No respondre el feixisme

No es pot negar que el Judici del Procés és, entre moltes altres coses, un judici polític i un espectacle mediàtic. Entre els testimonis que han estat citats aquesta setmana hi tenim les ex-diputades de la CUP Antonio Baños i Eulàlia Reguant.
Aquestes dues persones, obertament antifeixistes, s'han negat a respondre les preguntes formulades per l'acusació popular, que en aquesta causa està exercida per VOX (partit que, com a mínim, podem dir que té molts feixistes entre la militància i la direcció). Com que la legislació espanyola no contempla el dret dels testimonis a no declarar, aquests seran sancionats. Com a mínim, una multa de 2500€ per a cadascú. Les cupaires han al·legat dignitat democràtica i antifeixista, i no voler donar-li (encara més) publicitat al partit d'extrema dreta. Respecto la seua decisió, però que és un error.

Com ja he dit al principi, aquest judici és, entre moltes altres coses, una causa política i un altaveu mediàtic. Quan un advocat fa preguntes, no està preguntant només als encausats i als testimonis, sinó que també s'està mostrant a tot el públic que el veu (segons les audiències, milions de persones). Les persones que declaren, també. I ací és on rau l'error de les cupaires: han desaprofitat l'ocasió de deixar en evidència VOX, i de demostrar a moltíssimes persones, als Països Catalans i a Espanya, que aquest partit no és inofensiu, que no és una opció vàlida. Les respostes punyents, que posen en evidència al lletrat de VOX són la millor eina per a convèncer a molts indecisos.

Per a molts catalans i espanyols, de dretes i unionistes però no feixistes (sí, n'hi ha, de debò) el que ha passat al Tribunal Suprem és que uns "proetarres han desafiat un tribunal de justícia i han menyspreat un partit polític que molta gent vota", i els altres mantres habituals.
De debò us penseu que a Andalusia hi ha 400.000 feixistes? O potser el que hi ha és milers de persones emprenyades i equivocades? Potser VOX no tindria tants vots si ens dediquéssim a posar-los en evidència.

Recordeu: molt sovint no parlem per a qui ens pregunta, sinó per a qui ens escolta.

Judici Polític: perdre per a poder guanyar

Aquesta setmana comença un judici polític. Per més filigranes lèxiques que fem, les causes són polítiques, l'acusació és política, la defensa és política, i el delicte és inevitablement polític. Fet l'aclariment, ve una pregunta: com es guanya un judici polític?

— Alfred Dreyfus va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.
— Mahatma Gandhi va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.
— Nelson Mandela va perdre el judici penal, però va guanyar la causa.

Així doncs, si aquest judici acaba amb dures condemnes penals, no ens l'hem de prendre com una derrota. Només serà una derrota si després la causa no guanya.

La paradoxa de VOX i les "feminazis"

Aquests dies ha estat tema de debat la formació d'un tripartit de dretes a Andalusia, integrat pel PP, Ciutadans i VOX, i les exigències d'aquests últims per a formar govern. Un dels cavalls de batalla és la Llei Andalusa Contra la Violència Domèstica (la Llei 7/2018 que podeu llegir en aquest enllaç). Els d'Abascal en volen la derogació, o una reforma en profunditat.

Cal aclarir que abans de la irrupció de VOX al mapa polític andalús aquesta llei ja havia rebut dures crítiques per part de diferents col·lectius professionals (juristes, psicòlegs, policies...) de diferents sensibilitats polítiques.

La Junta d'Andalusia no té competències per a reformar el Codi Penal, ni la Llei d'Enjudiciament Criminal; tampoc tenen competències en matèria de presons, ni Codi Civil propi, i ni tan sols tenen policia autonòmica. Així doncs, sobre què legisla aquesta llei? Doncs bàsicament sobre ajudes a les víctimes. 

Cal aclarir que la majoria de comunitats autònomes han aprovat lleis que acompanyen la Llei Integral Contra la Violència de Gènere. En el cas de Catalunya tenim una llei aprovada per 132 dels 135 parlamentaris.

Però què té de dolent aquesta llei?

El punt més criticat de la llei andalusa és l'article 1.bis que diu textualment:

«Artículo 1 bis. 
Concepto de víctima de violencia de género. A efectos de la presente Ley, se considerarán víctimas de violencia de género y tendrán reconocidos los derechos de esta norma sin necesidad de interposición de denuncia, tanto si se trata de violencia física, violencia psicológica, violencia sexual o violencia económica»

Aquest és el punt més criticat: Sense necessitat d'interposar denúncia.

Un altre aspecte que critiquen els de VOX (i altres persones) són els recursos destinats a les "associacions de dones" que ells consideren una menjadora per a entitats afins al Govern.

I un darrer punt que volen reformar els de VOX (i altres persones) és el que fa referència a les víctimes, ja que volen que la condició de víctima no es limiti a les dones i que es faci extensiva a totes les persones víctimes de la violència domèstica.

Eus ací les quatre paradoxes:

— Santiago Abascal és un líder que ha fet carrera explotant la seua condició de víctima d'ETA. Cal aclarir que, tot i haver portat escorta des de ben jove, ell mai ha estat víctima de cap atemptat d'ETA. I son pare, històric dirigent del PP d'Àlava, el màxim que va patir van ser unes pintades a la seva granja de cavalls. El mateix podem dir d'altres persones de la mateixa corda ideològica, com Francisco José Alcaraz, antic president de la AVT que mai va patir cap atemptat terrorista.
Paradoxalment, els que sense haver estat víctimes han explotat la condició de víctima són les que ara critiquen que d'altres puguin fer el mateix.

— Picaresca i denúncies falses. Moltes veus alienes a VOX critiquen que es pugui tindre la condició de víctima sense haver interposat cap denúncia, ja que això pot afavorir la picaresca. En tot cas, si una de les motivacions de la denúncia falsa és accedir a ajudes públiques, aquesta motivació queda desactivada al poder accedir a les esmentades ajudes sense interposar cap denúncia. És a dir: això pot fer que baixin les denúncies falses.

— Guinguetes, xiringuitos i menjadores. Aquells que han fet servir les associacions de víctimes del terrorisme (AVT, VCT, FVT...) per a rebre subvencions i fer carrera política, ara critiquen que es facin servir associacions feministes (víctimes de la violència familiar) per a rebre subvencions i fer carrera política.

— Víctimes de primera, de segona i de tercera. Aquells que durant dècades han classificat les víctimes del terrorisme en víctimes de primera categoria (militars, policies i polítics espanyolistes víctimes d'ETA), víctimes de segona categoria (altres víctimes d'ETA), de tercera categoria (víctimes del GRAPO, Al Qaeda i similars) i víctimes de quarta categoria (víctimes del GAL, BVE i similars), ara critiquen que amb la violència domèstica hi hagi víctimes de primera (dones víctimes d'homes), de segona categoria (parelles LGBTI, nens, gent gran i persones amb diversitat funcional) i de tercera categoria (homes víctimes de dones, una minoria sigui dit de passada).

A veure si serà cert que existeix el karma, si més no en política.

Paracaigudistes i urnes de fogueig

Al gener del 2018 alguns ja han començat a parlar de les eleccions municipals del 2019. A l'abril del 2018 bastants ja estan parlant de les eleccions municipals del 2019. Abans que la majoria comenci a parlar de les eleccions municipals del 2019 m'agradaria matisar unes quantes coses.

— Urna de fogueig. A la majoria de democràcies acostuma a haver una convocatòria electoral que és percebuda (encertadament o no) com a poc important. En aquesta elecció (teòricament) poc important hi sol haver poca participació i els votants aprofiten per a desfogar-se votant opcions extremes o paròdiques —l'anomenat vot de càstig—.
Això passa a les eleccions presidencials austríaques (república parlamentària, el President de la República és un càrrec simbòlic, sense gaire poder), o a les eleccions regionals franceses (estat fortament centralista, on les regions tenen poc poder). Al Regne d'Espanya l'urna de fogueig (encertadament o no) és la de les eleccions al Parlament europeu.

— Cicles. Les eleccions municipals tenen lloc cada quatre anys, i no es poden convocar anticipadament per voluntat del consistori sortint. Les eleccions als parlaments autonòmics a les tretze comunitats autònomes de l'article 143 (les de via lenta) tenen lloc cada quatre anys, i les eleccions anticipades només poden donar lloc a una legislatura curta, fins que finalitzi el període de quatre anys (el que va passar a Astúries). Les eleccions al Parlament europeu tenen lloc cada cinc anys.
Aplicant una senzilla regla aritmètica veurem que cada vint anys coincideixen les eleccions municipals i europees, com ja va passar l'any 1999 i com passarà el proper 2019 (si Catalunya segueix formant part del Regne d'Espanya, i si el Regne d'Espanya segueix formant part de la Unió Europea). També coincidirà amb les eleccions als parlaments forals, als cabildos canaris i als consells insulars de les Illes Balears i Pitiüses.

— Grans coalicions i paracaigudistes. Des de gener del 2018 hi ha persones que reclamen una gran coalició independentista a les eleccions municipals de Barcelona. Bé, no seria ben bé una "gran" coalició, ja que exclou la CUP i organitzacions properes a la CUP. Des de març de 2018 comença a sonar el nom de Manuel Valls (antic alcalde d'Évry, i antic primer ministre de la República Francesa) com a candidat de Ciutadans (i qui sap si d'alguna gran coalició unionista) a les eleccions municipals de Barcelona. En el bàndol independentista qui pretén liderar la gran coalició és el novaiorquès Jordi Graupera.
La gent no és tonta, i la majoria ja saben què voten quan venen les eleccions municipals. I a les eleccions municipals, on es vota mobilitat, habitatge, medi ambient i ús de l'espai públic, l'eix esquerra-dreta és molt més important que l'eix Catalunya-Espanya.

— Mapes. És un greu error per a l'independentisme plantejar les eleccions municipals en clau estrictament sobiranista. Per començar, a Catalunya hi ha més municipis a part de Barcelona. I generalitzar aquestes coalicions seria encara pitjor: allà on perdés aquesta coalició guanyaria Tabàrnia. Però, paradoxalment, també seria un error per a l'unionisme, ja que molts unionistes moderats votaran els Comuns, però els alcaldes Comuns no volen (ni, probablement, voldran) ser comptats entre els unionistes. I rebutjaran qualsevol enteniment amb PP, Ciutadans, o el que quedi de la PxC. Els Comuns, per a desesperació del sector progre de Ciutadans, prefereixen pactar amb la CUP o amb ERC.

— Perfils politics. Perquè no es pot negar que el catalano-francès Manuel Valls té un perfil que dóna molt per al Parlament europeu, igual que el catalano-novaiorquès Jordi Graupera. Proposar-los per al fer d'alcaldes (o de caps de l'oposició municipal) és desaprofitar el talent polític d'aquests possibles candidats.
I ja posats, si hem de fer unes altres eleccions plebiscitàries, fem que ho siguin les europees.

— Banyes, jubilacions i retirades. Perquè les eleccions municipals venen marcades per algunes jubilacions, com la de Xavier Trias; alguna retirada parcial, com la de Carina Mejías; i per algun més que probable atac de banyes, com el de Jordi Cañas, candidat a les eleccions municipals del 2011 i que es va retirar temporalment de la política l'any 2014, quan fou imputat per un delicte de frau. Absolt a finals del 2017 té tot el dret del món a complir la paraula que va donar, tot emulant a McArthur: "Tornaré".  I si els de Ciutadans són intel·ligents aprofitaran el talent de Jordi Cañas per a guanyar l'alcaldia de Barcelona... o per a fer ingovernable el consistori.

Existeix el 155?

Ja fa tres setmanes que l'executiu que presideix Marino Rajoy, amb el preceptiu aval del Senat i amb el suport entusiasta del poder judicial, de l'oposició i de la majori d'espanyols, va aplicar l'article 155 de la Constitució Espanyola i va procedir a suspendre la (minsa) autonomia catalana.

Tres setmanes després, amb mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili, amb la Mesa del Parlament en llibertat condicional i amb més de 800 batlles citats a declarar, podem dir que el 155 és una realitat?

Fixem-nos en quatre detalls:

1) Ensenyament. Després de dècades criticant la immersió lingüística a les escoles catalanes, el govern del PP no s'atreveix a imposar unes quotes mínimes de castellà? Té el suport de Ciutadans, un partit fundat amb la declarada intenció d'acabar amb el model lingüístic escolar.
Bé, podem pensar que la planificació escolar no es pot canviar d'un dia per l'altre. Però no han fet ni tan sols un gest simbòlic en aquest sentit.

2) Mitjans públics catalans. Fa dècades que el PP (i tot l'unionisme) critica la ràdio i televisió pública, tant pel que fa a l'idioma com pels continguts. Doncs bé, ara que ja manen a Sant Joan Despí, per què no comença Tv3 a emetre programació en castellà? Els periodistes catalans bé que sabran parlar en castellà, i si no volen en poden fitxar de TVE, i si cal contractar nou personal... hi ha milers de periodistes a l'atur!
La graella televisiva està en canvi constant, qualsevol petita pèrdua d'audiència justifica la cancel·lació d'un programa. Si a Tv3 ara mana Madrid, per què no veiem tertúlies, pel·lícules i sèries en espanyol? Si el canal 3/24 i l'emissora Catalunya Informació repeteixen constantment el mateix informatiu, per què no inserir alguna falca en castellà?

3) Obres d'art. Ací no només tenim un compromís polític, sinó que també tenim un mandat judicial. Les obres d'art de parròquies de la Llitera i el Baix Cinca, així com els frescos de Sixena, no havien de marxar de Catalunya? No hi ha sentències en aquest sentit? No hi ha un clar compromís polític? I doncs, a què esperen per a treure-les d'on són i portar-les on toca!?
Bé, potser hi ha dificultats tècniques per a moure un mural. Tal vegada es pot malmetre en el procés, però... no és més important treure-les de les urpes catalanes abans que conservar-les senceres?

4) Toreig. Fa set anys que el Parlament de Catalunya va prohibir les festes taurines amb mort del brau (o amb les sorts doloroses com pica, banderilla i estoc). El PP i Ciutadans, així com la resta d'espanyolistes, s'hi van mostrar contraris. Ara que controlen la Generalitat, i tenint en compte que la plaça de toros Monumental de Barcelona no s'ha enderrocat, ni reconvertit en cap altra cosa, per què no aprofiten per a tornar a fer toros? Encara que només sigui per una tarda, els aficionados catalans bé que s'ho mereixen!

Alguns diuen que la proclamació de la República Catalana fou simbòlica (o irreal, o una gran farsa). Començo a sospitar que, el que de debò és simbòlic (o irreal, o una gran farsa) és l'aplicació del 155.

Perquè no n'hi ha prou amb aprovar una llei, també cal fer-la complir. I difícilment es podrà fer amb la majoria de la societat en contra.

Gràcies Espanya!

En el seu afany de frenar el moviment independentista català el poder espanyol està ajudant molt a la nova República Catalana. Ací teniu algunes de les coses que els haurem d'agrair quan ja siguem independents:

— Corrupció: Es pensaven que carregant-se el vell virrei (Jordi Pujol) i la seua família frenarien alguna cosa, i només ha servit per esperonar un moviment que ha vist com una família pot tindre diners amagats durant dècades, però que només surten a la llum quan el patriarca (o, més ben dit, el marit de la matriarca) confessa el seu fracàs polític com autonomista i aposta per la independència.
La lluita espanyola de darrera hora contra la corrupció a Catalunya ha esborrat noms il·lustres del fracassat autonomisme (de la política, la cultura i l'empresa), i ha esborrat partits i coalicions de la vella època.  Favor que ens fan!

— Lideratge: Els catalans no som de grans lideratges. Més aviat tenim una certa liderfòbia (ignoro si existeix aquesta paraula). Gràcies a l'estratègia espanyola dels darrers anys, centrada en atacar líders (i aspirants a líders) aquest tarannà àcrata nostre s'ha vist accentuat. Favor que ens fan: no farem una república presidencialista, sinó que farem una cosa més acord amb la nostra cultura política: una república parlamentària, on la difícil separació de poders es basi en el sistema americà de frens i contrapesos (checks & balances).

— Mobilització pacífica: Si el procés triomfa haurà estat el triomf de la lluita no violenta. Una lliçó que marcarà les bases del nou estat, especialment la seua política exterior. Hi haurà coses que la generació que ha fet la independència no acceptarà. Un cop més, moltes gràcies.

— Febleses internacionals: Hem pogut veure com Espanya ha pagat car favors molt petits. Una lliçó que agraïm i ens aplicarem en la nostra política internacional. I un consell: no paguis per anticipat.

La Lliga Catalana de Futbol

Un tòpic recurrent en el debat sobre la independència és preguntar: i a quina lliga jugarà el Barça?
Comencem per aclarir que hi ha més esports a part del futbol, i més clubs a part del Barça, però bé, anem al tema.

— Negoci i pretendents. Parlem de clubs de futbol, però la majoria són societats anònimes. I aquestes societats anònimes consten d'unes accions que són comprades i venudes, i té uns propietaris que no estan en pla d'igualtat. És habitual veure com els grans equips de les lligues francesa i anglesa són propietat d'inversors estrangers (xinesos, àrabs i russos, principalment). Aquest inversors volen beneficis econòmics i/o prestigi personal, i comptar a les seues competicions regulars amb un equip de la talla del FC Barcelona és un triomf. Ni les federacions nacionals de futbol, ni els vells tòtems d'aquest esport tenen gaire a dir.
El problema no és a quina lliga jugarà el Barça, a qui li sobren pretendents, sinó a quina lliga es quedarà el Real Madrid. Tal i com va dir un amic meu: La lliga espanyola és com els fills del Paquirri, hi ha una gran diferència entre els dos primers i el tercer.
En tot cas caldrà veure si aquestes lligues accepten també el RCD Espanyol de Barcelona i el FC Girona a les seues competicions. Però tractant-se de negocis (i, en alguns casos, prestigi personal) la cosa sembla fàcil de resoldre.

— Proposta de Torneig.  El FC Barcelona té més socis i pressupost que la resta de clubs (i SAE) catalans. Però és que el segon club en socis i pressupost, el RCD Espanyol de Barcelona,  té més abonats, seguidors i pressupost que la resta de clubs (i SAE) catalans. Tenint en compte aquesta abismal diferència, proposo que, almenys durant els primers anys, la Lliga Catalana de Futbol tingui el següent format: dos grups A i B. El grup A integrat per 10 equips, i el B format per dos equips. Els 10 equips del grup A jugaran una fase regular (lligueta) de 18 jornades. Els dos primers classificats del grup A jugaran contra els dos equips del grup B: semifinals a anada i tornada. I els dos guanyadors jugarien la final. En total 21 jornades de lliga.
Els dos grans clubs, actualment el Barça i l'Espanyol, podrien centrar-se en les seues competicions europees. Els clubs catalans podrien competir amb els dos clubs de més nivell.
Qui formaria part del grup B? Els dos clubs més ben classificats a la lliga espanyola: Barça i Espanyol.
Qui formaria part del grup A? Els altres 10 clubs més ben classificats a la Lliga Espanyola.
Quina recompensa tindrien els guanyadors de la Lliga Catalana? Caldria parlar i negociar amb la UEFA, però bé podria jugar la Champions el guanyador (encara que fos amb fase prèvia) i la UEFA League el segon.
Tot és parlar-ho i negociar-ho, però el Barça no ha de ser un fre per a la independència.