Bons, dolents i pitjors (cinquè aniversari)

Fa cinc anys esclatava la revolució a Síria. Milers de persones es manifestaven pacíficament contra el govern, i el dictador —que és tan criminal com intel·ligent— decidí reprimir durament els manifestants.

L'oposició no era homogènia ni estava coordinada, així que ràpidament sorgiren les divergències estratègiques i ideològiques. De les manifestacions es passà a les armes. Els grups actuaven dividits, però el règim seguia perdent força, a l'hora que els diferents grups rebels anaven avançant, i un d'ells, de caràcter laic i democràtic, l'Exèrcit Sirià Lliure, anava guanyant terreny i suports internacionals.

El dictador —que és tan intel·ligent com criminal, i que ha estudiat a Occident— sabia el que havia de fer per guanyar la guerra: atacar durament els opositors laics i democràtics (ben vistos per Occident), i deixar que els jihadistes (Al-Qaida primer, l'Estat Islàmic després) guanyessin terreny i esdevinguessin una greu amenaça.

Cinc anys després, Al-Àssad ha guanyat: Occident no intervindrà per a fer caure el seu règim criminal, i no podrà donar suport a uns rebels demòcrates delmats.
Al-Àssad rebrà el suport dels EUA i se'n sortirà: Occident no podrà confiar en la victòria dels bons, així que haurà de pactar amb els dolents per evitar que guanyin els pitjors.

Dedicat als furibundament anti-americans que fa un any i mig deien meravelles d'Al-Àssad i criticaven durament una possible intervenció a Síria per afavorir l'Exèrcit Sirià Lliure.

La Constitució de la República Catalana 3

6) Model d'estat. Quin model d'estat volem? És evident que volem una democràcia, però a partir d'ací, quin model de democràcia volem aplicar? Una monarquia constitucional, com Suècia o Noruega? Una república parlamentària, com Àustria o Alemanya? Una república presidencialista, com la majoria de països llatinoamericans? Un sistema a mig camí entre la república parlamentària i la república presidencialista?

No hi ha cap dinastia que la majoria de catalans consideri pròpia, ni cap persona que pugui ser vista com a rei. Així doncs, descartem la monarquia constitucional.

Al nostre país no som de rendir culte a la personalitat, i a la nostra història recent, els grans líders ho han estat per un breu període de temps i en unes circumstàncies excepcionals (Francesc Macià el 1931, Lluís Companys el 1936...), així que caldria descartar també la república presidencialista.

Així doncs, haurem de triar entre una república parlamentària, o un model a mig camí entre el presidencialisme i el parlamentarisme.

Pel que fa la distribució de competències, no sembla gaire recomanable un estat centralista, així que haurem de triar entre el descentralitzat i el federal. El que també caldrà triar és quins són els nivells administratius, i quin nivell de competència han de tindre. Un, dos, tres nivells administratius?

Hi ha tres variables a considerar, relacionades entre sí: nivells administratius, competències a cada nivell, i nombre d'entitats a cada nivell administratiu. Així doncs, si volem que els municipis tinguin moltes competències, difícilment podrem mantindre els 947 actuals, i haurem de fer amb bastants menys. O, si volem molts nivells administratius, difícilment podran tindre tots moltes competències.

7) Cambres i nomenaments. Quantes cambres legislatives ens caldran? Tret d'algun cas aïllat en els que hi ha tres cambres, la majoria de països tenen una o dues cambres. A nosaltres què ens convé, un sistema bicameral com als EUA i la Índia, o un sistema unicameral com Andorra, Israel o els Països Baixos?
Tenint en compte la població i les dimensions del país, amb una sola cambra legislativa ja n'hi hauria prou.
Un altre tema és qui ha de nomenar els diferents càrrecs institucionals? Si escollim d'una forma democràtica i directa el President de la República, aquest hauria de ser el responsable de nomenar i destituir els membres de l'executiu. Però si optem per un model parlamentari, com Àustria o Alemanya, on es vota democràticament el parlament i aquest nomena un president de la república, qui ha de nomenar (i, si cal, destituir) els alts càrrecs?

Es possible una càmera encarregada dels nomenaments? Una càmera que sigui punt de trobada i coordinació dels diferents poders i que sigui l'encarregada de nomenar (i, si cal, destituir) els alts càrrecs del poder executiu i judicial?

Una altra opció a considerar és que, determinats nomenaments, els faci qui no ha sortit guanyador a les eleccions. Per exemple: qui ha de nomenar el Síndic de Greuges? Si el nomena el President de la República, té el risc de ser poc crític amb l'actuació del govern. Si el nomena el Parlament amb una majoria qualificada corre el risc de quedar el càrrec vacant (o el titular amb el mandat caducat) si no hi ha consens entre les forces polítiques presents al Parlament. Això ja hi hem vist amb el Tribunal Constitucional espanyol. Llavors... Què us semblaria que el Síndic de Greuges fos nomenat per qui ha quedat en segon (o en tercer) lloc a les eleccions presidencials? Al ser nomenat per algú que està a l'oposició, no li déu res al govern, ni a la majoria parlamentària.

 Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 1 i La Constitució de la República Catalana 2

La Constitució de la República Catalana 2

Seguim fent propostes per a la Constitució de la República Catalana.

5) Capitalitat. Quina ha de ser la capital de la República Catalana? La resposta fàcil és dir Barcelona, però caldria tindre en compte una cosa: l'estatut d'autonomia del 1979 no deia res de capital, no en feia cap esment. De Barcelona només en deia, a l'article 30.2 que "El Parlament té la seu a la ciutat de Barcelona, però podrà celebrar reunions en altres indrets de Catalunya en la forma i supòsits que la llei determinarà." Aquesta mobilitat del Parlament era pròpia de les Corts Catalanes (1283-1715), però durant el pujolisme no es va aplicar mai. Les Corts Valencianes, en canvi, sí que han fet ocasionalment plenaris fora del Cap i Casal.

Què una ciutat sigui la capital de l'estat, implica que ha de ser la seu de totes les institucions de l'estat? Hi ha co-capitalitat a democràcies consolidades, com els Països Baixos i la República Sud-Africana, i també hi ha una certa deslocalilització administrativa a estats federals com Alemanya.

Barcelona és una ciutat d'indústria, comerç i turisme, i si no ha prosperat més no és pel fet de no ser capital d'estat, sinó per tindre tot un estat en contra... i això no afecta només a Barcelona, sinó a tot Catalunya.

Des de l'any 2004 (primer tripartit), que la seu central del Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació és al carrer del Camp de Mart, a Lleida. Això fa que l'agricultura catalana vagi pitjor? No. Això fa que l'agricultura catalana vagi millor? Tampoc. En tot cas el Departament està (geogràficament) més a prop de la majoria dels seus usuaris més directes (els pagesos), i l'administració pública té un local important a una ciutat on el metre quadrat és més barat que a Barcelona.

Barcelona és una ciutat d'indústria, comerç i turisme, i no li convé convertir-se en una ciutat de funcionaris. No hi ha d'haver cap problema en que el Consell General del Poder Judicial tingui la seu a Manresa, el Ministeri de Cultura a Girona i el Ministeri de Defensa a Tarragona. Tampoc és dolent que un parell de cops l'any el Parlament de la República es reuneixi a ciutats petites d'arreu del territori.

Barcelona no ha de ser com Madrid o Paris, una mena de forat negre que ho engoleix tot. Això fóra perjudicial per a Catalunya i, sobretot, per a Barcelona.
Barcelona només necessita la presidència de la República i els ministeris d'Afers Exteriors i Economia i Hisenda. La resta de ministeris poden estar fora del Cap i Casal.

En tot cas, si algun criteri ha d'haver a l'hora d'ubicar seus oficials fora de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, és que estiguin ben comunicades. Igualada, Girona i Tarragona estan ben comunicades, però Llívia i El Pont de Suert, no,

Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 1 i La Constitució de la República Catalana 3.

La Constitució de la República Catalana 1

Una de les característiques del procés català és que va de baix a dalt, i que els dirigents del país (els polítics, i els altres) no el lideren, sinó que s'hi adapten.
Que un grup de juristes hagin decidit pel seu compte —sense encàrrec ni suport de cap institució oficial— redactar una proposta de Constitució de la República Catalana n'és la prova. Un servidor no és jurista, però sí que serà ciutadà d'aquest nou estat, així que humilment faig algunes propostes sobre el tema.

1) Constitució lleugera. Proposo una constitució amb pocs articles. La constitució espanyola consta de 169 articles, 4 disposicions addicionals, 9 de transitòries, una de derogatòria i una de final. Similar a l'actual constitució helvètica (de l'any 1999), que consta de 197 articles, i a la constitució andorrana (de l'any 1993) amb 107 articles, dues disposicions addicionals, tres de transitòries, una de derogatòria i una de final;  però contrasta amb la constitució dels EUA (7 articles i 27 afegits o esmenes). I també contrasta amb la constitució de Bolívia, que té 411 articles i 10 disposicions transitòries, una de derogatòria i una de final.
Quants articles hauria de tindre la Constitució de la República Catalana? Crec que amb 100 ja n'hi ha prou, més una disposició addicional sobre el futur polític d'Aran (tot i ser un territori occità forma part de la comunitat autònoma de Catalunya) i una de derogatòria (per a liquidar els comptes amb el Regne d'Espanya).

2) Fàcil de reformar. En 36 anys que té, la constitució espanyola ha estat reformada en dues ocasions l'any 1992, que es va reformar l'article 13.2 i l'any 2011, que es va reformar l'article 135. Això és molt o poc? La constitució federal alemanya del 1949 ha estat reformada en 55 ocasions. La societat canvia, i les institucions i els texts legals han de ser capaços d'adaptar-se als canvis.

Sembla que hi ha una relació entre el nombre d'articles d'una constitució i la necessitat de ser reformada: quants menys articles té, més genèrica és i més fàcilment aguanta el pas del temps; per contra, quants més articles té una constitució, més concreta els detalls i, amb el pas del temps, més necessita ser reformada. Probablement per això la constitució espanyola dóna tants problemes: té molts articles i, en el seu redactat, és difícil de ser reformada.

3) Drets i deures. Té sentit que una constitució parli de drets que no es compleixen i deures que són difícils de ser complir? En el cas de la constitució espanyola, té sentit un article 47 que parla del dret a l'habitatge quan cap llei, ni cap decret, ni cap sentència recullen aquest dret?
Té sentit un article 3.1 que diu que tots els espanyols tenen el deure de conèixer la llengua castellana? Com es fa efectiu el compliment d'aquest deure, amb un examen? Qui no conegui prou bé la llengua castellana, quin càstig ha de rebre?

4) Frens i contrapesos. La separació de poders teoritzada per Montesquieu sembla difícil d'aplicar, en canvi, el model anglosaxó de checks & balances (frens i contrapesos) sembla més efectiu. I ja posats, quants poder públics hi ha? Montesquieu n'esmentava tres, però algunes constitucions de l'antic bloc comunista parlaven d'un quart poder socio-econòmic, i actualment moltes constitucions llatinoamericanes parlen d'un quart poder electoral.
En qualsevol cas, els poder públics, en últim terme, han de ser escollits d'una forma democràtica i directa. I si no fixem-nos en el cas espanyol: es vota democràticament el legislatiu, el legislatiu nomena l'executiu, i l'executiu la cúpula del judicial. I a cada pas, a cada elecció indirecta, es perd eficàcia i democràcia.

Més articles sobre el tema: La Constitució de la República Catalana 2 i La Constitució de la República Catalana 3.

El problema el tenen ells

Quina és la força electoral de l'espanyolisme a Catalunya?

L'any 2011, els partits espanyolistes obtingueren un total de 815.970 vots: 716.371 pel PP, 59.949 per la PxC i 39.650 per la UPyD. A aquestes eleccions Ciutadans no es va presentar.
L'any 2012, els partits espanyolistes obtingueren un total de 820.816 vots: 471.197 pel PP, 274.925 per Ciutadans, 60.142 per la PxC i 14.552 de la UPyD.
L'any 2014, els partits espanyolistes obtingueren una suma de 454.488 vots. 246.698 pel PP, 157.948 per a Ciutadans, 32.686 per la UPyD i 7.854 per a VOX,  també 1.992 per a Falange Española de las JONS, 1.833 per Impulso Social (AES), 1.582 La España En Marcha, 1.549 per a Foro Ciudadano (Álvarez-Cascos), 1.321 per a Democracia Nacional i 1.025 pel MSR.

En el procés participatiu del passat 9 de novembre (i les dues setmanes posteriors), el SÍ+SÍ obtingué 1.897.274 vots. Aquest resultat supera els 1.781.460 vots que sumaren CiU, ERC, CUP i SI el novembre del 2012.

Encara que els espanyolistes anessin units i doblessin els seus vots totals, encara els faltarien més de dos-cents mil vots per a igualar els vots independentistes dipositats el passat 9 de maig.

Nosaltres anem sobrats, els que són pocs i dividits són ells.

Anem sobrats? Ui, el què diran!

REALMENT CAL UNA LLISTA UNITÀRIA INDEPENDENTISTA? 
Anem a veure, fa dos anys, les quatre candidatures sobiranistes que podrien integrar l'anomenada "Llista Unitària" (CiU, ERC, CUP i SI) sumaren el 49.2% dels vots i 74 escons.
Fa dos anys, les cinc candidatures clarament unionistes (PSC, PP, C's, UPyD i PxC) sumaren el 37.0% dels vots i 48 escons.
Deixem ICV-EUiA al camp de la indefinició, on de moment semblen còmodes, amb el 9.89% dels vots i 13 escons.

Fa sis mesos, a les eleccions al Parlament europeu, les candidatures sobiranistes (ERC, CiU, BILDU...) fregaven el 50% dels vots.
Fa sis mesos, les candidatures clarament unionistes (PSOE, PP, C's, UPyD, VOX, Falange...) sumaven el 33% dels vots.
Fa sis mesos, els indefinits (ICV, IU, PODEMOS...) sumaven el 15% dels vots.

Vists els resultats, la cosa és clara: ells són menys i estan més dividits (presenten de quatre a sis llistes). Nosaltres som més i presentem només tres llistes: NO ENS CAL LA LLISTA UNITÀRIA.

Una llista que volgués anar de la CUP fins UDC generaria rebuig entre els més esquerrans i els més dretans, anant a votar formacions de perfil nacional més ambigu.
Hi ha sumes que resten, tinguem-ho clar.


I QUÈ DIRAN FORA?
El President Mas esgrimeix un cop més el vell argument del què diran a fora.  Segons els convergents,  cal que a fora vegin clar que guanya el SÍ a la independència. De debò que a Madrid no saben que la CUP i ERC són partits independentistes? Sincerament, són independentistes molt abans que ho fos CiU, i sense patir pressions del Clan del Pont Aeri.

De debò ens ha de preocupar per això? De debò a les democràcies d'arreu del món no saben el que és una majoria parlamentària? Un cop més, com ja van fer el 2012, ens volen fer creure que això és una república presidencialista?

Hi ha moments en els que sembla que CiU ens vulgui fer un xantatge: o la liderem nosaltres, o no hi haurà independència. I aquest xantatge no es pot acceptar.

Apunts col·laterals del 9N

No entraré en l'anàlisi política de la jornada d'ahir —molta gent porta tota la nit fent anàlisis d'urgència, i ja tindrem temps d'analitzar bé les conseqüències— sinó d'alguns detalls col·laterals de la jornada.

— Voluntaris. Els que hem viscut unes eleccions a una mesa electoral sabem com pot ser de cruel l'atzar a l'hora de fer el sorteig dels membres de la mesa. Jo vaig tindre la sort (l'any 2012) de compartir taula amb dues persones intel·ligents, organitzades i motivades, però és força habitual que hi hagi taules amb persones malaltes, enfeinades, desmotivades, emprenyades o incompetents.
Potser caldria tindre-ho en compte de cara a fer la llei electoral: hi ha molta gent capacitada que està a l'atur i que estaria encantada de treballar un festiu.

— Recompte fàcil. Ja ho vam veure l'any 2005 (referèndum de la Constitució europea) i l'any 2006 (referèndum de l'Estatut català), i ahir ho vam tornar a veure: és molt més fàcil fer el recompte en un referèndum que en unes eleccions parlamentàries.
Potser caldria tindre-ho en compte de cara a pensar en quin model de democràcia volem: a l'espanyola o a la suïssa.

— Estranger. Recordeu els problemes que hem tingut amb el vot per correu en anterior convocatòries? En canvi, malgrat les cues, s'ha votat millor anant a les "ambaixades" de la Generalitat a l'exterior. En tot cas, i tenint en compte les dificultats de la gent que viu fora, caldria allargar un parell de dies el període de votació.
Potser caldria tindre-ho en compte de cara a pensar en la participació quan siguem independents: el model de vot per correu espanyol, o l'habilitació de locals on votar... o el vot per internet.