La Constitució de la República Catalana 3

6) Model d'estat. Quin model d'estat volem? És evident que volem una democràcia, però a partir d'ací, quin model de democràcia volem aplicar? Una monarquia constitucional, com Suècia o Noruega? Una república parlamentària, com Àustria o Alemanya? Una república presidencialista, com la majoria de països llatinoamericans? Un sistema a mig camí entre la república parlamentària i la república presidencialista?

No hi ha cap dinastia que la majoria de catalans consideri pròpia, ni cap persona que pugui ser vista com a rei. Així doncs, descartem la monarquia constitucional.

Al nostre país no som de rendir culte a la personalitat, i a la nostra història recent, els grans líders ho han estat per un breu període de temps i en unes circumstàncies excepcionals (Francesc Macià el 1931, Lluís Companys el 1936...), així que caldria descartar també la república presidencialista.

Així doncs, haurem de triar entre una república parlamentària, o un model a mig camí entre el presidencialisme i el parlamentarisme.

Pel que fa la distribució de competències, no sembla gaire recomanable un estat centralista, així que haurem de triar entre el descentralitzat i el federal. El que també caldrà triar és quins són els nivells administratius, i quin nivell de competència han de tindre. Un, dos, tres nivells administratius?

Hi ha tres variables a considerar, relacionades entre sí: nivells administratius, competències a cada nivell, i nombre d'entitats a cada nivell administratiu. Així doncs, si volem que els municipis tinguin moltes competències, difícilment podrem mantindre els 947 actuals, i haurem de fer amb bastants menys. O, si volem molts nivells administratius, difícilment podran tindre tots moltes competències.

7) Cambres i nomenaments. Quantes cambres legislatives ens caldran? Tret d'algun cas aïllat en els que hi ha tres cambres, la majoria de països tenen una o dues cambres. A nosaltres què ens convé, un sistema bicameral com als EUA i la Índia, o un sistema unicameral com Andorra, Israel o els Països Baixos?
Tenint en compte la població i les dimensions del país, amb una sola cambra legislativa ja n'hi hauria prou.
Un altre tema és qui ha de nomenar els diferents càrrecs institucionals? Si escollim d'una forma democràtica i directa el President de la República, aquest hauria de ser el responsable de nomenar i destituir els membres de l'executiu. Però si optem per un model parlamentari, com Àustria o Alemanya, on es vota democràticament el parlament i aquest nomena un president de la república, qui ha de nomenar (i, si cal, destituir) els alts càrrecs?

Es possible una càmera encarregada dels nomenaments? Una càmera que sigui punt de trobada i coordinació dels diferents poders i que sigui l'encarregada de nomenar (i, si cal, destituir) els alts càrrecs del poder executiu i judicial?

Una altra opció a considerar és que, determinats nomenaments, els faci qui no ha sortit guanyador a les eleccions. Per exemple: qui ha de nomenar el Síndic de Greuges? Si el nomena el President de la República, té el risc de ser poc crític amb l'actuació del govern. Si el nomena el Parlament amb una majoria qualificada corre el risc de quedar el càrrec vacant (o el titular amb el mandat caducat) si no hi ha consens entre les forces polítiques presents al Parlament. Això ja hi hem vist amb el Tribunal Constitucional espanyol. Llavors... Què us semblaria que el Síndic de Greuges fos nomenat per qui ha quedat en segon (o en tercer) lloc a les eleccions presidencials? Al ser nomenat per algú que està a l'oposició, no li déu res al govern, ni a la majoria parlamentària.

 Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 1 i La Constitució de la República Catalana 2

La Constitució de la República Catalana 2

Seguim fent propostes per a la Constitució de la República Catalana.

5) Capitalitat. Quina ha de ser la capital de la República Catalana? La resposta fàcil és dir Barcelona, però caldria tindre en compte una cosa: l'estatut d'autonomia del 1979 no deia res de capital, no en feia cap esment. De Barcelona només en deia, a l'article 30.2 que "El Parlament té la seu a la ciutat de Barcelona, però podrà celebrar reunions en altres indrets de Catalunya en la forma i supòsits que la llei determinarà." Aquesta mobilitat del Parlament era pròpia de les Corts Catalanes (1283-1715), però durant el pujolisme no es va aplicar mai. Les Corts Valencianes, en canvi, sí que han fet ocasionalment plenaris fora del Cap i Casal.

Què una ciutat sigui la capital de l'estat, implica que ha de ser la seu de totes les institucions de l'estat? Hi ha co-capitalitat a democràcies consolidades, com els Països Baixos i la República Sud-Africana, i també hi ha una certa deslocalilització administrativa a estats federals com Alemanya.

Barcelona és una ciutat d'indústria, comerç i turisme, i si no ha prosperat més no és pel fet de no ser capital d'estat, sinó per tindre tot un estat en contra... i això no afecta només a Barcelona, sinó a tot Catalunya.

Des de l'any 2004 (primer tripartit), que la seu central del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació és al carrer del Camp de Mart, a Lleida. Això fa que l'agricultura catalana vagi pitjor? No. Això fa que l'agricultura catalana vagi millor? Tampoc. En tot cas el Departament està (geogràficament) més a prop de la majoria dels seus usuaris més directes (els pagesos), i l'administració pública té un local important a una ciutat on el metre quadrat és més barat que a Barcelona.

Barcelona és una ciutat d'indústria, comerç i turisme, i no li convé convertir-se en una ciutat de funcionaris. No hi ha d'haver cap problema en que el Consell General del Poder Judicial tingui la seu a Manresa, el Ministeri de Cultura a Girona i el Ministeri de Defensa a Tarragona. Tampoc és dolent que un parell de cops l'any el Parlament de la República es reuneixi a ciutats petites d'arreu del territori.

Barcelona no ha de ser com Madrid o Paris, una mena de forat negre que ho engoleix tot. Això fóra perjudicial per a Catalunya i, sobretot, per a Barcelona.
Barcelona només necessita la presidència de la República i els ministeris d'Afers Exteriors i Economia i Hisenda. La resta de ministeris poden estar fora del Cap i Casal.

En tot cas, si algun criteri ha d'haver a l'hora d'ubicar seus oficials fora de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, és que estiguin ben comunicades. Igualada, Girona i Tarragona estan ben comunicades, però Llívia i El Pont de Suert, no,

Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 1 i La Constitució de la República Catalana 3.

La Constitució de la República Catalana 1

Una de les característiques del procés català és que va de baix a dalt, i que els dirigents del país (els polítics, i els altres) no el lideren, sinó que s'hi adapten.
Que un grup de juristes hagin decidit pel seu compte —sense encàrrec ni suport de cap institució oficial— redactar una proposta de Constitució de la República Catalana n'és la prova. Un servidor no és jurista, però sí que serà ciutadà d'aquest nou estat, així que humilment faig algunes propostes sobre el tema.

1) Constitució lleugera. Proposo una constitució amb pocs articles. La constitució espanyola consta de 169 articles, 4 disposicions addicionals, 9 de transitòries, una de derogatòria i una de final. Similar a l'actual constitució helvètica (de l'any 1999), que consta de 197 articles, i a la constitució andorrana (de l'any 1993) amb 107 articles, dues disposicions addicionals, tres de transitòries, una de derogatòria i una de final;  però contrasta amb la constitució dels EUA (7 articles i 27 afegits o esmenes). I també contrasta amb la constitució de Bolívia, que té 411 articles i 10 disposicions transitòries, una de derogatòria i una de final.
Quants articles hauria de tindre la Constitució de la República Catalana? Crec que amb 100 ja n'hi ha prou, més una disposició addicional sobre el futur polític d'Aran (tot i ser un territori occità forma part de la comunitat autònoma de Catalunya) i una de derogatòria (per a liquidar els comptes amb el Regne d'Espanya).

2) Fàcil de reformar. En 36 anys que té, la constitució espanyola ha estat reformada en dues ocasions l'any 1992, que es va reformar l'article 13.2 i l'any 2011, que es va reformar l'article 135. Això és molt o poc? La constitució federal alemanya del 1949 ha estat reformada en 55 ocasions. La societat canvia, i les institucions i els texts legals han de ser capaços d'adaptar-se als canvis.

Sembla que hi ha una relació entre el nombre d'articles d'una constitució i la necessitat de ser reformada: quants menys articles té, més genèrica és i més fàcilment aguanta el pas del temps; per contra, quants més articles té una constitució, més concreta els detalls i, amb el pas del temps, més necessita ser reformada. Probablement per això la constitució espanyola dóna tants problemes: té molts articles i, en el seu redactat, és difícil de ser reformada.

3) Drets i deures. Té sentit que una constitució parli de drets que no es compleixen i deures que són difícils de ser complir? En el cas de la constitució espanyola, té sentit un article 47 que parla del dret a l'habitatge quan cap llei, ni cap decret, ni cap sentència recullen aquest dret?
Té sentit un article 3.1 que diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer la llengua castellana? Com es fa efectiu el compliment d'aquest deure, amb un examen? Qui no conegui prou bé la llengua castellana, quin càstig ha de rebre?

4) Frens i contrapesos. La separació de poders teoritzada per Montesquieu sembla difícil d'aplicar, en canvi, el model anglosaxó de checks & balances (frens i contrapesos) sembla més efectiu. I ja posats, quants poder públics hi ha? Montesquieu n'esmentava tres, però algunes constitucions de l'antic bloc comunista parlaven d'un quart poder socio-econòmic, i actualment moltes constitucions llatinoamericanes parlen d'un quart poder electoral.
En qualsevol cas, els poder públics, en últim terme, han de ser escollits d'una forma democràtica i directa. I si no fixem-nos en el cas espanyol: es vota democràticament el legislatiu, el legislatiu nomena l'executiu, i l'executiu la cúpula del judicial. I a cada pas, a cada elecció indirecta, es perd eficàcia i democràcia.

Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 2 i La Constitució de la República Catalana 3.

El problema el tenen ells

Quina és la força electoral de l'espanyolisme a Catalunya?

L'any 2011, els partits espanyolistes obtingueren un total de 815.970 vots: 716.371 pel PP, 59.949 per la PxC i 39.650 per la UPyD. A aquestes eleccions Ciutadans no es va presentar.
L'any 2012, els partits espanyolistes obtingueren un total de 820.816 vots: 471.197 pel PP, 274.925 per Ciutadans, 60.142 per la PxC i 14.552 de la UPyD.
L'any 2014, els partits espanyolistes obtingueren una suma de 454.488 vots. 246.698 pel PP, 157.948 per a Ciutadans, 32.686 per la UPyD i 7.854 per a VOX,  també 1.992 per a Falange Española de las JONS, 1.833 per Impulso Social (AES), 1.582 La España En Marcha, 1.549 per a Foro Ciudadano (Álvarez-Cascos), 1.321 per a Democracia Nacional i 1.025 pel MSR.

En el procés participatiu del passat 9 de novembre (i les dues setmanes posteriors), el SÍ+SÍ obtingué 1.897.274 vots. Aquest resultat supera els 1.781.460 vots que sumaren CiU, ERC, CUP i SI el novembre del 2012.

Encara que els espanyolistes anessin units i doblessin els seus vots totals, encara els faltarien més de dos-cents mil vots per a igualar els vots independentistes dipositats el passat 9 de maig.

Nosaltres anem sobrats, els que són pocs i dividits són ells.

Anem sobrats? Ui, el què diran!

REALMENT CAL UNA LLISTA UNITÀRIA INDEPENDENTISTA? 
Anem a veure, fa dos anys, les quatre candidatures sobiranistes que podrien integrar l'anomenada "Llista Unitària" (CiU, ERC, CUP i SI) sumaren el 49.2% dels vots i 74 escons.
Fa dos anys, les cinc candidatures clarament unionistes (PSC, PP, C's, UPyD i PxC) sumaren el 37.0% dels vots i 48 escons.
Deixem ICV-EUiA al camp de la indefinició, on de moment semblen còmodes, amb el 9.89% dels vots i 13 escons.

Fa sis mesos, a les eleccions al Parlament europeu, les candidatures sobiranistes (ERC, CiU, BILDU...) fregaven el 50% dels vots.
Fa sis mesos, les candidatures clarament unionistes (PSOE, PP, C's, UPyD, VOX, Falange...) sumaven el 33% dels vots.
Fa sis mesos, els indefinits (ICV, IU, PODEMOS...) sumaven el 15% dels vots.

Vists els resultats, la cosa és clara: ells són menys i estan més dividits (presenten de quatre a sis llistes). Nosaltres som més i presentem només tres llistes: NO ENS CAL LA LLISTA UNITÀRIA.

Una llista que volgués anar de la CUP fins UDC generaria rebuig entre els més esquerrans i els més dretans, anant a votar formacions de perfil nacional més ambigu.
Hi ha sumes que resten, tinguem-ho clar.


I QUÈ DIRAN FORA?
El President Mas esgrimeix un cop més el vell argument del què diran a fora.  Segons els convergents,  cal que a fora vegin clar que guanya el SÍ a la independència. De debò que a Madrid no saben que la CUP i ERC són partits independentistes? Sincerament, són independentistes molt abans que ho fos CiU, i sense patir pressions del Clan del Pont Aeri.

De debò ens ha de preocupar per això? De debò a les democràcies d'arreu del món no saben el que és una majoria parlamentària? Un cop més, com ja van fer el 2012, ens volen fer creure que això és una república presidencialista?

Hi ha moments en els que sembla que CiU ens vulgui fer un xantatge: o la liderem nosaltres, o no hi haurà independència. I aquest xantatge no es pot acceptar.

Apunts col·laterals del 9N

No entraré en l'anàlisi política de la jornada d'ahir —molta gent porta tota la nit fent anàlisis d'urgència, i ja tindrem temps d'analitzar bé les conseqüències— sinó d'alguns detalls col·laterals de la jornada.

— Voluntaris. Els que hem viscut unes eleccions a una mesa electoral sabem com pot ser de cruel l'atzar a l'hora de fer el sorteig dels membres de la mesa. Jo vaig tindre la sort (l'any 2012) de compartir taula amb dues persones intel·ligents, organitzades i motivades, però és força habitual que hi hagi taules amb persones malaltes, enfeinades, desmotivades, emprenyades o incompetents.
Potser caldria tindre-ho en compte de cara a fer la llei electoral: hi ha molta gent capacitada que està a l'atur i que estaria encantada de treballar un festiu.

— Recompte fàcil. Ja ho vam veure l'any 2005 (referèndum de la Constitució europea) i l'any 2006 (referèndum de l'Estatut català), i ahir ho vam tornar a veure: és molt més fàcil fer el recompte en un referèndum que en unes eleccions parlamentàries.
Potser caldria tindre-ho en compte de cara a pensar en quin model de democràcia volem: a l'espanyola o a la suïssa.

— Estranger. Recordeu els problemes que hem tingut amb el vot per correu en anterior convocatòries? En canvi, malgrat les cues, s'ha votat millor anant a les "ambaixades" de la Generalitat a l'exterior. En tot cas, i tenint en compte les dificultats de la gent que viu fora, caldria allargar un parell de dies el període de votació.
Potser caldria tindre-ho en compte de cara a pensar en la participació quan siguem independents: el model de vot per correu espanyol, o l'habilitació de locals on votar... o el vot per internet.

25 anys de Tiananmen

Vint-i-cinc anys després de la matança de Tiananmen hem pogut veure amb quina facilitat el Socialisme Autoritari evoluciona a Capitalisme Autoritari (Xina, Uzbekistan, Turkmenistan...).
I també hem pogut veure com el Capitalisme Democràtic pot evolucionar a Socialisme Democràtic (Uruguai, Equador, Bolívia...).

Alguns, però, encara volen justificar el que ens sembla injustificable, ja sigui per un teòric creixement econòmic (Xile de Pinochet) o per un tèoric estat del benestar (Cuba dels Castro). O, fins i tot, per una teòrica contenció del terrorisme islamista (Síria de Baixar al-Àssad).

Aldarulls a Sants (de nou)

Fou en Sun Tzu, un dels pares de l'estratègia i autor del tractat L'Art de la Guerra, qui va dir que una de les claus de la victòria rau en poder triar el lloc i el moment. I si no pots triar el lloc, encara és més important saber triar el moment.

Si volien desallotjar Can Vies no podien triar el lloc, però sí el moment.

I el moment triat ha estat l'endemà de les eleccions que han donat la victòria a ERC, el dia que a Sants es recullen els trastos (i els carrers són plens de mobles vells que es poden llençar i cremar), i el dia abans del Consell de Barri. Han començat poc després de les dotze del migdia i han trigat més de sis hores en desallotjar una dotzena d'okupes.... sis hores en les que els okupes (els pacífics i, sobretot, els violents) han tingut temps de convocar els seus.

Sun Tzu li posaria un zero al Conseller Espadaler.
A no ser, és clar, que l'objectiu d'aquest conseller (d'UDC, per cert) no sigui fer fora un grupet d'okupes que s'estan a un local abandonat d'un carrer oblidat, sinó forçar un determinat estat d'opinió.

Diputat de proximitat?

Sento a la ràdio que el PSC es reuneix amb CiU per a tirar endavant la Llei Electoral catalana.  Ho he sentit avui, però ho podia haver escoltat fa un any, o cinc: Catalunya és la única comunitat autònoma que no té llei electoral pròpia. Això hauria de preocupar-nos? En principi sí, però abans de tindre una mala llei pròpia prefereixo seguir endavant amb l’actual adaptació de la llei espanyola.

La clau de l’acord entre el PSC i CiU rau en l’anomenat diputat de proximitat. Segons els impulsors d’aquest model, hi hauria dues urnes: una per a triar llistes en una circumscripció gran (una vegueria, o tot Catalunya, no està decidit), i una altra per aquest diputat de proximitat. Segons els impulsors de la proposta, aquest representant seria més proper al ciutadà i defensaria millor els seus interessos. Posen com a exemple Alemanya.

Malauradament la realitat és tossuda, i a casa nostra encara més. La proposta del diputat de proximitat té, com a mínim, tres grans inconvenients: 

1)      La circumscripció. Uns proposen un diputat per comarca (41), d’altres la comarca combinada amb el municipi (casos com el de Badalona o Santa Coloma de Gramenet) i el districte municipal (municipi de Barcelona). Aquesta és qüestió important, perquè segons com es facin els límits administratius, els resultats electorals seran uns o altres.

Fins ara no tenia gaire importància ser d’una comarca o una altra, o d’un districte o un altre, però si aquest model s’imposa la cosa canviarà.  Amb tota la legitimitat del món la gent del Moianès o el Lluçanès voldrà una comarca pròpia, o la gent de Vallvidrera o el Poble Sec voldran el seu propi districte.

La delimitació arbitrària de les circumscripcions electorals amb finalitats partidistes els anglosaxons l’anomenen gerryander. 

2)      La majoria. Quina majoria ha d’obtindre la persona que vol representar un territori? Com a mínim el 50% dels vots. I mirant els resultats de les eleccions catalanes, espanyoles i europees de la darrera dècada, resulta que no hi ha cap comarca on una candidatura hagi superat el 50% dels vots.

Per a que el diputat de proximitat sigui realment representatiu, caldrà imposar un sistema de dues voltes si a la primera volta cap candidat obté majoria absoluta. I això retardaria el procés electoral i, a més a més, condicionaria el vot a la segona volta, ja que es triaria el diputat de proximitat no per la vàlua del candidat, sinó per les possibles majories que s’acabessin composant.

I per a ser realment democràtics i proporcionals, la segona volta s’hauria de fer entre els candidats que, per ordre decreixent de vots, sumessin la meitat més un dels vots. En algunes comarques voldria dir dos candidats, però en d’altres tres o quatre. I amb tres o quatre candidats a la segona volta, hi ha la probabilitat de que cap obtingués la majoria absoluta dels vots, forçant una tercera volta (entre els candidats que, per ordre decreixent de vots, sumessin la meitat més un dels vots). 

3)      La realitat social. I ara anem a fer un petit exercici. Penseu en els veïns que teniu a cent metres de la porta de casa vostra. A alguns els coneixereu bé, a d’altres no tant, però segur que podeu saber que pensen d’algunes qüestions polítiques: Tots estan a favor de l’avortament? Tots estan en contra de la immigració? Tots volen la independència de Catalunya? Tots estan a favor de legalitzar les drogues?.... I la pregunta més important de totes: viure on viuen fa que tinguin una opinió determinada sobre aquests temes?

La resposta a la darrera pregunta—estareu d’acord amb mi— és un rotund no. Viure a una comarca o a un districte determinat pot fer que la gran majoria estigui d’acord en un tema local molt concret (com el transvasament de l’Ebre al Baix Ebre, o el soterrament de les vies a Sants), però pel que fa a la gran majoria de temes polítics, l’opinió i el posicionament ve donat per moltes més variables (edat, sexe, opció sexual, origen ètnic, poder adquisitiu...) que no pas el lloc de residència, i la ideologia política la triem lliurement.

En resum: La proposta del diputat de proximitat no representa cap millora substancial en la qualitat democràtica del nostre país, i representa apostar per un model que no és gens representatiu. I no deixa de ser curiós que el PSC vulgui pactar això amb CiU, perquè segons totes les enquestes el PSC seria el quart o cinquè partit en vots, cosa que els allunyaria de cap opció d’obtindre un d’aquests diputats de proximitat. Un cas més de miopia política de la directiva del PSC? O estan obeint ordres de Rubalcaba, amb ves a saber quines intencions?  

Oblideu-vos de Villacisneros

Hi ha dos fets que hauríem d’anar assumint:

1) De moment no existeix cap oficina de reclamacions històriques, on els pobles injustament castigats puguin anar a fer valer els seus drets.
2) La solidaritat internacional té molt de nacionalista. No és cap casualitat que siguin els italians els més solidaris amb Somàlia, els francesos els que més volen ajudar els txadians i els belgues els que es preocupen pel que passa al Congo. No és cap casualitat, ja que el sentiment de solidaritat es veu condicionat per sentiments col•lectius, on pesen fets històrics com el colonialisme.
Així doncs, com que els catalans (de moment, i a excepció dels de la Catalunya del Nord) formem part de l’estat espanyol, és lògic que tinguem certa simpatia envers el poble sahrauí. Però ja va sent hora de deixar aquesta solidaritat en un segon pla, al mateix nivell que tenim la solidaritat amb el Caixmir i Myanmar.
Us donaré quatre bones raons per a fer-ho:

1) No és culpa nostra. La tragèdia del poble sahrauí és culpa del govern espanyol d’eixa època (i, en part, també del d’ara), del govern marroquí d’eixa època (i també del d’ara) i del govern maurità d’eixa època (i, en part, també del d’ara). En tot cas han de ser els espanyols i els marroquins els que se sentin responsables, però no pas els catalans.

2) Nosaltres no tenim la solució. Per més que vulguem, no podem fer res realment efectiu per a resoldre la situació. Ni ho podem fer ara com a comunitat autònoma del Regne d’Espanya, ni ho podrem fer com a estat independent. Qui té la clau de la solució és el Marroc, i col•lateralment, Mauritània i Espanya. I, ja posats, el gran gendarme d'Occident, els EUA.
Qui ha de comprometre’s és el poble marroquí i, en part, el poble espanyol i el poble maurità.

3) Hi ha 225.000 marroquins vivint a Catalunya. Un 3% de la població catalana és d’origen marroquí. També el Marroc és un dels nostres socis comercials més importants al sud de la Mediterrània.

4) Espanya i Marroc. Qui pot estar més interessat en reconèixer la independència de Catalunya, que aquell que porta segles tenint conflictes amb Espanya? Per pura lògica estratègica, el Marroc és el nostre aliat.

Oblideu-vos de Villacisneros, si més no durant un temps.

Apunt històric: Legalment parlant, el Sàhara espanyol era una província espanyola, tan espanyola com Segovia, o tan poc espanyola com Girona; i els seus habitants tenien la ciutadania espanyola (A ver, ¿Qué pone en tu DNI?) i eren tan espanyols com els de Valladolid, o tan poc espanyols com els de Guipúscoa. Si l’any 1976 una província espanyola hagués exercit el seu Dret d’Autodeterminació, no creieu que les eleccions del 1977 i la constitució del 1978 haguessin tingut un altre tarannà?

El regal d'ERC a la CUP

"Mas vale pájaro en mano que ciento y volando"

Al maig toca votar al Parlament europeu. De moment encara formem part de l'estat espanyol, i de moment l'estat espanyol encara forma part de la Unió Europea, així que ens haurem d'ajustar a la llei espanyola i concórrer a aquestes eleccions en circumscripció electoral única pel conjunt de l'estat.

Tot i que en alguna ocasió els catalans hem anat en solitari, com ja va fer Catalunya Lliure el 1989 (19.774 vots) o la CUP el 2004 (8.180 vots), habitualment això s'ha resolt fent coalicions. ERC forma part de l'Aliança Lliure Europea, aliada juntament amb el BNG, Eusko Alkartasuna i ARALAR, i ha fet coalicions amb aquestes formacions. També hi ha hagut organitzacions com l'MDT o els IPC que han donat suport a les candidatures d'Herri Batasuna.

En aquests darrers mesos l'esquerra abertzale ha multiplicat les reunions per a fer una coalició amb les formacions catalanes SI, CUP i ERC. De fet, a les eleccions catalanes de novembre del 2012 ja van aparèixer per ací donant suport a les tres candidatures (i a l'octubre, coses de la política, ICV va anar a donar suport a tres candidatures basques diferents: Ezker Batua-Berdeak, Ezker Anitza i Equo).

La coalició no ha estat possible: la CUP no se'n refia de SI i ERC, i els republicans volen "prioritzar el procés independentista i els Països Catalans". Però en el fons ERC li ha fet un regal a la CUP: Una part de la militància de la CUP no vol anar amb SI i ERC, i molts cupaires segueixen amb la vella baskitis. En cas de coalició entre BILDU i ERC, quines opcions tenia la CUP? Simplificant molt:

1) No presentar-se, i ignorar-les. S'estalvien diners i esforços fent campanya.
2) Fer campanya abstencionista, com a les espanyoles del 2011.
3) Anar en solitari, com ja van fer el 2004.
4) Fer coalició amb NÓS, Puyalón i Izquierda Castellana.

Realment les quatre opcions eren difícils per a la CUP. En canvi, ara que ERC ha rebutjat a BILDU, poden fer una coalició amb els bascos i els seus tres-cent mil vots.

ERC ha rebutjat els vots bascos (pájaro en mano) per aspirar a ocupar l'espai del socialisme català (ciento volando). No es pot negar que li ha fet una petita putada als bascos, però un gran regal a la CUP.
Ja veurem com acaba la cosa.

Enyorareu l'Anglada

Aquest dies és notícia la forta crisi que viu la Plataforma per Catalunya: El consell executiu del partit identitari ha cessat Josep Anglada, argumentant "deficiències en la gestió". Molts antifeixistes i antiracistes ho estan celebrant, però jo no comparteixo la seua alegria. Crec que és una gran pèrdua, i que el trobarem a faltar.

Al nostre país hi ha més xenofòbia de la que molts es pensen. Al nostre país hi ha més frustració, ressentiment i desconfiança de la que es pot gestionar. Un percentatge important de la població combrega amb la ma dura, i sap molt bé quin és el culpable ideal.

Si hi ha tant d'electorat potencial per aquesta opció política, com és que mai han superat el 2% dels vots? Bé, bàsicament hi ha tres motius:

1) El lideratge de Josep Anglada: té un passat franquista que pesa, i molt. Té un nivell cultural molt baix i no sap debatre. I comença a acumular causes judicials.
2) la mala organització del partit: el procés de selecció dels candidats és precari i ha deixat perles com aquesta, tampoc no tenen un programa comú clar i coherent. I tampoc saben aprofitar el potencial de la seua gent (no tots són garrulets).
3) La descol·locació de la PxC en el procés sobiranista: no es pot anar a l'homenatge a Heribert Barrera i després a la concentració espanyolista del 12 d'octubre. O pesques entre els decebuts del PP (com farà VOX), o intentes ser la dreta independentista, o intentes defensar la tercera via (una mena d'UDC sense CDC), però les tres coses a la vegada no pot ser.

Què passarà si la PxC tria un nou dirigent, sense passat feixista (o fins i tot amb passat esquerranós, com en Pim Fortuyn), amb una mica de cultura i unes mínimes capacitats dialèctiques? A la que unes sigles una mica més civilitzades (com les del PP)  han posat un candidat més digerible fent les propostes de la PxC (com és el cas d'Albiol a Badalona, o Reyes a Castelldefels), han triomfat. Us imagineu una Marine Le Pen catalana?
Què passarà si els la dreta indentitària millora la seua organització interna? Què passarà si són capaços de trobar el seu nínxol electoral en el procés sobiranista?

El target electoral ja el tenen, ara només els cal oferir un bon producte.

Fins ara en Josep Anglada ha estat el millor aliat que els antifeixistes han tingut a Catalunya. El trobarem a faltar.

ETA, Gamonal i Catalunya

La fi d'ETA, els aldarulls a Gamonal (Burgos) i el procés sobiranista català són tres qüestions distintes i distants, però tenen un comú denominador: la perillosa incoherència del PP, i de la casta política espanyola en general.

Durant anys, i en referència al conflicte basc, s'ha dit que sense violència es pot parlar de tot, i que per una via pacífica i democràtica es pot aconseguir tot. Això és el que s'ha dit a la gent propera a ETA.

Però vet ací que quan els catalans hem engegat un procés pacífic per exercir el nostre dret democràtic a decidir, la resposta del PP (i del PSOE) ha estat un no rotund, sense matisos i sense marge pel diàleg.

I avui ens trobem com Gamonal ha esdevingut el tercer vèrtex del triangle: després de jornades de violència al carrer, amb ferits i detinguts, l'alcalde del PP ha decidit cedir a les exigències dels manifestants. Si el que reclamen els veïns indignats de Gamonal és legítim o il·legítim no és important per a nosaltres —les qüestions urbanístiques de Castella les han de parlar i resoldre les persones de Castella—, el que sí que és important és que han aconseguit els seus objectius mitjançant l'ús de la força.

I aquesta és la perillosa mentida del PP: anys i anys dient-nos que per les bones es pot parlar de tot i es pot aconseguir tot, i resulta que no és cert. No només no és cert, si no que cal fer tot el contrari

Incoherent i perillosa decisió.