dimecres, 3 de desembre del 2014

El problema el tenen ells

Quina és la força electoral de l'espanyolisme a Catalunya?

L'any 2011, els partits espanyolistes obtingueren un total de 815.970 vots: 716.371 pel PP, 59.949 per la PxC i 39.650 per la UPyD. A aquestes eleccions Ciutadans no es va presentar.
L'any 2012, els partits espanyolistes obtingueren un total de 820.816 vots: 471.197 pel PP, 274.925 per Ciutadans, 60.142 per la PxC i 14.552 de la UPyD.
L'any 2014, els partits espanyolistes obtingueren una suma de 454.488 vots. 246.698 pel PP, 157.948 per a Ciutadans, 32.686 per la UPyD i 7.854 per a VOX,  també 1.992 per a Falange Española de las JONS, 1.833 per Impulso Social (AES), 1.582 La España En Marcha, 1.549 per a Foro Ciudadano (Álvarez-Cascos), 1.321 per a Democracia Nacional i 1.025 pel MSR.

En el procés participatiu del passat 9 de novembre (i les dues setmanes posteriors), el SÍ+SÍ obtingué 1.897.274 vots. Aquest resultat supera els 1.781.460 vots que sumaren CiU, ERC, CUP i SI el novembre del 2012.

Encara que els espanyolistes anessin units i doblessin els seus vots totals, encara els faltarien més de dos-cents mil vots per a igualar els vots independentistes dipositats el passat 9 de maig.

Nosaltres anem sobrats, els que són pocs i dividits són ells.

divendres, 28 de novembre del 2014

Anem sobrats? Ui, el què diran!

REALMENT CAL UNA LLISTA UNITÀRIA INDEPENDENTISTA? 
Anem a veure, fa dos anys, les quatre candidatures sobiranistes que podrien integrar l'anomenada "Llista Unitària" (CiU, ERC, CUP i SI) sumaren el 49.2% dels vots i 74 escons.
Fa dos anys, les cinc candidatures clarament unionistes (PSC, PP, C's, UPyD i PxC) sumaren el 37.0% dels vots i 48 escons.
Deixem ICV-EUiA al camp de la indefinició, on de moment semblen còmodes, amb el 9.89% dels vots i 13 escons.

Fa sis mesos, a les eleccions al Parlament europeu, les candidatures sobiranistes (ERC, CiU, BILDU...) fregaven el 50% dels vots.
Fa sis mesos, les candidatures clarament unionistes (PSOE, PP, C's, UPyD, VOX, Falange...) sumaven el 33% dels vots.
Fa sis mesos, els indefinits (ICV, IU, PODEMOS...) sumaven el 15% dels vots.

Vists els resultats, la cosa és clara: ells són menys i estan més dividits (presenten de quatre a sis llistes). Nosaltres som més i presentem només tres llistes: NO ENS CAL LA LLISTA UNITÀRIA.

Una llista que volgués anar de la CUP fins UDC generaria rebuig entre els més esquerrans i els més dretans, anant a votar formacions de perfil nacional més ambigu.
Hi ha sumes que resten, tinguem-ho clar.


I QUÈ DIRAN FORA?
El President Mas esgrimeix un cop més el vell argument del què diran a fora.  Segons els convergents,  cal que a fora vegin clar que guanya el SÍ a la independència. De debò que a Madrid no saben que la CUP i ERC són partits independentistes? Sincerament, són independentistes molt abans que ho fos CiU, i sense patir pressions del Clan del Pont Aeri.

De debò ens ha de preocupar per això? De debò a les democràcies d'arreu del món no saben el que és una majoria parlamentària? Un cop més, com ja van fer el 2012, ens volen fer creure que això és una república presidencialista?

Hi ha moments en els que sembla que CiU ens vulgui fer un xantatge: o la liderem nosaltres, o no hi haurà independència. I aquest xantatge no es pot acceptar.


diumenge, 9 de novembre del 2014

Apunts col·laterals del 9N


No entraré en l'anàlisi política de la jornada d'ahir —molta gent porta tota la nit fent anàlisis d'urgència, i ja tindrem temps d'analitzar bé les conseqüències— sinó d'alguns detalls col·laterals de la jornada.

— Voluntaris. Els que hem viscut unes eleccions a una mesa electoral sabem com pot ser de cruel l'atzar a l'hora de fer el sorteig dels membres de la mesa. Jo vaig tindre la sort (l'any 2012) de compartir taula amb dues persones intel·ligents, organitzades i motivades, però és força habitual que hi hagi taules amb persones malaltes, enfeinades, desmotivades, emprenyades o incompetents.
Potser caldria tindre-ho en compte de cara a fer la llei electoral: hi ha molta gent capacitada que està a l'atur i que estaria encantada de treballar un festiu.

— Recompte fàcil. Ja ho vam veure l'any 2005 (referèndum de la Constitució europea) i l'any 2006 (referèndum de l'Estatut català), i ahir ho vam tornar a veure: és molt més fàcil fer el recompte en un referèndum que en unes eleccions parlamentàries.
Potser caldria tindre-ho en compte de cara a pensar en quin model de democràcia volem: a l'espanyola o a la suïssa.

— Estranger. Recordeu els problemes que hem tingut amb el vot per correu en anterior convocatòries? En canvi, malgrat les cues, s'ha votat millor anant a les "ambaixades" de la Generalitat a l'exterior. En tot cas, i tenint en compte les dificultats de la gent que viu fora, caldria allargar un parell de dies el període de votació.
Potser caldria tindre-ho en compte de cara a pensar en la participació quan siguem independents: el model de vot per correu espanyol, o l'habilitació de locals on votar... o el vot per internet.

dimecres, 4 de juny del 2014

25 anys de Tiananmen



Vint-i-cinc anys després de la matança de Tiananmen hem pogut veure amb quina facilitat el Socialisme Autoritari evoluciona a Capitalisme Autoritari (Xina, Uzbekistan, Turkmenistan...).
I també hem pogut veure com el Capitalisme Democràtic pot evolucionar a Socialisme Democràtic (Uruguai, Equador, Bolívia...).

Alguns, però, encara volen justificar el que ens sembla injustificable, ja sigui per un teòric creixement econòmic (Xile de Pinochet) o per un tèoric estat del benestar (Cuba dels Castro). O, fins i tot, per una teòrica contenció del terrorisme islamista (Síria de Baixar al-Àssad).

dilluns, 26 de maig del 2014

Aldarulls a Sants (de nou)

Fou en Sun Tzu, un dels pares de l'estratègia i autor del tractat L'Art de la Guerra, qui va dir que una de les claus de la victòria rau en poder triar el lloc i el moment. I si no pots triar el lloc, encara és més important saber triar el moment.

Si volien desallotjar Can Vies no podien triar el lloc, però sí el moment.

I el moment triat ha estat l'endemà de les eleccions que han donat la victòria a ERC, el dia que a Sants es recullen els trastos (i els carrers són plens de mobles vells que es poden llençar i cremar), i el dia abans del Consell de Barri. Han començat poc després de les dotze del migdia i han trigat més de sis hores en desallotjar una dotzena d'okupes.... sis hores en les que els okupes (els pacífics i, sobretot, els violents) han tingut temps de convocar els seus.

Sun Tzu li posaria un zero al Conseller Espadaler.
A no ser, és clar, que l'objectiu d'aquest conseller (d'UDC, per cert) no sigui fer fora un grupet d'okupes que s'estan a un local abandonat d'un carrer oblidat, sinó forçar un determinat estat d'opinió.

dilluns, 21 d’abril del 2014

Diputat de proximitat?

Sento a la ràdio que el PSC es reuneix amb CiU per a tirar endavant la Llei Electoral catalana.  Ho he sentit avui, però ho podia haver escoltat fa un any, o cinc: Catalunya és la única comunitat autònoma que no té llei electoral pròpia. Això hauria de preocupar-nos? En principi sí, però abans de tindre una mala llei pròpia prefereixo seguir endavant amb l’actual adaptació de la llei espanyola.

La clau de l’acord entre el PSC i CiU rau en l’anomenat diputat de proximitat. Segons els impulsors d’aquest model, hi hauria dues urnes: una per a triar llistes en una circumscripció gran (una vegueria, o tot Catalunya, no està decidit), i una altra per aquest diputat de proximitat. Segons els impulsors de la proposta, aquest representant seria més proper al ciutadà i defensaria millor els seus interessos. Posen com a exemple Alemanya.



Malauradament la realitat és tossuda, i a casa nostra encara més. La proposta del diputat de proximitat té, com a mínim, tres grans inconvenients: 

1)      La circumscripció. Uns proposen un diputat per comarca (41), d’altres la comarca combinada amb el municipi (casos com el de Badalona o Santa Coloma de Gramenet) i el districte municipal (municipi de Barcelona). Aquesta és qüestió important, perquè segons com es facin els límits administratius, els resultats electorals seran uns o altres.
Fins ara no tenia gaire importància ser d’una comarca o una altra, o d’un districte o un altre, però si aquest model s’imposa la cosa canviarà.  Amb tota la legitimitat del món la gent del Moianès o el Lluçanès voldrà una comarca pròpia, o la gent de Vallvidrera o el Poble Sec voldran el seu propi districte.
La delimitació arbitrària de les circumscripcions electorals amb finalitats partidistes els anglosaxons l’anomenen gerryander

2)      La majoria. Quina majoria ha d’obtindre la persona que vol representar un territori? Com a mínim el 50% dels vots. I mirant els resultats de les eleccions catalanes, espanyoles i europees de la darrera dècada, resulta que no hi ha cap comarca on una candidatura hagi superat el 50% dels vots.
Per a que el diputat de proximitat sigui realment representatiu, caldrà imposar un sistema de dues voltes si a la primera volta cap candidat obté majoria absoluta. I això retardaria el procés electoral i, a més a més, condicionaria el vot a la segona volta, ja que es triaria el diputat de proximitat no per la vàlua del candidat, sinó per les possibles majories que s’acabessin composant.
I per a ser realment democràtics i proporcionals, la segona volta s’hauria de fer entre els candidats que, per ordre decreixent de vots, sumessin la meitat més un dels vots. En algunes comarques voldria dir dos candidats, però en d’altres tres o quatre. I amb tres o quatre candidats a la segona volta, hi ha la probabilitat de que cap obtingués la majoria absoluta dels vots, forçant una tercera volta (entre els candidats que, per ordre decreixent de vots, sumessin la meitat més un dels vots). 

3)      La realitat social. I ara anem a fer un petit exercici. Penseu en els veïns que teniu a cent metres de la porta de casa vostra. A alguns els coneixereu bé, a d’altres no tant, però segur que podeu saber que pensen d’algunes qüestions polítiques: Tots estan a favor de l’avortament? Tots estan en contra de la immigració? Tots volen la independència de Catalunya? Tots estan a favor de legalitzar les drogues?.... I la pregunta més important de totes: viure on viuen fa que tinguin una opinió determinada sobre aquests temes?
La resposta a la darrera pregunta—estareu d’acord amb mi— és un rotund no. Viure a una comarca o a un districte determinat pot fer que la gran majoria estigui d’acord en un tema local molt concret (com el transvasament de l’Ebre al Baix Ebre, o el soterrament de les vies a Sants), però pel que fa a la gran majoria de temes polítics, l’opinió i el posicionament ve donat per moltes més variables (edat, sexe, opció sexual, origen ètnic, poder adquisitiu...) que no pas el lloc de residència, i la ideologia política la triem lliurement.



En resum: La proposta del diputat de proximitat no representa cap millora substancial en la qualitat democràtica del nostre país, i representa apostar per un model que no és gens representatiu. I no deixa de ser curiós que el PSC vulgui pactar això amb CiU, perquè segons totes les enquestes el PSC seria el quart o cinquè partit en vots, cosa que els allunyaria de cap opció d’obtindre un d’aquests diputats de proximitat. Un cas més de miopia política de la directiva del PSC? O estan obeint ordres de Rubalcaba, amb ves a saber quines intencions?  

dilluns, 3 de març del 2014

Oblideu-vos de Villacisneros


Hi ha dos fets que hauríem d’anar assumint:

1) De moment no existeix cap oficina de reclamacions històriques, on els pobles injustament castigats puguin anar a fer valer els seus drets.
2) La solidaritat internacional té molt de nacionalista. No és cap casualitat que siguin els italians els més solidaris amb Somàlia, els francesos els que més volen ajudar els txadians i els belgues els que es preocupen pel que passa al Congo. No és cap casualitat, ja que el sentiment de solidaritat es veu condicionat per sentiments col•lectius, on pesen fets històrics com el colonialisme.
Així doncs, com que els catalans (de moment, i a excepció dels de la Catalunya del Nord) formem part de l’estat espanyol, és lògic que tinguem certa simpatia envers el poble sahrauí. Però ja va sent hora de deixar aquesta solidaritat en un segon pla, al mateix nivell que tenim la solidaritat amb el Caixmir i Myanmar.
Us donaré quatre bones raons per a fer-ho:

1) No és culpa nostra. La tragèdia del poble sahrauí és culpa del govern espanyol d’eixa època (i, en part, també del d’ara), del govern marroquí d’eixa època (i també del d’ara) i del govern maurità d’eixa època (i, en part, també del d’ara). En tot cas han de ser els espanyols i els marroquins els que se sentin responsables, però no pas els catalans.

2) Nosaltres no tenim la solució. Per més que vulguem, no podem fer res realment efectiu per a resoldre la situació. Ni ho podem fer ara com a comunitat autònoma del Regne d’Espanya, ni ho podrem fer com a estat independent. Qui té la clau de la solució és el Marroc, i col•lateralment, Mauritània i Espanya. I, ja posats, el gran gendarme d'Occident, els EUA.
Qui ha de comprometre’s és el poble marroquí i, en part, el poble espanyol i el poble maurità.

3) Hi ha 225.000 marroquins vivint a Catalunya. Un 3% de la població catalana és d’origen marroquí. També el Marroc és un dels nostres socis comercials més importants al sud de la Mediterrània.

4) Espanya i Marroc. Qui pot estar més interessat en reconèixer la independència de Catalunya, que aquell que porta segles tenint conflictes amb Espanya? Per pura lògica estratègica, el Marroc és el nostre aliat.

Oblideu-vos de Villacisneros, si més no durant un temps.

Apunt històric: Legalment parlant, el Sàhara espanyol era una província espanyola, tan espanyola com Segovia, o tan poc espanyola com Girona; i els seus habitants tenien la ciutadania espanyola (A ver, ¿Qué pone en tu DNI?) i eren tan espanyols com els de Valladolid, o tan poc espanyols com els de Guipúscoa. Si l’any 1976 una província espanyola hagués exercit el seu Dret d’Autodeterminació, no creieu que les eleccions del 1977 i la constitució del 1978 haguessin tingut un altre tarannà?