dissabte, 30 de juliol de 2011

La història i el Pensament Únic

Article escrit pel company Manuel Pérez Nespereira, historiador i militant del Casal de Sants.

No fa gaire temps, cada cop que hom veia una coincidència general en receptes i tractaments dels fenòmens socials, pensava immediatament en l’existència d’una mena de conxorxa per part d’uns conspiradors reunits no se sabia ben bé en quins foscos soterranis, que ens duien irremeiablement per un biaix predissenyat.

Ara les coses són diferents. Persones que es reuneixen en una ciutat idíl·lica dels Alps suïssos estableixen unes línies generals i la resta del món les segueix amb una docilitat encomiable.
El professor Vicenç Navarro va fer dies abans unes declaracions que, de tan òbvies, són absolutament lúcides: escollim uns polítics que fan les polítiques de qui ningú no ha escollit.

El «Govern dels millors», dins la seva croada en defensa del pensament únic, s’ha proposat no solament actuar al dictat de persones que ningú no ha escollit, camuflades sota l’eufemisme dels «mercats», sinó que, a més, practica la política de la terra cremada amb les polítiques dels governs anteriors, sí, aquells que van tenir la gosadia de prendre’ls ni que fóra temporalment les claus de la seva finca. Polítiques que defensen, bàsicament, la destrucció de les polítiques de benestar, la cessió d’espais hospitalaris públics a empreses de la sanitat privada, mentre es redueixen els espais d’assistència als usuaris de la sanitat pública, la reducció de les hores de classe a l’escola pública, no sigui que els nostres fills estiguin tan preparats com els seus... i, òbviament, anorreen la història.

Els governs conservadors sempre tenen por de la història. És lògic. Saber d’on venim significa saber que no sempre hem estat aquí i d’aquesta manera. El pensament històric, no l’hagiografia ni els panegírics, és un pensament dinàmic. Permet visualitzar la societat humana en moviment, veure que som el que som per un seguit de circumstàncies, no perquè haguéssim estat condemnats a ser-hi tal com ens veiem avui dia. Certament, parlar del que haguéssim pogut esdevenir és història ficció, novel·la i no ciència. Però el determinisme que ens vol convèncer que només podíem fer el camí que hem fet és encara pitjor, és mentida.

I és amb aquestes mentides que el «Govern dels millors» ens vol entabanar. En el seu discurs, només hi ha una sortida, només hi ha una política econòmica, només hi ha una recepta per créixer... Però, per tal que la mentida qualli, cal colgar qualsevol possibilitat de contestació, i la història en lletres grans, aquella que fan tants investigadors entre lligalls polsegosos, o cremant-se les parpelles amb documents escanejats, és un perill.

Després de ja no sé quants mesos de Govern, ni el Memorial Democràtic ni el
Centre d’Història Contemporània no tenen un director designat. En el segon cas, aquest abandó actual no deixa de ser el resultat d’una política històrica mal dissenyada, també pel Govern tripartit, que
ha dut amb el pas del temps a una situació de funcionament inercial, sense recursos per tirar endavant els projectes en marxa, i, per tant, sense la possibilitat d’encetar noves vies d’investigació i de treball. Sense una política de subvencions coherents, vivint de rellogats a l’edifici del Museu d’Història, ara ha vist el seu pressupost reduït a xifres, siguem benèvols, testimonials.

El Memorial, de la seva banda, tot i el problema conceptual de la seva tasca (la memòria és part de la història, però noés la història, com alguns semblavenvoler convèncer el món), du el mateix
temps sense direcció ni equip de gerència, i el seu pressupost reduït en un milió d’euros.

I mentrestant es parla de la creació d’un nou organisme, l’Agència del Patrimoni Històric. I és que, no ens enganyem, això és el que volen que sigui la història, un patrimoni, seu òbviament, i, per tant, estàtica, conservadora, acrítica...

I així ens ha anat sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada