Ni Mas ni març

"Un polític esdevé un estadista quan comença a pensar en les properes generacions i no pas en les properes eleccions". Winston Churchill

Tots som necessaris, però ningú és imprescindible. La República Catalana que volem construir —que, de fet, ja estem construint— la farem entre tots i totes, o no la farem. I això vol dir que hem de fer-la també amb la gent de dreta i centre-dreta. No podem excloure d'aquest procés el sector socio-polític representat per Convergència Democràtica de Catalunya i Demòcrates de Catalunya.

Però per incloure aquest important sector de la societat no hem de forçar un lideratge que exclogui el sector socio-polític que representa la CUP (i una part d'ECP que pot unir-se al nostre projecte). A dia d'avui, la presidència d'Artur Mas no eixampla la base social independentista. A dia d'avui, la presidència d'Artur Mas impedeix que tiri endavant una majoria parlamentària i un Govern que són imprescindibles per a que el procés català culmini amb èxit.

Junts pel Sí va guanyar les eleccions, i té el dret i el deure de presidir la Generalitat de Catalunya (si tot va bé, la darrera presidència autonòmica), però això no passa inevitablement per la figura d'Artur Mas. El compromís de Junts pel Sí és amb la independència, no pas amb la presidència d'Artur Mas. A Junts pel Sí hi ha moltes persones que poden generar el consens necessari per a sumar la majoria parlamentària i desbloquejar la situació. Hi ha alternatives: Raül Romeva, Muriel Casals, Oriol Junqueras, Neus Munté, Lluís Llach.... Tot és qüestió de bona voluntat.

Artur Mas té l'ocasió perfecta per a demostrar que és un patriota i un estadista. A Artur Mas li ha arribat el moment de fer una passa endarrere per a que el país i el procés facin un salt endavant. Un gest que tothom reconeixerà i agrairà.  En aquest procés tots hem de fer sacrificis, també Artur Mas.

Siguem generosos i anem per feina, que se'ns acaba el temps.

Apunts d'una assemblea

En menys de vint-i-quatre hores s'ha dit gairebé de tot sobre l'assemblea nacional extraordinària de la CUP. Només fer tres petits apunts:

1) Proporcionalitat. Fins ara només UDC, ERC i la CUP han pres decisions importants en votacions lliures i secretes per part de la militància. ICV, EUiA, PSC, CDC, Cs, UPyD i PP es limiten a seguir el vell model jeràrquic. 

A la consulta d'UDC hi van participar 2654 militants (64.8% del cens), cosa que  significa un participant per cada 39 vots que ha acabat obtenint el partit demòcrata-cristià el 27S (un cada 79 vots si comptem només els que donaren suport a l'opció guanyadora).

En el cas de la CUP cada vot a l'assemblea representava a 111 votants a les urnes.

2) Càlcul de probabilitats. Ha corregut molt per la xarxa un càlcul de probabilitats en el que s'afirmava que, de tan poc probable que era aquest resultat, només es podria concloure que la votació havia estat una tupinada. Qui ha fet aquest càlcul obvia un detall important: el vot no és un aleatori, ans al contrari, és un acte ben conscient. 
No crec que l'empat de l'ANE de la CUP hagi estat una tupinada. Els partidaris i els contraris eren a peu d'urna recomptant.

3) Vot per eliminatòries i vot per punts. El sistema de votació de la CUP tenia bones intencions, però un mal plantejament. Segons el seu sistema, si de les quatre opcions plantejades cap obtenia la majoria absoluta a la primera votació, es feia una segona votació d'on quedava eliminada l'opció menys votada a la primera votació. Si en aquesta segona votació, amb només tres opcions, cap obtenia majoria absoluta, es feia una tercera votació, amb només dues opcions (s'eliminava la menys votada a la segona votació).
Un sistema alternatiu de vot, que conserva el mateix esperit, és el vot per punts. Si hi ha quatre opcions, cada votant ha d'atorgar una puntuació (de 0 a 3, o d'1 a 4) a cada opció, segons el convenci més o menys. Així cada votant pot marcar les seves preferències. Per a entendre'ns: com es vota al Festival d'Eurovisió.
Quina diferència hi ha entre votació per rondes eliminatòries i votació per punts? Bàsicament dues: amb la votació per punts és més difícil empatar (però no pas impossible), i amb aquest sistema de votació és el votant el que marca les seves prioritats, i no pas com passa amb el sistema d'eliminacions, que el votant tria segons les prioritats dels altres.

Democràcia de base

Què tenen en comú la CUP, ERC i UDC? Doncs que en un moment donat les bases han votat directament i la direcció ha obeït, encara que aquesta en sortís clarament perjudicada.
 Les bases d'ERC van dir no a l'estatut retallat l'any 2006, i la direcció va acatar (tot i perdre les poltrones).
Les bases d'UDC van votar la consulta interna del 2015, la direcció va acatar i va trencar amb CDC (tot i perdre les poltrones i acabar extraparlamentaris).
No sé què votaran els de la CUP, però sí sé una cosa: serà allò que els cupaires vulguin. I mentrestant, a Espanya, les cúpules de PP, PSOE, Cs, PODEMOS i, fins i tot, IU, estan negociant. I les bases callaran i acataran. No sé vosaltres, però a mi em sembla més democràtic (i emocionant) el sistema català.

Erística, estadística i asimetria

Molta gent ha vist ja aquests vídeo d'El Gran Wyoming sobre la legislació actual contra la violència de gènere. Es justifica l'asimetria en la pena d'alguns delictes (amenaces, coaccions, lesions) perquè hi ha asimetria entre el gènere dels agressors i els agredits. Però és aquesta una bona raó per a justificar l'asimetria? Ho podem extrapolar a d'altres variables socials que intervenen en la delinqüència?

Hi ha molts més gitanos condemnats per furt i robatori contra paios, que no pas paios condemnats per furt i robatori contra gitanos. Estem disposats a reformar la llei i fer que al gitano li caigui més condemna que al paio, per haver comès un mateix delicte?

Hi ha moltes més persones sense la ESO (o el graduat escolar) condemnades per entrar a robar a cases de titulats universitaris, que no pas titulats universitaris condemnats per entrar a robar a cases de persones sense estudis. Estem disposats a reformar la llei i fer que al que no té estudis (i sovint ni ofici ni benefici, ni ingressos) li caigui més condemna que a un que té carrera universitària, per haver comès un mateix delicte?

Hi ha molts més toxicòmans condemnats per atracar a persones no toxicòmanes, que persones no toxicòmanes condemnades per atracar a toxicòmans. Estem disposats a reformar la llei i fer que als drogoaddictes els caigui més condemna que als que no ho són, per haver comès un mateix delicte?

L'erística és de l'època dels sofistes, fa uns vint-i-tants segles, i l'estadística matemàtica pren forma al segle XVIII. Les bones intencions, seguides de mals resultats, són eternes.

Egos i estratègies

Si l'Artur Mas fa un pas enrere i decideix no ser President per a que el procés avanci, serà vist com un patriota i un gran estadista, i quan es proclami la República Catalana serà investit cap del nou estat.

Si l'Artur Mas s'entesta en ser President (aut caesar aut nihil) i anem a eleccions anticipades, quedarà com un egòlatra, i CDC es fotrà una bona patacada. També se la fotrà la CUP. ERC serà la força més beneficiada.

Què li interessa més al Mas? Si és un egòlatra i és intel·ligent, farà un pas enrere.... per agafar embranzida i saltar més lluny.

Amb el Mas, no.

— És que jo no vull una Catalunya independent amb Mas de President.
— I amb un altre?
— Si no és de Convergència, sí.
— Romeva?
— Ui! Deixem el tema del Romeva que és més que delicat.

Fragment de l'entrevista a Laura Campos, d'ICV.

Entenc que Artur Mas genera rebuig — a mi mateix no m'agrada gens— i que molta gent no vulgui fer el mateix que fa ell. És per això que, després de consultar-ho amb experts, he el·laborat un petit llistat de coses que fa el Molt Honorable President (MHP) Mas i que, per pura coherència, els anti-massistes mai haurien de fer:

— Dutxa diària. Sembla ser que el MHP cada dia (normalment al matí) es fa una dutxeta. Alguns experts apunten que de tant en tant es fa un bany, però no han pogut calcular amb precisió la periodicitat. Tampoc sabem amb certesa quines marques de sabó i xampú fa servir.
Així doncs un bon anti-massista mai s'ha de dutxar. Neteja en sec i esperar a que vingui la pluja semblen les millors opcions.

— Raspallar-se les dents. Tal i com el seu somriure ens feia sospitar, el Mas blanqueja alguna cosa més que milions d'euros a Suïssa. Els experts no han pogut determinar quina marca de dentífric utilitza, ni si fa servir un raspall de dents manual o un d'elèctric. En qualsevol cas, la consigna és clara: no us raspalleu les dents, o fareu el mateix que fa ell.

— Vida familiar. Malgrat les múltiples obligacions que porta el seu càrrec (conxorxar-se amb poders ocults,  planificar conspiracions, obrir comptes a paradisos fiscals, privatitzar la roba interior de la Moreneta...), el MHP sempre procura trobar algun moment per sopar amb la seua dona i veure els seus fills.
Els experts consultats no han pogut determinar cada quan veu els seus fills, ni amb quina freqüència manté relacions sexuals amb la seua muller, però això no hauria de ser obstacle per a un bon anti-massista: deixeu de fer vida social i familiar: Mengeu sols! Dormiu sols! No folleu mai!

— Votar. Segons l'arxiu de la Junta Electoral, des de l'any 1977 el MHP no s'ha perdut cap elecció i ha votat sempre. Malauradament el vot és secret, així que no podem afirmar al 100% que sempre hagi votat CiU. De fet, al seu col·legi electoral des de fa trenta-vuit anys que hi apareixen vots de tota mena. No sabem si és ell qui va votar el PACMA el 2012, o el Partit Humanista el 2003. Al seu col·legi electoral (i mira que el paio viu a un barri pijo) fins i tot s'hi han recomptat paperetes d' ICV i PODEMOS.
No sabem a qui vota (maleït vot lliure i secret!), però sabem que vota. Així que el bon anti-massista ha de ser clar, coherent i contundent, i no ha d'anar a votar aquest 27S.

Salut i fins dilluns.

Coalició CDC-ERC, arguments en contra

No fa ni una setmana que s'ha pactat la coalició electoral entre CDC, ERC i persones de la societat civil i els moviments sobiranistes.
Ací teniu alguns arguments per a rebutjar aquesta coalició:

Xantatge. Aquest acord no és fruit de la voluntat d'entesa entre les dues parts, ni tan sols de la necessitat d'entesa entre les dues parts, sinó que prové del xantatge d'una part (CDC) que ha fet ús de la potestat legal per a convocar les eleccions, i ha emprat els mitjans de comunicació (que sobreviuen gràcies a les ajudes públiques, que paguem entre tots) per a pressionar l'altra part (ERC).

Falsa unitat. Una coalició independentista per a unes eleccions plebiscitàries hauria d'incloure totes les formacions independentistes, però no és així. Exclou la CUP, Procés Constituent i SI, així com d'altres partits "històrics", com Estat Català, el PSAN o Alternativa Verda.

Sumes que resten. L'independentisme creix gràcies a la inviabilitat d'una Espanya federal. Aquest electorat, per la part de l'esquerra (centre-esquerra i extrema esquerra també) anava a votar el PSC i ICV-EUiA. Els ex-votants del PSC —i una bona part d'ICV— es poden sentir atrets per ERC, però serà molt difícil que votin una llista on hi és present l'Artur Mas i bona part de CiU (CDC i els sobiranistes que han deixat UDC).
La CUP pot atreure el perfil EUiA, i bona part d'ICV, però és difícil que la gent que tradicionalment ha votat el PSC se senti atreta per la CUP.

Corrupció. La immensa majoria de militants de CDC són persones honrades, però això no exclou que CDC (i també UDC) hagin protagonitzat nombrosos escàndols de corrupció. En una campanya electoral és lògic (i legítim) que s'esbombin els draps bruts dels rivals electorals. Algú dubta que el pobre (i honrat) Raül Romeva haurà de pagar els plats trencats per Pujol, Alavedra, Prenafeta i tutti quanti?

Cap de llista i presidenciable. En un sistema parlamentari, qualsevol diputat pot ser president, però en el nostre sistema tenim la següent regla no escrita: el cap de llista de la circumscripció electoral amb més diputats (actualment la província de Barcelona) és el candidat a President. Per això gironins com Quim Nadal o cambrilencs com Josep-Lluís Carod-Rovira encapçalaren en el seu moment les llistes per Barcelona.
És un frau que el cap de llista no sigui el candidat a president i que aquest paper l'assumeixi el número quatre de la llista.

Poca confiança. Si l'objectiu de la llista és treure majoria absoluta, i no importa l'ordre de llista que ocupi el candidat a President, aquest podria ser el número 44 de la província de Barcelona. Així demostraria confiança en la llista, i que no va per la poltrona, ja que només sortiria escollit diputat si la candidatura treu majoria absoluta. Recordem que per la província de Barcelona s'escullen 85 diputats.

Repartiment no proporcional. És just i proporcional un repartiment 60/40 de partits, més 8 independents a dalt de la llista? En el cas que aquesta candidatura obtingués 71 escons (l'actual suma ERC + CiU), el repartiment seria: 38 per a CDC, 25 per a ERC i 8 per a independents.

Gestió del fracàs. Si la llista unitària no aconsegueix treure majoria absoluta, què farà?


Enllaç complementari: Coalició CDC-ERC, arguments a favor.

Coalició CDC-ERC, arguments a favor

No fa ni una setmana que s'ha pactat la coalició electoral entre CDC, ERC i persones de la societat civil i els moviments sobiranistes.
Ací teniu alguns arguments per acceptar aquesta coalició:

Coalició possible. No vivim la casa dels nostres somnis, sinó la casa que ens podem permetre. Voler viure a una casa que no et pots permetre, per més ideal que aquesta sigui, només et portarà problemes. I al final, et desnonaran de la casa. Això val per la casa, pel cotxe, o per la coalició electoral.
Si hem d'esperar a tindre la candidatura perfecta, potser no la tindrem mai.
Hem d'aprofitar la feblesa de l'estat espanyol, i no sabem quant de temps més durarà aquesta feblesa. Cal fer-ho ara, encara que sigui amb una llista amb uns quants impresentables.

Projecte ampli. Un estat democràtic ha de ser vàlid per a gent de totes les sensibilitats polítiques, de dretes i d'esquerres, presidencialistes i parlamentaristes, europeistes i euro-escèptics, i una llista transversal hauria d'incloure persones i organitzacions de totes les sensibilitats.
Si aquestes eleccions han de ser plebiscitàries i constituents, ens cal que la constitució i les lleis bàsiques de la nova República siguin el més neutres possibles. I per això cal que al Parlament constituent tothom hi tingui veu i vot.

Vladimír Mečiar. Avui en dia Eslovàquia és un estat independent, democràtic, amb una economia pròspera (més pròspera que la del sud d'Europa) i amb poca corrupció (segons els índexs que es publiquen). Però veient el president Mečiar (brusc i racista), ningú ho hauria predit.
De vegades cal comptar amb els impresentables.

Persones independents. Si volem que a la llista hi hagi moltes persones independents, cal que aquesta llista sigui el més ampla i plural possible.

Enllaç complementari: Coalició CDC-ERC, arguments en contra.

El #27S (primera part)

Si el Mas fos independentista i valent, hauria proclamat la independència l'endemà del ‪#‎9N‬.
Si el Mas fos independentista i pragmàtic, hauria convocat eleccions constituents l'endemà del #9N. I no li calia cap llista unitària per a guanyar-les, amb l'embranzida de la consulta anava sobrat.

Potser l'Artur Mas és independentista, però el que no és —o no li deixen ser— és valent, ni pragmàtic. Ha perdut temps i embranzida, ha permès que UDC i el Club del Pont Aeri li marquessin l'agenda, ha deixat que una colla de frikis ataquessin obsessivament ERC (agradi o no, l'únic partit que porta trenta anys defensant la independència a les institucions) i ara, amb una visió estratègica nefasta, està plantejant com a conceptes antagònics «independència» i «esquerra» (sí, el mateix President que l'any 2010 pactà i fou investit amb els vots del PP). Malgrat, el PSAN, l'MDT, ERC o la CUP, ens vol fer creure que hem de triar entre una cosa i l'altra.

Artur Mas podria haver estat el President que proclamés la independència, però ja podrà donar les gràcies si no passa a la història com el president que no va saber (voler o poder) assolir la República Catalana.
Ens veiem el ‪#‎27S‬.

El cas de Medinyà

El passat 22 de març els veïns del Moianès votaren, per ampla majoria a tots els municipis, constituir-se com a comarca.
El passat 24 de maig es feren les eleccions municipals.
El passat 4 de juny el Parlament de Catalunya aprovà la creació del municipi de Medinyà, com a desagregació del nucli de Medinyà del municipi de Sant Julià de Ramis.
El proper 26 de juliol els veïns del Lluçanès votaran democràticament si volen o no volen constituir-se en comarca.
El cas de Medinyà ens mostra dos defectes espanyols que encara arrossega la política catalana:

Manca de democràcia.
Estic segur que la gran majoria dels habitants de Medinyà volen ser un municipi independent, però és inadmissible que en un moment en el que el Dret a Decidir marca la política catalana, no s'hagin posat les urnes.
Si els veïns volen i poden (és a dir, generen prou recursos com per a pagar la institució), no hi ha d'haver cap problema en fer un nou municipi. Però el que és democràticament inadmissible és que això no es voti democràticament.

Gestió del temps.
Segons la legislació vigent, i els usos i costums adquirits, tots els municipis de l'estat espanyol s'han de votar el mateix dia i, si no cal resoldre impugnacions davant la JEC, s'han de constituir tots el mateix dia.
Com afecta això els veïns de Medinyà? Doncs que per només onze dies, s'han d'esperar quatre anys per a tindre el seu municipi democràticament escollit, i durant quatre anys hi haurà una gestora que no ha votat el poble.

És curiós perquè, si hi ha impugnacions que arriben a la JEC o el TC, la constitució dels nous consistoris es retarda fins el juliol (és el que li va passar a Barcelona l'any 2011). Fins i tot hi ha precedents, com Garinoain i Lukin (Navarra, any 2011) on es van votar els ajuntament al novembre, ja que a les eleccions de maig no s'hi havia presentat ningú.

Sóc el primer que defensa que cal optimitzar el calendari i fer com els nord-americans, que aprofiten les eleccions presidencials per a renovar el Congrés, un terç del Senat, i centenars de càrrecs i institucions de tota mena (governadors, parlaments dels estats, ajuntaments, xèrifs, fiscals, jutges...) i, de passada, fer alguns referèndums.  Però tan greu era deixar que els veïns de Medinyà votessin democràticament el seu ajuntament el 7 de juny? O el 14 de juny? Al 2019 ja votaran el mateix dia que la resta de catalans, però per una setmana i mitja, és impresentable que no puguin triar qui els ha de governar durant un any i mig.

Tres reflexions breus sobre el #24M

Abans que la xarxa es saturi d'anàlisis i lectures de tota mena sobre els resultats electorals del passat quatre de pradial (vint-i-quatre de maig), us deixo tres breus reflexions:

1) És el votant d'ERC exclusivament independentista?. Exceptuant Sant Jaume de Frontanyà (on només es presentaven el PP i ERC), a la resta de municipis del Principat, ERC competia amb d'altres formacions independentistes. Amb la CUP (i coalicions participades per la CUP), amb SI (i coalicions participades per SI), CiU (amb una CiU clarament independentista, no com la de Barcelona) i formacions locals independents independentistes. En alguns municipis totes les candidatures presentades eren independentistes i signaven el compromís de l'ANC.
Havent-hi oferta independentista de sobres, per què els votants han triat ERC i no una altra opció? Doncs pel que marca la diferència: esquerra, república i honradesa.

2) Càstigs. L'electorat ha castigat la indefinició (nacional) i la corrupció (política). Que s'ho facin mirar PSC, CiU, PP i, fins i tot, PxC. En què s'assemblen ERC, la CUP i C's? Doncs que nacionalment estan ben definits (a bandes oposades) i que no tenen casos de corrupció.

3) Clau local i clau nacional. Quants més habitants té un municipi, més pesa la política nacional sobre la local, però no per això a Barcelona les eleccions municipals no deixen de ser locals, i a Sant Jaume de Frontanyà no deixen de tindre una visió (també) nacional.

Després del Divuit de Brumari i el Quatre de Pradial, ens veiem a les urnes el Cinc de Vendemiari.

Tres urnes pel 27S

No fa ni quaranta-vuit hores que un nou globus sonda ha aparegut al panorama política català i espanyol: la possibilitat de fer coincidir el 27 de setembre del 2015 les eleccions espanyoles amb les catalanes. No seria la primera vegada que unes eleccions autonòmiques es convoquen juntament amb les generals: ja va passar amb les andaluses del 2008, 2004, 2000 i 1996. Les eleccions andaluses del 1994 coincidiren amb les eleccions al Parlament europeu.

Des d'Espanya ho presenten com una manera de desactivar el caràcter plebiscitari i constituent de les eleccions catalanes.  Tot i que ningú concreta com es pot produir aquesta desactivació.

A mi em sembla una bona idea, per quatre raons:

1) Assolir la màxima participació. Ens agradi o no, les eleccions espanyoles són les que obtenen la més alta participació. Cosa lògica: a l'estat espanyol, el poder de debò el té el govern central. I la gent vota preferentment allà on es remenen les cireres.

Fent coincidir les catalanes i espanyoles podem aconseguir el màxim de participació.

2) Desactivar l'argument estrella de l'espanyolisme. Els unionistes afirmen que molta gent no vota a les eleccions al Parlament de Catalunya perquè "no se sent identificat amb la institució". Si coincideixen ambdues convocatòries aquest argument deixarà de ser vàlid.

3) Fer simultàniament eleccions plebiscitàries i constituents. Les eleccions plebiscitàries —o, si ho preferiu, la revàlida del plebiscit del passat 9 de novembre— serien les del Congrés i el Senat, i les constituents —per a fer la DUI, redactar la Constitució de la República Catalana, gestionar el reconeixement internacional i fer les lleis bàsiques del nou estat— serien les eleccions al Parlament de Catalunya.

4) Fer llista única i llistes separades simultàniament. D'acord amb el punt anterior, podria haver llistes unitàries independentistes liderades per persones de la societat civil al Congrés i al Senat, i llistes separades de partits al Parlament de Catalunya. Al cap i a la fi, si triomfen els independentistes, a Espanya només hi hem d'anar a demanar el compte, mentre que al Parlament de Catalunya hi haurà molta feina a fer.

Inconvenients i arguments inconsistents

Hi ha un vell argument pujolista que alguns opinadors convergents ja estan esgrimint: les eleccions catalanes no poden coincidir amb cap altra elecció, per a no ser condicionades. Això podia ser vàlid fa 30 anys, però avui en dia ja no.

I quin seria el gran inconvenient? Doncs que les eleccions les guanyessin els espanyolistes. Però bé, abans de ser independentistes som demòcrates, oi? Si el resultat de les urnes no ens és favorable l'haurem d'acatar, mal que ens pesi.

Bons, dolents i pitjors (cinquè aniversari)

Fa cinc anys esclatava la revolució a Síria. Milers de persones es manifestaven pacíficament contra el govern, i el dictador —que és tan criminal com intel·ligent— decidí reprimir durament els manifestants.

L'oposició no era homogènia ni estava coordinada, així que ràpidament sorgiren les divergències estratègiques i ideològiques. De les manifestacions es passà a les armes. Els grups actuaven dividits, però el règim seguia perdent força, a l'hora que els diferents grups rebels anaven avançant, i un d'ells, de caràcter laic i democràtic, l'Exèrcit Sirià Lliure, anava guanyant terreny i suports internacionals.

El dictador —que és tan intel·ligent com criminal, i que ha estudiat a Occident— sabia el que havia de fer per guanyar la guerra: atacar durament els opositors laics i democràtics (ben vistos per Occident), i deixar que els jihadistes (Al-Qaida primer, l'Estat Islàmic després) guanyessin terreny i esdevinguessin una greu amenaça.

Cinc anys després, Al-Àssad ha guanyat: Occident no intervindrà per a fer caure el seu règim criminal, i no podrà donar suport a uns rebels demòcrates delmats.
Al-Àssad rebrà el suport dels EUA i se'n sortirà: Occident no podrà confiar en la victòria dels bons, així que haurà de pactar amb els dolents per evitar que guanyin els pitjors.

Dedicat als furibundament anti-americans que fa un any i mig deien meravelles d'Al-Àssad i criticaven durament una possible intervenció a Síria per afavorir l'Exèrcit Sirià Lliure.