dimecres, 31 d’agost de 2011

35, o 26



Segons estableix la Constitució espanyola, per a que la reforma que han pactat PSOE i PP s'hagi d'aprovar per referèndum, cal que així ho sol·liciti una desena part del Congrés (35 diputats) o una desena part del Senat (26 senadors).

Crec que ERC ha de fer tots els esforços possibles per aconseguir que es realitzi aquest referèndum. Ho hem de fer per dues raons:

1) Com a republicans, com a demòcrates convençuts que som, no podem acceptar que la "llei de lleis" es modifiqui al marge de la voluntat popular.

2) Com a independentistes que som, tenim una oportunitat d'or per a desmarcar-nos d'Espanya. Sabem que PSOE i PP aconseguiran que el a la reforma guanyi per majoria absoluta a les urnes del conjunt de l'estat, però podem aconseguir que al Principat guanyi el NO.

L'any 1978, amb els condicionants del moment, els catalans van donar un suport majoritari a la Constitució espanyola. Avui, trenta-tres anys més tard, podem corregir aquest error històric i diferenciar-nos dels Països Castellans.

La nit electoral mostrarà un mapa ben significatiu: 14 autonomies que siran que i tres (Navarra, País Basc i Principat de Catalunya) que diran que no.

Ara no és el moment de fer numerets a l'hemicicle, com ja ha fet Josep-Anton Duran i Lleida (un bon amic d'Espanya, recordem-ho). Ara és el moment de treballar dur i intentar convèncer els diputats i senadors d'altres partits (inclosos PSC, PSOE i fins i tot el PP) que ens cal el referèndum.

Joan Ridao és un bon orador i un jurista de reconegut prestigi. Ell pot acoseguir convèncer 35 diputats o 26 senadors. Anem per feina!





dijous, 25 d’agost de 2011

El Manifest per la Candidatura Unitària

Aquests dies està corrent molt un manifest que demana la creació d'una gran coalició independentista per a les properes eleccions. Ací teniu l'enllaç.

Estic d'acord amb l'essència del manifest, però hi ha un parell de coses que grinyolen:

1) Les referències a Euskal Herria. Avui en dia tenim moviments d'alliberament nacional molt més exitosos en els quals emmirallar-nos. La baskitis ja hauria d'estar superada.

2) La invitació a CDC i UDC. Tot i que aquestes dues formacions en els seus estatuts defensen, en el seu dia a dia la federació CiU ha demostrat que no és independentista i que no té cap intenció de convocar un referèndum d'autodeterminació. ICV i EUiA defensen l'autodeterminació i tenen alguns independentistes entre la seua militància, però tampoc semblen disposats a convocar el referèndum, si més no a curt termini.

dimecres, 24 d’agost de 2011

Anar a Madrid? Sí a El Prado de visita


Una de les qüestions que ens hem de plantejar sobre la funció de la política és, justament, la seva funció. Fas política amb la voluntat d’obtenir uns resultats que facin la vida dels teus conciutadans millor, o que et permetin assolir un ideal de  societat o de país.
En aquest sentit, i amb aquesta voluntat, ens presentem a les eleccions municipals, perquè  volem millor educació i seguretat, treballar en la mesura del possible per als més desafavorits, construir espais  públics de convivència entre els veïns... o ens presentem a les eleccions catalanes intentar estirar el més possible les engrunes d’autogovern que ens ha  prestat, que no donat, l’Estat Espanyol.
Tant en un cas com en l’altre, dediquem  esforços i esmercem diners amb la voluntat d’obtenir uns representants que portin,  en la mesura dels resultats, les nostres idees a bon port, que avancin en la construcció de la societat amb la somniem. Fins aquí, bé. Siguem més forts o més febles, amb millors o pitjors expectatives, hem d’intervenir, doncs el simple fet d’intervenir  ja dóna als ciutadans una aproximació a la imatge de la mena de país que volem bastir.
Ara parlem de les  eleccions espanyoles. Què anem a fer?
Propaganda? Vols dir? Qui escolta els debats, segueix els recorreguts de les lleis abans de la seva aprovació, de les esmenes que s’aproven o es refusen?
Consolidar l’autogovern? Esteu  de conya?
Avançar cap a la sobirania? Sí, clar, cal anar a la capital de la metròpoli perquè la colònia  guanyi  la seva independència, ves per on....
A més, teixir complicitats  a la Vila i Cort  no crec que sigui  un terme que respongui a la realitat. Podem teixir complicitats amb la posada damunt la taula de  circumstàncies desconegudes, i per aquest treball Europa és un lloc formidable. Ara, teixir complicitats a una Cambra com l’espanyola, els membres de la qual, amb excepcions comptades amb els dits de la mà, coneixen perfectament “la qüestió catalana” i la seva solució passa per  destruir la seva realitat nacional en nom d’una única  nació espanyola em sembla, si més no, ingenu.
Per això, perquè la llibertat nacional només pot néixer de la pròpia nació, proposo que ens plantegem, seriosament, si cal anar a Madrid. Ara, anar per anar, prefereixo el Mediterrani.

dilluns, 22 d’agost de 2011

dimecres, 17 d’agost de 2011

El nostre target



Hem d'aconseguir que ens votin:

A) Els independentistes que encara voten ERC.
B) Els independentistes que ja no voten ERC.
C) Els nous independentistes, que tenen causa però no tenen partit. I són molts.


Alguns potser trobareu a faltar la D, els independentistes de tota la vida que mai han votat ERC. No cal capficar-se gaire: són pocs, són molt diferents (van de l'extrema esquerra d'ENDAVANT fins la dreta xenòfoba d'UNC) i per a ells qualsevol excusa és bona per a no votar-nos.

dilluns, 15 d’agost de 2011

Galgos o podencos?


Una de les raons per les quals milito a ERC, a banda l’ideari compartit, és la llibertat per desenvolupar el pensament crític, per poder pensar i exposar públicament les meves opinions  sens pors a censures i/o  represàlies.
És aquesta una herencia del primer republicanisme català, lliurepensador , agnòstic, tolerant...Part important de la seva riquesa,  responsable tant del seu creixement  fins esdevenir clau de volta del país, com motiu del seu fracàs, per raons internes i externes.
Les externes van ser limitar a l’espai de la raó intel·lectiva  l’explicació dels moviments socials i polítics, oblidant, i ben car es va pagar, la importància de la irracionalitat, de l’atavisme, de les emocions intuitives.
Les raons internes, que duren fins el dia d’avui  han estat sempre la confusió del moment dels debats. Aquella famosa  faula dels “galgos o podencos” o els misteris  de la naturalesa de Déu mentre els turcs  eren a les portes de Bizanci.
Actualment, en diferents  fors de debat ens dediquem al  debat “ineludible i  fructífer” entre Boschs i Ridaos. Tot ben amanit amb proclames públiques de no estar tractant temes de personalismes, sinó  qüestions de gran calat. Au ves! Fem una mica de memòria.
No fa encara un mes es va decidir per part de la miltància republicana,  per acció o omissió, que l’única persona que podia aspirar a la presidència d’ERC era  Junqueras. En fer aquesta tria,  es deixava en mans d’aquest líder  la confecció d’un equip humà que portés a la pràctica el programa, gràcies al qual,  se li havia donat l’aval o se li havia negat a d’altres postulants al càrrec. Per tant, és  una broma poc assenyada que  triïs avui un president i demà l’imposis un equip. Això no és pensament crític, és incoherència i tenir ganes de tocar el voraviu.
Per altra banda, l’1 d’octubre tenim Congrés, on entre d’altres qüestions s’ha de plantejar la reforma dels Estatuts, una nova o la mateixa línia estratègica etc. Seria el moment de posar negre sobre blanc les circumstàncies  en les quals la militància  ha ser cridada a consultes, veure com  es dota de contingut el consell assessor promès,  si la figura del defensor del militant ha de ser  membre del partit o no...
Però arribarà el moment del debat, i haurem exhaurit el pensament crític en  la disputa entre “galgos i podencos”.

dijous, 11 d’agost de 2011

Municipals vs Generals

A la política municipal l'eix esquerra-dreta és el prioritari. L'ús de l'espai públic, la mobilitat o l'habitatge són àmbits on es noten clarament les diferències entre la dreta i l'esquera. En canvi, un ajuntament poca cosa pot fer en l'àmbit nacional, més enllà de la senyalització de la via pública, els monuments, les festivitats i els referents al nomenclàtor. En política municipal l'eix Catalunya-Espanya és molt menys important.

És per això que un servidor, militant de Sants, es va mostrar crític al pacte electoral amb Reagrupament i Democràcia Catalana a les eleccions del passat 22 de maig. Un servidor, posats a buscar socis electorals, preferia Els Verds (pacte que sí va fer ERC de L'Hospitalet del Llobregat) o la CUP (pacte que sí va fer ERC de Tagamanent).
Però he d'admetre que els resultats obtinguts al municipi de Barcelona, tot i ser dolents, foren millors que els obtinguts a d'altres municipis on anàrem en solitari, com Girona. A Girona, per exemple, baixàrem del 12.86% al 4.99%, mentre que a Barcelona del 8.81% al 5.55%.
No es pot reduir l'anàlisi dels resultats a les coalicions —ja ho sé— però és un element que hem de tindre en compte.

A la política estatal, a diferència de la municipal, l'eix Catalunya-Espanya és prioritari. Les inversions, el traspàs de competències, la promoció de la cultura (la pròpia o la imposada), la immigració, o els Drets i Deures ciutadans, són elements que depenen de Madrid. Ens agradi o no, és així.
La Generalitat de Catalunya no podrà fer despesa social si no té un finançament just. La Generalitat de Catalunya no podrà apostar per les energies renovables si no té diners per ajudar el sector ni competències per impulsar-ne l'aplicació. La Generalitat de Catalunya no podrà fer lleis per protegir el litoral si no té competències per a fer-ho, ni doblers per a pagar les obres que calgui fer....

Sense diners i sense competències no es pot fer cap mena de política, ni de dretes ni d'esquerres.

El peix al cove convergent ja sabem quins resultats ens ha donat. El federalisme imaginari del PSC també. Ara és el moment de provar una cosa nova. Jo aposto per una coalició democràtica, republicana i independentista que denunciï les mancances democràtiques d'aquesta monarquia bananera, que planti cara a la corrupció i al centralisme, i que sigui part activa de la lluita democràtica per la independència nacional.

dimecres, 10 d’agost de 2011

Qui ha de votar?

Una petita reflexió sobre el procés de primàries: qui ha de participar en l'elecció del cap de llista per la circumscripció de Barcelona?
Els militants que viuen i voten a la província de Barcelona? O els que viuen i voten al Principat? Si és aquesta segona opció, també caldrà fer primàries pels caps de llista de les províncies de Girona, Lleida i Tarragona? Ens agradi o no, la circumscripció electoral és la província?
I els militants d'ERC del País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses? Tenint en compte que alguns intenten fer coalicions amb el PSM, Els Verds o EM, també han de poder triar el cap de cartell de Barcelona? En tot cas, si acaben fent coalició, també aquesta hauria de ser ratificada per les urnes, no us sembla?
I per últim, ja sé que afecta molts pocs militants, un parell de dotzenes només, però és significatiu: els militants d'ERC a la Catalunya del Nord tenen dret a dir la seua del que passa al sud de La Jonquera?

dilluns, 1 d’agost de 2011

Diferències entre el PSC i ERC

El PSC ha decidit d'ajornar fins al 16, 17 i 18 de desembre la celebració del congrés nacional que havia previst fer a l'octubre. Aquest canvi exemplifica molt bé una de les grans diferències entre el PSC i ERC: la submissió a Espanya.
Els militants del PSC són d'esquerra o centre-esquerra, com també ho són els d'ERC. I la gran majoria de militants del PSC és catalanista, en la seva vessant federalista. Però el PSC està sotmès al PSOE. Tot i ser formalment un partit sobirà, a l'hora de la veritat funciona com una secció més del PSOE. Ens ho ha demostrat moltes vegades: començant per la LOAPA i acabant per aquest canvi de dates, passant pel cessament de Josep-Lluís Carod-Rovira l'any 2004 (tot per aplanar el camí de ZP a la Moncloa) fins a l'acceptació del pacte Mas-Zapatero (la primera gran retallada de l'Estatut).

Fixem-nos en la UPN, la dreta foralista navarresa. Tot i ser molt de dretes, molt espanyolista i molt antiabertzale, quan li ha convingut, ha deixat de banda el PP i ha pactat amb el PSOE per defensar els interessos de Navarra (coses materials i tangibles: aeroports, carreteres, ferrocarrils...). En canvi el PSC sempre ha donat suport als pressupostos del PSOE (època Zapatero o època González), encara que no beneficiessin gens els interessos del poble català.

I ara el dilema: què ens beneficia més, un catalanisme d'obediència espanyola, com el PSC, o un espanyolisme d'obendiència catalana, com Ciutadans-Partido de la Ciudadanía? Posats a votar en el Congrés dels Diputats una devolució de diners a Catalunya, què primaria cadascú?

Article d'Alfers Bosch sobre C's: http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1166/mola