dimarts, 24 d’abril de 2018

Paracaigudistes i urnes de fogueig


Al gener del 2018 alguns ja han començat a parlar de les eleccions municipals del 2019. A l'abril del 2018 bastants ja estan parlant de les eleccions municipals del 2019. Abans que la majoria comenci a parlar de les eleccions municipals del 2019 m'agradaria matisar unes quantes coses.

Urna de fogueig. A la majoria de democràcies acostuma a haver una convocatòria electoral que és percebuda (encertadament o no) com a poc important. En aquesta elecció (teòricament) poc important hi sol haver poca participació i els votants aprofiten per a desfogar-se votant opcions extremes o paròdiques —l'anomenat vot de càstig—.
Això passa a les eleccions presidencials austríaques (república parlamentària, el President de la República és un càrrec simbòlic, sense gaire poder), o a les eleccions regionals franceses (estat fortament centralista, on les regions tenen poc poder). Al Regne d'Espanya l'urna de fogueig (encertadament o no) és la de les eleccions al Parlament europeu.

Cicles. Les eleccions municipals tenen lloc cada quatre anys, i no es poden convocar anticipadament per voluntat del consistori sortint. Les eleccions als parlaments autonòmics a les tretze comunitats autònomes de l'article 143 (les de via lenta) tenen lloc cada quatre anys, i les eleccions anticipades només poden donar lloc a una legislatura curta, fins que finalitzi el període de quatre anys (el que va passar a Astúries). Les eleccions al Parlament europeu tenen lloc cada cinc anys.
Aplicant una senzilla regla aritmètica veurem que cada vint anys coincideixen les eleccions municipals i europees, com ja va passar l'any 1999 i com passarà el proper 2019 (si Catalunya segueix formant part del Regne d'Espanya, i si el Regne d'Espanya segueix formant part de la Unió Europea). També coincidirà amb les eleccions als parlaments forals, als cabildos canaris i als consells insulars de les Illes Balears i Pitiüses.

Grans coalicions i paracaigudistes. Des de gener del 2018 hi ha persones que reclamen una gran coalició independentista a les eleccions municipals de Barcelona. Bé, no seria ben bé una "gran" coalició, ja que exclou la CUP i organitzacions properes a la CUP. Des de març de 2018 comença a sonar el nom de Manuel Valls (antic alcalde d'Évry, i antic primer ministre de la República Francesa) com a candidat de Ciutadans (i qui sap si d'alguna gran coalició unionista) a les eleccions municipals de Barcelona. En el bàndol independentista qui pretén liderar la gran coalició és el novaiorquès Jordi Graupera.
La gent no és tonta, i la majoria ja saben què voten quan venen les eleccions municipals. I a les eleccions municipals, on es vota mobilitat, habitatge, medi ambient i ús de l'espai públic, l'eix esquerra-dreta és molt més important que l'eix Catalunya-Espanya.

Mapes. És un greu error per a l'independentisme plantejar les eleccions municipals en clau estrictament sobiranista. Per començar, a Catalunya hi ha més municipis a part de Barcelona. I generalitzar aquestes coalicions seria encara pitjor: allà on perdés aquesta coalició guanyaria Tabàrnia. Però, paradoxalment, també seria un error per a l'unionisme, ja que molts unionistes moderats votaran els Comuns, però els alcaldes Comuns no volen (ni, probablement, voldran) ser comptats entre els unionistes. I rebutjaran qualsevol enteniment amb PP, Ciutadans, o el que quedi de la PxC. Els Comuns, per a desesperació del sector progre de Ciutadans, prefereixen pactar amb la CUP o amb ERC.

Perfils politics. Perquè no es pot negar que el catalano-francès Manuel Valls té un perfil que dóna molt per al Parlament europeu, igual que el catalano-novaiorquès Jordi Graupera. Proposar-los per al fer d'alcaldes (o de caps de l'oposició municipal) és desaprofitar el talent polític d'aquests possibles candidats.
I ja posats, si hem de fer unes altres eleccions plebiscitàries, fem que ho siguin les europees.

Banyes, jubilacions i retirades. Perquè les eleccions municipals venen marcades per algunes jubilacions, com la de Xavier Trias; alguna retirada parcial, com la de Carina Mejías; i per algun més que probable atac de banyes, com el de Jordi Cañas, candidat a les eleccions municipals del 2011 i que es va retirar temporalment de la política l'any 2014, quan fou imputat per un delicte de frau. Absolt a finals del 2017 té tot el dret del món a complir la paraula que va donar, tot emulant a McArthur: "Tornaré".  I si els de Ciutadans són intel·ligents aprofitaran el talent de Jordi Cañas per a guanyar l'alcaldia de Barcelona... o per a fer ingovernable el consistori.

diumenge, 12 de novembre de 2017

Existeix el 155?


Ja fa tres setmanes que l'executiu que presideix Marino Rajoy, amb el preceptiu aval del Senat i amb el suport entusiasta del poder judicial, de l'oposició i de la majori d'espanyols, va aplicar l'article 155 de la Constitució Espanyola i va procedir a suspendre la (minsa) autonomia catalana.

Tres setmanes després, amb mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili, amb la Mesa del Parlament en llibertat condicional i amb més de 800 batlles citats a declarar, podem dir que el 155 és una realitat?

Fixem-nos en quatre detalls:

1) Ensenyament. Després de dècades criticant la immersió lingüística a les escoles catalanes, el govern del PP no s'atreveix a imposar unes quotes mínimes de castellà? Té el suport de Ciutadans, un partit fundat amb la declarada intenció d'acabar amb el model lingüístic escolar.
Bé, podem pensar que la planificació escolar no es pot canviar d'un dia per l'altre. Però no han fet ni tan sols un gest simbòlic en aquest sentit.

2) Mitjans públics catalans. Fa dècades que el PP (i tot l'unionisme) critica la ràdio i televisió pública, tant pel que fa a l'idioma com pels continguts. Doncs bé, ara que ja manen a Sant Joan Despí, per què no comença Tv3 a emetre programació en castellà? Els periodistes catalans bé que sabran parlar en castellà, i si no volen en poden fitxar de TVE, i si cal contractar nou personal... hi ha milers de periodistes a l'atur!
La graella televisiva està en canvi constant, qualsevol petita pèrdua d'audiència justifica la cancel·lació d'un programa. Si a Tv3 ara mana Madrid, per què no veiem tertúlies, pel·lícules i sèries en espanyol? Si el canal 3/24 i l'emissora Catalunya Informació repeteixen constantment el mateix informatiu, per què no inserir alguna falca en castellà?

3) Obres d'art. Ací no només tenim un compromís polític, sinó que també tenim un mandat judicial. Les obres d'art de parròquies de la Llitera i el Baix Cinca, així com els frescos de Sixena, no havien de marxar de Catalunya? No hi ha sentències en aquest sentit? No hi ha un clar compromís polític? I doncs, a què esperen per a treure-les d'on són i portar-les on toca!?
Bé, potser hi ha dificultats tècniques per a moure un mural. Tal vegada es pot malmetre en el procés, però... no és més important treure-les de les urpes catalanes abans que conservar-les senceres?

4) Toreig. Fa set anys que el Parlament de Catalunya va prohibir les festes taurines amb mort del brau (o amb les sorts doloroses com pica, banderilla i estoc). El PP i Ciutadans, així com la resta d'espanyolistes, s'hi van mostrar contraris. Ara que controlen la Generalitat, i tenint en compte que la plaça de toros Monumental de Barcelona no s'ha enderrocat, ni reconvertit en cap altra cosa, per què no aprofiten per a tornar a fer toros? Encara que només sigui per una tarda, els aficionados catalans bé que s'ho mereixen!


Alguns diuen que la proclamació de la República Catalana fou simbòlica (o irreal, o una gran farsa). Començo a sospitar que, el que de debò és simbòlic (o irreal, o una gran farsa) és l'aplicació del 155.

Perquè no n'hi ha prou amb aprovar una llei, també cal fer-la complir. I difícilment es podrà fer amb la majoria de la societat en contra.

dimecres, 27 de setembre de 2017

Gràcies Espanya!


En el seu afany de frenar el moviment independentista català el poder espanyol està ajudant molt a la nova República Catalana. Ací teniu algunes de les coses que els haurem d'agrair quan ja siguem independents:

— Corrupció: Es pensaven que carregant-se el vell virrei (Jordi Pujol) i la seua família frenarien alguna cosa, i només ha servit per esperonar un moviment que ha vist com una família pot tindre diners amagats durant dècades, però que només surten a la llum quan el patriarca (o, més ben dit, el marit de la matriarca) confessa el seu fracàs polític com autonomista i aposta per la independència.
La lluita espanyola de darrera hora contra la corrupció a Catalunya ha esborrat noms il·lustres del fracassat autonomisme (de la política, la cultura i l'empresa), i ha esborrat partits i coalicions de la vella època.  Favor que ens fan!

— Lideratge: Els catalans no som de grans lideratges. Més aviat tenim una certa liderfòbia (ignoro si existeix aquesta paraula). Gràcies a l'estratègia espanyola dels darrers anys, centrada en atacar líders (i aspirants a líders) aquest tarannà àcrata nostre s'ha vist accentuat. Favor que ens fan: no farem una república presidencialista, sinó que farem una cosa més acord amb la nostra cultura política: una república parlamentària, on la difícil separació de poders es basi en el sistema americà de frens i contrapesos (checks & balances).

— Mobilització pacífica: Si el procés triomfa haurà estat el triomf de la lluita no violenta. Una lliçó que marcarà les bases del nou estat, especialment la seua política exterior. Hi haurà coses que la generació que ha fet la independència no acceptarà. Un cop més, moltes gràcies.

— Febleses internacionals: Hem pogut veure com Espanya ha pagat car favors molt petits. Una lliçó que agraïm i ens aplicarem en la nostra política internacional. I un consell: no paguis per anticipat.

dimarts, 19 de setembre de 2017

La Lliga Catalana de Futbol


Un tòpic recurrent en el debat sobre la independència és preguntar: i a quina lliga jugarà el Barça?
Comencem per aclarir que hi ha més esports a part del futbol, i més clubs a part del Barça, però bé, anem al tema.

— Negoci i pretendents. Parlem de clubs de futbol, però la majoria són societats anònimes. I aquestes societats anònimes consten d'unes accions que són comprades i venudes, i té uns propietaris que no estan en pla d'igualtat. És habitual veure com els grans equips de les lligues francesa i anglesa són propietat d'inversors estrangers (xinesos, àrabs i russos, principalment). Aquest inversors volen beneficis econòmics i/o prestigi personal, i comptar a les seues competicions regulars amb un equip de la talla del FC Barcelona és un triomf. Ni les federacions nacionals de futbol, ni els vells tòtems d'aquest esport tenen gaire a dir.
El problema no és a quina lliga jugarà el Barça, a qui li sobren pretendents, sinó a quina lliga es quedarà el Real Madrid. Tal i com va dir un amic meu: La lliga espanyola és com els fills del Paquirri, hi ha una gran diferència entre els dos primers i el tercer.
En tot cas caldrà veure si aquestes lligues accepten també el RCD Espanyol de Barcelona i el FC Girona a les seues competicions. Però tractant-se de negocis (i, en alguns casos, prestigi personal) la cosa sembla fàcil de resoldre.

— Proposta de Torneig.  El FC Barcelona té més socis i pressupost que la resta de clubs (i SAE) catalans. Però és que el segon club en socis i pressupost, el RCD Espanyol de Barcelona,  té més abonats, seguidors i pressupost que la resta de clubs (i SAE) catalans. Tenint en compte aquesta abismal diferència, proposo que, almenys durant els primers anys, la Lliga Catalana de Futbol tingui el següent format: dos grups A i B. El grup A integrat per 10 equips, i el B format per dos equips. Els 10 equips del grup A jugaran una fase regular (lligueta) de 18 jornades. Els dos primers classificats del grup A jugaran contra els dos equips del grup B: semifinals a anada i tornada. I els dos guanyadors jugarien la final. En total 21 jornades de lliga.
Els dos grans clubs, actualment el Barça i l'Espanyol, podrien centrar-se en les seues competicions europees. Els clubs catalans podrien competir amb els dos clubs de més nivell.
Qui formaria part del grup B? Els dos clubs més ben classificats a la lliga espanyola: Barça i Espanyol.
Qui formaria part del grup A? Els altres 10 clubs més ben classificats a la Lliga Espanyola.
Quina recompensa tindrien els guanyadors de la Lliga Catalana? Caldria parlar i negociar amb la UEFA, però bé podria jugar la Champions el guanyador (encara que fos amb fase prèvia) i la UEFA League el segon.
Tot és parlar-ho i negociar-ho, però el Barça no ha de ser un fre per a la independència.

diumenge, 17 de setembre de 2017

La trampa de l'abstenció



Els contraris a la independència de Catalunya, en comptes de fer campanya pel no, han optat, majoritàriament, per fer campanya per l'abstenció. Això és un greu error. Analitzem-lo una mica:

— Abstenció habitual. A les eleccions catalanes del setembre del 2015 (també anomenades plebiscitàries) la participació fou del 74.9%, un rècord històric. En els darrers 15 anys l'abstenció ha oscil·lat entre el 32.2% (catalanes del novembre del 2012) i el 53.8% (europees del maig del 2014).
Resumidament: un de cada tres catalans amb dret a vot no té el costum de votar.

— Herri Batasuna. Durant anys hem sentit com els abertzales deien que la Constitució Espanyola no anava amb ells, ja que ells no l'havien votat. Quan es va fer el referèndum de la Constitució Espanyola el desembre del 1978 l'opció guanyadora (amb el 70.2% dels vots) fou el sí a la (que que després seria la) Comunitat Autònoma Basca. A Navarra els vots afirmatius foren el 76.4%. Si va guanyar el sí, per què els abertzales —sobretot Herri Batasuna— insistien en que els bascos no ?havien votat la Constitució Espanyola? Doncs perquè l'abstenció fou del 55.3% a Vascongadas (i del 33.3% a Navarra).
Com que alguns abertzales havien demanat el No, i alguns altres l'abstenció, van comptar l'abstenció i el vot blanc com una forma de dir que no. Una suma ben tramposa, tot sigui dit.
Ironies de la història: veurem la dreta espanyolista repetint el discurs de l'esquerra abertzale, i comptant al bloc del no les persones que no vagin a votar.

— Subjecte de dret. A què es déu aquesta aposta per l'abstenció?  L'espanyolisme nacionalista afirma que Catalunya no és —ni pot ser mai— un subjecte de dret. Segons l'espanyolisme nacionalista, no hi ha més nació que Espanya, i una cosa com la independència de Catalunya només podria ser votada pel conjunt dels espanyols.
Però la majoria dels contraris a la independència no són nacionalistes espanyols. La majoria dels contraris a la independència són federalistes, confederalistes i partidaris de la tercera via. Gent que havia votat CiU i UDC, el PSC i, fins i tot, ICV-EUiA (i CSQEP). Aquests partits consideren que Catalunya és una nació, i que té el Dret a Decidir el seu futur. Per què, en comptes de fer campanya pel no, estan fent campanya per l'abstenció?

— Por a la derrota. Tot indica que, davant la divisió dels contraris a la independència entre els nacionalistes espanyols (els que voten PP, Ciutadans, UPyD i VOX) i els federalistes (els que voten PSC, UDC i CSQEP), aquests segons, veient que no podran comptar amb els primers, no volen arriscar-se a una derrota i s'afegeixen al carro de l'abstenció.
Probablement aquesta por a la derrota sigui, realment, la causa de la seua derrota. Si pretenen que el nacionalisme espanyol, la resignació, la por, el semenfotisme i la mandra sumin el 51% d'abstenció s'arrisquen a fracassar i a que, les amenaces de Madrid i la inacció del PSC facin que sigui la participació la que superi el 50%. I potser superi de llarg aquest percentatge.
Tal i com vaig llegir fa poc a les xarxes socials: Si lluites pots perdre, si no lluites estàs perdut. Si votes pots perdre, si no votes ja has perdut.
Tal i com digué un amic meu: derrota per incompareixença.

— La suma. La suma dels vots de totes les candidatures que defensaven el setembre del 2015 el Dret a Decidir (JxS, CSQEP, CUP, UDC i Partit Pirata) era de 2437741 vots, això vol dir el 44.2% del  cens.
Els partits contraris al Dret a Decidir (PP, Ciutadans, PSC, Recortes Cero i Guanyem Catalunya) sumaren 1624451 vots, que representa el 29.4% del cens.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Cap de setmana 11/2017

Un cap de setmana de juliol sol ser un cap de setmana de festivals (música i arts escèniques), festes majors, universitats d'estiu i festa en general. Aquest cap de setmana ha estat això, i també ha estat el cap de setmana de la Llei 11/2017 del 4 de juliol.


Aquest ha estat, també, el cap de setmana en el que els néts i besnéts s'han descarregat les 2569 pàgines amb els noms dels represaliats pel franquisme. El cap de setmana on hem cercat al familiar injustament castigat, i on hem mostrat als nostres majors la llei on ens diuen —per fi!— que aquestes persones eren innocents, i que la sentència queda invalidada a tots els efectes.

Un cap de setmana que celebrem amb 40 anys de retard.

"Els néts expliquen als seus pares com fou la guerra dels avis"



diumenge, 12 de març de 2017

Paradoxes unionistes

L'anomenat Procés Català ens està deixant alguns fenòmens interessants. Avui ens fixarem en les paradoxes de l'unionisme.

  • Decepció. Un clàssic de l'unionisme és afirmar que no hi haurà autodeterminació, ni molt menys independència, i que tot plegat provocarà una gran decepció a Catalunya. Els culpables d'aquesta gran decepció seran els polítics independentistes.
    Quan no s'espera una cosa dolenta i no es compleix, el sentiment que es genera és el d'alleugeriment; per contra, quan el que s'espera és bo i no esdevé, llavors el que sentim és decepció. Quan els unionistes parlen de decepció perquè no hi haurà independència no deixen d'admetre, implícitament, que la independència és una cosa bona.

  • Tapar les vergonyes amb una estelada. Un altre tòpic recurrent de l'unionisme és que la independència és una gran maniobra per a tapar la corrupció i/o la mala gestió i/o tot de coses lletges que tenim en aquest país. Un altre cop ens trobem amb una interessant paradoxa: per a tapar quelcom que ens és desagradable emprem elements agradables o, com a mínim, neutres.
    No té cap ni peus tapar una cosa lletja (corrupció, malbaratament) amb una altra cosa encara més lletja (independència).... a no ser que, paradoxalment, els unionistes trobin que la independència és una cosa bona.

  • Catalanocentrisme. És habitual que en els debats els independentistes parlin de la corrupció, de la mala gestió o de l'autoritarisme a Espanya, i que els unionistes responguin dient "ja, ja però parlem del que passa aquí, parlem de Catalunya, no parlem del que passa fora".  
    No deixa de ser curiós (i un pèl contradictori) que qui defensa que Catalunya ha de seguir formant part del Regne d'Espanya digui que aquesta Espanya no és aquí, sinó que es fora.