Paradoxes unionistes

L'anomenat Procés Català ens està deixant alguns fenòmens interessants. Avui ens fixarem en les paradoxes de l'unionisme.

• Decepció. Un clàssic de l'unionisme és afirmar que no hi haurà autodeterminació, ni molt menys independència, i que tot plegat provocarà una gran decepció a Catalunya. Els culpables d'aquesta gran decepció seran els polítics independentistes.
  Quan no s'espera una cosa dolenta i no es compleix, el sentiment que es genera és el d'alleugeriment; per contra, quan el que s'espera és bo i no esdevé, llavors el que sentim és decepció. Quan els unionistes parlen de decepció perquè no hi haurà independència no deixen d'admetre, implícitament, que la independència és una cosa bona.


• Tapar les vergonyes amb una estelada. Un altre tòpic recurrent de l'unionisme és que la independència és una gran maniobra per a tapar la corrupció i/o la mala gestió i/o tot de coses lletges que tenim en aquest país. Un altre cop ens trobem amb una interessant paradoxa: per a tapar quelcom que ens és desagradable emprem elements agradables o, com a mínim, neutres.
  No té cap ni peus tapar una cosa lletja (corrupció, malbaratament) amb una altra cosa encara més lletja (independència).... a no ser que, paradoxalment, els unionistes trobin que la independència és una cosa bona.


• Catalanocentrisme. És habitual que en els debats els independentistes parlin de la corrupció, de la mala gestió o de l'autoritarisme a Espanya, i que els unionistes responguin dient "ja, ja però parlem del que passa aquí, parlem de Catalunya, no parlem del que passa fora".  
  No deixa de ser curiós (i un pèl contradictori) que qui defensa que Catalunya ha de seguir formant part del Regne d'Espanya digui que aquesta Espanya no és aquí, sinó que es fora.