dissabte, 7 d’abril de 2012

Els perills de la via amistosa

El nostre diputat a Madrid, Alfred Bosch, afirma que va a la Villa y Corte a demanar el divorci amistós. Segurament la ruptura amb Espanya no portarà una guerra —a Europa això ja no es porta— però en cap cas crec que la cosa sigui amistosa. Però, i si tinguéssim una independència pactada i amistosa, realment ens aniria millor?
Eus ací alguns dels problemes que ens pot portar la ruptura amistosa:

1) Deute extern, el que hem de pagar: Si Catalunya s'independentiza amistosament d'Espanya, haurà d'assumir una part del deute extern espanyol. A part del deute que ja acumula la Generalitat i el conjunt d'administracions públiques catalanes, haurem d'afegir-hi la cinquena part (aproximadament) del que Espanya déu. Estrenaríem l'estat propi amb números vermells!

2) Deute extern, el que ens han de pagar: Si Catalunya s'independentiza amistosament d'Espanya, podrà reclamar la cinquena part (aproximadament) del que li deuen a Espanya. Això estaria molt bé si no fos perquè hi ha països deutors que no poden pagar, i d'altres que no volen pagar. N'hi ha que volen i poden, i ja estan pagant, però el meu dubte és: ens pagaran a nosaltres la part que ens toca del que li deuen a Espanya?
Per aquests països la cosa és ben fàcil: amb no reconèixer l'estat català ja s'estalvien les factures. I no sé si el Dret Internacional contemplaria un cas com aquest.
En un cas com el nostre, el que ens tocaria fer és anar condonant la part que ens toqui del deute espanyol a canvi de reconeixement internacional. Una mica trist, oi?



3) Forces armades: En cas de ruptura amistosa, una part proporcional del parc mòbil de les forces armades espanyoles (tancs, vaixells, avions, submarins...) hauria de ser per nosaltres. El problema és que a Catalunya fa molts anys que escassegen les vocacions militars. Sense gent amb vocació militar i amb molt poc personal capacitat per a fer-ne el manteniment, què en faríem d'aquestes andròmines? Si la ruptura és amistosa no hi hauria perill de guerra, així que no tindria cap sentit instaurar el servei militar obligatori. Tampoc em sembla segur ni seriós encomanar la defensa a mercenaris estrangers.
Ens trobaríem que, el més pràctic, fóra vendre aquest arsenal. Però, a qui? Els països que ens pagarien un bon preu no són pas democràcies, i els països democràtics ja tenen el seu stock i els seus proveïdors.

4) Representacions diplomàtiques: En cas de ruptura amistosa, una part proporcional de les seus diplomàtiques espanyoles haurien de ser per a nosaltres. Però ací ens trobem amb més problemes:
Els diplomàtics de carrera: aquesta gent, com el català Jorge Moragas, li són fidels a Espanya. És cert que tenim molta gent amb màsters i doctorats en Dret Internacional, i molta gent que sap idiomes i té ganes de viatjar i representar internacionalment l'estat català, però ens caldria fer alguna mena de cos diplomàtic propi. I ara mateix, el govern d'Artur Mas està fent just el contrari.
Els edificis: ens podem quedar amb els consolats i ambaixades que vulguem? Bé, primer caldria que el país en qüestió ens reconegués. I no sé si a tot arreu tindrien el mateix interés.



El que us dic, no vull un conflicte armat, i no crec que tinguem un conflicte armat, però una ruptura amistosa tampoc és la solució perfecta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada