divendres, 23 de setembre de 2011

Quan 1+1 fan -3

Article de Salvador Cardús:

He sostingut moltes vegades que no estic d’acord amb la idea que cal la unió políticoelectoral de l’independentisme. Ho vaig sostenir a les eleccions catalanes de 2010, i ho repeteixo ara que s’acosten les eleccions espanyoles de 2011. Els arguments són, fonamentalment, dos. En primer lloc, crec que l’independentisme no pot ser patrimonialitzat per ningú en particular. Se l’ha de deixar campar lliure. La força que té en l’actualitat és la de la seva capacitat de ser per tot arreu i no tan sols a l’empara d’unes sigles. Fins i tot, d’anar més enllà dels partits i de les ideologies polítiques. Hi ha independentistes conservadors, liberals i d’esquerres. I n’hi ha d’enquadrats políticament, però també d’antipolítics. Independentistes que no pensen votar, i independentistes que votaran Duran i Lleida. Independentistes de pedra picada, i de porucs i de cagadubtes. Cal que tots sumin en la Catalunya del futur. Qualsevol intent de pretendre “la unitat de l’independentisme”, simplement en provocaria l’enfrontament i la ruïna.

La segona raó és que no tot l’independentisme ens apropa a la independència. N’hi ha que ens n’allunya. De manera que, pel que fa a l’independentisme, 1 més 1 no fan dos. Poden fer menys 3. I no tan sols perquè hi ha independentisme antidemocràtic, independentisme xenòfob i fins i tot d’estil fatxa, sinó perquè n’hi ha que segueix un tipus d’estratègia que simplement ens abocaria a la indigència permanent. Em costa entendre tots aquells que en nom de la independència abandonen el sentit crític contra personatges que no passen el mínim llindar de la cultura democràtica. En posaré un cas: jo crec que l’independentisme no ha de ser antiespanyolista. Ho he justificat més extensament a “El camí de la independència”. La majoria social independentista, necessària per arribar-hi democràticament i pacífica, necessita molts catalans que mai no renegaran –i faran bé- de la vinculació als seus orígens. De manera que, per anar bé, l’independentisme hauria d’oferir –posem per cas- la doble nacionalitat a qui la volgués, per tal que no restés vincles, sinó que sumés afiliacions.

Diria que se m’entén: un independentisme que es proposés anar al Parlament espanyol “per rebentar Espanya des de dins”, com hem sentit dir aquests dies, restaria forces al conjunt. Ja no parlo del ridícul de no saber mesurar les pròpies capacitats davant d’un Estat que té al seu abast tots els aparells de coacció que li són propis. Em refereixo al fet que seria políticament inacceptable i generaria el rebuig de la major part dels de casa i de tota la resta del món.

De moment, veig amb preocupació que ERC manté l’ambigüitat respecte d’aquesta qüestió, i sembla que es deixa estimar per tothom. Espero que simplement hagi estat que estaven massa entretinguts en altres afers. Si ERC no se sap allunyar del friquisme independentista amb tota la contundència, podria acabar de perdre l’escàs prestigi que li queda i que al nou equip dirigent li sigui molt difícil d’anar-lo recuperant poc a poc però sense cap feblesa.

1 comentari: