Una petita suma

Res ens fa pensar que en Mariano Rajoy hagi de tindre una investidura fàcil, així que tenint en compte l'article 99 de la Constitució Espanyola —que dóna dos mesos de coll per a triar president després de la primera votació— i que les decisions difícils es fan gruar, jo us proposo una possible solució a l'atzucac:

A favor de Mariano Rajoy: 137 escons del PP  + 32 de Ciutadans + 1 de Coalición Canaria = 170 escons
Abstenció: 5 del PNV + 7 del PSC = 12
En contra de Mariano Rajoy: els 168 restants.

Anem a veure, formalment el PSC és un partit diferent del PSOE, oi? I actualment, a Catalunya, és aliat del PP i Ciutadans en la lluita contra la independència (el PSC és l'espanyolisme amb rostre humà), i sembla lògic que doni un petit cop de ma als seus aliats.

Ara bé, per a tindre el suport del PNV cal que aquesta investidura es voti després de les eleccions basques de la tardor.

Si fossin hàbils i maquiavèl·lics, i tenint en compte els dos mesos de marge, podrien fer una primera investidura fallida abans de les eleccions basques (i gallegues) i una segona, amb les abstencions pertinents, després de les eleccions.

Apunts previs sobre el Brexit

A menys de quaranta-vuit hores de saber com acabarà el referèndum britànic sobre la permanència a la UE, voldria fer-vos quatre breus reflexions:

 —La flor al cul. No es pot negar que el primer ministre David Cameron té sort amb els referèndums. Va guanyar el del 2011 per a reformar la llei electoral i fer el sistema més proporcional (impulsat pels liberal-demòcrates) i el del 2014 per la independència d'Escòcia (impulsat per l'SNP). Ves a saber si a la tercera vindrà la vençuda (perduda, en aquest cas).

—Pocs canvis. No ens enganyem, surti el que surti, David Cameron s'haurà sortit amb la seua. Si guanya el sí a la UE, serà amb les condicions especials que exigeix el premier, de facto estarà més fora que no pas dins. I si guanya el Brexit, tampoc ho notarem massa: no tenien l'euro, i no participaven de moltes polítiques europees. Si guanya el Brexit s'integraran a l'Espai Econòmic Europeu, com ja ho fan Suïssa i Noruega.
Europa a la carta, en diuen. Un privilegi al que poden accedir els països rics (com Suècia) però no els rescatats (com Grècia).

—Emocions. L'assassinat de Jo Cox haurà esperonat els indecisos a votar a favor de la UE? De ben segur que no volen coincidir amb els ultres euròfobs.

—Territorialitat. Què passarà si a Escòcia guanya el sí a Europa i al conjunt del Regne Unit guanya el no? Això esperonarà l'independentisme? Potser sí, però tampoc cal capficar-se, avui en dia ja hi ha territoris d'estats membres de la UE que no formen part de la UE. Per exemple: Groenlàndia forma part del Regne de Dinamarca, però no pas de la UE.

Preguntem-nos més aviat què passarà si al conjunt del Regne Unit guanya el sí a Europa, i a Anglaterra guanya el Brexit. Com s'ho prendran els anglesos? Exigiran el seu propi parlament i la seua autonomia?

Apunt històric: qui va liquidar la URSS no fou la Lituània de Vytautas Landsbergis, sinó la Rússia de Ieltsin.

Tres de gener: quatre possibilitats

Després de la decisió de la CUP, només veig quatre possibilitats:

1) Que es trenqui la CUP, encara que només sigui una mica. Només que dos diputats independents de la llista de la CUP votin la investidura del Mas, aquest surt escollit.

 2) Que Artur Mas obtingui el suport d'un altre grup parlamentari. Molt difícil, certament, però no impossible.

 3) Que es facin eleccions al març. Mas quedarà com el màrtir i els de la CUP com els sectaris intransigents. Tenint en compte que les enquestes li donaven a CDC (o DiL) un resultat molt baix, tot això que guanyaran.

 4) Que Junts pel Sí presenti un candidat alternatiu. Qualsevol que presentin, encara que sigui un convergent que ha format part del Govern de Mas (com la Neus Munté), serà acceptat i escollit President.

 Si algú coneix una cinquena possibilitat, que ho digui.

De moment, veient les quatre possibilitats, el que queda clar és que el Mas guanya. Potser no guanyi Catalunya, però el Mas sí.

Ni Mas ni març

"Un polític esdevé un estadista quan comença a pensar en les properes generacions i no pas en les properes eleccions". Winston Churchill

Tots som necessaris, però ningú és imprescindible. La República Catalana que volem construir —que, de fet, ja estem construint— la farem entre tots i totes, o no la farem. I això vol dir que hem de fer-la també amb la gent de dreta i centre-dreta. No podem excloure d'aquest procés el sector socio-polític representat per Convergència Democràtica de Catalunya i Demòcrates de Catalunya.

Però per incloure aquest important sector de la societat no hem de forçar un lideratge que exclogui el sector socio-polític que representa la CUP (i una part d'ECP que pot unir-se al nostre projecte). A dia d'avui, la presidència d'Artur Mas no eixampla la base social independentista. A dia d'avui, la presidència d'Artur Mas impedeix que tiri endavant una majoria parlamentària i un Govern que són imprescindibles per a que el procés català culmini amb èxit.

Junts pel Sí va guanyar les eleccions, i té el dret i el deure de presidir la Generalitat de Catalunya (si tot va bé, la darrera presidència autonòmica), però això no passa inevitablement per la figura d'Artur Mas. El compromís de Junts pel Sí és amb la independència, no pas amb la presidència d'Artur Mas. A Junts pel Sí hi ha moltes persones que poden generar el consens necessari per a sumar la majoria parlamentària i desbloquejar la situació. Hi ha alternatives: Raül Romeva, Muriel Casals, Oriol Junqueras, Neus Munté, Lluís Llach.... Tot és qüestió de bona voluntat.

Artur Mas té l'ocasió perfecta per a demostrar que és un patriota i un estadista. A Artur Mas li ha arribat el moment de fer una passa endarrere per a que el país i el procés facin un salt endavant. Un gest que tothom reconeixerà i agrairà.  En aquest procés tots hem de fer sacrificis, també Artur Mas.

Siguem generosos i anem per feina, que se'ns acaba el temps.

Apunts d'una assemblea

En menys de vint-i-quatre hores s'ha dit gairebé de tot sobre l'assemblea nacional extraordinària de la CUP. Només fer tres petits apunts:

1) Proporcionalitat. Fins ara només UDC, ERC i la CUP han pres decisions importants en votacions lliures i secretes per part de la militància. ICV, EUiA, PSC, CDC, Cs, UPyD i PP es limiten a seguir el vell model jeràrquic. 

A la consulta d'UDC hi van participar 2654 militants (64.8% del cens), cosa que  significa un participant per cada 39 vots que ha acabat obtenint el partit demòcrata-cristià el 27S (un cada 79 vots si comptem només els que donaren suport a l'opció guanyadora).

En el cas de la CUP cada vot a l'assemblea representava a 111 votants a les urnes.

2) Càlcul de probabilitats. Ha corregut molt per la xarxa un càlcul de probabilitats en el que s'afirmava que, de tan poc probable que era aquest resultat, només es podria concloure que la votació havia estat una tupinada. Qui ha fet aquest càlcul obvia un detall important: el vot no és un aleatori, ans al contrari, és un acte ben conscient. 
No crec que l'empat de l'ANE de la CUP hagi estat una tupinada. Els partidaris i els contraris eren a peu d'urna recomptant.

3) Vot per eliminatòries i vot per punts. El sistema de votació de la CUP tenia bones intencions, però un mal plantejament. Segons el seu sistema, si de les quatre opcions plantejades cap obtenia la majoria absoluta a la primera votació, es feia una segona votació d'on quedava eliminada l'opció menys votada a la primera votació. Si en aquesta segona votació, amb només tres opcions, cap obtenia majoria absoluta, es feia una tercera votació, amb només dues opcions (s'eliminava la menys votada a la segona votació).
Un sistema alternatiu de vot, que conserva el mateix esperit, és el vot per punts. Si hi ha quatre opcions, cada votant ha d'atorgar una puntuació (de 0 a 3, o d'1 a 4) a cada opció, segons el convenci més o menys. Així cada votant pot marcar les seves preferències. Per a entendre'ns: com es vota al Festival d'Eurovisió.
Quina diferència hi ha entre votació per rondes eliminatòries i votació per punts? Bàsicament dues: amb la votació per punts és més difícil empatar (però no pas impossible), i amb aquest sistema de votació és el votant el que marca les seves prioritats, i no pas com passa amb el sistema d'eliminacions, que el votant tria segons les prioritats dels altres.

Democràcia de base

Què tenen en comú la CUP, ERC i UDC? Doncs que en un moment donat les bases han votat directament i la direcció ha obeït, encara que aquesta en sortís clarament perjudicada.
 Les bases d'ERC van dir no a l'estatut retallat l'any 2006, i la direcció va acatar (tot i perdre les poltrones).
Les bases d'UDC van votar la consulta interna del 2015, la direcció va acatar i va trencar amb CDC (tot i perdre les poltrones i acabar extraparlamentaris).
No sé què votaran els de la CUP, però sí sé una cosa: serà allò que els cupaires vulguin. I mentrestant, a Espanya, les cúpules de PP, PSOE, Cs, PODEMOS i, fins i tot, IU, estan negociant. I les bases callaran i acataran. No sé vosaltres, però a mi em sembla més democràtic (i emocionant) el sistema català.

Erística, estadística i asimetria

Molta gent ha vist ja aquests vídeo d'El Gran Wyoming sobre la legislació actual contra la violència de gènere. Es justifica l'asimetria en la pena d'alguns delictes (amenaces, coaccions, lesions) perquè hi ha asimetria entre el gènere dels agressors i els agredits. Però és aquesta una bona raó per a justificar l'asimetria? Ho podem extrapolar a d'altres variables socials que intervenen en la delinqüència?

Hi ha molts més gitanos condemnats per furt i robatori contra paios, que no pas paios condemnats per furt i robatori contra gitanos. Estem disposats a reformar la llei i fer que al gitano li caigui més condemna que al paio, per haver comès un mateix delicte?

Hi ha moltes més persones sense la ESO (o el graduat escolar) condemnades per entrar a robar a cases de titulats universitaris, que no pas titulats universitaris condemnats per entrar a robar a cases de persones sense estudis. Estem disposats a reformar la llei i fer que al que no té estudis (i sovint ni ofici ni benefici, ni ingressos) li caigui més condemna que a un que té carrera universitària, per haver comès un mateix delicte?

Hi ha molts més toxicòmans condemnats per atracar a persones no toxicòmanes, que persones no toxicòmanes condemnades per atracar a toxicòmans. Estem disposats a reformar la llei i fer que als drogoaddictes els caigui més condemna que als que no ho són, per haver comès un mateix delicte?

L'erística és de l'època dels sofistes, fa uns vint-i-tants segles, i l'estadística matemàtica pren forma al segle XVIII. Les bones intencions, seguides de mals resultats, són eternes.