyament.

Es pensen que som ximples. CiU i la intervenció de l’Estat

Aquests darrers dies, i imagino que aquesta cantarella durarà encara temps, el “Govern dels millors” llança damunt la ciutadania catalana un cant a mig camí entre el plor i la rauxa, sobre la possible intervenció de l’Estat a Catalunya. Vaja, que la Generalitat de Catalunya passaria a estar dirigida per agents del govern espanyol.
He  de dir, per avançat, que si el govern espanyol intervé aquest país, faré costat al Govern català sigui el que sigui, en nom de la sobirania del poble català. Dit això,  m’agradaria que els ciutadans catalans no fossin de nou víctimes de les polítiques d’intoxicació massiva d’aquest Govern, i per tant cal que puntualitzem la responsabilitat de cadascú per arribar a aquest escenari.
Primer: La suposada autonomia catalana nascuda de la Constitució és una fantasia. En realitat caldria que parléssim d’una descentralització administrativa, que dóna i treu competències a les comunitats autònomes en funció, sovint, de l’ humor canviant dels Governs espanyols. I si no, veiem el tema de les conques hidrogràfiques.
El darrer Consell de Ministres, el divendres 4 de maig, recuperava  totes les funcions sancionadores a  les conques hidrogràfiques que travessen   més d'una comunitat autònoma   L'anterior Executiu socialista havia aprovat  un decret llei que permetia a les comunitats autònomes assumir competències de gestió a les conques hidrogràfiques, tot i  que , com en el cas de l’Ebre, travessessin  diverses Comunitats Autònomes. Se’m pot al•legar que aquesta era una competència de l’Estat, de manera que  el Govern del PP només fa que recuperar una competència seva. Val. Però la sensació que a un li queda, no sé si a vostès també,  és la de que finalment estem, en gairebé  tot, a disposició de la voluntat i de l’humor dels Governs de l’Estat, per molt que parlin de diàleg i consens amb les Comunitats Autònomes.
Segon: En el cas  present, portem com deia dies i dies parlant de la possible intervenció de l’Estat a Catalunya  per incompliment de les obligacions de dèficit públic.  Cal tenir molta barra per part dels nostres actuals governants   o esperar que els ciutadans tinguem o poca memòria o poca informació.  Només per si el problema és d’informació  cal dir que només fa unes setmanes,  el Parlament espanyol va aprovar, “amb els vots de CiU” la Ley Orgánica 2/2012, de 27 de abril, de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera, i fixava, per a totes les comunitats, inclosa per tant Catalunya, un límit de dèficit. Justament l’incompliment  d’aquesta llei podria donar  lloc a la intervenció de l’Estat a Catalunya  a l’empara  de l’article 155 de la Constitució dels espanyols, quan diu, i cito literalment:
“Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras Leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general”.
Per que ens entenguem, es van fer el harakiri i ara diuen que fa mal.
En les condicions actuals del Parlament d’Espanya, la llei s’hagués aprovat tant sí com no, és cert. Ara, també cal dir que  el senyor Duran i Lleida i els seus acompanyants podien haver tingut una mica de  perspectiva, guardar-se per ells el dret a la resistència i  no  beneir una norma  que lesionava els interessos dels nostre país.
Però no; sempre és millor emprar els mitjans afins per desdibuixar les pròpies responsabilitats i considerar-se després víctimes del que un mateix ha provocat.
De nou, com a veu al desert, plantejo al Molt Honorable Senyor  Artur Mas i Gavarró  que decideixi quina ha de ser la seva funció  en aquest dur moment per al nostre  país: ser virrei de Madrid, o president dels catalans. Si tria la segona, molts, tot i que amb ideologies  distintes a la seva, l’hi acompanyarem.

Xerrada sobre Myanmar

Demà divendres a les vuit del vespre, la periodista Txell Bonet, la blogaire Roser Giner i membres de l'Associació Jofran Internacional parlaran de la situació al país asiàtic.

La situació actual a la Unió de Myanmar, i també la seua història recent, prendran el protagonisme demà divendres al vespre a l'Espai VilaWeb de Barcelona (carrer Ferlandina 43), en una xerrada que porta per títol 'Birmània-Myanmar: aires de llibertat'. La blocaire de VilaWeb Roser Giner, autora del blog Chào ông Viêt Nam, parlarà de Myanmar acompanyada de la periodista Txell Bonet i de dues membres de l'Associació Jofran Internacional, Anna Argelich i Berta Grau.

'La cooperació amb aquest país ha de continuar. Els canvis, els aire de llibertat, són de moment polítics i no es veu res a l'horitzó de canvis per millorar, una miqueta, una miqueta, el sistema de salut, ni el sistema educatiu, ni millorar les condicions de vida. Una miqueta, només una miqueta. El repte és descomunal', escriu Giner avui, dia en què Suu Kyi i els diputats del seu partit han pres possessió dels seus escons al parlament federal.

Solidaritat amb Abertis

Aquests dies de pont és notícia la campanya #novullpagar. Com hores d'ara ja sap tothom, aquesta campanya consisteix en negar-se a pagar els peatges de les autopistes catalanes. Sense amagar-se'n, sense faltar al respecte i sense violència, tot fent un simpa a Abertis.

Entenc les motivacions dels impulsors de la campanya, i dels milers de catalans que l'estan seguint, però deixeu-me trencar una llança a favor d'Abertis.

— Protegir-nos de la crisi: Quina és l'única part del territori català que no ha estat afectada per la bombolla immobiliària? Les autopistes! Als peatges catalans no hi ha hipoteques, ni urbanitzacions abandonades. Si tot el territori català fos d'Abertis, no patiríem la crisi del totxo.
— Estalvi energètic i menys contaminació: Abertis promou l'estalvi energètic i limita eficaçment l'emissió de gasos contaminants; perquè amb el que et costa el peatge se't passen les ganes de fer kilòmetres i cremar combustible.
— Igualtat social: A les autopistes d'Abertis tots els automòbils paguen el mateix. El ric que condueix un Ferrari paga el mateix que el pobre que circula amb un SEAT Panda. No és un bonic exemple d'igualtat social? En quantes ocasions el mort-de-gana del Panda estarà en igualtat amb el  milionari del Ferrari? Sí amics, la igualtat comença quan es baixa la barrera del peatge! (i s'acaba quan un dels dos treu la VISA Or).
— Turisme de proximitat: Amb el que paguen per kilòmetre els usuaris de les autopistes d'Abertis, eviten fer llargs trajectes i gaudeixen del paratges més propers a la seua residència habitual. Gràcies a Abertis es promou el turisme de proximitat.
— Defensa: Si Catalunya es proclama independent, qui frenarà els tancs espanyols? Els peatges d'Abertis, la barricada del segle XXI.
— Seguretat nuclear: En cas d'accident nuclear a Vandellós, la radiació es quedaria aturada al peatge de L'Hospitalet de l'Infant.
— Holocaust zombi: Heu vist mai un zombi amb teletac? Oi que no? Doncs ja sabeu, en cas d'invasió zombi, els peatges ens permetran organitzar millor la defensa i la resistència.
— Hub aeroportuari: Els dies que hi ha poc trànsit, es pot aprofitar l'AP7 i l'AP2 per ampliar amb una nova pista els aeroports de Reus, El Prat i Girona-Costa Brava.
— Integració dels immigrants: Què hi ha més català que un bandoler assaltant camins, com en Serrallonga? Què hi ha més espanyol que un bandoler assaltant camins, com en Curro Jiménez? Gràcies a Abertis, no només ens buida la butxaca l'andova del peatge, també un simpàtic grup de peruans ens pot furtar el que ens quedi de valor.
Dóna gust veure com els immigrants s'integren i aprenen els nostres oficis més tradicionals.

No vull pagar

Un vídeo de només dos minuts i cinc segons ens explica perquè triomfa la campanya #novullpagar.

Lliçons tuaregs

Una setmana després de la conferència de l'MNLA a Barcelona, i gairebé un mes després de la proclamació de la República d'Azawad, podem extreure algunes lliçons:

1) Simpatia. Hi ha causes que generen més simpaties que d'altres: tant li fa si parlem de fauna (l'ós panda vs els rèptils de les Galàpagos),  o de pobles. Els tibetans desperten simpaties arreu del Món, els txetxens recels. El govern xinès pot massacrar civils al Turkestan Oriental (regió autònoma del Xinjiang) amb la total indiferència d'Occident; en canvi el mateix règim ha de ser molt curós i discret a l'hora de reprimir els tibetans.
Tot i que la literatura, el cinema i el ral·li París-Dakar han fet dels tuaregs un poble conegut, no hi ha cap corrent de simpatia envers la seua causa. I no pas perquè els governs de Mali, Níger o Mauritània siguin especialment simpàtics.

2) Comunicació. Per a defensar els pobles del Darfur del genocidi que estaven patint per part de l'exèrcit sudanès (i dels paramilitars propers a Omar Al-Baixir) van portar l'actor George Clooney a visitar un camp de refugiats. I en només dos anys, molts nord-americans ja són capaços de situar el Darfur en un mapa i de solidaritzar-se amb el patiment d'aquest país.

3) Geografia. Azawad és més que un inmens desert. Azawad té gran quantitat de recursos naturals (inclosos grans llacs subterranis) i està en una zona on es refugien els integristes d'AQMI.
Sudan del Sud ha estat capaç de pactar la seua independència a canvi d'un bon preu pels hidrocarburs, el compromís de no tocar ni una gota de l'aigua del Nil i deixar la detenció d'Omar Al-Baixar en mans del TPI (o dels propis àrabs sudanesos). 

No tinc la solució als problemes del poble Tuareg, però sí que tinc clar que els catalans ens hem de treballar la comunicació internacional, hem de vendre una bona imatge que generi corrents de simpatia, i assegurar a la resta d'Europa, i de la Mediterrània, que no som cap amenaça.

L'MNLA a Catalunya

Mossa Ag Attaher, portaveu a Europa del Moviment Nacional d'Allibera​ment de l'Azawad (MNLA) ens explicarà la lluita dels tuaregs pel seu alliberament i descriurà pas a pas els diversos processos que s'han anat desenvolupant d'ençà l'any 1958, així com la repressió que ha patit el poble tuareg durant més de 50 anys de lluita fins la proclamació de la independència el passat 6 d'abril, on Azawad esdevenia el 56è estat africà i el primer Estat Amazic, després de cinc segles de dominació àrab i europea.
Azawad és un país poc poblat, ric en les matèries primeres i un element clau en la seguretat de l’Àfrica del Nord i de la conca mediterrània.

Quan? Avui dimecres 18 d'abril, a les 8 del vespre.
On? A la Fundació Ferrer i Guàrdia, carrer d'Avinyó, 44 1er pis, 08002 - Barcelona. (L3 Liceu, L4 Jaume I)

Més informació: Casa Amaziga de Catalunya.