dilluns, 30 de desembre del 2013

Incoherències i perills antiavortistes


Segons els antiavortistes, tant bon punt un espermatozou entra dins d’un òvul comença la vida humana. Per això consideren que eliminar aquesta unió d’òvul i espermatozou (el zigot primer, l’embrió després) és un crim. I en aquest sentit va la modificació de la llei de l’avortament impulsada pel ministre Alberto Ruiz-Gallardón, considerant l’avortament com un tipus d’homicidi.

Segons el meu parer, la modificació de la llei de l’avortament no només vulnera la llibertat de l’individu, sinó que és força incoherent, i bastant perillosa. Veiem perquè:


INCOHERÈNCIES 

Clíniques de fertilitat. Si la vida humana comença quan l'espermatozou entra dins de l'òvul, i acabar amb aquest zigot és un homicidi, haurien de clausurar totes les clíniques de fertilitat, on es fan fertilitzacions in vitro que no rutllen i es llencen, o que sí que rutllen i es congelen i, si passats uns anys no s'aprofiten, es llencen.

Còmplice i col•laborador necessari. Segons Gallardón, la llei protegeix a la dona, ja que no és ella la persona perseguida legalment, sinó qui realitza l’avortament (un metge, o algú que en suplanta les funcions) i qui es lucra amb l’activitat avortista. Segons aquesta llei, el metge que practica l’avortament és l’autor material del crim, i el propietari de la clínica avortista un còmplice que es lucra amb aquesta activitat delictiva, però la dona que hi va a avortar no en té cap culpa. Això sembla ben intencionat, però és força incoherent ja que per a que es cometi aquest delicte cal que hi vagi una dona embarassada.
La dona que avorta és una col•laboradora necessària en aquest delicte. Si són coherents, la dona que voluntàriament va a avortar hauria de ser considerada o bé autora (com estableix l’article 28 del Codi Penal), o bé col•laboradora necessària del delicte i castigada com a tal (com estableix l’article 29 del Codi Penal).

Denegació d’auxili i negligència. Si avortar és matar a un ésser humà, i per salvar la vida d’un embrió d’ésser humà es pot limitar el dret a decidir sobre el propi cos, la llei hauria de considerar més casos. Per exemple: Què passa si una dona embarassada realitza activitats, o consumeix productes, que poden danyar el fetus, o fins i tot provocar-li un avortament? Si són coherents, l’haurien de condemnar per negligència amb resultat de lesions, o de mort, segons el cas. Al mateix nivell que podem condemnar un conductor ebri que fereixi o mati vianants (article 142 del Codi Penal).

Si avortar és un acte de denegació d’auxili, en el que la dona està privant d’una ajuda vital a l’embrió, caldria ser coherent i condemnar tots els altres actes de denegació d’auxili que impliquen patiment i mort. Per exemple: la donació del moll de l’os. Si per salvar un embrió cal obligar una dona a passar nou mesos d’embaràs i un part, com podem no exigir a un potencial donant a que es faci una anàlisi de sang i, arribat el cas, es sotmeti a una intervenció quirúrgica que dura només una tarda i no té cap perill? Per no parlar de la donació de sang (encara menys molesta i perillosa) o de la donació d’òrgans un cop has mort.
Si els antiavortistes són coherents, haurien d’exigir l’expropiació dels òrgans dels difunts, i que aquests siguin gestionats per l’Organització Nacional de Transplantaments.

Prevenció del crim. Un dels deures dels poders públics és evitar el crim, no només perseguir el crim un cop s'ha comès, sinó també evitar-lo. Per això hi ha patrulles de policia, controls de velocitat i alcoholèmia a les carreteres, o requisits estrictes per aconseguir una llicència d'armes. Si els antiavortistes són coherents, haurien d'exigir la identificació de les persones que adquireixen un test d'embaràs, així com vigilar la sortida a l'estranger (a països on es pot avortar) de dones embarassades, o sospitoses d'estar embarassades.



PERILLS 

 El principal perill d’aquesta llei ja el sabem: que les dones avortin fora dels centres sanitaris i ateses per personal que no té la formació escaient.

 Però el projecte de Gallardón té un altre perill. Aquesta llei contempla dos únics supòsits en els que es podria avortar: posar en greu perill la vida de la mare i la violació. En el primer cas estaríem, més o menys, en la línia del que diu l’article 20 del Codi Penal (“Que el mal causat no sigui més gran que el que es tracti d'evitar; que la situació de necessitat no hagi estat provocada intencionadament pel subjecte; i que la persona necessitada no tingui, pel seu ofici o càrrec, cap obligació de sacrificar-se”), però... què passa amb el supòsit de la violació? Haver estat víctima d’un delicte et dóna dret a cometre un altre delicte? Això es pot aplicar a d’altres casos? Qui ha estat víctima d’un robatori té dret a cometre un altre robatori que li permeti recuperar els béns perduts? Qui ha estat víctima d’una estafa hipotecària té dret a usurpar il•legalment un habitatge?

 El que sí que provocarà aquest supòsit és una escletxa legal per on intentaran avortar moltes dones, que "només" hauran de fer el tràmit de denunciar una violació. I això, a banda de fer pujar artificialment les estadístiques de criminalitat, també serà un greu perjudici per a les dones que sí que han estat víctimes d’una agressió sexual, ja que quan vagin a fer la denúncia hauran de veure com els policies dubten de la seva sinceritat.
 Fins ara sabíem que hi havia víctimes de la violència sexual que per por, o per vergonya, o per desconeixement dels seus drets, no denunciaven l’agressió patida. A partir de que entri en vigor aquesta llei sabrem que també hi haurà un important percentatge de denúncies falses.

 En resum: una llei que ataca la llibertat individual, té incoherències i uns quants perills. Motius suficients per a dir que no.

dijous, 12 de desembre del 2013

Dos anys sense CpC

Aquest divendres 13 ha estat el segon aniversari de la dissolució de Ciutadans pel Canvi (CpC).


diumenge, 24 de novembre del 2013

Decepcions exteriors


Aquest diumenge els ciutadans de la Confederació Helvètica han estat cridats a les urnes per a votar sobre una proposta de limitació dels salaris dels directius, l'anomenada iniciativa 1:12 (el sou més alt no pot ser més de 12 vegades el sou més baix). Els catalans d'esquerres han vist amb bons ulls aquesta proposta, i fins i tot ERC la ha portat al Congrés dels Diputats.

Fa sis setmanes els ciutadans de la República d'Irlanda estaven convocats en referèndum per a decidir si eliminaven el Senat. Molts catalans, i molts espanyols, consideren que la cambra alta espanyola és un ens car i inútil, i se'n volen desfer. Hi ha nombroses iniciatives en aquest sentit.

El passat mes d'abril els ciutadans de la República d'Islàndia foren convocats a unes eleccions generals.  Islàndia havia patit una greu crisi financera entre els anys 2008 i 2011, que havia portat a la fallida de tots els seus bancs comercials i a la ruïna de milers d'estalviadors. Com el poble islandès va reaccionar, i com d'una manera pacífica i democràtica va canviar el govern i les lleis fou motiu d'admiració entre les esquerres europees. Al carrer i a les xarxes socials sorgiren grups que volien fer també una revolució islandesa a casa nostra.

Totes tres causes, tots tres països, tenien admiradors i emuladors al nostre país, gent que deia «Hem de fer com ells».

Però vet ací que a la primavera els islandesos votaren els partits de dretes que havien portat el país al col·lapse, que fa un mes i mig els irlandesos decidiren conservar el Senat i que aquest mateix cap de setmana els suïssos han rebutjat la proposta de moderació salarial pels grans directius.
Que s'han begut l'enteniment? Potser sí, però potser som nosaltres, que no hem entès del tot el que passa a cada país, i en quines circumstàncies els seus habitants prenen les decisions que prenen.

Potser ja va sent hora d'enlluernar-nos una mica menys en l'exterior i començar a ser nosaltres mateixos els que fem la nostra pròpia via. Segur que no farem un model perfecte, segur que cometrem errors, però almenys seran els nostres errors. I al ser nostres els errors, n'aprendrem més fàcilment.



divendres, 15 de novembre del 2013

L'endemà


L'endemà de la independència es trobaren casualment, i amb un somriure a la cara s'abraçaren:

— Ja som independents, ja em puc morir tranquil!— proclamà satisfet el patriota.
— Ja som independents, ja puc començar a viure tranquil— afegí il·lusionat el demòcrata.

dilluns, 4 de novembre del 2013

Armes, violència i policia


El diccionari defineix arma molt encertadament com «Tot allò que serveix per a atacar o defensar-se», així doncs una arma no és només un objecte, sinó la relació entre un objecte i un subjecte, que és qui en fa i en dóna l'ús.

Casos com el d'Ester Quintana han posat en el debat les boles de goma dels antiavalots, però ha calgut que trobar-se amb un escàndol com el de Juan Andrés Benítez per a entendre que una una part del problema es troba —també— a les persones i a la seva actitud.

— Com es fa el procés de selecció? Té sentit vetar l'accés a miops i daltònics, però no ser gens estricte amb els psicotècnics? Criteris com alçada i edat tenen sentit en una policia professional que va més enllà de la força física?
Quants químics i biòlegs estan destinats a la policia científica? O també externalitzarem totes les proves forenses?

— La policia ha d'estar dirigida pel Ministeri (o Departament) de l'Interior? En el sistema actual votem el legislatiu (Congrés dels Diputats o Parlament de Catalunya), que nomena un president, que nomena un Conseller/ministre de l'Interior.... No fóra més democràtic que el poble votés democràticament un Fiscal en Cap i aquest dirigís la policia al servei de la Fiscalia? O, fins i tot, —com fan als EUA—escollir democràticament el cap de la policia (xèrif)?

— Quin paper ha de jugar la seguretat privada? Si els advocats han de complir amb un torn d'ofici, per què els vigilants de seguretat no? En un futur, es plantejable permetre que es facin Sometents, integrats per persones sense antecedents i sotmesos a control policial i judicial?

Nota per a l'optimisme: cap opinaire proper al Govern (ni contrari al Govern) s'ha dedicat a embrutar la imatge de Juan Andrés Benítez. Tot i que l'origen de tot plegat es troba amb una baralla amb un immigrant (bé, segons la versió de l'immigrant, en Benítez va amenaçar i agredir a la seva dona i a ell.... però ara ja no podem contrastar-la), ningú ha titllat en Benítez de xenòfob.

Una darrera reflexió sobre armes i eines: el sector de la jardineria és un dels que més destaquen en inclusió social-laboral. És habitual que la jardineria doni feina a discapacitats intel·lectuals, malalts mentals, toxicòmans i reclusos. Però us heu fixat mai en quines són les eines i utillatges dels jardiners? Tisores, podadores, destrals, motoserres, trituradores (ideal per a desfer-se de cadàvers), plaguicides (és a dir, armes químiques i bacteriològiques) i fertilitzants (compostos de nitrogen i potassi ideals per a fer explosius, com els de l'atemptat d'Oklahoma City, per exemple)...  tot són armes!
I, malgrat el perfil d'aquests treballadors (que surten a treballar acompanyats només per un monitor) i la perillositat de les eines que empren, no tenim notícies de crims comesos per ells. Bon senyal, oi?

divendres, 11 d’octubre del 2013

Les oportunitats del cap de setmana

Aquest cap de setmana del 12 d'octubre (a Barcelona) i 13 d'octubre (a Tarragona) ofereix bones oportunitats, a grups ben oposats (i, potser, també diferents). Resumidament.

1. Espanyolisme civilitzat. Ciutadans, UPyD i el PP tenen una oportunitat d'or per demostrar que no són fatxes. El ministre de l'interior, català i del PP, Jorge Fernández Diez pot aturar els autobusos abans no arribin a Catalunya. I pot passar informació útil al seu homòleg català per a que pugui identificar i controlar els grups perillosos.
La PxC pot intentar jugar a fer la puta i la ramoneta en versió espanyolista, arrambant-se a C's i la Falange simultàniament. És difícil, però no impossible. CiU ho ha fet durant dècades, però en versió catalanista.

2. Espanyolisme salvatge. A molts us haurà semblat que l'expressió espanyolisme civilitzat és un oxímoron  (i espanyolisme salvatge una redundància), acostumats com estem als ultres de sempre. Si el passat onze de setembre militants de grups diferents (AN, FE, NPE...) foren capaços de coordinar-se per anar a atonyinar catalans, aquest dotze d'octubre poden mirar de superar les seues tradicionals disputes i unir-se en un front comú.
Ja se sap: l'enemic extern uneix molt. I hores d'ara Catalunya ja és més un enemic extern que un enemic intern.

3. Càmping gas. L'independentisme revolucionari i l'extrema esquerra més combativa tenen una oportunitat d'or per a quedar-se tranquil·lets i no fer res. Quedar-se a casa, o anar a collir bolets lluny de Barcelona (el dia 12) i de Tarragona (el dia 13) és una bona opció. També es pot anar al Festival de Cine de Sitges, al del Porno de Barcelona, a la Fira de la Ceràmica a El Vendrell o a la VI Diada de l'Arròs de Caldo a L'Ampolla (tots quatre esdeveniments venen a ser la mateixa cosa).
 En tot cas, el més important de tot, NO ANEU A CAP MANIFA ANTIFEIXISTA A BARCELONA (12) O TARRAGONA (13).
No volem que ens acusin de violents. I siguem realistes, els feixistes aprofitaran per agredir els antifeixistes, i una agressió porta a l'altra.


Es veu que els manyos aprofiten el dia 12 per a fer feng-shui.

dilluns, 30 de setembre del 2013

Margaret Gardnier


Un cop més els espanyolistes ens recorden que les regles del joc democràtic són les que marca la Constitució espanyola, que no hi ha res fora d'aquesta constitució i que l'any 1978 els catalans van votar majoritàriament a favor de la Constitució espanyola.

Sobre aquest darrer punt m'agradaria aclarir que, efectivament, la gran majoria dels catalans del 1978 votaren a favor del text proposat, és cert, però també cal recordar que, dels catalans que hi ha avui en dia, la majoria o no havien nascut, o no tenien edat per a votar, o no vivien a Catalunya. I molts dels que votaren el 1978, o ja s'han mort, o han canviat d'opinió.

Per a que ho entengueu millor us adjunto una foto actual de Margaret Gardnier, Miss Univers 1978. No està malament per l'edat que té, però cap de nosaltres la proclamaria avui en dia com  la Dona Més Maca del Món.