Una de les característiques del procés català és que va de baix a dalt, i que els dirigents del país (els polítics, i els altres) no el lideren, sinó que s'hi adapten.
Que un grup de juristes hagin decidit pel seu compte —sense encàrrec ni suport de cap institució oficial— redactar una proposta de Constitució de la República Catalana n'és la prova. Un servidor no és jurista, però sí que serà ciutadà d'aquest nou estat, així que humilment faig algunes propostes sobre el tema.
1) Constitució lleugera. Proposo una constitució amb pocs articles. La constitució espanyola consta de 169 articles, 4 disposicions addicionals, 9 de transitòries, una de derogatòria i una de final. Similar a l'actual constitució helvètica (de l'any 1999), que consta de 197 articles, i a la constitució andorrana (de l'any 1993) amb 107 articles, dues disposicions addicionals, tres de transitòries, una de derogatòria i una de final; però contrasta amb la constitució dels EUA (7 articles i 27 afegits o esmenes). I també contrasta amb la constitució de Bolívia, que té 411 articles i 10 disposicions transitòries, una de derogatòria i una de final.
Quants articles hauria de tindre la Constitució de la República Catalana? Crec que amb 100 ja n'hi ha prou, més una disposició addicional sobre el futur polític d'Aran (tot i ser un territori occità forma part de la comunitat autònoma de Catalunya) i una de derogatòria (per a liquidar els comptes amb el Regne d'Espanya).
2) Fàcil de reformar. En 36 anys que té, la constitució espanyola ha estat reformada en dues ocasions l'any 1992, que es va reformar l'article 13.2 i l'any 2011, que es va reformar l'article 135. Això és molt o poc? La constitució federal alemanya del 1949 ha estat reformada en 55 ocasions. La societat canvia, i les institucions i els texts legals han de ser capaços d'adaptar-se als canvis.
Sembla que hi ha una relació entre el nombre d'articles d'una constitució i la necessitat de ser reformada: quants menys articles té, més genèrica és i més fàcilment aguanta el pas del temps; per contra, quants més articles té una constitució, més concreta els detalls i, amb el pas del temps, més necessita ser reformada. Probablement per això la constitució espanyola dóna tants problemes: té molts articles i, en el seu redactat, és difícil de ser reformada.
3) Drets i deures. Té sentit que una constitució parli de drets que no es compleixen i deures que són difícils de ser complir? En el cas de la constitució espanyola, té sentit un article 47 que parla del dret a l'habitatge quan cap llei, ni cap decret, ni cap sentència recullen aquest dret?
Té sentit un article 3.1 que diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer la llengua castellana? Com es fa efectiu el compliment d'aquest deure, amb un examen? Qui no conegui prou bé la llengua castellana, quin càstig ha de rebre?
4) Frens i contrapesos. La separació de poders teoritzada per Montesquieu sembla difícil d'aplicar, en canvi, el model anglosaxó de checks & balances (frens i contrapesos) sembla més efectiu. I ja posats, quants poder públics hi ha? Montesquieu n'esmentava tres, però algunes constitucions de l'antic bloc comunista parlaven d'un quart poder socio-econòmic, i actualment moltes constitucions llatinoamericanes parlen d'un quart poder electoral.
En qualsevol cas, els poder públics, en últim terme, han de ser escollits d'una forma democràtica i directa. I si no fixem-nos en el cas espanyol: es vota democràticament el legislatiu, el legislatiu nomena l'executiu, i l'executiu la cúpula del judicial. I a cada pas, a cada elecció indirecta, es perd eficàcia i democràcia.
Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 2 i La Constitució de la República Catalana 3.
