dilluns, 3 de març de 2014

Oblideu-vos de Villacisneros


Hi ha dos fets que hauríem d’anar assumint:

1) De moment no existeix cap oficina de reclamacions històriques, on els pobles injustament castigats puguin anar a fer valer els seus drets.
2) La solidaritat internacional té molt de nacionalista. No és cap casualitat que siguin els italians els més solidaris amb Somàlia, els francesos els que més volen ajudar els txadians i els belgues els que es preocupen pel que passa al Congo. No és cap casualitat, ja que el sentiment de solidaritat es veu condicionat per sentiments col•lectius, on pesen fets històrics com el colonialisme.
Així doncs, com que els catalans (de moment, i a excepció dels de la Catalunya del Nord) formem part de l’estat espanyol, és lògic que tinguem certa simpatia envers el poble sahrauí. Però ja va sent hora de deixar aquesta solidaritat en un segon pla, al mateix nivell que tenim la solidaritat amb el Caixmir i Myanmar.
Us donaré quatre bones raons per a fer-ho:

1) No és culpa nostra. La tragèdia del poble sahrauí és culpa del govern espanyol d’eixa època (i, en part, també del d’ara), del govern marroquí d’eixa època (i també del d’ara) i del govern maurità d’eixa època (i, en part, també del d’ara). En tot cas han de ser els espanyols i els marroquins els que se sentin responsables, però no pas els catalans.

2) Nosaltres no tenim la solució. Per més que vulguem, no podem fer res realment efectiu per a resoldre la situació. Ni ho podem fer ara com a comunitat autònoma del Regne d’Espanya, ni ho podrem fer com a estat independent. Qui té la clau de la solució és el Marroc, i col•lateralment, Mauritània i Espanya. I, ja posats, el gran gendarme d'Occident, els EUA.
Qui ha de comprometre’s és el poble marroquí i, en part, el poble espanyol i el poble maurità.

3) Hi ha 225.000 marroquins vivint a Catalunya. Un 3% de la població catalana és d’origen marroquí. També el Marroc és un dels nostres socis comercials més importants al sud de la Mediterrània.

4) Espanya i Marroc. Qui pot estar més interessat en reconèixer la independència de Catalunya, que aquell que porta segles tenint conflictes amb Espanya? Per pura lògica estratègica, el Marroc és el nostre aliat.

Oblideu-vos de Villacisneros, si més no durant un temps.

Apunt històric: Legalment parlant, el Sàhara espanyol era una província espanyola, tan espanyola com Segovia, o tan poc espanyola com Girona; i els seus habitants tenien la ciutadania espanyola (A ver, ¿Qué pone en tu DNI?) i eren tan espanyols com els de Valladolid, o tan poc espanyols com els de Guipúscoa. Si l’any 1976 una província espanyola hagués exercit el seu Dret d’Autodeterminació, no creieu que les eleccions del 1977 i la constitució del 1978 haguessin tingut un altre tarannà?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada