La Lliga Catalana de Futbol

Un tòpic recurrent en el debat sobre la independència és preguntar: i a quina lliga jugarà el Barça?
Comencem per aclarir que hi ha més esports a part del futbol, i més clubs a part del Barça, però bé, anem al tema.

— Negoci i pretendents. Parlem de clubs de futbol, però la majoria són societats anònimes. I aquestes societats anònimes consten d'unes accions que són comprades i venudes, i té uns propietaris que no estan en pla d'igualtat. És habitual veure com els grans equips de les lligues francesa i anglesa són propietat d'inversors estrangers (xinesos, àrabs i russos, principalment). Aquest inversors volen beneficis econòmics i/o prestigi personal, i comptar a les seues competicions regulars amb un equip de la talla del FC Barcelona és un triomf. Ni les federacions nacionals de futbol, ni els vells tòtems d'aquest esport tenen gaire a dir.
El problema no és a quina lliga jugarà el Barça, a qui li sobren pretendents, sinó a quina lliga es quedarà el Real Madrid. Tal i com va dir un amic meu: La lliga espanyola és com els fills del Paquirri, hi ha una gran diferència entre els dos primers i el tercer.
En tot cas caldrà veure si aquestes lligues accepten també el RCD Espanyol de Barcelona i el FC Girona a les seues competicions. Però tractant-se de negocis (i, en alguns casos, prestigi personal) la cosa sembla fàcil de resoldre.

— Proposta de Torneig.  El FC Barcelona té més socis i pressupost que la resta de clubs (i SAE) catalans. Però és que el segon club en socis i pressupost, el RCD Espanyol de Barcelona,  té més abonats, seguidors i pressupost que la resta de clubs (i SAE) catalans. Tenint en compte aquesta abismal diferència, proposo que, almenys durant els primers anys, la Lliga Catalana de Futbol tingui el següent format: dos grups A i B. El grup A integrat per 10 equips, i el B format per dos equips. Els 10 equips del grup A jugaran una fase regular (lligueta) de 18 jornades. Els dos primers classificats del grup A jugaran contra els dos equips del grup B: semifinals a anada i tornada. I els dos guanyadors jugarien la final. En total 21 jornades de lliga.
Els dos grans clubs, actualment el Barça i l'Espanyol, podrien centrar-se en les seues competicions europees. Els clubs catalans podrien competir amb els dos clubs de més nivell.
Qui formaria part del grup B? Els dos clubs més ben classificats a la lliga espanyola: Barça i Espanyol.
Qui formaria part del grup A? Els altres 10 clubs més ben classificats a la Lliga Espanyola.
Quina recompensa tindrien els guanyadors de la Lliga Catalana? Caldria parlar i negociar amb la UEFA, però bé podria jugar la Champions el guanyador (encara que fos amb fase prèvia) i la UEFA League el segon.
Tot és parlar-ho i negociar-ho, però el Barça no ha de ser un fre per a la independència.

La trampa de l'abstenció

Els contraris a la independència de Catalunya, en comptes de fer campanya pel no, han optat, majoritàriament, per fer campanya per l'abstenció. Això és un greu error. Analitzem-lo una mica:

— Abstenció habitual. A les eleccions catalanes del setembre del 2015 (també anomenades plebiscitàries) la participació fou del 74.9%, un rècord històric. En els darrers 15 anys l'abstenció ha oscil·lat entre el 32.2% (catalanes del novembre del 2012) i el 53.8% (europees del maig del 2014).
Resumidament: un de cada tres catalans amb dret a vot no té el costum de votar.

— Herri Batasuna. Durant anys hem sentit com els abertzales deien que la Constitució Espanyola no anava amb ells, ja que ells no l'havien votat. Quan es va fer el referèndum de la Constitució Espanyola el desembre del 1978 l'opció guanyadora (amb el 70.2% dels vots) fou el sí a la (que que després seria la) Comunitat Autònoma Basca. A Navarra els vots afirmatius foren el 76.4%. Si va guanyar el sí, per què els abertzales —sobretot Herri Batasuna— insistien en que els bascos no ?havien votat la Constitució Espanyola? Doncs perquè l'abstenció fou del 55.3% a Vascongadas (i del 33.3% a Navarra).
Com que alguns abertzales havien demanat el No, i alguns altres l'abstenció, van comptar l'abstenció i el vot blanc com una forma de dir que no. Una suma ben tramposa, tot sigui dit.
Ironies de la història: veurem la dreta espanyolista repetint el discurs de l'esquerra abertzale, i comptant al bloc del no les persones que no vagin a votar.

— Subjecte de dret. A què es déu aquesta aposta per l'abstenció?  L'espanyolisme nacionalista afirma que Catalunya no és —ni pot ser mai— un subjecte de dret. Segons l'espanyolisme nacionalista, no hi ha més nació que Espanya, i una cosa com la independència de Catalunya només podria ser votada pel conjunt dels espanyols.
Però la majoria dels contraris a la independència no són nacionalistes espanyols. La majoria dels contraris a la independència són federalistes, confederalistes i partidaris de la tercera via. Gent que havia votat CiU i UDC, el PSC i, fins i tot, ICV-EUiA (i CSQEP). Aquests partits consideren que Catalunya és una nació, i que té el Dret a Decidir el seu futur. Per què, en comptes de fer campanya pel no, estan fent campanya per l'abstenció?

— Por a la derrota. Tot indica que, davant la divisió dels contraris a la independència entre els nacionalistes espanyols (els que voten PP, Ciutadans, UPyD i VOX) i els federalistes (els que voten PSC, UDC i CSQEP), aquests segons, veient que no podran comptar amb els primers, no volen arriscar-se a una derrota i s'afegeixen al carro de l'abstenció.
Probablement aquesta por a la derrota sigui, realment, la causa de la seua derrota. Si pretenen que el nacionalisme espanyol, la resignació, la por, el semenfotisme i la mandra sumin el 51% d'abstenció s'arrisquen a fracassar i a que, les amenaces de Madrid i la inacció del PSC facin que sigui la participació la que superi el 50%. I potser superi de llarg aquest percentatge.
Tal i com vaig llegir fa poc a les xarxes socials: Si lluites pots perdre, si no lluites estàs perdut. Si votes pots perdre, si no votes ja has perdut.
Tal i com digué un amic meu: derrota per incompareixença.

— La suma. La suma dels vots de totes les candidatures que defensaven el setembre del 2015 el Dret a Decidir (JxS, CSQEP, CUP, UDC i Partit Pirata) era de 2437741 vots, això vol dir el 44.2% del  cens.
Els partits contraris al Dret a Decidir (PP, Ciutadans, PSC, Recortes Cero i Guanyem Catalunya) sumaren 1624451 vots, que representa el 29.4% del cens.

Cap de setmana 11/2017

Un cap de setmana de juliol sol ser un cap de setmana de festivals (música i arts escèniques), festes majors, universitats d'estiu i festa en general. Aquest cap de setmana ha estat això, i també ha estat el cap de setmana de la Llei 11/2017 del 4 de juliol.

Aquest ha estat, també, el cap de setmana en el que els néts i besnéts s'han descarregat les 2569 pàgines amb els noms dels represaliats pel franquisme. El cap de setmana on hem cercat al familiar injustament castigat, i on hem mostrat als nostres majors la llei on ens diuen —per fi!— que aquestes persones eren innocents, i que la sentència queda invalidada a tots els efectes.

Un cap de setmana que celebrem amb 40 anys de retard.

"Els néts expliquen als seus pares com fou la guerra dels avis"

Enllaç a la llista.

Paradoxes unionistes

L'anomenat Procés Català ens està deixant alguns fenòmens interessants. Avui ens fixarem en les paradoxes de l'unionisme.

• Decepció. Un clàssic de l'unionisme és afirmar que no hi haurà autodeterminació, ni molt menys independència, i que tot plegat provocarà una gran decepció a Catalunya. Els culpables d'aquesta gran decepció seran els polítics independentistes.
  Quan no s'espera una cosa dolenta i no es compleix, el sentiment que es genera és el d'alleugeriment; per contra, quan el que s'espera és bo i no esdevé, llavors el que sentim és decepció. Quan els unionistes parlen de decepció perquè no hi haurà independència no deixen d'admetre, implícitament, que la independència és una cosa bona.


• Tapar les vergonyes amb una estelada. Un altre tòpic recurrent de l'unionisme és que la independència és una gran maniobra per a tapar la corrupció i/o la mala gestió i/o tot de coses lletges que tenim en aquest país. Un altre cop ens trobem amb una interessant paradoxa: per a tapar quelcom que ens és desagradable emprem elements agradables o, com a mínim, neutres.
  No té cap ni peus tapar una cosa lletja (corrupció, malbaratament) amb una altra cosa encara més lletja (independència).... a no ser que, paradoxalment, els unionistes trobin que la independència és una cosa bona.


• Catalanocentrisme. És habitual que en els debats els independentistes parlin de la corrupció, de la mala gestió o de l'autoritarisme a Espanya, i que els unionistes responguin dient "ja, ja però parlem del que passa aquí, parlem de Catalunya, no parlem del que passa fora".  
  No deixa de ser curiós (i un pèl contradictori) que qui defensa que Catalunya ha de seguir formant part del Regne d'Espanya digui que aquesta Espanya no és aquí, sinó que es fora.

La provocació i el victimisme

L'anomenat procés independentista català es caracteritza per ser pacífic, festiu, democràtic i institucional.
És pacífic, perquè no està influït per cap conflicte armat.
És festiu, perquè fins ara les grans mobilitzacions han estat alegres i festives.
És democràtic, si més no fins on ens deixen les autoritats espanyoles.
És institucional, o tan institucional com pot ser un procés de ruptura amb els límits legals que ens imposa la Constitució espanyola.

Una cadena es trenca per la baula més feble. Per la part convergent aquesta baula és la corrupció, però amb això sembla que no hi ha prou. Necessiten que hi hagi actes de violència, reals o ficticis, i en això estan. Provocaran tot el que es pugui, a veure si algú mossega l'ham. I si cal, faran actes de falsa bandera per tal de criminalitzar el moviment independentista.

Cal ser prudent i cal estar atents.

Dos congressos

Aquest cap de setmana han tingut lloc a Madrid dos congressos de dos partits polítics. Un partit ha arribat al congrés esquitxat per escàndols de corrupció, havent hagut de repetir les eleccions per la seva incapacitat per a formar govern, havent perdut algun dels seus bastions municipals i autonòmics. I malgrat tot, el congrés ha estat plàcid i feliç.

L'altre partit polític ha afrontat el seu congrés amb profundes divisions. No tant per raons ideològiques, sinó per raons estratègiques i organitzatives. I també per raons personals, és clar. Al cap i a la fi són éssers humans.

Solidaritat: qui o què?

El tres de març de 1991 el ciutadà Rodney King fou víctima d'una brutal pallissa per part d'un grup de policies de Los Angeles (Califòrnia). L'agressió fou enregistrada en vídeo, lliurada a les autoritats i a la premsa. Tot Califòrnia va poder veure com els policies atonyinaven una persona indefensa. La víctima, en Rodney King, era afroamericà.

L'abril del 1992 es jutjà el cas. El jurat popular, de perfil blanc i conservador, va absoldre els policies, malgrat les proves gràfiques (el vídeo), els testimonis i l'informe mèdic de les lesions. Aquesta absolució va provocar la indignació de la societat californiana.  Milers d'afroaemricans van eixir al carrer i es van produir aldarulls arreu de Califòrnia i dels EUA. Per tal de poder restablir (el seu) ordre, el govern federal va haver de posar l'exèrcit al carrer. Els soldats i els blindats encara anaven amb l'equip de la darrera guerra que havien guanyat: la del Golf (Kuwait-Irak).

El novembre del 1992 va guanyar les eleccions el candidat demòcrata Bill Clinton.

Durant els anys següents, en els informatius de les televisions californianes, era habitual donar notícies dels diversos delictes comesos per Rodney King: conducció sota els efectes de l'alcohol, consum i tràfic d'estupefaents, violència contra la seva parella i violència contra els seus fills.

Efectivament, en Rodney era un mala peça (per dir-ho suaument). I els periodistes que donaven les notícies (la majoria blancs) semblava que volien transmetre a la societat afroamericana el següent missatge: per aquest paio us vareu rebel·lar? Per aquesta merda de tio vareu sortir al carrer!? Mireu quin delinqüent! 

El que aquests comunicadors no entenien, o no volien entendre, era que els afroamericans van eixir al carrer pel què, no pas pel qui. Van indignar-se per la injustícia comesa, contra la brutalitat i la impunitat policial, i contra la discriminació que encara patien els afroamericans. No es van moure pel qui, sinó pel què.

Aquesta setmana ha tingut lloc a l'Audiència Provincial de Barcelona el judici contra l'ex-president Artur Mas i les ex-conselleres Irene Rigau i Joana Ortega, per organitzar la consulta popular del nou de novembre del 2014. I uns pocs milers de catalans vam anar al centre de Barcelona a mostrar el nostre rebuig a aquesta causa judicial.  No hi hem anat pel qui, sinó pel què, Ens hem manifestat perquè estem en contra de considerar que hi hagi delicte en posar les urnes, ens hem manifestat perquè creiem que per la via democràtica es poden resoldre els conflictes polítics, i perquè defensem el dret a decidir.

En cap cas ens hem manifestat a favor de les polítiques retalladores i dretanes de CiU. I la prova és que entre els manifestants hi havia gent de la CUP, de PODEM i d'EUiA, formacions polítiques que mai han governat amb CiU i que no són gaire sospitoses de ser dretanes.

És trist que per les xarxes socials i pels mitjans de comunicació proliferin opinions contràries a aquesta solidaritat, en nom d'un cert esquerranisme. Un cop més, aquests opinadors confonen el què amb el qui.

Bé, potser alguns no confonen el què amb el qui, sinó que volen que els altres caiguem en aquesta confusió.