Apunts previs sobre el Brexit

A menys de quaranta-vuit hores de saber com acabarà el referèndum britànic sobre la permanència a la UE, voldria fer-vos quatre breus reflexions:

 —La flor al cul. No es pot negar que el primer ministre David Cameron té sort amb els referèndums. Va guanyar el del 2011 per a reformar la llei electoral i fer el sistema més proporcional (impulsat pels liberal-demòcrates) i el del 2014 per la independència d'Escòcia (impulsat per l'SNP). Ves a saber si a la tercera vindrà la vençuda (perduda, en aquest cas).

—Pocs canvis. No ens enganyem, surti el que surti, David Cameron s'haurà sortit amb la seua. Si guanya el sí a la UE, serà amb les condicions especials que exigeix el premier, de facto estarà més fora que no pas dins. I si guanya el Brexit, tampoc ho notarem massa: no tenien l'euro, i no participaven de moltes polítiques europees. Si guanya el Brexit s'integraran a l'Espai Econòmic Europeu, com ja ho fan Suïssa i Noruega.
Europa a la carta, en diuen. Un privilegi al que poden accedir els països rics (com Suècia) però no els rescatats (com Grècia).

—Emocions. L'assassinat de Jo Cox haurà esperonat els indecisos a votar a favor de la UE? De ben segur que no volen coincidir amb els ultres euròfobs.

—Territorialitat. Què passarà si a Escòcia guanya el sí a Europa i al conjunt del Regne Unit guanya el no? Això esperonarà l'independentisme? Potser sí, però tampoc cal capficar-se, avui en dia ja hi ha territoris d'estats membres de la UE que no formen part de la UE. Per exemple: Groenlàndia forma part del Regne de Dinamarca, però no pas de la UE.

Preguntem-nos més aviat què passarà si al conjunt del Regne Unit guanya el sí a Europa, i a Anglaterra guanya el Brexit. Com s'ho prendran els anglesos? Exigiran el seu propi parlament i la seua autonomia?

Apunt històric: qui va liquidar la URSS no fou la Lituània de Vytautas Landsbergis, sinó la Rússia de Ieltsin.