Sento a la ràdio
que el PSC es reuneix amb CiU per a tirar endavant la Llei Electoral catalana. Ho he sentit avui, però ho podia haver
escoltat fa un any, o cinc: Catalunya és la única comunitat autònoma que no té
llei electoral pròpia. Això hauria de preocupar-nos? En principi sí, però abans
de tindre una mala llei pròpia prefereixo seguir endavant amb l’actual
adaptació de la llei espanyola.
La clau de l’acord
entre el PSC i CiU rau en l’anomenat diputat
de proximitat. Segons els impulsors d’aquest model, hi hauria dues urnes:
una per a triar llistes en una circumscripció gran (una vegueria, o tot
Catalunya, no està decidit), i una altra per aquest diputat de proximitat. Segons els impulsors de la proposta, aquest
representant seria més proper al ciutadà i defensaria millor els seus
interessos. Posen com a exemple Alemanya.
Malauradament la
realitat és tossuda, i a casa nostra encara més. La proposta del diputat de
proximitat té, com a mínim, tres grans inconvenients:
1)
La circumscripció. Uns proposen un diputat per comarca (41), d’altres la
comarca combinada amb el municipi (casos com el de Badalona o Santa Coloma de
Gramenet) i el districte municipal (municipi de Barcelona). Aquesta és qüestió
important, perquè segons com es facin els límits administratius, els resultats
electorals seran uns o altres.
Fins ara no tenia gaire importància ser d’una comarca o una altra, o d’un
districte o un altre, però si aquest model s’imposa la cosa canviarà. Amb tota la legitimitat del món la gent del
Moianès o el Lluçanès voldrà una comarca pròpia, o la gent de Vallvidrera o el
Poble Sec voldran el seu propi districte.
La delimitació arbitrària de les circumscripcions electorals amb finalitats
partidistes els anglosaxons l’anomenen gerryander.
2)
La majoria.
Quina majoria ha d’obtindre la persona que vol representar un territori? Com a
mínim el 50% dels vots. I mirant els resultats de les eleccions catalanes,
espanyoles i europees de la darrera dècada, resulta que no hi ha cap comarca on
una candidatura hagi superat el 50% dels vots.
Per a que el diputat de proximitat
sigui realment representatiu, caldrà imposar un sistema de dues voltes si a la
primera volta cap candidat obté majoria absoluta. I això retardaria el procés
electoral i, a més a més, condicionaria el vot a la segona volta, ja que es
triaria el diputat de proximitat no per la vàlua del candidat, sinó per les
possibles majories que s’acabessin composant.
I per a ser realment democràtics i proporcionals, la segona volta s’hauria
de fer entre els candidats que, per ordre decreixent de vots, sumessin la
meitat més un dels vots. En algunes comarques voldria dir dos candidats, però
en d’altres tres o quatre. I amb tres o quatre candidats a la segona volta, hi
ha la probabilitat de que cap obtingués la majoria absoluta dels vots, forçant
una tercera volta (entre els candidats que, per ordre decreixent de vots,
sumessin la meitat més un dels vots).
3)
La realitat social. I ara anem a fer un petit exercici. Penseu en els veïns
que teniu a cent metres de la porta de casa vostra. A alguns els coneixereu bé,
a d’altres no tant, però segur que podeu saber que pensen d’algunes qüestions polítiques:
Tots estan a favor de l’avortament? Tots estan en contra de la immigració? Tots
volen la independència de Catalunya? Tots estan a favor de legalitzar les
drogues?.... I la pregunta més important de totes: viure on viuen fa que
tinguin una opinió determinada sobre aquests temes?
La resposta a la darrera pregunta—estareu d’acord amb mi— és un rotund no. Viure a una comarca o a un
districte determinat pot fer que la gran majoria estigui d’acord en un tema
local molt concret (com el transvasament de l’Ebre al Baix Ebre, o el
soterrament de les vies a Sants), però pel que fa a la gran majoria de temes
polítics, l’opinió i el posicionament ve donat per moltes més variables (edat,
sexe, opció sexual, origen ètnic, poder adquisitiu...) que no pas el lloc de
residència, i la ideologia política la triem lliurement.
En resum:
La proposta del diputat de proximitat
no representa cap millora substancial en la qualitat democràtica del nostre
país, i representa apostar per un model que no és gens representatiu. I no
deixa de ser curiós que el PSC vulgui pactar això amb CiU, perquè segons totes
les enquestes el PSC seria el quart o cinquè partit en vots, cosa que els
allunyaria de cap opció d’obtindre un d’aquests diputats de proximitat. Un cas més de miopia política de la
directiva del PSC? O estan obeint ordres de Rubalcaba, amb ves a saber quines
intencions?
