dimecres, 21 de desembre de 2011

Llibertat, Nació, Justícia.

Hi ha debats que cansen, sobretot quan el seu objectiu és la desqualificació de l’altri. Resulta curiós que  en un moment com el present en què ambdues, tant la nació i com la defensa dels sectors populars esdevenen  tant importants, encara estiguem embrancats en discriminar tots dos conceptes com si un no pogués acompanyar l’altre.
Si analitzem les darreres polítiques tant del Govern dels Millors com del senyor Zapatero i el discurs  del ja designat president del Gobierno Espanyol, el Sr. Rajoy, i ens guiem per una cosa tant catalana com el sentit comú, Balmes que lluny quedes avui, no podem més que concloure que sense una nació sobirana i plena no hi ha possibilitat de mantenir el nostre país sense fractures socials. Si no  portem fins a les darreres conseqüència la defensa dels sectors populars potser aconseguirem, tot i que jo no sé com, un país lliure, però al preu d’haver deixat,   i no sabem fins quan, una bona part dels nostres  conciutadans al marge del país que volem construir.
I no és aquesta una afirmació que pretengui ser ni tremendista ni gratuïta, poseu l’ordre que vulgueu.
El Congrés espanyol va aprovar una reforma constitucional que donava prioritat al pagament del deute davant qualsevol altra consideració. El senyor Rajoy no trigarà en  augmentar l’IVA. El Govern dels millors penalitza amb un euro els malalts que precisin un medicament. En canvi, on està l’augment de la contribució a la sortida de la crisi dels que més tenen, dels que realment es van beneficiar de la bombolla immobiliària i l’especulació? Qui ha sentit a parlar un impost a les entitats financeres, afartades ja de rebre diners de tots? Aquestes polítiques, com l’antic impost de consums, carrega davant els més febles el pes de  recuperar-se d’una crisi que han provocat i ha beneficiat a d’altres, als de sempre.
En el cas nacional la cosa encara és més dramàtica. Per molt que en Duran i Lleida se solti el pèl (perdó, és una manera de dir), demanant el pacte Fiscal, els diners que ens deuen, els papers de Salamanca que falten o el Sant Rosari,  Madrid és Estat i sap, perquè duu una pràctica de segles, com  actuar-ne. Però a més sabem,per experiència, que l’actitud d’en Duran és pura pose, perquè ha estat així al llarg de ja no sé quantes legislatures, i no trobo cap raó que em permeti suposar que  en aquesta legislatura, amb el govern dels seus aliats a Catalunya, hagi de ser diferent.
La llibertat nacional, la gestió dels propis recursos, traurà de les mans de l’actual Govern les excuses de mal pagador que el permeten justificar el desballestament del nostre  sector públic, aquell que és propietat de qui no en té cap altra. Pretendre lluitar per una nació sense Administració Pública, o una Administració Pública reduïda a la mínima expressió, és retornar als orígens més penosos del capitalisme, amb el poder al servei dels posseïdors, la societat del que té i manté, mancada d’un   braç que auxiliï el feble, que  recapti  en proporció a la renda i distribueixi  en base a les necessitats.
Nació i Esquerra, llibertat nacional i defensa dels més desafavorits han d’anar de la mà. No pot ser de cap altra manera. En  deixar  el món només  podré  llegar a la meva filla un país  i un record. El record intentaré  que sigui  bo i enriquidor. El país l’hem de construir entre tots, just i lliure.      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada